El destí és el destí. I estava escrit que –mentre el drama polític segueix marcant el nostre dia a dia- teatralment parlant el mes d’abril estès abocat a la tragèdia. La tragèdia grega amb un toc romà (el toc Sèneca) pel que fa a Medea. La tragèdia grega amb un toc libanès canadenc (el toc Mouawad) pel que fa a Èdip. Tot i que no cal recórrer a tant nobles i antics precedents, per reconèixer que la tragèdia pot fer acte d’aparició en qualsevol indret, i atacar al més prosaic dels personatges: qui et diu a tu que aquest noi amagat sota una caputxa i lliurat al hip-hop, no té un destí tràgic esperant-lo al tombar la cantonada? En qualsevol cas: aquí teniu tres espectacles d’aquells que no us podeu perdre de cap de les maneres. I us afegeixo també dues famílies que per moments es situen al llindar de la tragèdia; cal recordar que al cap i a la fi (i els dos exemples clàssics abans esmentats en són una bona mostra), la majoria de tragèdies neixen en un ambient ben familiar .
Èdip: mirar la veritat cara a cara pot provocar ceguesa
Aquí la tenim de nou. Al fons de l’escenari, hi podem reconèixer de forma discreta la presència d’aquella olivera que, fa uns quants anys, ocupava un lloc de centralitat al muntatge que Oriol Broggi li va dedicar a Antígona, la filla d’Èdip destinada ara a tenir un paper secundari. I aquesta olivera tan tràgica i tan mediterrània que ha projectat també la seva ombra en algun altre espectacle de Broggi, és una bona mostra del que diu el director quan afirma que entén l’art – i entén així mateix la seva forma de fer teatre- com un procés d’acumulació al llarg del qual es van superposant capes i més capes, referents i més referents, influències i més influències. Tornant a Antígona: quan Broggi va plantar la seva olivera a la Biblioteca de Catalunya, ho va fer ja dins un espai que des de la seva simplicitat i buidor, evocava el concepte de l’espai buit propugnat per Peter Brook, un dels creadors que ha deixat una petjada més evident i del tot reconeguda al treball del nostre director. Doncs ara, l’olivera està ja del tot integrada en un paisatge escenogràfic absolutament deutor d’aquell que Brook va crear per al seu antològic Mahabharata. I que el mateix Brook va revisar i sintetitzar de forma minimalista fa un parell d’anys, quan va apropar-se de nou al gran poema èpic indi amb Battlefield (camp de batalla), un espectacle del qual Broggi va poder gaudir al festival Temporada Alta.
A mesura que passen els anys, el procés d’acumulació creativa acaba incloent no ja solament les capes i més capes de pòsit que han deixat en un creador els creadors que l’han anat marcant, sinó també les capes que ha anat deixant en ell el seu propi treball creatiu previ. I de la mateixa manera que Battlefield era una conseqüència directa del Mahabharata i de tot el teatre que ha desenvolupat Brook, Èdip és una conseqüència directa de tot el teatre que Broggi ha fet fins ara, generant un estil inconfusible que, per moltes capes que acumuli, li pertany tan sols a ell. Un estil que, lluny d’ocultar i deixar en territori latent les variades influències que han acabat confluint en un tot ben personal, les acostuma a deixar a la vista de forma ben patent. Als espectacles de Broggi acostuma a ser habitual, posem pel cas, la presència d’apunts musicals amb els més variats orígens que , malgrat aquesta diversitat, acaben creant una mena de banda sonora unida per un mateix fil emocional. I tampoc resulta estrany (encara que aquest no sigui el cas del seu Èdip) trobar-te amb subtils projeccions difuses que projecten damunt l’acció imatges fílmiques no necessàriament vinculades de forma directa al que estem veient, però posseïdores també del seu mateix rerefons emocional. Per cert, parlant de cinema: sembla ser que a l’hora de concebre el seu espectacle Broggi ha tingut present aquell Èdip Rei filmat per Pasolini. I curiosament, l’ombra de la Medea filmada per Pasolini s’escola també aquests dies a l’espectacle dirigit per Lluís Pasqual.
