El nou director del Lliure Juan Carlos Martel ha presentat aquest matí la propera obra que es podrà veure al teatre: Kingdom, de l’Agrupación Señor Serrano, que torna a Montjuïc després de la seva estrena al Grec 2018. “És la meva primera presentació com a director i vull dir que estic molt content de que tornin. Aquesta és casa seva, van néixer aquí, als Radicals Lliures. Però l’espectacle és seu, no tinc res més a dir, ells us ho explicaran millor.” Un altre signe de la manera de fer del nou director, que, tot i així, ha comentat que “són creatius, contemporanis… M’afalaga que siguin els primers que presento!”

Àlex Serrano ha recalcat que aquest cop es tracta d’un Kingdom 2.0, una versió bastant renovada de la que van presentar a l’estiu. “Fruit de les crítiques i opinions, hem revisat totalment algunes escenes, el ritme… És la mateixa obra, però diferent.” És una creació a sis mans d’ell mateix, Pau Palacios i Ferran Dordal, que interpreten Diego Anido, David Muñiz, Wang Ping-Hsiang, Nico Roig i Pablo Rosal. Seran al Lliure de Montjuïc, del 12 al 17 de febrer.

La companyia barreja amb esperit irreverent, plàtans, King Kong, consum… “Parla del sistema capitalista a partir de la figura de King Kong i dels plàtans. Ens agrada la metàfora i ens agrada King Kong, perquè dóna la idea del Gran Mascle solitari, però rei d’una illa que governa a través de la força i la destrucció i de la que n’acaba sent víctima”, exposa l’Àlex. I continua: “És com un sistema capitalista que, a més, té capacitat de regeneració com la té King Kong, de qui que van tornant a oferir remakes de tant en tant, amb diferents històries. Ens agrada embolicar-nos i ens vam adonar que les nostres vides topen amb el sistema. I va aparèixer King Kong!”

Pel que fa al plàtan: “És la fruita reina dels supermercats. És la més barata -tot i que l’hem d’anar a buscar a 5000 km- mentre la poma, dels nostres pagesos, és més cara. I és de les més noves: no existia fa 150 anys. És un paradigma exemplar de com es va organitzar el capitalisme més contemporani: es fan símils de l’exportació d’una fruita dolça, bonica, viril…” Per  l’Àlex: “És impossible parlar del sistema, és massa gran. Per això hem agafat aquests exemples-metàfores. El Sistema és monstruós i invencible. Com el King Kong!”

PARLA LA COMPANYIA
Ferran Dordal ens parla de la nova posada en escena: “Presenta una línia de continuïtat però també és fruit d’una nova investigació. És més gran, passen més coses, provem diferents llenguatges…” És la primera vegada des de 2010 que posen actors i músics  a escena. “Continuem amb els dispositius en miniatura, però ara els manipulen els performers. Recuperem la presència d’algú que sap fer les coses més enllà de parlar. Havíem après a fer-nos petits per sortejar la crisi amb el nostre llenguatge cinematogràfic en directe, però ara hem volgut reincorporar gent de debò!”

Nico Roig, autor de la música, explica que “la música està molt al servei de l’espectador i va agafant formes a mesura que l’obra avança. Va passant d’un estil a l’altre, com un collage.”

Pablo Rosal, el ‘performer’, diu: “com a performer que parla, m’he d’introduir en un funcionament molt ben treballat. És com si demanéssim permís a les maquetes i a les imatges per participar a l’obra! Però quan aconsegueixes encabir-hi, és fantàstic.” En aquest sentit, l’Àlex apunta que han incorporat un actor que diu coses no fàcils: “Fer cinema a temps real i fer que tot funcioni és feixuc.”

L’obra és el resultat d’un procés de dos anys, que s’ha treballat en 5 Residències i que s’ha fet en diferents versions. “Hem anat treballant, variant… Lo del 2.0 no ens és estrany, ja hi estem acostumats a reincorporar canvis a les nostres creacions. Ho hem volgut explicar millor.”

EL FUTUR
Tot seguit, Kingdom iniciarà una gira que anirà a Brussel·les, Roma, Manchester, Milà, Perpinyà, Madrid, Venècia, Turí… A més s’han incorporat a la Xarxa Transversal de Teatres de Catalunya, “formada per uns teatres que arrisquen amb creacions contemporànies per ciutats com Olot, Mataró, Vilanova i la Geltrú… i podrem anar a dormir a casa!”

Els hem preguntat perquè els costa treballar aquí, a Catalunya, i no els costa gens anar a l’estranger: “Això ho hauríeu de preguntar als teatres! Nosaltres som una companyia de teatre contemporani, que fem produccions pensades per a Festivals nacionals i internacionals, coses que es presenten normalment només uns tres dies. A Barcelona, lamentablement no hi ha cabuda per a aquesta mena de propostes. El teatre de Catalunya, neix, creix i mor aquí,  no surt fora. Nosaltres fem un model completament oposat, pensat per a gires per diferents països. Intentem que s’entengui arreu… És difícil tenir cabuda i vull dir que és un luxe excepcional poder estar sis dies seguits en un teatre com aquest.”

Puntualitza que “no som nosaltres, és el llenguatge el que no hi te cabuda. Altres que empren llenguatges similars, també han d’anar a fora. A més, els teatres diuen que el teatre contemporani no omple i sempre tenen por.” Saben,però, que “de moment d’entrades va bé. És absurd que no se’ns pugui programar, dir que no s’omple la sala és una mala excusa. Cal que l’espectador s’acostumi als nous llenguatges contemporanis, cal ajudar-lo.” Assegura que el teatre costumista es mou en un altre tempo: “Nosaltres no durem mai més d’una hora. El nostre llenguatge no és el del teatre costumista, però és molt assimilable”, ha assegurat Serrano, que es considera “més a prop d’una sèrie de Netflix amb sis trames alhora, que del teatre tradicional”.

Agrupació Senyor Serrano té entre altres guardons el Lleó de Plata de la Biennal de Venècia i el Premi Ciutat de Barcelona de Teatre pels seus muntatges inclassificables, en els quals combina cinema en temps real, dispositius en miniatura ampliats, performance, música en directe i dansa .

Author