Demà diumenge 18 de novembre, el Festival Temporada Alta acollirà l’estrena a Catalunya de El bramido de Düsseldorf, de l’urugiaià Sergio Blanco, un autor ja vinculat al Festival. El vam conèixer el 2014 amb Tebas Land i ara mateix, al TNC, s’està representant un altre exitós text de l’autor, Kassandra, que ell mateix ha descrit com “la millor Kassandra que s’ha fet mai.” L’espectacle, que interpreten Gustavo Saffores, Walter Rey i Soledad Frugone, només es podrà veure en una única funció demà a la tarda (18 h), a El Canal.
Aquest és un altre dels seus textos que anomena ‘d’autoficció’, perquè el protagonista “és un autor que es diu Sergio Blanco, al que li passen coses. L’autoficció és un gènere que estic treballant i investigant fa anys i que uneix dos mons: el de la investigació i l’artístic, a la vegada que em permet llençar el meu jo a la ficció i fer que l’impossible es torni possible.”
L’argument gira a l’entorn de la mort del pare. Sergio Blanco, un autor franco-uruguaià, decideix anar a Düsseldorf amb el seu pare, ja gran. Quan arriben, té una crisi i els metges li diuen que li queden tres dies de vida. “És com una Passió de Crits. Tot passa en tres dies i assistim a l’últim viatge abans la mort i la resurrecció.”
No descobreixen per què trien Dusseldorf, però es plantegen tres teories: una és que Blanco està acabant el catàleg per a una exposició sobre Peter Kürten, el célebre assassí en sèrie conegut com el Vampiro de Düsseldorf; la segona hipòtesi apunta a que el va contractar una productora de cinema porno per fer guions. I la tercera proposa que està fent el camí cap a la seva conversió al judaisme, i que va a una sinagoga de Düsseldorf a fer-se la circumcisió. “D’aquesta manera desenvolupem tres temes. Al primer, per exemple, es teoritza que cada segle té un tipus d’assassí i que l’assassí en sèrie és del s. XX ja que abans no existia. I el comparem amb els assassinats al camp de Auswitch.” La productora de cinema permet parlar de la sexualitat, el desig, la passió. I la conversió permet la recerca mes enllà de l’aspecte religiós.
REFLEXIONS SOBRE L’ARGUMENT
L’actor Gustavo Saffores, que interpreta el personatge de Sergio Blanco, diu que “parlem de tres temes: la història, la sexualitat i la teologia, que passen d’una banda a l’altra. La única certesa que tenim és que som a Düsseldorf.”
Sergio Blanco apunta que “la mort del pare és la mort del s. XX. Crec que els segles no es tanquen per dates sinó per moments El s. XX es va tancar amb la caiguda de les Torres Bessones.” Puntualitza, però, que no és una autobiografia malgrat el nom del protagonista: “El meu pare és viu, va néixer l’any 1939 i disfruta de bona salut.”
A l’obra, la relació entre pare i fill és molt tensa perquè vol posar èmfasi en “la relació amb els progenitors. Tebas Land també parlava d’això i proposem diferents vincles amb diferents pares que tenim durant la vida. Són vincles complexos com el meu propi. Perquè però he de dir que mi els fàcils no m’interessen!”, diu Blanco que, tot seguit, ens ha volgut parlar de les qualitats de Saffores: “És un actor clau al panorama uruguaià. Ha treballat amb tots els grans directors i a tots els grans teatres. Dirigeix tallers, fa formació… tots els directors volen treballar amb ell! Com que ens volem assegurar els intèrprets, ja preparem les dates dos anys abans.” Ha explicat que el seu proper espectacle, el protagonista no es diu Sergio Blanco però que també el farà el Gustavo “per si algú ho pensa, volem demostrar que no és necessàriament el meu alter ego.“
Sobre Soledad Frugone, també present a la roda de premsa, Blanco també es desfà en elogis: “És un luxe tenir-la, és tota una institució a l’Uruguai i és una actriu d’una grandíssima generositat. Ella s’apropia del text o no té cap mania de dir els problemes que veu als personatges. Es fica en una mena d’enginyeria dramatúrgica.”
La Soledat diu que “tota l’estona som tots tres a escena, que interpretem els set personatges de l’obra. En un em toca observar les escenes com un testimoni, sense interrompre. També sóc la productora de cinema porno, la doctora que cuida al pare i una restaurdora que restaura les armes de l’assassí. La meva feina és acompanyar al Sergio pels tres diferents camins que ha de recorre.” Finalment es fica a la pell d’un noi que es va suïcidar després de veure La ira de Narciso, de Blanco, a Xile- “Sempre hi és present. Al text apareix la mare i li dediquem l’obra. Ella tanca l’espectacle i ha de ser potent i alhora sensible És un moment molt commovedor.”
Blanco ens explica una curiositat: La Soledad i el Gustavo han estat els intèrprets de Nerium park, de Josep Maria Miró, en la versió que es va estrenar a l’Uruguai.
I ELS PROJECTES!
Sobre els projectes més immediats de la companyia, de moment volen fer gira amb El bramido de Dusseldorf . També tenen previst representar aquest agost a Montevideo la gran producció Cuando pase sonrre mi tumba, un text teatral “escrit de manera manuscrita i amb sang”, que parla d’un escriptor que prepara la seva eutanàsia en una clínica de luxe a Ginebra, a la vegada que projecta lliurar el seu cadàver a un jove necròfil d’origen japonès que és especialista en cal·ligrafia medieval. “És una autoficció sobre la meva mort, però no us penseu que faig res de nou. Dante ja ho va fer a la Divina Comedia i jo… imito als grans mestres, no invento res!”
La representació de l’obra de Sergio Blanco a Temporada Alta forma part del cicle Connexió Iberoamericana, al costat de L’omissió de la familia Coleman, de Claudio Tolcachir, que es va estrenar al festival a l’octubre, i Cronologia de las bestias , de Lautaro Perotti, que és podrà veure al desembre.
Acabem dient que Sergio Blanco està pletòric. A més de treballar amb Bitó i al Temporada Alta, “he de dir que de totes les meves Kassandres, que les he volgut veure totes, la que es fa al TNC es la millor. La interpretació de Elisabet Casanovas, el fet que la dirigeixi Segi Belbel, i que es faci a un Teatre Nacional és… em sento com si m’haguessin fet del Barça!