Aquesta coincidència deu ser cosa del destí, que com molt bé sabem, s’acaba convertint sempre en component essencial de tota tragèdia. T’amaguis on t’amaguis, adoptis la personalitat que adoptis, i sàpigues el que sàpigues sobre tu mateix, el destí t’acaba sempre enxampant. Aquí teniu com exemple el cas d’Èdip, convertit per culpa dels oracles en detectiu dels seus propis crims, i destinat a acabar topant-se amb la llum d’una veritat tan insuportable que a la força l’ha de deixar cec. En qualsevol cas: no és pas en companya de Pasolini sinó de Borges, com Broggi ens introdueix a la tragèdia. I per acabar-la amb una coda que vagi més enllà de Sòfocles, es deixa guiar per la mà del seu admirat Mouawad, ara mateix l’autor contemporani que més s’assembla a una reencarnació dels antics mestres grecs especialistes en matèries tràgiques. Inspirat per Mouawad, Broggi construeix un bell epíleg gràcies al qual, tot arribant a Atenas, Èdip i Antígona visiten per primer cop un teatre, aquest espai fins ara desconegut per a ells però destinat alhora a convertir-se en la llar que reproduirà un i altre cop les seves respectives tragèdies fins la fi dels temps; fins que ni d’ells, ni de la nostra cultura ni del nostre món, en resti ja res de res. A això, també estem destinats. Encara que mentre tant, seguim representant als escenaris un i altre cop aquestes obres de teatre que Broggi defineix com “una cruïlla de camins enmig d’un espai imaginari”. I ja sabeu que la desgràcia d’Èdip, té molt a veure amb allò insospitat que un o una es pot trobar a qualsevol cruïlla de camins.
Però abans d’arribar al seu notable epíleg, Broggi construeix un espectacle en el qual Julio Manrique es torna a deixar la pell a cops de talent, crit, moc i baba, mentre estira d’un fil de la veritat que, lluny d’ajudar-lo a sortir de cap laberint, l’enfonsa cap el més negre dels pous emocionals. Al voltant d’aquest Èdip que haurà de passar de la fúria i l’orgull a l’assumpció de la més terrible de les culpes per acabar mostrant al final del camí de la vida la necessitat de saber conviure amb el propi destí –aquest Èdip tan sòlidament defensat per un Manrique que exerceix com a centre neuràlgic de tota la proposta- tot adquireix sovint un to pausadament cerimonial , movent-se amb aquell ritme que Broggi ha demostrat també en altres ocasions saber dominar a la perfecció, i per les fissures del qual s’intueix en aquest cas la terrible dimensió del que està a punt de ser descobert. Broggi fa avançar així el seu muntatge recolzant-se de forma impecable en aquella gamma de recursos que, capa a capa, han anant donant-li forma al seu estil. Però diria que, malgrat els bons resultats, en aquest cas la mecànica de l’estil s’ha imposat per moment a aquella capacitat de generar emoció que constitueix un dels seus trets més característics. I diria també que, tot i la gran qualitat global del repartiment, de vegades la resta de personatges que acompanyen al detectiu Èdip en les seves indagacions resten un xic esmorteïts, un xic mancats de força escènica, potser fins i tot un xic massa cerimoniosos. Broggi, indiscutiblement, ha fet un excel·lent espectacle, un espectacle ben recomanable que com ha quedat clar en té també quelcom d’excel·lent mostrari del seu concepte del teatre. Però potser aquest cop no ha pogut traspassar del tot aquella línia que separa l’excel·lència de l’atmosfera que genera un impacte teatral. Així i tot, no us perdeu la imprescindible visita a aquesta Tebas amb cromatismes de Peter Brook: el destí d’Èdip, segueix explicant-nos molt sobre el destí de tots nosaltres.
Medea: aneu amb compte amb la bruixa estrangera!
Una enorme caixa negra de parets fosques i terra humit damunt del qual dos nens juguen a pilota amb un tècnic del teatre convertit per una estona en actor futbolístic, mentre per una no menys immensa pantalla desfilen potents imatges de concerts en blanc i negre (Nirvana, en concret, en el moment en què vaig entrar al teatre) . Així és com ens rep aquest cop Lluís Pasqual: recordant-nos que aquesta fantàstica sala que és el Lliure de Montjuïc, va ser pensada per Fabià Puigserver com un espai en permanent transformació capaç de sorprendre’ns un i altre cop. I preparant-nos ja d’entrada pel concentrat de tragèdia –seixanta minuts de màxima intensitat- que és a punt de desencadenar-se aquí dins, coincidint amb la gran tromba d’aigua que cau a l’escenari: des que Ivo van Hove va presentar La força oculta en aquesta mateixa sala, no s’havia vist res semblant a Barcelona.
