El clam del buit és un quasi-monòleg d’una dona que intenta salvar, amb la paraula com a única eina:  un home que vol suïcidar-se des de la teulada de l’edifici del davant.

Tots dos es planten cara des del 6è. pis dels respectius apartaments parisencs, separats pel carrer i pel buit. És el migdia i fa un sol espatarrant. No s’ho esperava, evidentment, encara que la dona sembli esperar l’inesperat des de fa anys. I és en aquest instant sospès, a la vora del precipici urbà, que ha de crear un vincle per calmar l’home; i aturar-lo mentre els bombers no arribin.

.

És gràcies a l’Altre que potser podrà trobar un camí cap a ella mateixa fins ara impensable. És també gràcies a l’Altre que tindrà la possibilitat de reparar un moment oblidat del seu passat que: encarnat sobtadament per aquest home al límit de la desesperació, sorgeix de nou com un present. Una nova esperança per tots dos.