“Estic immensament agraït per aquest premi. A més, m’arriba en un moment molt feliç, ja que ha coincidit amb altres dos processos creatius: la concessió d’un ajut a l’escriptura teatral de l’Institut Valencià de Cultura (IVC) i la publicació a finals d’any del meu primer poemari, Alumbramiento“, comenta Marcos Gisbert. “Hi ha anys de sembra i anys de collita, i aquest 2019 és, sens dubte, un any de collita”, afegeix.
L’ARGUMENT, BASAT EN LA REALITAT
En la primera imatge, Billy Tipton com a dona, Dorothy Tipton. Foto de W.T. Tipton.
En la segona, ja com a home, Billy Tipton. Foto de Betty Cox
La història de La armonía de las esferas comença amb la mort a causa d’una úlcera, el gener de 1989, del saxofonista i pianista de jazz nord-americà Billy Tipton. L’autòpsia va revelar que els trets sexuals i la genitalitat del músic corresponien en realitat als d’una dona, un secret que ni tan sols les seves parelles i els seus fills adoptius coneixien. A partir d’aquest fet, el seu fill Scott inicia una cerca de l’autèntica identitat de Billy. Així, Scott anirà descobrint l’incert passat del seu pare en una intricada xarxa de suplantacions a mesura que lliga les dades de la seva investigació, i que acabarà sent una altra cosa. El seu viatge el durà fins al naixement a Oklahoma del que havia cregut que era el seu pare, Billy Tipton (que originàriament es deia Dorothy Lucille Tipton). Desproveït de tot tret identitari, només podrà reconstruir-se amb els fragments ―fils i serrells restants― d’un mapa totalment nou i desconegut per al personatge.
“El personatge de Billy Tipton em va captivar des de la primera vegada que en vaig sentir a parlar, més que per la valentia de la seva presència a l’escena musical de l’època, pels interrogants i el misteri que va deixar la seva absència a finals dels anys vuitanta”, explica el dramaturg valencià. I afegeix: “La armonía de las esferas és la història d’una desconstrucció i reconstrucció. S’ha parlat molt de la primera en les últimes dècades, però molt poc de la segona, i en un món de sentits cada cop més líquids, incerts i precaris, crec que el més interessant és virar l’ull i la intel·ligència del poeta, tal com va dir un crític de Góngora, cap a la nova realitat, contrària als valors de seguretat i progrés il·limitat del segle passat.”
Gisbert afegeix una altra clau a la història: “En el text s’aborden qüestions com ara la realitat drag, queer o el gènere fluid, avui conegudes i definides, però que ja es practicaven, encara que sense aquestes denominacions, als EUA dels anys 40 i 50 del segle passat, en aquella Amèrica de les grans orquestres que van donar pas, després de la Segona Guerra Mundial, als petits clubs de swing i de jazz.”
EL JURAT
Presidit per Pablo Peinado, president de l’Associació Cultural Visible, el jurat del XIII Premi LAM ha estat format per Marta Galán, Daniel J. Meyer, Lucía Miranda, i el guanyador de l’edició anterior del certamen, Iñigo Guardamino. El guardó està dotat amb 4.000 euros, la publicació de l’obra a la sèrie editorial de la Fundació SGAE i la seva dramatització dins del Cicle SGAE de Lectures Dramatitzades. L’obra ha estat escollida entre un total de 61 textos presentats a concurs.
SOBRE MARCOS GISBERT
Nascut a València el 1983, Marcos Gisbert Ferri es va graduar en Llengua i Literatura Espanyoles per la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED) i en Art Dramàtic (especialitat de Dramatúrgia i Traducció) per l’Escola d’Actors de la Fundació Shakespeare, sota la direcció de Manuel Ángel Conejero. Entre el 2013 i el 2015, va escriure i dirigir diverses peces teatrals seleccionades a les sales de microteatre.
Va participar com a redactor d’equip a l’Institut Shakespeare en la traducció de Sueño de una noche de verano (2012), Medida por medida (2015) i Julio César (2020), de William Shakespeare, per a l’editorial Cátedra. El 2017, el seu projecte 2+2=5, versió lliure del 1984 de George Orwell, fou seleccionat a la residència artística Graners de Creació/Espai Inestable (València), i la seva obra Los deberes fou escollida per participar en el V Laboratori d’Escriptura Teatral de la Fundació SGAE.
El 2019, ha estat seleccionat en el Seminari Internacional de Dramatúrgia Panorama Sud (Buenos Aires), sota la direcció d’Alejandro Tantanian, i en el V Laboratori Rivas Cherif/Centro Dramático Nacional (CDN), en la categoria de Dramatúrgia. També el 2019 ha rebut un ajut a l’escriptura teatral de l’IVC, i ara el XIII Premi Internacional Leopoldo Alas Mínguez per La armonía de las esferas. Alumbramiento (Libros Indie, 2019) és el seu primer poemari. Actualment, combina la recerca a l’Institut Shakespeare amb la traducció i l’escriptura.
NORMALITZAR LA PRESÈNCIA DEL COL·LECTIU LGTBIQ+
El Premi LAM, certamen teatral organitzat per la Fundació SGAE amb la col·laboració del Festival Visible, busca estimular i normalitzar la presència del col·lectiu LGTBIQ+ en la creació teatral contemporània en tots els idiomes oficials de l’Estat espanyol, de manera que dona suport a la visibilitat i la igualtat de drets d’aquest col·lectiu. El certamen, l’únic en el seu gènere al món, duu el nom de l’escriptor i periodista de la Rioja Leopoldo Alas Mínguez, mort a Madrid el 2008, reconegut intel·lectual i home compromès amb la causa de l’activisme i la cultura LGTBIQ+.
Els textos premiats són publicats per la Fundació SGAE i es presenten al Cicle SGAE de Lectures Dramatitzades. Anteriorment, van resultar guanyadores del certamen les obres següents: De hombre a hombre, de Mariano Moro (2007); Levante, de Carmen Losa (2008); La playa de los perros destrozados, de Nacho de Diego (2009); Clift (Acantilado), d’Alberto Conejero (2010); Beca y Eva dicen que se quieren, de Juan Luis Mira (2011); El año que se rompió mi corazón, d’Iñigo Guardamino (2012); Eudy, d’Itziar Pascual (2013); La tarde muerta, d’Alberto de Casso (2014); Alimento para mastines, de Javier Sahuquillo (2015); El océano contra las rocas, de Sergio Martínez Vila (2016); El suelo que sostiene a Hande, de Paco Gámez (2017), i Eloy y el mañana, d’Iñigo Guardamino (2018).