Llavors, sota la pluja que cau a bots i barrals i que amenaça amb anegar-ho tot, irromp amb fúria, dolor i ràbia infinita la Medea d’Emma Vilarasau. I allà es queda, sense rebaixar mai ni un punt d’aquesta fúria, d’aquest dolor i d’aquesta ràbia, agitant-se nerviosa entre crits plens d’angoixa, exhibint tota la impotència d’un animal acorralat –només cal veure-la , corrent per l’escenari encaputxada com si estès a punt d’anar a una mani anti sistema i molla fins els ossos- i exhibint alhora l’amenaça d’una desesperació que pot fer encara molt de mal al seu voltant. Mostrant en tot moment les ferides, per tal que ningú pugui oblidar-se de l’ofensa brutal de la qual està sent objecte. De fet, si algun petit retret se li pot fer no pas a la sensacional creació d’una Vilarasau imponent sinó a la forma com Pasqual aborda el personatge, és que no ens permet mai veure una Medea situada en cap altre registre que no sigui aquell que es mou en tot moment al límit. Fins i tot, quan resta exhausta. Tot i que la mirada de Vilarasau adreçada de tant en tant al públic o increpant-lo per tal que rigui davant la “comèdia” que s’està representant davant els seus ulls, sí transmeti alhora la ferotge vulnerabilitat d’aquesta dona estrangera que, igual com és capaç d’acceptar totes les malifetes que ha fet en nom de l’amor, és capaç també d’autodestruir-se destruint allò que més estima. I que, igual com ens horroritza per l’acte que és a punt de cometre, és capaç també de generar en nosaltres prou nivell de comprensió com per entendre perquè els fa.
Pasqual ens presenta una Medea tan visualment aclaparadora com radicalment sòbria; dos conceptes aparentment antitètics que aquí, conviuen amb resultats sovint fascinants.
Pasqual, com ja he dit, no li permet a la bruixa estrangera (i aquesta idea d’estrangeria que condemna a la marginalitat està també molt ben plasmada) ni un segon de relaxació. I, per contra, no li permet al rei Creont d’Andreu Benito que expressi com cal el seu dolor davant l’assassinat de la filla; en aquest cas, crec que la contenció resulta excessiva.
Però més enllà d’aquest parell de decisions potser qüestionables, ens presenta un muntatge tremendament potent (cal destacar també la molt ajustada presència del Jasó de Roger Coma), i ple a vessar d’escenes tan intel·ligentment impactants com ara l’esplèndid moment en el qual Medea culmina el seu acte de venjança en companya d’aquells mateixos nens que, fa una estona, jugaven tranquil·lament a pilota. Quantes coses terribles, poden passar en tot just seixanta minuts!
A.K.A. Quan et treus la caputxa, comença el drama
Ara que tenim una brutal mare Medea a la cartellera interpretada per Emma Vilarasau, és sens dubte un bon moment per recordar que fa just una dècada (tempus fugit que dona gust), teníem també una Mama Medea al Teatre Romea interpretada llavors per Roser Camí. I a sant de què ve donar aquesta informació, si del que es tracta és de parlar d’aquest altre excel·lent espectacle sense res a veure amb les tragèdies gregues que és A.K.A.? Doncs es deu al fet que, consultant el currículum d’aquesta bèstia escènica que es diu Albert Salazar, m’he trobat que el seu debut professional als escenaris es va produir fent de fill de Medea (llavors, el noi tenia catorze anys) en aquella producció. El cas és que deu anys després, i amb sèries com La riera o Merlí de per mig, l’Albert realitza ara mateix una interpretació prodigiosa que justificaria ja de per si la vista a la Flyhard, si no fos perquè aquesta visita està alhora també ben justificada per la força del text que l’Albert interpreta, i per la molt brillant posada en escena amb què el presenta la directora Montse Rodríguez.
