LA TRIA DE LA RUTA 40
Tal i com ens va avançar Juan Carlos Martel Bayod, director artístic del Teatre Lliure, aquest any s’ha confiat la temporada de l’Espai Lliure a la companyia La Ruta 40, “perquè presentin una programació al seu criteri, donat que es tracta d’una companyia que bascula entre el teatre de text i la creació.” Aquest matí ens han presentat part del programa que han preparat per a aquest primer semestre, “tres espectacles que interpel·len a la realitat d’una manera directa, i que aprofundeixen en la identitat i el compromís.”
La Ruta 40 ha escollit cinc espectacles en total, Tierras del Sud, In Wonderland, Cúbit, Reiseführer i It don’t worry me. Avui, les companyies participants i La Ruta 40 ens han presentat els tres primers “tots tres compromesos a nivell temàtic i en la manera d’explicar-los a escena.”
Fent una mica de història, Albert Prat comenta la satisfacció “d’haver obtingut aquesta responsabilitat i que el Lliure ens faci confiança. Hem treballat amb absoluta llibertat” , assegura. Ens recorda que tot va començar el dia que “ens havíem de reunir amb Martel per parlar de lo nostre i ens va proposar construir tot el programa de la sala. Ens vàrem quedar de pasta de moniatu! Però ha constituït un viatge que ha valgut molt la pena de fer i ens fa molta il·lusió explicar.”
Doncs anem-hi!
TIERRAS DEL SUD
Creació i direcció: AZKONA&TOLOSA (Laida Azcona i Txalo Tolosa)
Espai Lliure, dies 25 i 26 d’octubre
Abans de parlar de l’espectacle, Txalo Tolosa ha volgut manifestar que “la companyia està trista i enfadada per la situació de venjança que s’està produint. I la venjança no és cap valor, només el poble pot salvar el poble.”
Tierras del Sud és la segona part de la trilogia Pacífico en la que fa 5 anys que hi treballen. “Va de noves formes de colonialisme i de com es desenvolupen en relació a la cultura contemporània”, diu Tolosa, qui, per a Albert Díaz “ha fet un documental sobre la construcció de l’Estat de l’Argentina, amb la conseqüent barbàrie envers els nadius”
Són tres parts que “constitueixen un deute històric amb una situació colonial que encara no ha acabat. La societat europea tenim un passat colonial encara que actualment hagi canviat el format. Fins i tot es conserven cognoms espanyols entre els grans magnats actuals!”, assegura Azkona.
Per a Tolosa: “La única manera d’entendre el que passa i canviar-ho, és saber d’on venim i conèixer els conflictes no resolts des de fa ja entre 100 i 500 anys enrere. Si el Capitalisme el van inventar gent com Harry Ford, o els Lehmann Brothers, nosaltres en fem peces de teatre documental, arts vives amb audiovisuals i veus. Fem teatre documental, però no teatre document. No parlem de coses que han passat sinó que, a partir de situacions, proposem tesis.”
L’obra parla del neocolonialisme a la Patagònia, que és on viu el poble Mapuche. “Van ser envaïts i l’Estat d’Argentina va crear l’estat actual, que es va posar en venda a baix preu i les multinacionals es van afanyar en comprar-ho. Benetton va comprar un milió d’hectàrees que els Mapuches reclamen com a seves!”, expliquen. I continuen: “Nosaltres hi vàrem anar personalment per entendre-ho i és ple de gent rica, perquè hi ha aigua i minerals cars. És un dels últims paradisos encara no bategats pel clima. L’últim lloc on un multimilionari se sent amo d’un gran territori. Benetton s’hi va instal·lar amb l’excusa de que hi havia aigua per a les seves ovelles, però també hi ha or!”
Diuen que les històries sembla que no tenen res a veure, però vas estirant i t’adones que tots els conflictes venen d’una mateix arrel. “Nosaltres, durant 90 minuts, construïm un paisatge mentre desenvolupem un relat. Sentireu moltes cites històriques d’argentins que expliquen el mateix que volem explicar. I el que comença sent les veus dels grans, acaba sent la veu de les que ho defensen.”
Finalment, per a la companyia “l’obra és un acte d’amor envers uns paisatges que han viscut amb la sang i que continuen sent bonics.”
