El Jove Teatre Regina, dins la seva nova línia de teatre per a joves i adults, presenta a partir de dijous l’espectacle No hi entro, una història que l’escriptor i director de teatre Edu Pericas (Els homes són de Mart i les dones de Venus, Tuppersex, Confessions de dones de 30…) ha adaptat a partir del llibre de Lourdes Miquel No quepo, no quepo! Producció de Guid Publicaciones i Zoopa, l’espectacle s’instal·la al Jove Teatre Regina del 31 de gener al 17 de febrer.
No hi entro exposa la problemàtica de les persones grasses, que en ple segle XXI, continuen tenint estigmes i, subliminalment, menys drets que les que tenen un cos políticament correcte. El problema es fa extensiu als homes, tot i que el judici que els fa la societat és una mica més portable. L’interpreten Esther Soto, una actriu de la que potser el nom no us diu res, però que tots la coneixem perquè ha format part de La Cubana durant 13 anys: “L’hem vist i l’hem seguit a La Cubana. Ens va semblar que encaixava amb el paper, la vam anar a trobar, li vam explicar i va dir que si! És una noia molt trempada, capaç de jugar i de fer-ho molt divertit. És fantàstica!”, assegura Pericas. I la sorpresa: Mireia Ros, reconeguda actriu i directora de cinema, a qui devem, entre molts d’altres títols, l’emblemàtic La Moños (1997) nominat als premis de millor director novell del Festival Internacional de Chicago de 1997 i dels premis Goya, ha acceptat fer teatre després de molts anys: “També està estupenda! Fa de mare, de coach súper vital… fins a cinc papers que acompanyen els diferents tractaments injustos pels que passa la Julia,” continua el director.
Edu Pericas ens explica l’origen de la seva fascinació pel tema: “Quan vaig llegit el llibre, de seguida em va suggerir que era una obra de teatre. Allà es planteja com un monòleg de la protagonista, però les situacions en què es va trobant donen per a una adaptació on es pugui parlar més de tot, i on les persones grasses s’hi vegin representades” Pericas ha creat una dramatúrgia completament nova i diferent a la peça literària i s’ha ocupat de la direcció. “La Mireia -que també està estupenda!- interpreta diferents rols com ara la seva mare, una coach súper vital del Peso Ideal, una anunciant de Tele Venda… fins a cinc personatges que ajuden a fer la història visible a escena.”
L’ARGUMENT
La Júlia és una noia grassoneta de tota la vida, que de petita ja rebia comentaris sobre el seu cos, però carinyosos: “Què mona que és, tan rodoneta…” Però conforme va creixent, passen a ser “què gorda que està, la pobre!” Som a la nit de Cap d’Any i la noia s’està arreglant per anar a una festa amb amics, per menjar el raïm i sentir les campanades. Hi arriba i, en el transcurs de la nit comencen a passar coses… I comença a no agradar-li el què li passa. La situació l’obliga a reflexionar i s’adona que si es vol comprar un vestit ha d’anar a una secció que es diu Talles Especials on també és especial la roba, ja que no està pensada per a una persona jove. I que les botigues més de moda, on potser aniria, ni tan sols en tenen. També rumia el fet que als vols Low Cost mai seurà còmodament i que, si ensopega pel carrer, farà riure mes que si cau una persona prima. O que la miraran malament quan menja un entrepà o alguna cosa dolça. La nit avança i anem veient els seus moments, alguns més valents que altres, que o bé planta cara a tot o no gosa comentar res i calla. Uns clars obscurs que, molt o poc, són com els que sentim tots. I tot passa la mateixa nit, fruit de les reflexions que provoquen el comportament dels altres.
Per a Pericas: “a la societat les diferències no estan contemplades. Fins i tot n’hi ha que no entenen que una mare prima pugui tenir una filla grassa. Per què s’han de molestar en fer-se agradables amb una persona així si ja donen per assentat que ella admira els normals?” Doncs es parla d’això, però d’una manera divertida i positiva, ja que la Júlia va entenent que estar grassa no té perquè ser motiu de ser més feliç o més desgraciada. Ha de deixar a segon terme els prejudicis que va veient en els altres i tirar endavant malgrat les adversitats que et posa la societat. Ha de buscar eines de defensa. I una d’elles és adonar-se que, diguin el que diguin, una persona grassa ha de ser feliç perquè no té cap culpa de ser-ho.
Un espectacle que us farà reflexionar, a grassos i a prims. I tot rient! Per comprovar-ho, les entrades són aquí