El Teatre Akadèmia ens ha tornat a enlluernar amb un dels sorprenents càstings amb què ens sorprèn sovint. Ens han citat per presentar-nos Maestro Fellini, un espectacle pensat i elaborat per homenatjar un dels més brillants directors que ens ha donat el cinema. Escrit fa uns anys per Ludovica Damiani i Guido Torloni, director artístic el Teatre Akadèmia, ja ha voltat pel món en diferents idiomes. Ara, en ocasió del Centenari del naixement de Federico Fellini, es farà per primer cop a Barcelona,  en castellà i italià. Avui mateix se’n farà una funció especial per commemorar els 100 anys, en italià i amb el títol de Fellini 100.

L’espectacle està construït amb textos que ens transporten a l’univers fellinià, alguns escrits pel mateix Fellini mitjançant cartes, relats, notes de direcció…I  d’altres construïts a partir de frases i/o continguts extrets d’entrevistes, que els artistes diuen en primera persona, alternant-se de dos en dos. Al fons, una pantalla va projectant imatges relacionades amb el text. Si fins aquí ja penseu que no us ho podeu perdre, encara us falta el nom dels intèrprets: Rossy de Palma i Sergio Rubini (actor italià protagonista del film Intervista, dirigit pel mateix Fellini, amb qui va mantenir una relació personal d’amistat) en la funció especial que se celebra només avui en italià. I quin italià que té la Rossy!

Seguiran Mario Gas i Serena Vergano, del 22 de gener al 2 de febrer en castellà, i Mario Gas i Mar Ulldemolins del 5 al 16 de febrer en català. Dèiem que els textos han estar triats, adaptats i elaborats per Ludovica Damiani i Guido Torlonia i la direcció l’ha assumit també en Torlonia, que pren com a referència l’espectacle i estructura de Caro Maestro, un homenatge al director teatral Giorgio Strehler, que es va estrenar al mateix teatre la  temporada 2017-18, també interpretat per Mario Gas.

L’espectacle també comptarà amb el testimoni d’amics i artistes que van tenir l’oportunitat d’entrar al seu món. Gent com: Alberto Sordi, Giulietta Masina, Marcello Mastroianni, Anita Ekberg, Sandra Milo, Nino Rota, Roberto Rossellini, Anna Magnani, Bernardo Bertolucci, Luchino Visconti o Roberto Benigni.

UNA TROBADA PER RECORDAR FELLINI

Ludovica Damiani ha obert la trobada, que ha estat una agradable ocasió per parlar tots plegats del Mestre Fellini. Ha agraït l’oportunitat de presentar-lo al Teatre Akadèmia “on ja és el segon cop que m’acullen. A més, em sento molt feliç per fer-ho a Barcelona, una ciutat que sempre ha admirat Fellini.”

Sobre com van escollir els textos, Torlonia explica que “Jo havia fet un homenatge a Visconti i ara, amb el centenari, vaig sentir que havia de fer un altre a Fellini, ja que són els dos directors italians més grans que hi ha hagut al cinema. Volia parlar de la seva vida, però sobretot de la seva manera de treballar. Hem trobat moltes entrevistes perquè sortia sovint a la televisió. Però s’ha d’anar en compte perquè era molt bromista i deia mentides!  Però també acceptava tota mena de bromes”, diu. i continua: “Hem anat agafant frases seves i ho hem il·lustrat amb escenes de pel·lícules. De fet, gairebé totes les seves pel·lícules eren autobiogràfiques. Ell deia coses que repetia a les pel·lícules i hem triat imatges que lliguin. Han estat 6 mesos de treball!” Un relat que parteix de la infància i que ja han portat a Roma, Paris, New York… “És el primer cop que es veurà a Catalunya. I serà molt interessant perquè coincideixen el temps  amb una Retrospectiva de Fellini que li dedica la Filmoteca amb motiu dels 100 anys.”

Guido ha lamentat que avui ja no hi ha l’ambient d’aquells anys de La dolce Vita als platós: “Fellini havia fet de guionista per a grans directors i va ser assistent de Rossellini. Abans, es trobaven al bar, feien intercanvi d’idees, col·laboraven… Així va néixer la col·laboració de Fellini amb Nino Rota! Treballaven com en família, amb la grandesa del grup. Avui això ja s’ha acabat.”

Serena Vergano a Maestro Fellini

PARLEN ELS ACTORS
Ha començat a parlar una esplèndida Serena Vergano, que si alguna cosa em consola de fer-me gran és poder dir que la vaig veure fent de Carlota Corday al mític Marat-Sade del Marsillach. S’ha expressat en català confessant: “Estic molt emocionada molt! Fer aquest espectacle és un somni, Fellini serà sempre em meu director, el més estimat. M’agraden totes les seves pel·lícules, sense excepció i les he vist més d’un cop perquè no te les acabes mai. Cada vegada hi veig una cosa nova i en surto més fascinada.” També ha agraït a Guido i a tot el equip del Teatre Akadèmia que l’acceptessin al teatre “aquesta preciosa bombonera que ens ha obert les portes.” En Guido ens ha cridat l’atenció de que, al programa de ma, hi ha una fotografia de Fellini amb un grup de gent i que una de les noies és la Serena.

