L’escenari d’El Maldà es convertirà en un mar de roba del 12 de novembre al 6 de desembre per acollir l’obra-document Rastres_Argelers, un tribut als nombrosos refugiats de la Guerra Civil espanyola que van anar a parar a un dels camps més anònims dels diversos camps de refugiats que es van organitzar al Rosselló: la platja d’Argelers. El projecte neix d’un impuls de la dramaturga i actriu Aina Huguet que ara fa uns anys, després d’una estada a la Catalunya Nord i observar que no hi havia ni rastre del que va passar allà, va sentir la necessitat de parlar-ne, divulgar-ho i, a la vegada, reflexionar sobre com poden desaparèixer els rastres de la història (avui, la platja d’Argelers és un lloc d’alta ocupació turística on, a l’estiu, no queda ni un pam lliure) i també sobre l’oblit, “que no és casual ni atzarós, sinó volgut.”
Aquest dimecres ens van presentar l’espectacle al Maldà, on estan molt contents d’acollir-lo “perquè no deixarà ningú indiferent.” I perquè és molt emocionant veure com es trenca la quarta paret i les actrius parlen amb el públic, en un espai tan intimista. És el fruit del treball de l’Aina, que es va endinsar en una recerca històrica de més d’un any, repassant escrits, vídeos, àudios “i entrevistes a familiars, i múltiples testimonis orals i escrits. No vaig trobar ningú que ho hagués viscut directament perquè tots els que hi van anar ja són morts.”
UN MUNT DE VIVÈNCIES CONDENSADES EN DUES DONES
Amb tota la informació que va recaptar, va crear una ficció on condensava tota la història i els records en dues dones. “No hi ha res inventat. Cada cosa que els passa a elles, va passar a algú.” Una vegada escrit el relat, l’Aina va contactar amb l’actriu Ariadna Fígols, de Projecte Ingenu, a qui va coincidir en un curs fa molts anys: “Em va quedar fixada la seva manera de moure’s i interpretar i vaig pensar que seria la persona ideal.” L’interpreten, doncs, totes dues, amb la col·laboració de Andreu Martínez que ha dirigit el moviment. La mateixa Aina Huguet ha assumit la direcció.
L’escenografia, que signa Elisenda Pérez, és un mar de roba, que ocupa bona part de la sala d’El Maldà. “Simbolitza l’amuntegament humà que hi havia. Era una platja deserta, sense res, només unes tanques. L’única sortida que tenien era el mar. I la sorra era plena de persones, però també de deixalles, excrements…” Malgrat aquest paisatge, l’Aina vol incidir en què “tots tenien en comú una gran humanitat. Podien arrabassat el pa a un company però també el cuidaven. I sobretot, s’inventaven com passar el temps. Buscaven motors per sobreviure i mantenir l’esperança de sortir.”
Les dues dones que condensen tots els records del camp són molt diferents,per simbolitzar que no tots els refugiats eren iguals, ja que hi havia comunistes, anarquistes… Però el text no les posiciona en els partits i les descriu a totes dues com a Republicanes. Una és de Barcelona, acostumada a engegar i participar en lluites obreres. “Aquesta està més polititzada. L’altra ve de Figueres. Es va quedar sense casa a causa d’un bombardeig i va haver de fugir.” Parlen de la religió i el negoci que és per als que prediquen, de les moltes dones violades que hi havia i de la gran quantitat de nens que naixien morts. “Fins que no va aparèixer el miracle d’Elna la mortalitat era gairebé total.” L’Aina, a les entrevistes, va descobrir que en aquella època ja es va fer una cosa semblant al que ha fet ara en Trump: separar les famílies. “Hi havia camps per dones i camps per homes. Les dones es quedaven també els nens i els vells, tots dos amb una mortalitat enorme.”
Ariadna Fígols està molt contenta que l’Aina l’hagi recordat i proposat participar al projecte: “Em va encantar, jo mai he participat a un document social i em ve molt de gust fer-ho. I encara més de fer un personatge tan potent. Són dos personatges molt potents perquè només elles dues simbolitzen el tot. I m’agrada molt fer-ho aquí, al Maldà, un teatre tan acollidor.” Encara hi ha un altre motiu: “El meu besavi va ser un dels refugiats d’Argelers. Va fugir nedant. I el més fort és que hem anat trobant molts avis que van fugir nedant i no se n’havia parlat mai. Ni als nostres llibres de història ni als de França, que sembla que ho ignori totalment.” Expliquen que la història està tractada sobretot amb tendresa. “Els moments més tràgics els hem tractat amb distància.”
Doncs tenim ara l’ocasió i goso dir el deute de saber què va passar a aquells camps dels que s’han esborrat els rastres: “Uns camps on hi va regnar una barbàrie extrema de la qual l’Estat francès i el govern franquista van ser còmplices absoluts”, exposa l’Aina al programa de ma. I encara diu: “Fa gairebé vuitanta anys –només vuitanta anys!– els refugiats i les refugiades orinaven, defecaven, parien i morien a la mateixa sorra. Encara avui, ni el govern francès ni l’espanyol no han reconegut oficialment aquestes víctimes.”
Només afegir que, finalment, el 2014, es va inaugurar un monument, una pedra amb un Memorial dedicat als refugiats.