Mor Bernardo Bertolucci, una icona del cinema internacional

Ha mort una icona del cinema internacional i tot un referent de l’italià: Bernardo Bertolucci, guionista i director de cinema de catedrals comEl último tango en París, Novecento,  Prima della Revolutione o L’últim Emperador, amb la que va obtenir un Òscar, entre una vintena de pel·lícules gairebé totes d’èxit. Bertolucci va morir ahir als 77 anys a causa d’una llarga malaltia que el va tenir els últims anys en cadira de rodes.

Bertolucci va néixer a Parma, al nord d’Itàlia, el 16 de març del 1941. Descendent d’una família d’escriptors i cineastes, ben aviat es va saber nodrir de la cultura: va estudiar a la Universitat de Roma, on va guanyar-se una certa fama com a poeta. Però el cinema el va acabar de seduir i, de ben jove, va realitzar curtmetratges en 16 mm amb el seu germà. El 1961, va fer d’ajudant de direcció en Accattone, primer llargmetratge de Pier Paolo Pasolini. Un any després, s’estrenava com a director amb La commare seca. Amb només 23 anys ja es va donar a conèixer al món amb la pel·lícula Prima della Revoluzione, que s’imposà com el manifest d’una Nouvelle Vague italiana.

El 1972, la seva pel·lícula Il conformista va ser candidata a l’Oscar per al millor guió adaptat. Dos anys després, ell mateix era nominat per a l’Oscar a la millor direcció, en aquesta ocasió per l’Ultimo tango a Parigi. La seva obra més premiada als Estats Units va ser The Last Emperor, que va guanyar 9 estatuetes el 1988, a més d’altres premis internacionals. El treball amb Pasolini és una influència que ha marcat tota la seva obra posterior, juntament amb l’obra d’altres directors com Godard, Kurosawa o els neorealistes.

El seu és un cinema d’autor compromès políticament amb idees d’esquerres. Els seus trets més característics són un acurat ús de la càmera i del muntatge, i el treball de la fotografia amb finalitats simbòliques. La majoria dels seus films transcorren en escenaris aparentment intranscendents -grisos, si es vol- per a l’espectador occidental estàndard, amb la important excepció d’un grup de pel·lícules ambientades en llocs més exòtics (The Last Emperor, The Sheltering Sky i Little Buddha). Però, és destacable el fet que la contextualització de l’acció en escenaris europeus defuig el recurs als tòpics (ni en Ultimo Tango a Parigi hi veiem la torre Eiffel ni en Besieged el Coliseu, per entendre’ns).  Podríem dir que les narracions de Bertolucci parteixen de la quotidianitat per a descobrir-hi el sorgiment de la història.

Va obtenir el seu primer reconeixement públic amb El conformista, però la pel·lícula que el va fer popular va ser L’últim tango a París, que va ser objecte d’una forta polèmica pel seu contingut sexual, alhora que va ser la causant dels nombrosos viatges a Perpinyà en aquelles èpoques en què aquí estaven prohibides les pel·lícules de contingut sexual. El 1975 tindria un altre gran èxit amb una gran pel·lícula marcada pel seu to esquerrà, Novecento, una reflexió sobre la història d’Itàlia amb Robert de Niro i Gerard Depardieu.