Mario Gas no s’ha quedat enrere en les lloances: “La vida et dóna coses fantàstiques com treballar en un lloc com aquest, on hi estic molt a gust, com en família i, a més, fent coses boniques. Amb en Guido estem sempre en contacte. Ja us dic que serà una festa perquè estem tots enamorats de Fellini! I sentireu textos que ajuden a veure Fellini des d’ell mateix. N’estic encantat!”

Sergio Rubini ens ha explicat anècdotes personals amb Fellini i ha remarcat que no el troba a faltar perquè“tinc la sensació que encara és viu i, constantment em sento acompanyat per la seva presència.”

Per a Mar Ulldemolins “ha estat un viatge fantàstic. Recordes la seva vida i vas veient les imatges que, d’alguna manera, parlen del mateix i pots anar fent les connexions. Un viatge que m’ha permès descobrir coses que no sabia d’ell. I estic molt emocionada per treballar amb tot aquests artistes!”

Guido diu que ha cridat a Rossy de Palma perquè “si Fellini estigués viu… a qui penseu que agafaria?” Ella diu que quan la van trucar, havia sentit parlar una mica del Teatre Akadèmia, però quan l’ha vist… “És una monada i s’hi fan coses amb el cor! Quan em van dir de fer una peça sobre Fellini vaig acceptar de seguida, serà una manera ràpida de sortir a la Wikipèdia!” diu, tot bromejant… o no! Però el que si que diu de debò és que “em diuen que sóc força felliniana i jo em sento una criatura de Fellini. Avui es troba a faltar la seva mirada sobre el món. Fer-ho és gairebé un acte de devoció!”

Guido en parla així: “Fellini sempre ha treballat a Cineccità, però és el director més teatral de tots els directors cinematogràfics que he conegut mai. S’inspirava anant ‘de paquet’ en cotxe.  Demanava algú que el passegés pels voltants de Cinnecittà, de Roma o Milà… I pensava!”  Ha recordat La Dolce Vita,  on narrava una època brillant de la que ja han passat 60 anys. I Serena ens n’ha partat: “Va ser una faula increïble: el reflex de l’esforç per superar les condicions moralistes de l’època i que, malgrat la censura, naixés una pel·lícula com aquesta! La Dolce Vita va ser un moviment social de l’època, que Fellini va recrear. Hi havia una obertura d’esperit, moltes ganes de conèixer gent… Érem així i ell ho va reflectir! Fellini va ser un observador extraordinari de la realitat social. Però la censura  va tallar moltes coses. Jo tenia 19 anys!”

Rossy de Palma, més jove, també sap coses de La Dolce Vita: “La peli era una denuncia als paparazzis, una paraula que va inventar ell, perquè no li agradava aquella manera d’informar ficant-se en les vides privades.” I a banda, diu que “Fer cine és fabricar una veritat a partir d’una mentida. I a mi, Fellini em deixa fascinada de com és capaç de convertir l’Estudi de Cinecittà  en la Via Veneto. Era un gran observador social i un gran mentider. I molt curós i possessiu amb els seus actors.”

Guido Torlonia conclou la trobada amb aquestes frases: “A Cinecittà li deien Il Faro perquè la seva presència ho il·luminava tot! Nosaltres hem fet una reinterpretació autobiogràfica sobre el Mestre, amb tot el respecte i carinyu.”

Maestro Fellini ha estat versionat en tres idiomes diferents. La primera versió, en italià, de la mà d’Ivano Marescotti, va ser presentada al Teatro Quirino de Roma el 2008 i al MAAM de Mosca el 2011. La segona a l’IIC de París amb Gerard Watkins com a protagonista el 2009 i, finalment, la versió amb Diane Lane i Edward Northon en anglès al Signature Theatre de NYC el 2013.

FEDERICO FELLINI
Va néixer a Rimini el 20 de gener de 1920 i mor el 31 d’octubre de 1993 a Roma. Enceta la seva carrera com a caricaturista, i el 1938, comença a col·laborar amb el diari La Domenica del Corriere i la revista 420. El 1939 es trasllada a Roma amb el pretext de matricular-se a Dret, on treballa a la redacció de Marco Aurelio, una revista satírica on adquireix certa notorietat. Aviat, destaca juntament amb Roberto Rossellini, com a guionista (Roma, città aperta i Paisá) i posteriorment amb Tullio Pinelli, treballant per directors com Pietro Germi o Alberto Lattuada. Entre els seus títols més destacats: Le notti di cabiria (1957, segon Oscar), La dolce vita (1960, Palma d’or al festival de Cannes), Otto e mezzo (1963, tercer Oscar), Satyricon (1969), Roma (1972), Amarcord  (1973, quart Oscar), Il Casanova (1976), Prova d’orchestra (1979),  Ginger e Fred (1985), Intervista (1987, premi pels quaranta anys del Festival de Cannes i gran premi del Festival de Moscú) i La vocce della luna (1990). El 1992 rep un Oscar honorífic.