La Beckett està ben preparada pel Nadal. Acullen quatre espectacles -dos d’imminents i dos per a més endavant- però tots quatre inclosos en la proposta Regalar Teatre per Nadal. Avui ens han citat per parlar-nos dels dos primers: Pluja, de Guillem Albà i Clara Peya i L’Alegria, de Marília Samper. Són dues reposicions que han disfrutat d’una molt bona acollida per part del públic i de la crítica, dues propostes diferents però totes dues per a un públic que es deixa enamorar pel teatre. Per tal que tinguin més visibilitat, les tractarem en dues notícies per separat. Ara parlem de L’Alegria. Trobareu la notícia que fa referència a Pluja, aquí
L’ALEGRIA. Sala de Baix
Del 19 de desembre al 4 de gener
L’Alegria es va estrenar a la mateixa Sala Beckett el novembre del 2017 i cal dir que va ser un dels espectacles més aplaudits de la temporada. L’interpreten Lluïsa Castell, Marta Millà, Andrés Herrera i Alejandro Bordanove.
L’autora, Marilia Samper escriu el que porta a dins, el que crema. Una observadora del món que ens posa el mirall al davant amb uns textos gens gratuïts i sovint premiats. A l’Alegria proposa una reflexió sobre la precarietat, la pobresa i la solidaritat entre veïns, però a partir d’un tema que toca molt la fibra.
Estem a l’extraradi d’una ciutat, un barri obrer on hi viuen obrers o ni tan sols, gent que busca feina i no en troba… En un pis d’un edifici hi viuen la Júlia i el seu fill Eli, afectat de paràlisi cerebral. No parla, no pot caminar i veu passar els dies, un darrere l’altre, a la seva cadira de rodes. Però l’Eli pot somriure i també sap acariciar. La Júlia el cria amb tendresa i atenció, sense laments, amb alegria, van al carrer, passegen… Una dona sense estudis ni recursos, que treballa fins esllomar-se per poder viure en condicions mínimes, que no són les adequades per a algú com l’Eli.
Mentre el noi era petit, anaven fent la vida normal que se’ls presentava en aquestes circumstàncies. Però l’Eli ha crescut, ja té 20 anys i la Júlia té una hèrnia que no li permet carregar-lo en braços, com feia sempre, per poder baixar amb ell els nou esglaons de l’entrada i portar-lo al carrer. Així que ja no surt de casa. La Júlia està obstinada a resoldre aquesta situació fent construir una rampa per la qual poder baixar la cadira de rodes del seu fill. Demana als veïns de posar una rampa o una ajuda i s’hi neguen per no pagar.
UN MON INDIVIDUALISTA A L’EXTREM
“Vull parlar de la poca empatia que desprenem els humans els uns envers els altres. D’un món individualista a l’extrem. I això passa a tots nivells, tant en un ambient pobre com en un socialment ben situat. Vull recuperar la necessitat del sentit comunitari”, declara. I afegeix: “He nascut en un barri obrer i he viscut, de petita, allò de que els veïns es passaven el menjar que els sobrava els uns als altres amb tota naturalitat. Avui això ja és impensable o molt difícil. Proposem una reflexió sobre la manca de solidaritat, a partir d’una situació aparentment extrema però que, quan l’explico, vaig descobrint molta gent que s’hi ha trobat.”
Tot i que la història va més enllà, el tema dels discapacitats tractats com a éssers invisibles també planeja sobre l’espectacle. “Intentem anar més enllà i furgar en les necessitats d’emocions que tenim els éssers humans. El noi en què ens vam inspirar per construir el personatge tenia activitat intel·lectual però no física. S’expressava amb l’ajut d’un ordinador des de la seva dificultat. Necessitava parlar també d’això!”
Amb el cineasta Ken Loach com a referent, qui en les seves pel·lícules dignifica les classes socials baixes enlloc d’associar-les únicament a aspectes negatius com les drogues o la delinqüència, Samper reivindica la gent honesta, lluitadora “Hi ha un corrent malauradament addictiu que ha dinamitat el sentit de la comunitat i fa que la gent s’ignori quan veu problemes en els altres. I això és perillós, nociu. Però vull defensar la dignitat dels barris obrers, on la gent es destrossa treballant per tenir un plat a taula. Hi ha un rebuig a la gent sense cultura i necessitava parlar-ne, sense fer judicis.”
La mirada de l’autora està, doncs, posada en la solidaritat, però no només de les persones que ens envolten: “Les institucions i el govern són els que han de fer que tothom pugui tenir una vida, si més no, digna.”
Alejandro Bordanove i Lluïsa Castell han estat nominats a millor actor i actriu als Premis Butaca 2018 pel seu paper a L’alegria.
Us recordem que, més endavant però encara amb ambient -o ressaca- festius, arribaran dos espectacles més que formen part de l’oferta Aquest Nadal Regala Beckett.
El chico de la última fila (Del 23/01/2019 al 03/03/2019)
Andrés Lima dirigeix aquesta nova versió d’El chico de la última fila.
“El sábado fui a estudiar a casa de Rafael Artola. La idea partió de mí, porque hace tiempo que deseaba entrar en esa casa.” Així comença la redacció d’un jove i discret estudiant que, amb els seus escrits, dia rere dia, aconseguirà fer entrar el seu professor de literatura en un espiral pervers de fascinació i expectativa irrefrenable.
Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa Del 31/01/2019 al 17/02/2019
Walt Disney i els seus van mentir sobre Pocahontas de la mateixa manera que la història ha mentit sobre la pròpia història. Tots els fonaments d’aquesta societat “avançada” són una mitja veritat. Què hi ha a sota de nosaltres si tot allò en què ens hem basat són realitats inventades? Pocahontas o la verdadera història de una traviesa relata la història real d’algú que un dia va existir de veritat i que ara no és res més que un símbol.