El Teatre Lliure de Montjuïc acull Je suis narcissiste, una òpera bufa amb tres noms de dona al capdavant: Helena Tornero és l’autora del llibret, Raquel Garcia-Tomàs ha composat la música i Marta Pazos s’ha ocupat de la direcció escènica. Però també hi ha homes, eh! Vinicius Kattah és el director musical i la interpretació està ben repartida: Elena Copons, Maria Hinohjosa, Toni Marsol i Joan Ribalta. És creació de la Cia. Òpera de Butxaca i Nova Creació i compta amb els músics de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae. La mala notícia és que només es podrà veure tres dies: del 12 al 14 d’abril. I queden molt poques entrades!
Imatge de ‘Je suis Narcissiste’
Je suis narcissiste és un espectacle per a avui, que ens trasllada d’una manera romàntica al anys 40/50, l’edat d’or del cinema americà “aquell de les pel·lícules de la Doris Day i el Rock Hudson”, diuen. L’estètica també és singular: no hi ha ningú de color carn. Els protagonistes mostren un aspecte irreal o de conte, amb les cares pintades de colors que recorden els dibuixos de Moebius. El resultat és un espectacle trepidant, irreverent, hilarant i… narcisista!
El que ens ha portat fins aquí va néixer a Viena, la ciutat de Freud, un dia que la Raquel García-Tomás i l’Helena Tornero havien quedat a fer un cafè ja que van coincidir a la ciutat. Va sortir el tema del Narcissisme i com no podia ser d’una altra manera, ja es van posar a parlar fer-ne una òpera. I l’Helena va començar a escriure! Ja amb l’argument embastat, van contactar amb Marta Pazos. Feia poc que havien treballat totes tres juntes a DisPLACE una òpera de cambra, però dramàtica. “Tocava fer una peça còmica encara que amb fons. I ens va sortir un espectacle ideal per a tots els públics!” Ho demostra l’exitàs que han tingut a Madrid, al Teatro Español, a la seva estrena.
L’ARGUMENT
Imatge de’Je suis Narcissiste’
L’obra ens parla de la Clotilde (Elena Copons), una dona d’ofici gestora cultural i molt atrafegada per la feina, que va al psiquiatre perquè l’ajudi a suportar la mort del seu gat. La visita el Doctor Giovanni (Toni Marsol), habituat a clients de classe alta i desesperats. Ell la fa parlar i ella s’adona que a la seva feina s’ha anat creuant amb molts personatges de factura narcisista i que, potser, té una mena d’iman que els atrau. “Amb aquestes idees, els anys 40/50 eren els ideals. Inspiraven una ambientació i un ambient sonor que afavoria buscar gags”, diu Tornero.
L’autora exposa que la situació és dura tant per la dona com pel que significa el narcisisme en un món on tot se’n va en orris mentre el que ens preocupa és fer-nos selfies amb qui ens crida l’atenció: “L’humor ens ofereix el distanciament necessari per assumir situacions inassumibles, com el camí que ha emprès la societat en què ens estem convertint. Si mires el que hi ha sota és cruel…” Abans de començar, va fer un llistat dels oficis o ocupacions que atreien els narcisistes i molts estaven vinculats a l’art, pel que va fer que la protagonista en tingués relació. “També en vaig voler fer una on no hi hauria narcisistes… però vaig arribar a la conclusió que ens equivoquem. El món n’és ple!”
La Raquel ens diu que no se sentia capaç de composar amb el procés tradicional. “Componia a casa amb el micro, m’imaginava situacions amb silencis tensos… Per a mi l’humor és una necessitat vital. Som capaços de fer riure? En música, l’humor és abstracte i m’atreia molt. Era un treball molt diferent a l’habitual, l’època dels 40/50 on domina el jazz o el swing em va obrir l camí. Sóna molt a Gerswing!” També hi ha música contemporània, “una barreja que lliga molt amb el text, que conté algunes paraules antigues que fan riure.” L’Helena diu que la partitura, un cop feta, “va anar molt bé per retocar el Llibret“. I la Marta Pazos assegura que “La comèdia és infinitament més difícil que la tragèdia, necessita més temps. I trobar a més un tema de dones… és insòlit. Però hem rigut molt. I és absolutament una òpera del segle XXI!”
Van començar a investigar les comèdies dels anys 50 i aquí van tenir el flash del color: “Se’m va acudir que no hauria de sortir el color carn, tots amb les cares pintades! No els reconeixeria ni la mare”, explica la Marta. I continua: “Jo llegeixo molt novel·la il·lustrada. I l’estructura és ideal: set notes, set colors! L’obra es mou a ritme trepidant, és gairebé un vodevil i aquesta exageració hi queda molt bé. I el Còmic porta la llibertat intrínseca!”
Imatge de ‘Je suis Narcissiste’
L’escenografia és un espai net que juga a favor dels personatges. Hi ha una taula, un divan, una cadira giratòria… El que ha de tenir un consultori amb classe! “La consulta del psiquiatra és el temps present. Tots els records del passat són flashbacks que van apareixent i que surten d’un espai que representa el cap de la Clotilde.
Parlen també del treball de Vinicius Kattah “que ens ha entès bé i ho ha sabut reflectir. Els cantants semblen actors de teatre, saben interpretar, hem tingut molta sort en això!”
EL 25 ANIVERSARI DE LA OBNC
Je suis narcissiste és una coproducció del Teatro Español, el Teatro Real i el Teatre Lliure. Ès un dels espectacles que commemoren el 25è aniversari d’OBNC. També formen part de la celebració els Diàlegs de Tirant e Carmesina, que s’estrenarà al Festival Castell de Peralada; OCAÑA, Reina de las Ramblas, que es podrà veure a la Sala Beckett; i Sis Solos Soles, en procés de creació.
A banda, els mateixos 12 i 13 d’abril se celebraran les Jornades Òpera & Dona, per debatre de la presència femenina en la creació i en la direcció d’òpera i arts escèniques.
Donada la rellevància dels actes, us els posem en una notícia apart per tal de donar-lis més visibilitat.
Els trobareu aquí