Un Wozzeck de grandíssima qualitat al Liceu.

Escrit per Laia Pratdesaba

05.23.2022

Programar Wozzeck en plena primavera amb una Barcelona que és com un infern em sembla una patinada. Programar Wozzeck en sí, no. L’òpera d’Alban Berg ha estat, sens dubte, un dels grans encerts de la temporada. Inspirada en l’obra de teatre Woyzeck, de Georg Büchner, l’obra de Berg és una òpera amb un rerefons moral relacionat amb la pèrdua de la humanització de l’home. No podem deixar enrere el context de post-guerra en el que s’adscriu l’òpera i el trauma que va suposar per Berg la Primera Guerra Mundial i que va fer endarrerir la composició de la seva òpera.

La producció que podem veure aquests dies al Liceu, signada per William  Kentridge,  es va estrenar a Salzburg al 2017 i parteix d’una dimensió expressionista; les obres d’artistes com Otto Dix o George Grosz van apareixent projectades al llarg de l’òpera en un joc visual que et deixa el cor glaçat. La dimensió tràgica de Wozzeck es pot perdre a estones, intentant endevinar totes les referències visuals i és que, en certs moments, es pot perdre el fil narratiu degut a la sobreinformació visual que veiem a l’escenari. No obstant això, és una proposta intel·ligent i brillant que aconsegueix colpir a l’espectador, que et deixa amb l’ai al cor durant l’hora i mitja que dura Wozzeck. És una proposta escènica que funciona molt bé i que es manté fidel a l’òpera de Berg. 

Un altre encert ha estat el repartiment. El paper més lluït de l’obra és el de Wozzeck, molt ben escrit per la ploma de Berg, que malgrat ser un paper de gran exigència, és un personatge molt agraït si es fa bé. En aquest cas, Matthias Goerne ha demostrat el gran cantant que és i la capacitat que té de transmetre emocions, amb una interpretació esfereidora d’un home desesperat, d’un home que ha arribat a un punt de la seva història en que matar forma part d’un nou contracte social. La veu és poderosa, intensa i la seva projecció és envejable. Al seu costat, la Marie de la soprano Annemarie Kremer li ha anat com a anell al dit, completant un puzzle gairebé perfecte. Ha destacat en un dels moments de gran tendresa com és la cançó de bressol. El Doctor de Peter Rose ha estat magnífic en la brevetat del rol que li tocava. Els tenors Mikeldi Atxalandabaso i Peter Tantsits han estat molt bé en els rols de Capità i Andres, respectivament. Esplèndids també els aprenents de Scott Wilde i d’Äneas Humm. El tenor Beñat Egiarte s’ha lluït també en el curt rol del boig. El Tambor Major de Torsten Kerl ha estat fantàstic i ha completat el repartiment d’un gran nivell musical l’extraordinària Margret de Rinat Shaham.

La direcció musical és detallista, molt ben cuidada i es nota que Josep Pons es troba com a casa amb òperes com aquesta. Els fruits de la feina feta queden palesos en aquest Wozzeck. La quantitat de matisos i el dramatisme extraordinaris juntament amb la qualitat de so fan d’aquest Wozzeck una obra molt potent que convulsiona i  fa que tot es rebregui cap endins a les entranyes. Tot i la brevetat de la intervenció, el cor del Liceu ha fet goig. Brillant també la participació del cor Vivaldi en el moment musical més esglaiador quan, al final, el fill de Wozzeck i Marie juga amb un cavallet de fusta al carrer mentre els altres nens es riuen d’ell, cavalcant el cavall de joguina amb un hòrrid ¡Hop, hop! ¡Hop, hop! com a metàfora d’una humanitat que no es vol assabentar de la barbàrie que l’envolta.

Qualitativament, aquest Wozzeck és de les millors coses que hem pogut veure aquesta temporada al Liceu. És una proposta de categoria, de primer nivell tant pel que fa a la direcció musical, escènica i per un repartiment vocal excel·lent al servei d’una de les obres d’art més importants del S.XX.

Fotografia cedida pel Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.

© Salzburger Festspiele / Ruth Walz