L’Albert, a la Flyhard, es diu Carlos. I encara que el vegis encaputxat i que això et pugui tallar una mica si no ets encara col·lega seu o creus que no pertanys a la seva tribu urbana o no t’identifiques amb la seva forma de vestir o els seus gustos musicals, podràs comprovar de seguida que en el seu cas la caputxa potser li serveixi de vegades com a defensa, però mai es transforma en un recurs per aïllar-se. El Carlos, per contra, és comunicatiu, es sent raonablement feliç, es troba d’allò més bé amb els seus viejos – que en aquest cas, són viejos adoptius-, i no ha patit fins el moment cap mena de discriminació especial (o com a mínim, no ha sigut conscient de patir-la) pel fet de tenir una pell una mica més fosca que la mitjana i uns orígens tirant a africans.
Us he dit abans que aquesta obra, no tenia res a veure amb una tragèdia grega? Doncs bé: tot és relatiu. I és que com molt sap l’amic Èdip –una altra ànima tràgica present ara mateix a la cartellera-, qualsevol pot passar com si res de sentir-se el rei del món –o com a mínim, el rei de Tebas- a sentir-se un pària carregat de culpes. Fins i tot, encara que sàpiga que no és culpable de res: quan tot el que t’envolta i tothom –o gairebé– que tens al teu costat et vol culpar de quelcom, i quan allò que anomenem justícia deixa ben a la vista els efectes demolidors que pot comportar l’ambigüitat amb què pot ser interpretada, i quan arriba aquell punt en el qual tu mateix dubtes de tu mateix, l’alè de la tragèdia ja bufa damunt teu. Llavors, la maquina dels prejudicis que semblava rovellada torna a posar-se en marxa, demostrant que en realitat només estava esperant l’ocasió per passar de ser un fantasma latent a un dimoni patent. Això és la tragèdia: aquesta irrupció d’allò que s’escapa al teu control (digues-li la voluntat dels déus, o el destí irreversible, o el que més et vingui de gust) i que ja mai més et permetrà tornar a ser el que creies ser. I això ho descobrirà el Carlos al llarg dels menys de noranta intensos minuts d’aquest ben notable muntatge.
Que rebentin els actors!: en busqueda de la iaia perduda en el túnel del temps
Tinc la impressió que hi ha tota una generació (o potser fins i tot, un parell de generacions) d’autors nascuts al con sud de l’Amèrica de parla hispana que, quan eren petits o molt jovenets, se’n van fer un tip de veure episodis i més episodis de la memorable sèrie The Twilight Zone (La dimensió desconeguda) creada per Rod Serling. I en això, venen a coincidir amb el que els hi ha passat també a un grapat d’autors d’aquesta altra banda del món: qui freqüenti la Sala Flyhard, ja ho ha pogut comprovar. El cas és que no costa gens imaginar que tant els uns com els altres, veient aquelles esplèndides històries filmades amb mitjans ben limitats (res de grans efectes especials) en les quals allò més fantàstic -i sovint, amenaçant– vingut de vés a saber tu quina dimensió s’escolava com si res dins la realitat més quotidiana, van començar a imaginar situacions similars al menjador de casa seva. I quan es van posar a fer teatre, van acabar transmetent bona part del que havien experimentat i imaginat a les seves pròpies creacions, sovint plenes també d’elements fantàstics i picades d’ullet a la ciència – ficció que es visualitzen de la forma més casolana… i gairebé sempre, tirant mà de l’humor.
