Aquest matí hem anat al Teatre Goya a la presentació d’una icona del teatre espanyol: Cinco horas con Mario, de Miguel Delibes, que ja fa 40 anys que va estrenar i continua passejant pels escenaris una brillantíssima Lola Herrera sota la direcció de Josefina Molina. L’espectacle s’instal·la al Goya a partir de demà dimecres dia 18 i es podrà veure fins al 20 d’octubre.
Jordi González, vicepresident d’Art i Continguts del Grup Focus, ha comentat que “és molt fàcil presentar un espectacle que ja s’ha vist a un munt de teatres! Un espectacle que a molts en ha marcat. I és emocionant que una proposta teatral duri tant de temps. Aquest monòleg de Delibes ha omplert moltes vegades teatres amb més de 1000 localitats, el que reafirma que la cultura és important per al públic.” El director de Pentación Espectáculos, coproductora del muntatge, Jesús Cimarro, ha explicat que “és una aventura que vam engegar fa 2 anys per 5a vegada. És un clàssic del teatre! Venim de fer temporada a Madrid i totes les entrades estaven exhaurides! I aquí, corren el mateix camí. És impressionant com diferents generacions van a veure aquest fenomen. És com el Canet Rock del teatre!”
Pràcticament després de dir bon dia, Lola Herrera ja ens ha dit l’edat: “Mai hauria imaginat que als 84 anys continuaria fent la Carmen Sotillos. No pensava que pogués fer un personatge més jove que jo i aquest… ha sobrepassat els límits!” Jo he d’afegir que té uns 84 anys meravellosos, se la veu plena de força i ja no parlo de la memòria… I està guapíssima, sense exagerar. Diu que ho van arrancar fa dos anys per celebrar el centenari de la 5a edició de la novel·la, que va sortir a l’any 1916. “La família de Delibes va parlar amb José Sámano, el productor, i es va tornar a fer quatre setmanes. Em feia por, perquè no sabia si a la meva edat el personatge encara seria creïble. Però em van convèncer amb aquest argument: és una dona i l’edat, no importa!”
Van exhaurir les entrades durant 8 setmanes i a la primavera del 2018 ho han tornat a agafar: “És com una font inesgotable. He viscut molts moments dolços cada cop que s’ha reprès. Josefina Molina i jo hem treballat per deixar-ho tot al seu lloc, tenint en compte que el temps passa. Aquest cop hem volgut representar l’essència de la novel·la, però amb més força que mai!”, explica l’actriu. I continua: “Hem anat afinant i traient coses. La Josefina i jo hem fet un llistat del que faria avui una dona en un Tanatori. Ho hem anat depurant d’un manera natural. Tenia una musicalitat diferent, de Valladolid, la terra de Delibes. Ara té pauses molt plenes perquè ella té coses a dir i se li envà el sant al cel.”
RECORDEM L’ARGUMENT
Som al març de 1966. Carmen Sotillo acaba de perdre el marit, el Mario, de forma inesperada. Un cop les visites i la família s’han retirat, ella sola vetlla durant l’última nit el seu cadàver i inicia amb el marit un monòleg-diàleg en què descobrim les seves personalitats i els conflictes del seu matrimoni. De manera entretallada, detallista al mínim, reiterativa i plena de tòpics, Carmen Sotillo diu coses, manifesta sentiments i emet judicis que a moltes persones avui dia els poden semblar increïbles. Però donem fe que aquest llenguatge existia, que aquests judicis s’emetien, que aquestes “coses” de la Carmen eren el pa de cada dia.
És un document viu de l’Espanya de la postguerra. Un monòleg que ens parla de les preocupacions econòmiques, religioses, polítiques, sexuals i morals llavors imperants. Delibes encarna en els seus personatges i els seus conflictes les realitats més profundes i complexes que condicionen la nostra vida.
“És tot un clàssic. L’estic disfrutant amb una distància entre jo i la Carmen Sotillo més pura i refinada. “ I ens ha tirat floretes: “Quan l’any 1979 vam venir Barcelona va ser tot un succés! Fins i tot em vaig desmaiar! És una ciutat que m’apassiona i la disfruto molt!” I tornant a l’obra: “És un text meravellós i parla d’una època d’una manera tan primmirada, com si fos l’acta d’un Notari. Delibes era un Mestre que va saber captar molt bé la dona. Recordo que quan vam estrenar l’obra va dir: No sé si ho vaig escriure amb aquesta intenció, però tu vas més enllà. I jo li responia que amb la Josefina l’havíem entès com a dones i la situàvem a un altre lloc. És una delícia el seu llenguatge, com juga amb les paraules… Jo l’he pogut passar sempre per dins de mi i cada vegada té més densitat. La Carme Sotillo és plena de silencis i de camins. Jo no els busco, però els trobes!”
