Estrenat a finals d’octubre de l’any passat al renovat Teatre Muntaner, ‘Nozing’, ja va ser reconegut amb el: Premi al Millor Espectacle de Nous Formats de la Fetén, la Fira professional especialitzada en espectacles infantil i familiars: mes important de l’estat. Ara ha estat reconegut amb la Menció Especial de Música de la 36ª Mostra Igualada.
En paral·lel, ha començat a girar per Catalunya, amb actuacions a la Mostra d’Igualada el passat 4 d’abril; i ara al maig faran doblet a la Fira de música emergent i familiar de Vila-seca (9 de maig); i al Festival Arlequí de Mollet (30 de maig).
Nozing és una hora de comèdia i música que aplega música, humor, imatges poètiques i algunes sorpreses…
Per si encara no coneixes Nozing…
El duet format pels actors Alba Rubió i Modesto Lai segueix indagant en aquest muntatge: amb el seu peculiar estil de fer música amb una taula, estil que ells han patentat com a: tablemusic i que ja van introduir a ¡Play!, el seu espectacle anterior: cançons fetes a dues veus i amb l’acompanyament d’objectes quotidians per a fer les percussions. Un bolígraf i una llibreta, una pinta, o el seu propi cos . Amb tots aquests elements, aprofiten de manera creativa totes les opcions harmòniques i possibles. Com a inspiració citen a artistes que juguen amb la veu, com: Camille, Bobbie McFerrin, Jacob Collier o fins i tot Monteverdi, o bandes on la part vocal també hi és present: com Lawrence, Kirk Franklin o Vulfpeck.
Nozing és una proposta molt rica en contingut i matisos artístics: hi conviuen molts estils musicals, ja que cada cançó que interpreten requereix un de diferent, posant a disposició coreografia i il·luminació per a remarcar-los. Lletres, moviment, il·luminació estan perfectament engranades i contextualitzades en cada situació aconseguint un espectacle rodó on forma i contingut encaixen a la perfecció.
10 són les composicions musicals que formen l’espectacle:
A Silencio incómodo, un pop refrescant i divertit, ens parlen sobre la falta de silenci en la societat actual; a Menos es mas, d’estil neo-soul, els intèrprets es marquen una coreografia amb molt de bounce; mentre canten sobre el lema que dona títol a la cançó amb un text juganer: ple de xifres i conceptes matemàtics; a El Huerto canten als tomàquets, bolets, bledes i mandarines i omplen l’escenari de colors i textures: en un homenatge als productes de la terra i a la sobirania alimentaria; a Animal que fuig donen veu a un cérvol que canta sobre el xoc que implica conviure amb els humans: introduint enmig del tema una escena de teatre d’objectes amb llum fosforescent on una coreografia de mans farà aparèixer: animals d’arreu del món; a Vida útil, ens parlen sobre l’obsolescència programada passant d’un to líric vocal amb arranjaments propis del barroc; fins al techno més pur i dur, remarcant així la robòtica inconsciència del consumisme desenfrenat; a Casa Buida, amb text basat en un poema de Montserrat Abelló, utilitzen l’acompanyament sonor i mecànic d’un raspall elèctric; a Llamada perdida reflexionen sobre la suposada hipercomunicació d’avui en dia on , finalment: no tenim ganes ni d’agafar el telèfon, i ho fan a ritme d’imitació vocal de la vibració d’un mòbil; a A mi bolero canten una cançó d’amor a l’espai interpersonal fusionats en una abraçada asfixiant: i fent la percussió en el cos de l’altre i amb un pinte; a Nadie al Volante tornen a visitar l’estil techno en un tema hilarant i absurd. Finalment, a Mala Letra canten sobre aquesta particularitat en l’escriptura d’algunes persones: tot fent la percussió amb un guix i una pissarra.
La direcció és de José Antonio Puchades, altrament conegut com Putxa, membre de la companyia de dansa i teatre d’objecte: Zero en Conducta, i el disseny d’il·luminació és de Manoly Rubio: un binomi perfecte per a aconseguir la plasticitat visual i gestual que caracteritza l’espectacle i que insereix les composicions musicals: en una perfecta partitura d’enllaços i moviments entre temes de principi a fi.
En paraules dels mateixos artistes:
“Pot semblar que el contingut dels temes estan deslligats entre sí; però en realitat tots tenen, molt de fons, un missatge que els agermana: menys és més. Volem silenci (menys soroll), volem despullar l’essència de les coses i no quedar-nos en allò superficial; volem alimentar-nos amb allò proper, volem cuidar dels éssers amb cura i amb un estil de vida més senzill; volem menys consumisme, volem fer música amb un raspall i amb un poema de poques paraules; volem menys soroll mediàtic i comunicatiu i més comunicació real, volem relacions equilibrades, volem despullar el nostre ego: i riure dels nostres defectes… I volem fer tot això reflectint totes les contradiccions que es generen en el camí; i prendre’ns-ho amb art i humor.”
Amb Nozing, Alba Rubió i Modesto Lai donen un pas més en la recerca de: l’originalitat, el virtuosisme i l’humor transformador que tant els caracteritza en una obra difícil de catalogar: però que garanteix el somriure!
Nozing
9 de maig – Fira de música emergent i familiar de Vila-seca
30 de maig – Festival Arlequí de Mollet