Parlant de sèries mítiques dels anys 50 i 60 (tot i que la que us dic ara no ho sigui tant ni sigui tampoc tan magistral, no estava tampoc mancada de l’encant propi d’un bon artefacte televisiu de la cultura pop del moment) algú n’ha sentit a parlar d’El túnel del tiempo? En aquella sèrie, no et calia la famosa màquina de salts temporals imaginada per H.G. Wells: n’havia prou amb ficar-te dins un túnel també ben pop per plantar-te a qualsevol època de la història universal que et vingués de gust visitar. Però Gabriel Calderón no precisa ni de túnel, per aconseguir que els seus personatges facin aquesta mena de desplaçaments. És clar que en el seu cas, el trànsit viatger és molt més modest: no es tracta de desplaçar-se a traves dels segles i els mil·lenis, sinó només de tornar a recuperar per una estona als morts més recents, per tal de veure si aquests són capaços de reconstruir els molts forats i les moltes incògnites que presenta la història familiar. Es tracta, en definitiva, de posar-li una mica d’ordre a la memòria històrica domèstica, per tal de treure’s de sobre unes quantes incògnites d’aquelles que no deixen viure en pau a qui les té i les porta amb molta angoixa. Aquest és precisament el cas de l’Anna, una noia que necessita saber, necessita entendre, necessita poder posar-li un punt i final a tants dubtes, conscient que no hi ha cap Llei del Punt Final capaç d’esborrar el pes del passat encara que sigui capaç d’exonerar les seves responsabilitats penals. L’Anna sent que amb tantes preguntes sense resposta s’ofega, sent que no pot ni estimar a la persona que tant se l’estima a ella. I com aquesta persona –el seu xicot- en té quelcom de científic, li demana – més aviat, li exigeix- a ell la gran prova d’amor definitiva: la creació d’una maquina capaç de fer que els morts revisquin, a veure si així parlen d’una vegada sobre el que realment els va passar. Ara bé: tindran aquests morts que quan tornen a ser vius ni recorden que són realment morts tantes ganes de parlar del passat com les que té l’Anna de que parlin? Potser l’únic que desitgen a mesura que es recuperen del xoc del salt i recuperen alhora els records, és llençar terra damunt d’ells. O potser, senzillament, aquests records recuperats no facin altra cosa que deixar en evidència l’existència de contradiccions en el relat que són com un carrer sense sortida del qual no se’n pot treure mai l’aigua clara, perquè l’aigua està massa contaminada per posicions irreconciliables, o per culpes impossibles de compensar o per conviccions d’haver obrat com calia que no admeten cap mena de qüestionament.
El cas és que, mentre juga a donar salts temporals només obrint i tancant portes d’un atrotinat menjador familiar guarnit amb llums de Nadal (una excel·lent escenografia d’Enric Planas que comparteix ADN amb tants altres d’aquests interiors domèstics propis de la mena de peces teatrals de les quals us parlava fa una estona), i mentre aconsegueix divertir-nos de forma notable amb la histèria desfermada dels seus cridaners personatges (passar-se tota l’estona, és una exigència que el notable repartiment de l’espectacle soluciona de forma ben brillant), Calderón ens planteja un grapat de preguntes i temes ben seriosos. Poc a poc, anem descobrint allò que tants cops es descobreix quan s’entra en aquesta mena de coses: descobrim de quina forma la història individual està del tot lligada a la Història col·lectiva. Que en aquest cas, és alhora una Història marcada per aquella mena de dictadures que deixen al seu pas molts cadàvers sense enterrar o mal enterrats, moltes traïcions d’estar per casa, i moltes apel·lacions al valor terapèutic de l’oblit forçat: d’això, a casa nostra en sabem també força. I Calderón deixa obertes unes quantes preguntes. Es pot viure, sense saber? Es pot seguir vivint (es pot viure una mica bé), quan se sap massa? Pot ser que, a la recerca de la memòria, ens quedem sense un present que puguem recordar en el futur? Cal que, com va dir l’ex president de l’Uruguai José Mujica en una frase que Calderón ha pres una mica com a punt de partida de la seva obra, “para que las cosas trasciendan en su justa medida, tienen que reventar antes todos los actores” (els actors serien en aquest cas totes les persones amb responsabilitats polítiques durant els anys de la dictadura)? Potser, per contra, el que cal és que rebenti la veritat abans que rebentin els actors, i ens deixin així tan carregats de dolor i de ràbia com ho està l’Anna. En qualsevol cas, Calderón ens demostra que fer-se aquesta mena de preguntes pot resultar també quelcom ben lúdic, encara que el pòsit que ens deixa la seva comèdia tràgica sigui alhora ben trist.
