L’òpera, al meu parer, està d’enhorabona. El Gran Teatre del Liceu ens presentava fa un mes Les Pecheurs de Perles, en una trencadora versió actualitzada per la jove directora escènica Lotte de Beer. Pot agradar a uns si i a d’altres no, però és necessari per intentar atrapar els joves a un gènere que ho dona tot per la música i que costa entrar a determinades edats. La bona notícia és que fins al 28 de juny hi podrem anar a veure Tosca, una de les òperes italianes més representades i diuen que la millor de Puccini, dirigida per Paco Azorín que, com a director escènic, no es queda enrere de Lotte de Beer. Potser el seu estil ens és més familiar perquè és d’aquí i perquè les seves versions són més de posada en escena que d’argument. Però són trencadores. I també signa l’escenografia! Ens l’han presentat als mitjans la director artística del Liceu, Christina Scheppelmann; el director musical John Fiore; la soprano Liudmyla Monastyrska, el tenor Jonathan Tetelman i el baríton Erwin Schrott, a més, és clar, de Paco Azorín. Tots estan molt feliços i agraïts de venir al Liceu i a Barcelona!
Aquesta Tosca no és una estrena rigorosa: “És la reposició de la Tosca que vam crear i presentar aquí al Liceu fa quatre temporades. Un cuiner ha de cuinar amb el que té a la nevera i un artista… també! Tinc molt bon record d’aquella Tosca, va tenir èxit… però no podem repetir el muntatge perquè els artistes són diferents. Partim del mateix concepte, però fet a mida. Ara em sembla que aquella era una mica més tradicional, més llunyana… I és que el temps passa i cal treure la pols“, exposa el director, que diu que en quatre anys ha fet moltes produccions i que ell ja no és el mateix: “Com seria Tosca ara? Com fa 4 anys quan la vaig pensar? Tampoc.” I explica que: “Jo treballo amb ells com si fossin actors. Als assaigs els vaig portant cap al davant per connectar més amb l’auditori i deixo que enriqueixin els personatges amb les seves pròpies idees. Els plantejo reptes.” Confessa que “a la Tosca li he proposat un secret que no puc explicar. Ella ho ha entès i ho fa esplèndidament bé!”
Sobre la construcció de l’espectacle, presenta tres actes: “El primer és com un acte de benvinguda on es planteja l’espectacle amb la idea que tothom vegi que hi trobarà el que espera.” El segon és totalment diferent, fins i tot canvia l’escenografia, fent una al·legoria al poder ocult que està encara avui connectat amb l’església i que ocupa la part del darrere: “Aquí ja veurem com actuen, són meravellosos!”, diu, convençut. El tercer acte és el més teatral i poètic: “És molt oníric, d’un lirisme absolut, el que era normal en Puccini. Els tres actes fan un recorregut que m’interessa i que faig sempre, que és com agafar el públic de la ma i acompanyar-lo. Ells fan un treball molt potent i físic i s’hi deixen la pell. I un director els hi ho ha d’agrair!” Assegura que és una producció més humana perquè “sóc més humà que fa 4 anys.”
Hi ha un doble repartiment, com ja és habitual al Liceu. Liudmyla Monastyrska i Tatiana Serjan són Tosca; Jonathan Tetelman i Roberto Aronica, el pintor Mario Cavardossi i Erwin Schrott i Lucio Gallo interpreten Scarpia, el ‘dolent’.
JOHN FIORE, DIRECTOR MUSICAL
El Mestre John Fiore, actual director de l’Òpera i el Ballet Nacional de Noruega, ens ha saludat en un català perfecte i amb bon accent, que agraïm, sobretot perquè és el primer cop que dirigeix al Liceu! I ja en anglès ha volgut començar lloant Azorín: “En Paco té unes idees molt personals, però un respecte absolut per la música, cosa que el director d’orquestra no pot deixar d’agrair. Ha estat fàcil treballar junts.” I ha afegit: “Estic content de ser en un teatre tan emblemàtic amb una òpera que adoro, que he fet moltíssimes vegades, primer com assistent -vaig començar l’any 1975 i un cop vaig coincidir amb en Pavarotti- i després, des del 1986, ja com a director. He après de tots els equips que conec i amb els que he treballat. M’he format en teatres italians.”
Sobre la transformació de les òperes: “em considero una mica antiquat. La peça tradicional els ajuda a cantar però no tot és bo. Les tradicions importen però alguna cosa s’ha d’anar canviant.” I pel que fa a aquesta Tosca actual: “És perfecte, no hi ha ni una nota que es perdi, és efectiva, eficaçment estructurada. Crec que farem la millor versió! I si a més comptem amb cantants com aquests, tenim bona connexió amb Barcelona (als 90 vaig connectar amb el Mestre Josep Pons!), doncs… serem feliços!”
Paco Azorín respon que “El Mestre fa una Tosca molt elegant i molt clara. El nivell de l’Orquestra Simfònica del Liceu és extraordinari i la versió, molt transparent i una mica lenta, de manera que deixa espai als cantants. I això és imprescindible.”
Abans de continuar, us recordem l’argument:
Tosca ens situa a la Roma de l’any 1800, en ple caos polític. El republicà Cesare Angelotti fuig de la presó per refugiar-se a la basílica de Sant’Andrea della Valle, on l’artista Mario Cavaradossi l’ajuda a amagar-se. El Baró Scarpia, cap de policia, sospita que Mario ha ajudat en la fuga d’Angelotti i convenç Floria Tosca, a qui estima secretament, que el seu estimat Mario l’ha traït. Quan ella va reunir-se amb ell, Scarpia la persegueix, captura el pintor i el condemna a morir. Només si Tosca accedeix als reclams sexuals del baró, Mario podrà salvar-se. Tot i això, el destí dels dos estimats serà fatídic. Ni Cavaradossi podrà evitar l’afusellament, ni ella la tristesa i el seu conseqüent suïcidi.
