A Barcelona, com al West End

Escrit per Ramon Oliver

06.08.2007

Dóna gust, això de tornar de Londres amb el cap encara ben ple de fantàstics espectacles de teatre musical, i trobar-te només aterrar amb un talent com el de Maria Friedman, actuant al Palau de la Música dins del Festival Unicas, i oferint un memorable concert dedicat ni més ni menys que a Stephen Sondheim. Si jo fos el director o el profe d’alguna escola dedicada al teatre musical, faria de l’assistència a concerts com aquests un requisit imprescindible per passar curs. N’estic convençut que, amb les menys de dos hores d’actuació que va oferir la fantàstica Friedman, s’aprèn molt més de què significa interpretar teatre musical, o de com s’ha d’abordar l’univers d’un compositor com Sondheim i les seves complexitats, que actuant hores i hores de teoria. I la primera i millor lliçó de Friedman és la de recordar-nos allò que, tocats d’exhibicionismes gratuïts o contagiats de l’esperit O.T., massa sovint obliden un bon grapat d’intèrprets: la teatralitat, l’emoció, i la funció narrativa d’aquests temes musicals, s’ha d’imposar a qualsevol altra consideració. Fixeu-vos només, si és que veu gaudir de ella, amb la sensacional versió que Friedman va oferir del emblemàtic Send in the clowns, aquella cançó fabulosa de A little night music que Josep Carreras va destrossar en una versió discogràfica com ningú altre a sabut fer-ho. Allà on Carreras i tants altres companys i companyes de professió intenten deixar clares les seves indubtables potències vocals, Maria Friedman prefereix deixar clares la intencionalitat, el sentiment i l’amarga ambigüitat de cada paraula i de cada accent. Més o menys, el mateix que fa també amb els seus aclaparadors medleys de Passion i Sunday in the park with George. Llàstima: Maria, ens va deixar a deure algun tema de Sweeney Todd. Clar que la cosa té fàcil remei, si disposeu d’un cap de setmana lliure. Concretament, si podeu fer un viatge ràpid a Londres entre el 5 i el 7 de juliol, que serà quan la Friedman es posarà en la pell de la senyora Lovett al Royal Festival Hall i al costat de Bryn Tergel, convertit en el barber diabòlic de Fleet Street. Sincerament: dubto que la Hèlene Bonham-Carter de la versió del musical que acaba de filmar Tim Burton amb Johnny Depp, i que es presentarà al proper mes de setembre al Festival de Venècia, l’hi arribi a l’alçada de les sabates.

En qualsevol cas: fer comparacions, sempre ha estat el meu esport preferit. I la temptadora cartellera londinenca, permet entrar a dojo en el terreny de les comparacions. Voleu un altre exemple? De 14 a 30 d’aquest mateix mes de Juny, la temporada d’estiu de la Royal Opera House presenta una versió de Into the woods que ben aviat podrem comparar amb el muntatge d’aquest sensacional musical de Sondheim que presentarà Dagoll Dagom a partir del proper mes de novembre.

Seguim? A partir de setembre, el Cabaret de Sam Mendes, s’instal•la al Teatre Apolo. Però, ara mateix, un dels millors (i més polèmics) espectacles del West End, és la revisió d’aquest títol clàssic que ens ofereix el director Rufus Norris. I, que per dir-ho d’alguna forma, ha convertit l’obra mestra de Kander & Ebb en una mena d’angoixós malson expressionista amb tendències perverses. Norris, ha creat un muntatge personalíssim i radical que, en molts sentits agafa idees i conceptes tant del muntatge original dirigit al 1966 per Harold Prince, com del mateix espectacle de Mendes, però per portar-los una mica més lluny, i situar-los a un veritable carrer sense sortida. Prince, o fins i tot la mítica pel•lícula de Bob Fosse (d’altra banda, tan diferent a l’obra escènica) visualitzaven la progressiva invasió de creus gamades que s’anaven fent més i més presents al cabaret, i l’evidència de la nazinalització de la societat alemanya. Norris, ens ho explica tot com si a l’inici de la representació, ja fóssim al seu final. Al seu cabaret, la sexualitat i els cossos despullats, es fan més evidents que mai. Però també, la tristesa, l’angoixa i l’opressió de tot plegat. Allà on Mendes, col•locava un uniforme de presidiari d’un camp de concentració, Norris situa ja directament una cambra de gas. Les perspectives deformades de l’escenografia, ens recorden l’univers del Dr. Mabuse de Fritz Lang; l’ambient grotesc de l’escenari del cabaret, fa pensar en les pintures d’Otto Dix; els llits on es juga a l’ambigüitat, s’assemblen massa als canastres dels camps de la mort.