El sistema solar: ser un satèl·lit: xoc entre planetes
Això de la família és una cosa ben complicada: en termes generals, sembla evident que no es pot estar sense ella, encara que – alhora- sovint estar dins d’ella suposi una font de constants mals de cap. Això, per dir-ho suaument: de vegades, els mals de cap es transformen en traumes que acompanyen de per vida. De la mateixa manera que els models que transmet tan venerable institució, s’acaben convertint també sovint en els models comparatius que condicionen bona part de les eleccions, decisions i frustracions a les quals s’enfronta una persona un cop comença a moure’s (o un cop es creu il·lusòriament que ha començat a moure’s) fora del seu particular sistema solar familiar. Ara bé: mostra-li a algú que no ha tingut mai una família com déu mana – o com, amb totes les variants que es vulgui, ho han vingut manant tots els deus de la civilització occidental des que aquesta existeix- les trifulgues constants, les tensions, retrets i rencúnies que tant t’amarguen, i que sempre surten a la llum quan la família es reuneix – posem pel cas, ja que aquest és precisament el cas a l’obra de la qual ara estem parlant- el dia de Nadal. És ben possible que, com li passa al personatge que interpreta aquí Nausicaa Bonnín, aquesta persona es miri amb enveja les teves baralles familiars, i et digui com ha trobat sempre a faltar poder barallar-se d’aquesta manera. Al cap i a la fi, com és també ben sabut , és molt probable que després d’haver-vos barallat els uns amb els altres i haver-vos llançat els plats i els traumes al cap, tots i totes acabeu cantant plegats al voltant de l’arbre de Nadal i sota un cel estelat (quan veieu l’obra, ja m’entendreu) alguna d’aquestes cançons estúpides que t’han acompanyat sempre i que acaben sempre sortint a col·lació els dies de festa. Una cançó com ara la (d’altra banda, deliciosa) Something Stupid que cantaven junts Frank Sinatra i la filla Nancy allà per l’any 1967, i que canten també tots els integrants del sistema solar familiar imaginat per l’autora peruana Mariana de Althaus quan arriba el moment de posar-hi fi a la comèdia .
I és que això , també és quelcom ben sabut: aquests petits drames que s’originen dins de les famílies, tant te’ls pots prendre a la tremenda i fer-ne d’ells una bona tragèdia, com servir-te d’ells amb humor per fer-ne una bona comèdia. I el cert és que de comèdies – bones, o no tant bones- sobre famílies més o menys disfuncionals que es posen a parir al voltant d’una celebració, en portem vistes un bon grapat, tant als escenaris, com a les sales cinematogràfiques. Ja posats, també portem vistes unes quantes comèdies familiars (alguna d’elles, veritablement memorable) d’aquestes que van néixer al con sud de l’Amèrica de parla hispana quan, amb l’esclat del corralito argentí, es va estendre el costum de començar a fer servir les cases particulars com a acollidors i petits escenaris domèstics capaços de crear amb el públic una connexió ben familiar. I de fet, així va començar el boom d’aquesta obra que, originalment, va dirigir la mateixa autora a la sala d’estar d’uns coneguts. I que, després d’haver sortit de tan íntim context, haver-se passejat per diferents espais i festivals i haver estat recentment objecte d’una adaptació fílmica, arriba al Lliure amb la signatura d’una Carol López que intenta insuflar al material original la seva ben coneguda marca de fàbrica creativa. Quelcom que assoleix només a mitges: malgrat les picades d’ullet que dirigeix a l’espectador a la recerca de la seva complicitat, els desnivells interpretatius i els moments d’un cert desgavell rítmic , abunden un xic massa. I deixen així a la vista les limitacions d’un text que, ben cert, conté el grau suficient de revelacions i embolics familiars com per garantir l’eficàcia del divertiment: per no faltar, no hi falta ni l’ombra de la mort que fa també sovint acte de presència en aquesta mena de coses, i que introdueix a tot plegat el seu puntet de dramatisme. Però que, alhora, desprèn no ja una certa sensació de déjà vu, sinó una certa sensació que això que d’alguna manera estem tornant a veure, altres vegades ho hem vist millor. I de ben segur que (millor o pitjor) ho tornarem a veure, mentre la família segueixi sent la família. En qualsevol cas: a la llar dels Solar us ho podreu passar raonablement bé, sempre hi quan no hi busqueu novetats excessives, ni personatges especialment ben perfilats: malgrat les aparences o les revelacions que pretenen deixar-nos sorpresos, aquí tot resulta molt familiar. Potser massa i tot.