Diu que durant tots aquests anys ha interpretat moltes altres dones, però que tot li ha servit per enriquir el personatge de la Carmen. “És diferent, és clar, que en altres ocasions. Des de que vam començar sé moltes més coses, he après i tot s’aplica, tot el que poses al bagul, l’enriqueix. La vida passa i si vius amb els ulls oberts, aprens. Jo sempre he procurat posar els meus cinc sentits, tripes i sentiments als meus personatges.”
Comença el torn de preguntes i ha estat molt interessant, perquè ens ha respòs una persona sàvia que ha fet la seva feina durant molts anys i de la millor manera. Se li ha preguntat si a l’obra mana la Lola o la Carmen: “No està clar… De vegades ella, o Delibes, que va dissenyar el personatge. Algun cop m’han dit que he fet coses diferents però no m’he adonat. Com actriu interpreto sentiments i, de vegades, sóc la Lola i d’altres, la Carmen.”
Va estrenar l’espectacle quan tenia 44 anys. “Llavors jo encara pensava que era una desgraciada amb les parelles! Era jove i feia balanç de la meva vida. Però va arribar l’obra i em va posar l’accelerador. Va ser com una catarsi, la Sotillo em va ajudar a fer balanç. Vaig tenir una depre i en vaig sortir més forta. Aquest treball és fantàstic, és una professió saludable que, si t’hi fiques a fons, és com un accelerador que t’empeny a viure. A més, acabàvem de sortir d’una Dictadura, s’obrien finestres…”
Sobre la vigència del text: “Crec que hi ha encara molta vigència. No per l’any, perquè succeeix als anys 60, però si per altres raons. Hi ha moltes dones que avui ploren molt, encara. Crec que és per la vida perduda, desaprofitada, per les relacions… També per les relacions amb els fills. Hi ha moltes connexions, no estem als anys 60 però nosaltres venim d’aquella època.”
GIRA DE COMIAT? NO!
Li hem demanat de confirmar si aquesta és la gira de comiat de l’espectacle, perquè així s’havia dit. Rotundament, no: “No penso fer-ho massa anys més… O si, no sé. Però no m’agrada acomiadar-me. I no he dit que ens acomiadem, però està imprès i aquí s’ha quedat!”
Ens parla de la diferència entre un personatge coral i un monòleg: “Cal partir d’un bon text i tenir molta concentració. Qualsevol cosa et pot distreure i si estàs sol… potser és pitjor.” Ha parlat els mòbils que “encara que s’apagui el so, si no el tanquen i el miren, veiem la llum i ens desconcentra.” Sobre si per a una actriu de la seva edat és fàcil treballar, ha dit que “hi ha menys personatges, la prova és que el que faig jo té una pila d’anys menys. Però influeixen molt les ganes, hi ha gent que es rendeix. Jo sóc un tot terreny, m’agrada la meva fina, sóc una apassionada del teatre… es una forma de vida que ja no puc canviar. No tens amics perquè no pots anar enlloc perquè ets al teatre. És com viure en un altre mon del que o vull marxar. És la meva benzina.”
I sobre el més valuós que ha après: “Doncs a ser generosa amb els companys, a donar el millor buscant els ulls, a posar l’ànima a disposició, a treballar amb el més subtil dels teus sentiments…”
Acabem amb una novetat: ens confessa que “tenim projectes! Si tinc temps, tinc el desig de fer una altra funció quan acabi aquesta. una història preciosa, n’estic entusiasmadíssima! La volíem fer abans la crisi però no va poder ser. Quan acabi la gira, al març, ho farem. És un personatge bellíssim, una història preciosa, hi ha molts personatges… Però ja em disculpareu si no us dic res més. No en puc parlar.” Al que Jordi González ha contestat: “Però jo si que puc dir que ja té teatre a Barcelona!”
Si no l’heu vist, val molt la pena. No us la perdeu. I veure la vitalitat de la Lola-Menchu us farà agafar forces. És inevitable! Només pot fallar el fet que no quedi ni una entrada. No us ho penseu més, premeu aquí!