A partir d’avui, 17 d’octubre, i fins diumenge dia 20, el Mercat de les Flors proposa un espectacle gens habitual: la visió de 38 solos recuperats de l’arxiu del Mercat de les Flors. És una proposta de Quim Bigas amb la complicitat dels ballarins Søren Linding Urup, Aina Alegre, Sílvia Sant Funk, que descriuen amb els seus cossos les creacions de diversos ballarins dels últims 40 anys. La peça, que porta el títol de DV (Desplaçament variable) pren com a punt de partida el registre audiovisual sobretot dels treballs en solitari d’aquells artistes, amb l’afegit particular de l’intèrpret actual. Quim Bigas n’és l’artífex i signa la direcció i coreografia, mentre que els intèrprets també en són creadors.
Bigas ha explicat a la presentació que “jo sabia de l’existència d’aquest arxiu i tenia ganes de fer una peça a partir de materials ja fets, i escenificar-ho.” La tardor de l’any passat va començar una recerca “en la que vaig descobrir 256 treballs en solitari en el que no és només un arxiu: és un registre documental d’activitats i trobades que mostra una excelsa varietat d’universos!” A partir d’aquí i amb Raquel Tomàs, responsable de la documentació artística, “vam començar a establir una proposta a partir de 7 criteris.” Els criteris són aquests:
1. Treball en solitari
2. Triar una peça sense objectes
3. Triar una peça sense escenografia
4. Que els treballs estigui presents físicament a l’arxiu, ja que alguns hi són però no físicament.
5. Sensibilitat envers el gènere. Hi ha gran quantitat de dones a l’arxiu i tant la fisicalitat com la manera de mostrar el treball, és diferent.
6. El títol ‘Desplaçament variable’ es deu a que volíem que els materials es desplacessin a l’espai. La memòria és un desplaçament que s’expressa a través d’un cos que es desplaça per l’espai.
7. Que siguin figures perifèriques de la dansa, no centrals, ja sigui des del nivell de la investigació, l’origen o la creació.
Així, a Desplaçament variable 3 intèrprets ens expliquen amb els seus cossos els desplaçaments de 38 solos que es basen també en el desplaçament. “Ens hem centrat en narrar els moviment i explicar com la dansa es mou”, continua Bigas. Hi ha tres intèrprets, però també un 4rt que és la llum, “que ha de reconstruir els 38 treballs.”
També apareix la Memòria, que és el que tenen els intèrprets sobre la peça, i veiem una forma de portar a escena la idea d’arxiu, d’acumulació… “A l’arxiu hi ha caixes que guarden memòries i aquestes caixes apareixen a escena per impulsar les reflexions cap a l’arxiu. Tot i que no hi ha objectes, ja que parlem d’un arxiu em sembla necessari parlar del que hi ha allà. Per tant, hi ha uns objectes i una petita escenografia, tot al votant d’un cos a escena.” Hi ha també una presència mot clara de l’absència perquè,” quan es representa una escena, vol dir que els intèrprets originals ja han desaparegut.”
Els solos van apareixent d’una manera continuada i “amb alguna cosa de sobreposició l’un amb l’altre,” imatges que es van superposant seguint l’ordre en què van anar sent arxivades. “A les peces no hi ha cap jerarquia. L’obra s’acaba esborrant quan entra a l’arxiu, per convertir-se en una manera de fer pensar. He anat treballant amb la possibilitat que els cossos es deixin llegir. ”
Bigas també diu que la peça “té a veure amb la trobada i això te molt veure amb el públic. És important que cada espectador tingui a la ma el nom de les 38 peces que aniran passant. Per a mi, és important que la gent identifiqui o trobi el seu espai en el meu treball.”
UN PROCÉS NO HABITUAL
Per als intèrprets: “També és important com en Quim filtra l’arxiu i com, després, ho filtrem nosaltres. Això és el que hem viscut. Ha estat un procés diferent perquè, si bé sovint treballem directament amb el cos, aquí hem passat per un procés d’aprenentatge no sempre fàcil. És anar des de la interpretació d’una cosa bonica a pensar com empatitzar amb allò que no coneixes.”
La Sílvia, que és l’intèrpret original d’una de les peces, diu que “per a mi ha estat màgic. És un solo que vam fer fa anys i la relació actual amb la peça és narrar. L’espectacle són trossos de peces que estàs ajuntant. Les volem apropar d’una manera neutra, però estan impregnades del que cadascú és. L’evolució de la peça és anar diluint l’objecte i el subjecte.”
Abans d’acabar, Àngels Margarit, directora artística del Mercat, ens parla de l’Arxiu: “Estem començant a treballar un projecte europeu que té a veure amb la transmissió. Si una peça encara està viva, per a mi és important tornar-la representar. Si entrem en el Projecte Europeu serà la manera de tenir finançament per a una cosa que ja és inherent. Des del 2012 no hi ha arxiver ni pressupost. El pressupost actual és menor que el del 2010. Com ho resolem?”, es planya. Al que Quim Bigas afegeix: “Es podria reactivar un arxiu a l’IT, encara que s’hauria de parlar primer de temes com els drets d’autor i altres. Però si des del 2012 no s’ha creat arxiu, és també perquè ha canviat la manera de guardar i trobar. Primer es va fer amb vídeos, DVD… Ara t’envien un link. Avui l’arxiu és a Internet, l’altre ja forma part de la història.”
I conclou poèticament: “Quan entres a l’arxiu es com entrar a una capsa del temps que s’ha aturat. Un arxiu que ha acabat l’activitat és temps inacabat. I un projecte inacabat, per a mi és profundament romàntic!”