Vàrem conèixer Mark Lockyer a la mateixa taula on era avui, al bar del Lliure de Gràcia. Ens presentava Living with the lights on, una obra escrita per ell mateix on relata el seu passat, en un moment en què va fer una baixada als inferns provocada per un trastorn bipolar que el va obligar a deixar la Royal Shakespeare Company. Però tot i així era una peça d’humor negre, un relat lleuger, profund i divertit, on els mals moments semblaven gags. I és que aquest és el seu tarannà: comunicatiu, gestual, emocional, sincer, seductor, carismàtic… És, de debò, tot un gust escoltar-lo. Doncs avui ens ha presentat el seu segon treball en solitari, Keep on walking, Federico, “on interpreto cinc personatges espanyols, dos dels quals són dones.” L’ha dirigit Alice Malin, una jove directora amb molt de prestigi al Regne Unit. Diu que es queda al Lliure de Gràcia però només 25 al 28 d’octubre.
Keep on walking, Federico, és una història que parla de moltes coses: de la identitat, del dolor, de pares i mares… i també amb molt d’humor. Lockyer explica que, en un moment en què no tenia feina ni diners, va anar a parar a un poble de pescadors, espanyol, a casa d’un amic. “No us diré on, perquè vull que ho descobriu a l’espectacle. Hi anava a passar quatre dies i m’hi vaig quedar quatre mesos! Ningú no sabia res de mi, i jo em mirava la gent i m’anava inventant els personatges: el Pepe, la Ramona… Aquests quatre mesos van canviar la meva vida, vaig viure experiències meravelloses que les vull explicar. Vaig trobar la pau i la felicitat, tot i que aquesta és més difícil perquè és efímera.” Assegura, però, que tot i que comparant amb Living with the lights on, són dues obres molt diferents, tenen a veure: “Poden anar soles, però m’agradaria fer-les juntes.”
Sobre l’argument, no ens vol dir gairebé res per no fer spoilers: “Sóc actor i vull que us ho passeu bé als meus espectacles. Quan vaig començar a escriure vaig pensar No vull parlar com els polítics. Vull que el públic disfruti, rigui… és la meva feina!” De fet, l’obra és “una carta d’amor a Espanya, el país que va canviar la meva vida i la meva manera de pensar.” Explica que en aquell poble se sentia com un nen: “No sabia l’idioma! Anar a qualsevol lloc era no poder comunicar-me i anar a una botiga, tota una aventura. És un poblet petit on ningú parla anglès. El 85% del temps el passava imaginant-me què podia dir a la gent.”
UN ESPECTACLE QUE PORTA LLUM
Alice Malin explica que “quan en Mark ens va portar el text a la productora -nosaltres som la Actors Touring Company- ens va interessar molt perquè, tot i que és molt enginyós i divertit, parla de coses que ens afecten a tots: de la relació amb els pares, de quan sentim que no progressem, de quan estem tristos… És lluminosa perquè parla de com tirar endavant.”
Lockyer assegura que va aprendre molt de la gent i també d’Espanya: “Vaig descobrir què havia estat la Guerra Civil, la política espanyola, la història…” I en conseqüència, va saber qui era Lorca: “No surt a l’obra, però és al títol perquè hi té un pes específic. És el fil conductor. És com si m’hagués acompanyat tota l’estona dient-me: tira endavant!” Diu també que ens reserva una sorpresa sobre la presència de Lorca a l’espectacle: “No el faig servir d’una manera arbitrària. Té veure amb el lloc, l’espai i la raó. Creieu-me, l’he fet servir amb molt d’amor, i només quan és necessari. Però no us ho puc explicar…” També diu que hi ha una cosa important que fa que l’acció passi a Espanya, però no ens pot dir què. Però si que diu que ha conegut gent que sabia molt sobre Lorca i ho ha aprofitat. “I he llegit. I en sé suficient per la feina que he de fer, no m’ha calgut veure fosses, tinc prou informació. He conegut persones que saben més de Lorca i d’Espanya del que jo podré saber-ne mai”.
Sobre la interpretació: “No hi ha improvisació, però poden passar coses. Per exemple, una cosina meva que havia tingut una criatura, em va venir a veure amb el bebè. El nen va necessitar anar al lavabo i vaig dir al públic que m’aturava una mica perquè la meva cosina s’havia hagut d’aixecar.” També ha explicat que, per preparat-se, no fa exercicis físics com fan molts: “Només procuro tenir la ment tranquil·la. És fonamental.
Una de les dues dones que fa és la seva mare: “Aquest és fàcil, ho porto a l’ADN.” L’altra és la Ramona, “una dona que ballava flamenc per a mi. Ei: ballo flamenc i en vaig aprendre amb una ballarina espanyola!” Però no es vesteix de dona ni porta perruques: “Intento transmetre l’essència femenina. Diria que m’ha sortit una mica minimalista, però és divertit.”
EL PÚBLIC ANGLÈS NO HO VEU IGUAL
Se li ha preguntat si les seves obres, tan exitoses aquí, tenen una rebuda semblant al Regne Unit. “Rotundament no. Vam estar a Helsinki i… silenci. Va ser venir aquí i la gent ens va rebre amb una actitud distesa, oberta, divertint-se. Fer teatre al Regne Unit és difícil, el públic està com agarrotat, és un descans ser aquí!” I encara ha afegit: “Al Regne Unit es fan obres sobre el dia abans: si ha hagut un atac terrorista, sobre el Brexit… No es fan obres que parlin de les persones, sobre com pensen, què senten, quins sentiments tenen… Jo ara prefereixo el cinema, perquè al teatre no hi passa res de nou, no m’interpel·la. M’avorreix-ho!”
En canvi, pel que fa a l’entesa o a la identificació: “No necessitem parlar la mateixa llengua, tots som iguals quan es parla de sentiments. I els anglesos, els espanyols i tota la resta d’europeus ho poden entendre de la mateixa manera. De moment, al Regne Unit van reaccionar bé…”
AUTORIA COMPARTIDA
Lockyer ha puntulitzat que ell no és tot sol l’autor. “L’obra és d’autoria compartida amb l’Alice. Li vaig presentar el primer esborrany i, tot seguit, ens hi vam ficar tots dos a fons durant 8 mesos. Si és una escultura, està moldejada per les nostres quatre mans. No l’hagués pogut fer sense ella. És una de les directores amb més talent i més projecció del Regne Unit.”
Acabem amb una prova del seu sentit de l’humor: “Ve, ja vindreu, eh? Veniu perquè … és molt ridícul sentir un home parlar d’ell mateix durant 90 minuts! És una obra súper divertida. Es riu d’ell mateix i representa diversos personatges. De debò, ningú no s’ho pot prendre seriosament! I penseu que… la gent paga per veure-ho!”
Keep on walkimg, Fedrico es va estrenar el 18 de d’octubre al Cervantes Theatre de Londres. I ja els tenim casa!