Amb totes les entrades venudes, arriba al Teatre Nacional de Catalunya Kind, l’última part de la trilogia sobre la família, que la companyia belga Peeping Tom, coneguda entre d’altres virtuts per la seva peculiar barreja de dansa-teatre, va engegar amb Vader (2014), centrada en la figura del pare i va seguir amb Moeder (2016), que fa referència a la mare. Kind representa la criatura, que en aquest cas és una nena, perquè “hi aporta fagilitat.” Aquest matí l’han presentat al TNC els creadors i directors de l’espectacle Gabriela Carrizo i Franck Chartier. Romandrà en cartell els dies 11 i 12 de juliol i ja serà el que abaixarà el teló del TNC fins al setembre. Kind forma part de la programació del Festival Grec Ciutat.
Tant Xavier Albertí, director del TNC, com Cesc Casadesús, director del Grec, ambdós socis de la creació de la trilogia, els han acompanyat a la presentació, molt cofois pel que significa tenir una companyia com aquesta a la ciutat: “Ja havíem vist Le jardin o Le salon, però quan 32 rue Vandenbranden va arribar al Grec l’any 2012, ja es van convertir en imprescindibles!” I encara més, quan la Gabriela ha confessat la seva passió per Barcelona i ha dit que volia viure aquí. De moment, han estat en Residència al TNC, el que els ha entusiasmat: “Vam entrar als Magatzems, amb totes aquelles escenografies, objectes… just quan desmuntaven una muntanya de Montserrat preciosa! Trobar una sala amb tants accessoris que respiren emocions… va ser com un infant el matí de reis!”, han dit -més o menys-. I per acabar-nos de seduir, Chartier ha explicat que: “és la primera vegada que presentem una creació que no es gesta a Brussel·les. Normalment ho fem en un teatre de Flandes i ara, en un de català. N’estem molt orgullosos!”
ANEM A L’ESPECTACLE
La peça està representada pel mateix equip creatiu (cinc ballarins) als que cal afegir quatre figurants no professionals, que són nenes que es van escollir a partir d’uns tallers que es van organitzar des del TNC, i que “també ens van servir per observar com es mouen i com reaccionen els infants. Podem dir que, gairebé tot, ha nascut de les converses que hem tingut amb elles.” El personatge de la nena està interpretat per una actriu adulta, la mezzosoprano Eurudike De Beul, que en resulta “una nena inquietant. Tots els vestits li venen petits!” I afegeixen: “Cada espectacle té la seva mirada pròpia, i aquest cop ens endinsem de ple en el món de la infantesa.”
Al contrari de les altres dues peces que se situaven en espais tancats, aquí l’acció transcorre en un bosc, al final del qual hi ha un penya-segat. “És com un món de conte, un joc de realitat-ficció que ens fa considerar que la nena entra al conte. Volta pel bosc, hi busca la seva identitat, es perd i, al final, el penya-segat marca el final de la vida. Penseu que quan diem ‘nena’ diem també futur, i plantegem en quin món estan construint la seva personalitat. A l’obra hi ha la fantasia natural d’un infant, però també parla molt de la por i dels desitjos, de l’ansietat, els dubtes i els canvis físics o traumàtics que vàrem descobrir sobretot als Tallers.”.
Els assaigs van coincidir amb les eleccions recents al Brasil, on hi va haver molta violència i molts morts. “Ho vam seguir, érem molt sensibles als esdeveniments perquè tenim ballarines brasileres que estaven molt preocupades. Ens va impressionar molt una frase d’una d’elles, que va manifestar: ‘Jo no vull tenir nens en un món com aquest. Va esdevenir una frase essencial per al muntatge, ens va fer reflexionar: Es tan greu? Tant malament estem?”
ELS FANTASMES DE TRANSMISSIÓ FAMILIAR
Aquestes reflexions els van portar a parlar dels tabús i de la teoria dels psicoanalistes Nicolas Abraham i Mária Török sobre la transmissió dels fantasmes familiars, d’aquells tabús que les famílies vehiculen de vegades inconscientment: “En una família hi pot haver hagut agressió física i fins i tot sexual en un passat. I, tot i ser llunyà, això es va transmetent de generació en generació. De vegades només queden frases com ara: Tanca la finestra, que no ens vegin, testimoni d’un passat. Però també de vegades pot quedar marcat un comportament agressiu inherent.”
L’espectacle també té música i això ens ha impressionat a nosaltres. Li diuen: “Les músiques del Club dels 27” i vol dir que sentirem peces d’artistes que s’han suïcidat als 27 anys, com ara Jimi Hendrix, Amy Winehouse o Janis Joplin. “Ens hem adonat que pertanyen a un mateix club. Són nens decebuts per la vida, fins i tot en el moment en què tenien èxit, creativitat, geni…” També hi ha alguna peça de Wagner.