La programació del cicle l’Offlavillarroel trenca els esquemes amb Quema la memoria, un espectacle construït com una exposició viva de temes musicals, que van prenent vida dibuixats. Una proposta del músic Ramón Rodríguez (The New Raemon) i la pintora i escriptora Paula Bonet, que ha esdevingut el seu treball més personal. En faran només quatre funcions, encara que totes diferents perquè es tracta d’una creació viva i irrepetible. Es podrà veure els 4 dilluns de febrer (3, 10, 17 i 24), a les 20.30 h. L’espectacle és producció dels mateixos artistes, amb la col·laboració de La Villarroel.
Aquest divendres s’ha presentat als mitjans amb la presència dels protagonistes i de la directora de la sala, Tania Brenlle. Perquè ens anéssim posant en situació, ens han donat un preciós llibre amb el mateix títol, que d’alguna manera ha inspirat l’espectacle. És un cançoner de temes d’en Ramón, que la Paula ha anat descrivint literàriament i també ha dibuixat. Un avançament del que veurem en directe! “Havia de ser un cançoner que s’editava per celebrar els meus 10 anys com a músic, però cada cançó té una interpretació visual i literària. I s’ha convertit en un llibre d’art!”, expressa en Ramón.
La Tania s’ha mostrat molt feliç per poder oferir un espectacle tan especial. “Ja tenia la programació de la temporada feta quan una amiga comú, l’Elisenda Roca, em va parlar d’aquest treball i em va semblar una idea esplèndida. Ja coneixia la música del Ramón, sobretot la que va fer per l’obra La pols, que vam presentar a La Villarroel. M’agrada molt! Per això els hem fet un forat aquests 4 dilluns!”
Paula Bonet puntualitza però que el que fan no té res a veure amb teatre: “però ens agrada fusionar i fer dialogar les disciplines, crec que és un error separar-les. I ens agrada el teatre perquè és efímer, perquè només dura mentre es fa i a això no hi estem acostumats. Jo faig pintura plàstica i tot el que pinto acaba existint.” En Ramon pensa el mateix: “Les cançons també es fixen en algun suport, s’enllaunen, es graven… Aquí estic condicionat amb el fet que la Paula va pintant, és com un diàleg sempre improvisat.” A l’espectacle, una pantalla permet veure què va fent la Paula en directe.
UN PROCÉS QUE VA MUTANT
La Paula explica que “assagem poc, volem que sigui un diàleg real. Però el procés de creació és el que més m’interessa d’una obra d’art, perquè s’hi exposen fins i tot els dubtes. Vaig destruint l’obra a mesura que va existint, la imatge va mutant, en funció de com canta en Ramón: si tremola, jo també; si canvia el ritme, jo també; si crida… la pintura també crida! Una única cançó es pot transformar en diverses pintures perquè utilitzo diferents elements per construir-les. La meva obra acaba quan acaba la cançó.” Per a l’artista, la pintura és fer preguntes sobre el paper: “Però sempre improvisant, ens agrada que passin coses. Hi ha una narració lògica que a mi m’agrada trencar. I sempre en un lloc diferent!” Diu, però, que “respectem l’estructura de la cançó però no el tempo. És com una gama cromàtica ampla en la que van canviant els matisos i es va tornant més transparent. La pintura ha de ser mutant. “ Confessa “és molt emocionant el risc, jo no estic acostumada a treballar amb públic. Pintar significa oblidar-te de tu. Que sigui un fet més col·lectiu. I l’estil també muta.”
Per la seva banda, Ramón comenta que “anem fent canvis que el públic d’alguna manera demana molt subtilment. Així, cada nit es diferent, depèn del públic i de les seves emocions.” I explica: “Havia fet concerts per molta gent, però no tothom escoltava les cançons. Hi ha gent que escolta música i gent que consumeix música. A mi m’interessa la gent que l’escolta, m’agrada més composar que actuar.” I encara un avançament: “Farem una versió ampliada per al Festival Vida, ja amb tota la banda.”
L’ESPECTACLE
Al llibre hi ha 84 cançons. “Li vaig preguntar a la Paula quines li agradaven més per preparar el repertori i en va escollir 25. A cada representació en toquem unes 18 que vaig canviant. També vaig jugant amb el so quan Paula renta els pinzells o trenca el paper”, diu el Ramón. La Paula afegeix: “El risc, el no saber que tocarà, és el que més m’atrau com a pintora de l’espectacle! M’interessen els autors que busquen i s’arrisquen. Admiro molt al Ramon perquè després de treure un disc, que va ser un gran èxit, no es va conformar amb repetir esquemes, des del principi es va rebotar i no va repetir el patró.” I és que: “Per a mi és molt emocionant el risc, jo no estic acostumada a treballar amb públic. Pintar significa oblidar-te de tu. Necessito pintar i escriure perquè pinto el que després escriuré.”
Han destacat la col·laboració de l’escenògraf Alejo Levis: “Ha fet un disseny amb tons foscos.”
La trobada ha acabat parlant dels seus somnis, abans d’arribar aquí: “Jo anava per a dibuixant de Còmics. En vaig fer fins als 14 anys!”, diu en Ramón. La Paula ho ha tingut clar sempre: “Jo no puc ni podria fer una altra cosa que escriure o pintar… que es quan el mon desapareix!
Ramón també ha recordat que ” El meu públic es molt fidel, els hi agrada el que faig, inclòs quan muto. Hi ha gent que escolta musica i gent que consumeix musica, aquests últims son la massa, a mi m’interessa la gent que escolta musica.
Entrades, aquí