Tenim una bona notícia per als seguidors del més que singular creador i dramaturg Roger Bernat, que solen ser els que han vist qualsevol de les seves propostes: l’espectacle Flam, que interpreta la Jove Companyia ITTeatre i que es va estrenar aquest estiu a Festival Grec, arriba al Lliure de Gràcia. Una bona oportunitat per veure’l o també reveure’l, ja que mai surt exactament igual. La mala notícia, però, és que només hi seran quatre dies, del 21 al 24 de novembre. Si us voleu treure el problema de sobre, compreu ara les entrades i així ja no caldrà pensar-hi més.
Hem anat a la presentació al Lliure i hi havia Ramon Simó, coordinador de l’ITTeatre, que ens ha explicat l’origen: “Fa 3 anys, es va crear a l’Institut del Teatre una companyia en paral·lel a l’IT Dansa: l’ITTeatre, amb alumnes recentment graduats. Aquest és, doncs, el tercer espectacle que presentem. Des de l’IT ho plantegem com un projecte becat, el que vol dir que necessitem col·laboracions externes. Aquest cop hem tingut l’oportunitat de participar al Grec i la col·laboració del Teatre Lliure, que garanteix l’exhibició en temporada.”
Juan Carlos Martel, director del Lliure, ha afirmat que “és una voluntat necessària. Com, sinó, es pot garantir l’accés a la professionalització d’una manera que no només es tinguin en compte efectes laborals sinó també creatius? És una feina que val la pena fer i que té repercussió a la ciutat, una de les fites d’aquest teatre.” També ha lloat el caràcter de les creacions de Bernat, impulsor de la cia FFF, que n’ha estrenat moltes vegades al Lliure i que “és un privilegi que torni a casa.”
COM ES VA COURE EL ‘FLAM’
La dramatúrgia la signa el premiat professor de l’Institut del Teatre Roberto Fratini i la direcció, Roger Bernat. La interpretació va a càrrec de 9 alumnes: Alba Aloy, Adrià Ardila, Hodei Arrastoa, Marta Borràs, Alba Duño, Mireia Lorente-Picó, Antoni Mas, Jose Luis Oliver i Eva Ortega.
Fa 11 anys que Roger Bernat empra un llenguatge teatral d’estils i continguts variats, on el públic és sempre el protagonista. Amb tot, ens explica que un dia el van anar a trobar dues actius que el van acusar de no fer teatre amb emocions. “El públic vol emocions! van dir. I tenien raó. Vaig pensar que podria fer una peça on anirien directe a riure i a plorar, si és el que volen, però que ens saltaríem tota la història dels personatges per deixar-nos portar només per l’emoció.” Ha exposat, però, una reflexió: “Se’m fa estrany que la gent busqui emocions al teatre, quan la publicitat i la política, que tant ens envolten, estan construïdes d’emocions. Vaig arribar a la conclusió que els Mercaders i els Polítics van al teatre a buscar eines per crear els seus recursos. Doncs parlarem d’això!”
I va començar a pensar “un espectacle eixelebrat, que mostraria la resposta de l’ésser humà quan no té la resposta al davant.” Es va agafar a tres grans temes que afecten tothom i que provoquen emocions, riure o plors, molt difícils de controlar, ja que “les emocions surten quan no tenim paraules per expressar allò que ens passa i que no entenem.” L’espectacle es mouria a l’entorn de la mort, el sexe i l’escatologia.
Pel que fa a la creació “vam treballar d’una manera musical, com si els intèrprets fossin una orquestra sense partitura i en un espai que és com una habitació a pressió, on el riure i el plor afloressin d’una manera automàtica.”
L’ESPECTACLE
La companyia també riu i/o plora….
No hi ha sinopsi, tot surt en directe, en funció de les emocions, els riures o els plors del públic. O el que sigui! “Caminem per l’escenari amb cartells que indiquen per exemple riure, plorar…. perquè el públic vagi fent. Però a mida que es relaxen, la gent va fent al seu aire. Riuen més que ploren, això segur! Els cartells van desapareixent, cau una caca … “ Una caca gegant i inflable, de la que, evidentment, se’n va parlar ja al Grec!
Pel que fa al títol… no ens acaben d’aclarir l’origen. “Va sortir allò d’Estàs com un flam, però no ve tampoc d’allà…”, diu un dels actors. Bé, no n’hem tret aigua clara però el flam és un postre agradable, fet amb bona llet, que provoca emocions dolces i que de vegades porta un sucre cremat boníssim…no?
Roberto Fratini ha tirat pel dret, de la manera que sap que ens pot atrapar: “Flam és la cloaca màxima de la teatralitat. Davant de qualsevol dubte, imagina el pitjor treball escènic! Mentre treballem, busquem l’efecte més desagradable possible. Però dins del desastre i donat que el teatre és el més laic que existeix, hem anat a buscar la Història Sagrada i ho hem construït a partir de metàfores litúrgiques, com si en comptes d’anar a perdre’s, anessin a salvar-se.” I encara afegeix: “I jo pregunto: si aquests actors s’han esforçat i han aconseguit treballar de la pitjor manera, fins fer-nos arribar a una catarsi, què farem amb la tele que ja ens ha acostumat al pitjor? Jo ho considero tràgic, però us puc assegurar que el públic riu tota l’estona: uns busquen la catarsi, d’altres entenen que la millor manera és contribuir al naufragi… ”
I en Roger ho acaba d’adobar: “Ens han vingut a veure gent que han esdevingut entusiastes, tot i entendre que és un dels espectacles més lletjos que han vist a Barcelona en molt de temps!” El director, però, ho matisa: “Venim d’un teatre compromès i els teatres s’han convertit en espais de compromís que el públic ve a buscar. Flam surt de la idea de buscar un espai de conscienciació i diversió i, és clar, anem en una altra direcció.” Hi ha tres fragments de Txhèkov “perquè és un autor extremadament psicològic que empra una tristesa sense llàgrimes en un territori neutre. Hem intentat afectar el públic emocionalment però que no sàpiga si riure o plorar.”
La roda de premsa ha arribat a un moment relaxat, d’aquells en què no saps si el que expliquen és el que és o hi haurà sorpreses. No acabes de saber com explicar-ho, però saps que passaran coses i, a més, inèdites, com sempre al teatre de Bernat.. I ha sortit el comentari d’algú que va marxar abans que acabés. “Bé, hi ha un moment en què jo convido a que em toquin els pits. Un noi va pujar i la seva companya va marxar…” explica una actriu que, com els seus companys, també assegura que és la cosa més rara que han fet mai, fins i tot la promoció i la manera de vendre-ho.
Però Juan Carlos Martel aclareix dubtes: “Sobretot, que ningú marxi, s’ha de veure fins al final! El públic s’ha de quedar, la petita molèstia forma part de la creació. I quan acaba dius… Ostres, què ens estan dient!!”
I ara ve el final feliç. En Roger Bernat té un fill de 8 anys que l’ha acompanyat als assaigs almenys tres cops i també al Grec. I explica que “n’està entusiasmat, ell volia venir cada vegada, mai en tenia prou!” I ho ha rematat pensant una nova publicitat: “Flam. L’espectacle per a adults que agrada als nens.” I és que “els nens fan un bon us del cinisme!” conclou.