Tosca és un melodramma en tres actes i llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa que es va estrenar el 14 de gener de 1900 al Teatro Costanzi de Roma. A Barcelona arribaria dos anys més tard, el 30 de març de 1902. El darrer cop que es va fer al Liceu va ser el 25 de març de 2014, on s’ha representat 176 vegades.
PARLEN ELS PROTAGONISTES
La soprano Liudmyla Monastyrska interpreta a Floria Tosca i explica que ja ho ha fet altres vegades: “És un rol que m’agrada molt perquè és una dona molt forta, i em fa feliç representar-lo amb aquests col·legues!” És el tercer cop que ve al Liceu, l’últim va ser la temporada 2017/18 amb Manon Lescaut.
Jonathan Tetelman si que debuta al Liceu i considera “una benedicció absoluta poder fer aquest paper en un muntatge tan meravellós i a Barcelona. Jo vaig començar com a baríton i, des de fa 3 anys, ja interpreto peces de tenor. El meu personatge (Mario Cavaradossi, pintor) és molt humà i l’òpera és de les millors de Puccini, Estic radiant!” Li hem preguntat com es prepara: “En Paco em va proposar una cosa arriscada que no diré però tan natural que vaig dir que si. Sóc fan de l’òpera i la considero una cosa molt propera. Primer vaig pensar: que sigui lo que Déu vulgui! Li he dedicat temps a la música i a les emocions, i a trobar un equilibri entre el drama i la veu.”
Sobre l’actualització: “L’òpera necessita acostar la part humana i això ho podem fer si ens intensifiquem com actors. Ja no estem com fa 200 anys, en què s’explicava qualsevol cosa. Ara necessitem sentiments reals, viscuts, reconeixibles.”
Erwin Schrott diu que “amb en Paco, el meu rol parteix d’un treball diferent. És molt més humà del que lògicament va ser escrit. Seria el dolent, però ho planteja com ensenyant el costat més insegur de la seva humanitat. Hi ha un moment que diu: Tosca, em fas oblidar fins i tot a Déu! Se sent vulnerable enfront Tosca. No és, com en altres versions, un evident seductor assassí. Aquí agafem un costat més complex de la seva personalitat.” I com a director: “Paco vol que fem d’actors, però sentint la necessitat de ser cantants. I aquests són rols molt difícils de cantar. I si li afegeixes actuar bé… Però en Paco té una sensibilitat meravellosa i ens porta a creuar el límit de la comoditat. Jo trobo refrescant que em porti una mica lluny!” Algú li ha preguntat com es porta fer sempre de dolent, ja que el baríton fa sempre de dolent: “Mira, després de interpretar un rol de dolent, has d’anar una estona a seure, prendre una copa… i respirar. Però sense els dolents, els bons no existirien, eh!”
Sobre Erwin, Azorin diu que “ve del teatre però no s’acaba mai!” I sobre Jonathan: “És diferent. Ell debuta i això em fa molt de respecte, ja que penso que la seva vida futura pot dependre del que passi aquí. M’he posat al seu servei per acompanyar-lo. És molt natural, el tret del descriptiu de Jonathan és la naturalitat ”
Pel que fa a l’escenografia, Azorin explica que l’han polit una mica i “també hem simplificat el vestuari perquè teníem necessitat que fos més intemporal. L’anterior avui donava una mica la sensació de disfressa i l’hem rebaixat perquè aflori més el personatge. Hem enriquit la llum, ha sortit reforçada la idea d’església i repressió… És una producció molt complexa. Hi ha un moment delicat al tercer acte, que comença amb la mateixa imatge com acaba el segon. I llavors fem canvis. Per què m’ho poso difícil? Doncs perquè funciona! Es màgic, és una meravella!”
LES FUNCIONS ESPECIALS DEL LICEU
Es faran dues funcions especials, una, el Liceu Under 35, per a gent jove, el dia 8, un abans de l’estrena oficial. Les entrades costen 15 € i es van exhaurir en mitja hora. Hi aniran més de 1,800 joves. L’altra serà la que es retransmet als cinemes. Els hem preguntat si s’han fet canvis…
El Mestre John Fiore explica que “vaig néixer a Nova York i em vaig educar a Seattle. Allà hi ha una bona tradició en aquest sentit. Als 8 anys, els meus pares em van portar a veure Turandot. Certament el meu pare treballava al món de l’òpera, però vaig conèixer altres nens que van veure La Bohème de ben petits. Val la pena que tothom conegui com més aviat millot l’art de les arts que és l’òpera, on hi trobes poesia, drama, música i orquestra. I Tosca té una bona música que entra bé, per començar.” Assegura que a Alemanya també fan òperes per a joves i infants: “És molt important, perquè tots tenim dret a disfrutar-la, i si no t’acostumen de petit, costa. És molt important que s’acosti l’òpera als joves.”
La versió que es podrà veure als cinemes no requereix grans canvis “perquè la llum és molt potent i suficient,” diu Paco Azorín, que confessa: “Jo sóc un friki de l’òpera des de petit! És un dret que tenim i l’hem d’estendre a tot arreu.”