Aquest matí hem tingut el privilegi de conèixer Taylor Mac, cantant, actor, músic i, sobretot, performer de Nova York molt motivat i conegut internacionalment pel seu espectacle A 24-Decade History of Popular Music, una proposta de 24 h de durada on, transformat en una Drag Qween espectacular, explica a història dels últims 240 anys dels EUA mitjançant 246 cançons i amb un vestit diferent per any. No veurem exactament això, però hem de celebrar que Taylor ha fet expressament una reducció de l’espectacle a 2 h, adaptant-hi referències a casa nostra i per al que compta amb la participació de tot el públic. Cesc Casadesús, director del Grec, ha dit: “No us entesteu en si falta o no text, no és un discurs intel·lectual. És una gran festa amb instruccions perquè la gent s’ho passi bé i també pensi. I està adaptat a cada lloc on ho representa.” Taylor ens ha avançat que “incorporaré coses de l’Ada Colau, l’he convidat…” Doncs més o menys això: una festassa que només se celebrarà dos dies: els 10 i 11 de juliol, a la Sala Gran del Teatre Lliure. I probablement, en sortiran dues festes diferents… Entrades aquí
No es el primer cop que es redueix la versió. Taylor ja hi té l’hàbit. “Ho podem concentrar o ho podem repartir en diverses sessions, en funció del lloc on anem i de la disponibilitat. Abans de venir preparem com ho farem. Per a Barcelona hem escollit Cançons de la Resistència i parlarem de quan es van construir, per exemple, als Camps de Concentració. Però això és el punt de partida…”
L’acompanyen 6 músics. La base de l’espectacle és “construir comunitats que s’han destruït. Hem de construir comunitats arreu del món, m’és igual el temps que duri l’espectacle, el que vull és que quedi clar. No interpreto un personatge inventat per a l’ocasió. Sóc jo, en una circumstància híbrida i em sento responsable de la meva feina, que consisteix en que no s’oblidin coses oblidades, en desterrar coses enterrades. És un crit contra l’opressió, la destrucció i la marginació dels diversos col·lectius”
Utilitza la música popular “perquè la música uneix les persones, la clàssica és més intimista. No farem temes necessàriament coneguts.” Posa com exemple que generalment utilitza la música de les comunitats jueves de Nova York. També fa música pop “perquè té acord senzills que permeten arribar a molta gent.” Assegura que a la música hi ha moltes coses per desenterrar: “Hi ha cançons que diuen estarem junts o coses per l’estil però si les escoltes més profundament, hi veus homofòbies, esclavisme o misogínia. El meu objectiu és fer obrir els ulls davant aquests tipus de missatges, plantejar preguntes com ara si ja han passat a la història, si en volem una continuació o si ja és temps de pensar un missatge nou.”
Arribat aquí, ens crida l’atenció sobre que “avui, les comunitats que més pateixen són els TRANS, o els camps de concentració a la Frontera dels EUA, on separen els pares dels fills i tots viuen sense cap mena d’higiene… És aterrador el que passa als EUA! La comunitat negra també està amenaçada: avui hi ha més negres al penal que esclaus al seu temps! I tots plegats estem més amenaçats del que pensem amb el Medi Ambient.” I voldria explicar que Amèrica no és nomes Trump: “Tenim com a President una mena de comandant en cap que només vol cridar l’atenció i que li facin cas. En el seu cas ho fa a través de tweet! I quan diu: America first o que que cal recuperar Amèrica, ens està dient que cal tornar a l’Amèrica racista, misògina i homòfoga, ja que tot això és a la nostra història. Però Amèrica som tots els americans, també!”
ELS ORÍGENS
“Em vaig inspirar a l’època de l’epidèmia de la SIDA, als anys 80. Jo només tenia 14 anys. Era a San Francisco i vaig participar a una manifestació contra la sida. Era la primera vegada que veia un gai… i vaig experimentar l’orgull gai! Sortien al carrer perquè es estaven destruint i em vaig sentir un d’ells. Em vull assegurar que això quedi clar a l’espectacle.”
