El Teatre Gaudí Barcelona continua endavant amb una de les propostes de les que va ser pioner: obrir el teatre els dos mesos d’estiu amb espectacles ‘normals’, no d’aquells que en diuen fresquets per distreure (tot i que potser també hi són admesos!). Ja fa anys que el seu director, Ever Blanchet, va convocar-nos per dir que “una ciutat com Barcelona no pot estar sense teatre a l’estiu.” Des de llavors, mai ha deixat de programar i, a més, ha aconseguit que alguns -pocs encara-, l’imitin. Per tant, benvinguda a la programació d’estiu del Teatre Gaudí!
I la primera proposta és Tancats, l’òpera prima de l’actor -i ara autor- Gal Soler, que dirigeix Òscar Molina i que interpreten un molt bon equip: Sílvia Aranda, Àngela Jové, Marieta Sánchez, Ruben Serrano i també Gal Soler. Excepte l’Àngela que és la mare, tots fan dos personatges. S’estrena el 10 de juliol i les funcions acabaran l’11 d’agost. Avui ens l’han presentat, amb l’assistència de tot l’equip.
Gal Soler, autor i actor, ens ha explicat que el procés va començar fa 5 o 6 anys. “Em venia de gust escriure una peça de Microteatre i, pensant on la podia ubicar, em va venir la idea d’un ascensor.” S’hi va trobar bé i, mentre escrivia, pensava que això dels ascensors podia funcionar. I va deixar enrere el Microteatre per fer una obra on hi haurien 4 ascensors diferents, amb membres d’una mateixa família. “És el retrat àcid d’una família benestant de Barcelona, la família Fuster, de la que anem coneixent tics com ara parlar amb falta de respecte dels que consideren inferiors, no admetre que els temps canvien i que hi ha una nova generació que reclama els mateixos drets per tothom… Al 5è acte, tots es troben a la Notaria, on hi van perquè tenen problemes d’herència.”
Aquesta és la sinopsi, però en Gal ha volgut anar més enllà: “Volia parlar de les famílies actuals, de les noves formes de parelles, també de les dificultats que es troben… I dels immigrants, de si s’integren fàcilment o no, de si la família els accepta només perquè els necessita. Un seguit de reflexions que van apareixent en quatre actes curtets. L’ascensor és la simbologia de les moltes coses que hi ha al nostre voltant i a les que estem tancats. I al 5è acte, que és quan ja són fora dels ascensors, es troben, parlen, debaten… Per si sol podria ser una obra. Però els altres quatre em serveixen per presentar els personatges”, explica l’autor.
De seguida va pensar en el teatre Gaudí. No era la primera vegada que oferia coses a l’Ever Blanchet: “Una vegada més, l’Ever em va obrir les portes! I li estic molt agraït perquè és una obra per veure’s en proximitat, hi ha uns matisos que rarament destacarien en altres llocs. Però és un risc!”
També està content que ho dirigeixi l’Òscar Molina: “Ell és un director i ha sabut treure la palla que sobrava. Li estic molt agraït perquè jo hagués estat incapaç d’escombrar la meva obra!” L’Òscar li dóna la raó: “Aquesta Sala no permet fer res que no sigui a favor de l’autor. Les escenografies no el tapen, perquè és a quatre bandes, la música funciona bé…”
PUNTS DE VISTA DELS ACTORS
La Marieta és feliç: “En Gal m’ha fet un regal amb aquest personatge! Fins i tot parlo en català!” I és que “generalment, els actors emigrats sempre fem papers específics, els tòpics… I aquí sóc una dona integrada a aquesta família catalana! Per a mi, participar és l’alegria de viure, la felicitat!”
La Sílvia explica que “conec el projecte des del principi. Vaig tenir una alegria en saber que el dirigiria l’Òscar perquè és… un tresor dirigint!” Està contenta també perquè interpreta dos personatges radicalment diferents. Un d’ells és una emigrant, però de l’Est, que parla amb un accent molt ben trobat: “Tenim dues menes d’emigrants, la que ver a fer de ballarina i la que renta els culs!”, bromegen… o no!
L’Àngela Jové interpreta la mare de l’altre personatge de la Sílvia, del Rubén i d’en Gal, que confessa: “és més jove l’Àngela que jo, i em fa de mare!”
Al Rubén li ha costat una mica dir el seu personatge per “no fer espoilers”, però amb la sinopsi ja s’intueix. És, doncs, el fill homosexual amb marit. “El meu marit és un pintor català famós arreu, i jo un pintoret…”
He d’afegir que tots han lloat l’excel·lent feina de l’ajudant de direcció, en Daniel Cuello-Esparrell “que treballa més hores que ningú, mira que tot estigui a punt, està per tots els detalls, és molt ordenat… no sé si ho podríem fer sense ell!”
Per entrades i més informació, premeu aquí