La petita Sala Atrium, situada al costat del passeig de Sant Joan, continua amb una programació diferent, implicada amb el present. Ara, després d’un recorregut exitós per Madrid, Bilbao i Albacete, arriba Ni con tres vidas que tuviera, de José Pascual Abellán, que té com a protagonistes a un exterrorista penedit, una víctima i una periodista. L’obra està inspirada en l’entrevista que el periodista Jordi Évole va realitzar a l’exetarra Iñak Rekarte al seu programa Salvados. L’espectacle tanca la temporada del teatre del 3 al 14 de juliol.
Pascual Abellán explica que després de veure l’entrevista a la televisió va quedar impactat “i amb moltes preguntes pendents.” Per això va començar a contemplar la possibilitat de donar-li una altra vida. Va contactar amb el mateix Rekarte, amb la noia que va perdre els pares i amb la productora de Salvados i a partir de les converses que va tenir, va muntar un espectacle amb dos punts de vista antagònics.
L’ARGUMENT
L’obra situa l’acció en el moment en què un home, que acaba de complir condemna, torna a la vida (la que un dia va sembrar d’horror) i s’enfronta a les preguntes d’un redactor gràfic que ha hagut de preparar a fons aquesta conversa directa, exempta de sentiment i complicitat. Una dona, filla de les víctimes d’un dels seus atemptats, llegeix l’article l’endemà i emet un comunicat en el qual contesta a les declaracions de l’exterrorista i traça les línies d’un pont fràgil que, finalment, desemboca en la trobada de tots dos.
És una combinació de teatre documental, basada també en fragments d’altres i en el comunicat que va escriure la dona que va perdre els seus pares a l’atemptat, i en una part de ficció que proposa l’encontre entre la aquesta dona i Rekarte. Amb tot, ho va intentar. I malgrat ella tenia clar que no es reuniria mai amb el botxí dels seus pares, “va dir que recolzava que com a autor els hagués unit en un escenari i va donar el vist i plau al text.” Per a l’autor “l’obra és una invitació al diàleg i una presa de partit, en el sentit que escoltar no només les víctimes sinó també el seu victimari, obre un ventall per entendre millor les coses.” I explica que : “Jo escric teatre perquè intento donar resposta als meus propis interrogants, a les preguntes que em plantejo de la meva vida i amb les obres anhelo trobar les solucions. Amb aquest treball, i arran de tot l’anterior, la falta de respostes era més que evident perquè la gent de la meva generació havia sofert aquesta xacra de la violència, del terrorisme. L’hem viscut molt de prop a través dels mitjans de comunicació i trobar-me amb una entrevista com la de Rekarte, va fer que em trobés amb aquest interrogant: Què hem de fer les persones amb els éssers humans que han fet el que han fet, i que ara després d’haver complert la seva condemna, han refet la seva vida?”
Ni con tres vidas que tuviera es va estrenar el 7 d’abril de 2017 a la Nave 73 de Madrid, i després d’haver passat pel Teatro Circo de Albacete i la Hacería de Bilbao ha estat fent temporada a la Sala Intemperie Teatro (també de Madrid) durant setembre i octubre de 2018 i repetint a causa de l’èxit obtingut, de gener a març de 2019. També s’ha pogut veure al Teatro Federico García Lorca de Getafe, Sala Trono de Tarragona i el Teatro Lab de Toledo. I en aquest recorregut “ha remogut des de sectors conservadors que habitualment mai es plantejarien la idea del perdó a l’ex terrorista i a espectadors de perfil més esquerranós. Per a mi és una mostra de la complexitat del tema i del to de l’obra. Nosaltres ni condemnem ni absolem. Sempre estem amb la víctima, però a l’agressor si no l’escoltem, ho seguirà fent. “
Ni con tres vidas que tuviera, de José Pascual Abellán, s’estrena a Barcelona amb Nacho Hevia com a periodista, Jorge Cabrera com a exterrorista (candidat a Premi MAX com a millor actor per aquest paper) i Lucía Esteso com a víctima.