—————————————-
IN WONDERLAND
Creació i direcció: ALÍCIA GORINA I INDI GEST
Amb Anna Alarcon
Espai Lliure, del 7 al 10 de novembre
És inevitable parlar de Watching Peeping Tom, on Alícia Gorina ens parlava del seu pare i compartien escena, encara que el seu rol l’interpretés una actriu. Després d’aquell èxit, l’Alícia va voler completar el díptic parlant de la seva mare que és psicoanalista. “He intentat fer un treball de investigació en tots dos espectacles, encara que en primera persona. De tota manera, una obra d’art sempre amaga, d’alguna manera, l’autobiografia de l’artista… I així em poso en risc!”, confessa.
A partir de les figures dels pares i de la seva feina, neixen aquests relats molt diferents en l’argument i en la construcció. “Ara la mare no és a escena, però si que hi surten quatre psicoanalistes propers a ella que analitzen el meu teatre des de la seva professió.“ També hi pren part una persona de l’ofici: l’actriu Anna Alarcon.
L’espectacle està plantejat com una conferència on cada psicoanalista exposa la seva tesi. “M’és molt difícil parlar-ne, és molt personal!”, diu, tot i que és una creació col·lectiva per a la que ha comptat amb Albert Arribas per a la dramatúrgia i amb Silvie Delagneau en el concepte escènic.
Comença la conferència. El públic és el jurat popular d’un judici. “Donem un petit diccionari a cada espectador, en què la primera paraula que apareix és Alícia. I comença una conferència entre els psicoanalistes, que es van convertint en jurat popular d’un judici al que imposen la seva veritat,” diu Arribas.
El muntatge parla de psicoanàlisi, del pas del temps de la maternitat i la infantesa, de la imaginació i del joc, de teatre i d’art. In Wonderland tracta el tema de la veritat i la confusió que existeix entre la realitat i la ficció actualment, així com del fracàs a què estem avesats quan volem arribar-hi “perquè la veritat, en l’època del psicoanàlisis, es torna judici”, ha afirmat l’Alícia, que puntualitza, però, que “no és un espectacle incomprensible! Hi ha molt de sentit de l’humor encara que tot es fa des del dolor, perquè… és que és impossible no relacionar l’obra amb el Judici del Tribunal Suprem! S’estava fent mentre estàvem assajant, tota la connexió ja hi era i aquest final ja s’intuïa, ja era el mateix. Potser ha canviat la percepció. “
I responent a una pregunta, assegura que “A la mare li ha encantat!”
—————————————-
Cúbit, de La Ruta 40
CÚBIT
Creació i direcció: JOSEP MARIA MIRÓ I LA RUTA 40
Amb Anna Azcona, Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla
Espai Lliure, del 13 de novembre a l’1 de desembre
Acabem amb un espectacle de La Ruta 40: “Una lluita constant sobre l’activitat política em va obrir una finestra que tenim ganes de seguir explorant. Sempre hem reivindicat com a companyia que els nostres textos tinguin el màxim de vida possible. Tot i que la vam estrenar fa tres anys, mai hem deixat de fer Cúbit!”, exposa l’Alberto Díaz.
L’obra, amb text i direcció de Josep Maria Miró, parla d’un relat judicial a través del qual s’escriu una història. “Parla de com es construeix el relat oficial i la veritat, a través de la família com a metàfora.” Està escrit abans del 10 d’octubre, però s’explica la metàfora d’una família amb dos fills que tornen a casa i troben que s’hi ha instal·lat una doctora que està ajudant la mare a escriure un llibre sobre una fundació. I esclaten els conflictes. Aquest és el punt de partida “que vam fer fa 3 anys, i el volem reprendre perquè parla de la construcció de la memòria i el relat. I perquè creiem en un model d’exhibició que faci que les obres no es morin i que una companyia independent pugui tenir repertori.”
L’Alberto explica que “en el llibre que escriuen veurem quin és el relat que s’està imposant. El meu personatge, que té un seguit de ferides, intenta fer emergir un relat que és allà, i tenir el control del relat i les dades, que varien en funció dels interessos de qui l’explica.” I ens posa el exemple dels fets d’abans d’ahir a l’aeroport que, segons qui els explica, són d’una manera o d’una altra. “Sempre hi ha una resposta del perquè ho fan.” I recorda que “la meva generació ñes filla de la transició i acabem de viure una situació política i social amb una intensitat i una tensió que mai havíem viscut mai abans. I que ha anat impregnant el teatre!”