Dijous que ve 20 de febrer s’estrena a la Sala 2 del Club Capitol l’espectacle que abaixarà per sempre el teló quan acabin les representacions. El consol és que es tracta de Los Monólogos de la Vagina, de Eve Ensler, una obra potent, singular, interessant… i amb un títol que no deixa indiferent… oi? Són prou i merescuts motius per passar a la història perquè, en ser la última obra, segur que sortirà als llibres. I crec que hi deixarà un bon record! Aquest mati ens l’han presentat les tres actrius protagonistes: Alícia Gonzalez Laá, Meritxell Huertas i Aina Quiñones, el seu director Edu Pericas, l’ajudant de direcció Alícia Serrat i el productor Toni Albaladejo, de Anexa, que ens ha rebut mimant-nos amb fruitetes com si fos Sant Valentí.
Com que el títol, efectivament, a tots ens sonava, han puntualitzat que no és una reposició. “Fa 20 anys es va fer una versió a càrrec d’una companyia sevillana que la va portar arreu del país i també a Barcelona.” L’Edu en tenia un bon record, però diu que abans de decidir-se, es va plantejar si calia, si era oportú tornar-la a fer. I al llegir-la: “Em vaig adonar que encara avui no està superada. Primer, és evident que ens sorprenem amb el títol. Però, a més, el text continua picant amb l’actualitat. Diguem que… malauradament, s’ha de tornar a pujar a escena”, ens diu. La reflexió parteix sobretot de l’evidència que avui encara no ens sentim còmodes amb la paraula vagina. “Un exemple clar n’és la publicitat: L’obra apareix ara als autobusos. Porta unes lletres molt grans i cada dia m’envien fotos destacant la mida de la paraula Vagina. Vol dir que és una paraula que encara ens costa!”
L’ESPECTACLE
Los Monólogos de la Vagina, és una reivindicació més de l’empoderament de la dona. Una comèdia sobre les dones i la seva sexualitat, els tabús socials, la repressió i la incultura sexual. La clau del seu èxit és la intemporalitat. L’autora, Eve Ensler, la va escriure a partir d’entrevistes que va anar fent a moltes dones de diferents caràcters i vivències. Cada monòleg d’alguna manera es relaciona amb la vagina, ja sigui a través del sexe, l’amor, la violació, la menstruació, la mutilació, la masturbació, el naixement, l’orgasme i la varietat de noms que es fan servir per denominar la vagina I va construir aquests text: “No és un text necessàriament humorístic, ni sempre és un monòleg. És una barreja d’històries diferents, amb molts colors i molts punts de vista, que parlen de la vagina. Tracta, doncs, de la sexualitat de la dona, però no entra en la relació home/dona”, puntualitza Pericas.
De cara al nou muntatge, va pensar que calia mantenir l’esperit de teatre polític de l’original, però dins d’uns marges: “Hem fet una combinació nova de manera que l’espectador faci un viatge emocional, i a la vegada posem el dit a la nafra a una societat amb mancances i prejudicis ètics. L’hem fet una mica més còmica, també… Creiem que avui tindrà molta força que tres dones pugin a l’escenari i ens parlin de la seva vagina. Són tres actrius diferents, que parlen amb registres diferents.” A l’escenografia hi ha cadires i altres elements per seure “perquè la vagina pugui reposar…”
PARLEN LES ACTRIUS
Per a l’Alicia: “És un repte tornar a fer una obra que es va estrenar fa 20 anys, però ens fa molta il·lusió ser fidels al text. S’han canviat algunes coses i veiem que tot continua sent molt actual. Jo represento l’autora, com si jo fos la que fes les entrevistes. Em costava una mica i vaig optar per fer jo entrevistes de debò. I hi vaig trobar força prejudicis… Tothom trobava la paraula vagina lletja, encara costa! El primer monòleg va d’això.”
També diu que “té un contingut polític important. L’autora es va convertir en un referent i avui és una activista que recull diners per la lluita anti masclista.” Sobre l’obra, l’Alícia diu que ja han fet unes quantes representacions i “la gent surt remoguda. L’obra pretén parlar de coses de dones des de la dona, normalment solem fer-ho de la manera que l’home vol sentir. Estem canviant, ens fem preguntes… ” Puntualitza que “no és només per a dones. També ho és per als homes. Estan interpel·lats però no en surten malparats!”
La Meritxell confirma que “en aquests cinc bolos tothom hi ha entrat i ha passat pel camí que proposem. Arribem a Barcelona sabent que funciona. És molt xulo, s’ha adaptat una mica la versió del 1993, li hem posat comicitat i hem destacat les personalitats de cada tipus de dona que parla. És una peça que fa molta falta, ho podem confirmar perquè vam fer un col·loqui amb el públic que va ser molt enriquidor. Fins ara hem tingut un públic molt variat i tots han sortit entusiasmats.”
Per a l’Aina Quiñones “és un repte perquè sóc la més jove (18 anyets!) i perquè parla d’una temàtica que no havia fet mai!” Però…:“Després d’aquests Monòlegs he fet un xip, m’han fet més conscient del meu cos, i m’han aportat una visió que m’ha fet madurar.” I amb les companyes: “Hem tingut molta connexió, ha estat guai, m’han acollit molt bé!”
Edu Pericas explica que “els homes també s’ho miren però pensant en elles.” Sobre l’antigua versió: “Hem passat per sobre d’algunes coses, però n’hi havia encara de plenament actives.” La Meritxell recorda que hi havia un monòleg sobre les ablacions i violacions i que encara ara és lamentablement vigent. “També surt la paraula manada perquè es vegi que també parlem d’aquí. A la gent, amb totes aquestes actualitzacions se li fa molt propera.”
En Toni Albaladejo fa una pregunta com a reporter del Corriere de la Sera, sobre si l’Edu té fixació en les dones, ja que ha dirigit també Tuppersex o Confessions de dones de 30… I el director contesta: “No és un a fixació. És adoració! M’agrada molt fer riure la dona, té un sentit de l’humor directe, franc… Sempre m’ha interessat. I també m’agrada dirigir dones, m’enriqueixen. M’agrada buscar temes que parlin d’elles, perquè tenen un sentit de l’humor particular. Hi ha una diferència que m’exalta!”
Doncs ja ho sabeu. Podreu anar a acomiadar el Club Capitol amb un espectacle interessant, feminista, que no critica els homes, divertit i sorprenent a la vegada.
Toni Albaladejo recorda que l’últim dia de la funció serà el 14 de juny i que “farem una gran final. Estem molt contents de com ha anat i arribem “subiditos”.
Acabem la trobada fent valoracions sobre la paraula Vagina: “Encara és una paraula que sobta, potser perquè s’utilitzen molt paraules del sexe de la dona com a males paraules (cony, almeja, figa, chocho loco, chirri, etc)”, diu l’Aina. I l’Alícia es refereix al títol: “El meu fill, que té 7 anys, em va preguntar com es deia l’obra que estava fent. I quan li vaig dir, em diu: mare, què vol dir monólogos?“
Això no es pot superar! I com que els temps canvien, l’obra és per a nens, nenes, homes i dones a partir de 7 anys “fins que ja no puguin pujar les escales que porten a la sala!”
Entrades, aquí