A 24-Decade History of Popular Music es va veure per primera vegada l’any 2011 en un pub de Nova York i de seguida es va convertir un èxit arreu dels Estats Units. S’ha vist a al Town Hall, al Lincoln Center, al Celebrate Brooklyn de Nova York, al Kennedy Center de Washington, a l’Ace Theater de Los Angeles, a l’Steppenwolf Theatre de Chicago; a Londres, al Public Theatre, al Hackney Empire i al Barbican; a Austràlia, a la Sydney Opera House i al Melbourne Festival; a Suècia, al Sodra Theatern d’Estocolm… Va ser finalista del Pulitzer de teatre.
TRADUCCIÓ SIMULTÀNIA EN DIRECTE I… INTERPRETADA!
“No es pot fer una traducció escrita, es massa improvisat. Per això agafem una persona que, a més de traduir, participi a l’espectacle.” Ho farà Quim Pujol “un traductor especial que també ha fet de Drag Queen. Crec que el disfressaré…” No cal que ho digui perquè s’endevina, però ha dit: “M’ho passo molt bé a l’escenari, m’agrada l’espectacle i el contacte amb l’audiència. I l’idioma no és el problema, tampoc és important que s’escapin coses: cada paraula té un sentit!” Aquí, Casadesús apunta, rient: “De vegades diu el que té ganes de dir i passa del text! Taylor assenteix: “és un espectacle amb molta improvisació… i moltes calamitats! I això és el que ens agrada, però no fem cap canvi en la lletra de les cançons. Per cert, aquí farem servir un tema del Bruce… per primer cop!”
I és que ja sap que el Bruce és estimat i habitual a casa nostra. “L’espectacle s’ha d’adaptar al context local. Originàriament fem cançons del s. XVIII, del XX i del XXI, però van canviant en funció del lloc. De vegades hem fet una cançó homòfoga d’una estrella del rock conservadora, o un tema dixie del s. XIX que parla de lo màgic que és el Sud… I si t’hi fixes, en realitat és l’exaltació de l’esclavatge. O una mani de navegants que amaga la violació d’una dona… Aquí, a Barcelona, sabem que s’està vivint un procés per a la independència. I a Madrid la dreta ha guanyat les eleccions municipals… El que cal explorar és el que fa la gent amb la cançó, no la cançó en si.”
A nivell interpretatiu, hi ha també “un cert repertori” de gent de casa nostra, que vol que sigui una sorpresa: “Allà on vaig m’agrada incorporar artistes locals. Però penseu que no necessàriament són com jo, que sóc visiblement gai… He treballat amb Bandes de Mariachis, amb la Comunitat Negra…”
Una altra cosa a destacar és el vestuari: Machine Dazzle, el dissenyador, renova el vestuari a cada funció. “Fa una feina fantàstica i a vegades també participa entrant a escena per sorpresa amb vestits espectaculars. Jo sovint surto sense saber què portaré o ell hi afegeix un element sorpresa i fa que sigui encara més divertit. En diu ‘Art Portable’, com si fossin escultures de roba, però extravagants.”
La durada de 2 h, que no és curta per a un espectacle, “és per donar temps a que els espectadors s’ajuntin, a que s’esgotin junts. Això crea comunitats. I els actors també s’han de cansar. La meva feina és fer de bufó i en aquest cas, la Cort és mirar qui tinc al davant, qui té el poder i criticar-lo. Fins i tot si és un drag! I és que, allà on hi hagi poder… Ho qüestiono tot, ho critico tot.”
Pensa que “el dia 10 aprendrem coses que incorporarem el dia 11. Estem oberts a que sigui diferent i si es produeix una notícia, la incorporarem. La meva idea, sincera i il·lusionada, és proposar una festa que ens ajudi a fer una reflexió i que aquesta ens condueixi a un món millor”, conclou.