Que després de tanta tensió, us cal relaxar-vos una mica amb una cosa més suau i familiar? Doncs, sense canviar massa d’època, i sense deixar del tot les creus gamades, podeu buscar aquest punt de suau relaxació amb The sound of music, un musical que, (n’estic segur) per a molts de vosaltres és gairebé tot un cim, l’exemple màxim de carrincloneria portada fins al límit. I, si, és veritat: un escenari ple a vessar de monges cantaires, i de criatures vestides d’uniforme, guiades cap els camins de la música per una novícia-institutriu que no se separa mai de la seva guitarra, sembla gairebé una incitació a patir un atac de nervis amb sobredosi de sucre inclosa. Però deixeu-me que us digui que aquest musical que tots coneixeu gràcies a una pel•lícula d’èxit milionari, filmada amb força encert per Robert Wise, i molt ben interpretada per Julie Andrews (cal no confondre a la actriu amb el personatge, si us plau), posseeix una col•lecció d’estupendes cançons de Rodgers & Hammerstein que encara avui en dia podrien despertar l’enveja de molts altres musicals més agosarats i trencadors. I que el muntatge de l’obra que ha produït Andrew Lloyd Webber i que dirigeix Jeremy Sams, (un muntatge d’èxit aclaparador que sembla destinat a passar-se molts anys a la cartellera) n’està ben ple de grans encerts. Començant per l’intel•ligent forma amb la que Sams s’enfronta al record de la pel•lícula gairebé des del inici, tot servint-se d’una gran plataforma oval per crear un magnífic efecte cinètic que ens fa sentir a tots com si estiguéssim corrent per les muntanyes de Salzburg, continuant per la brillantíssima direcció d’uns actors infantils que (miracle, miracle) no es fan embafadors ni un sol moment, omplint per moments l’escenari de suau melangia (l’escena del ball que s’escola com un record de la infància), o acabant l’espectacle amb un altre d’aquests efectes escenogràfics d’impacte segur que, alhora, compleixen perfectament la funció de donar-li al conjunt un ritme sense cap mena de caigudes.

Però, ho estic veient, no us he convençut. Vosaltres, voleu coses més gamberres. Com ara Avenue Q, un divertiment musical ple de ninots descarats que avergonyirien als seus cosins germans de Barrio Sésamo. I és que, com molt bé ha assenyalat la crítica anglesa, aquests personatges que resideixen en una avinguda poc distingida d’un barri marginal de Nova York, que diuen més renecs que un sargent quan dóna instrucció als seus soldats, que no saben si sortir o no sortir de l’armari, que busquen (sense saber massa on buscar) una missió per realitzar a la vida, i que ens canten un grapat d’estupendes cançons plenes de divertidíssima ironia, estan ben bé a meitat de camí entre els Muppets i els habitants de South Park. A aquest brillantíssim espectacle que (i a diferència del que pot passar amb Cabaret) et deixa el cos ple d’humor immillorable, la convivència escènica entre els actors i les marionetes que manipulen, assoleixen resultats veritablement prodigiosos. Reunim a un grup d’intèrprets de casa nostra que sàpiguen cantar mentre fan de titellaires i que no se n’oblidin mai d’estar interpretant alhora a un personatge amb carn i ossos, i tenim èxit assegurat. Clar, que la cosa no és gens fàcil; més d’un cop, hem vist anul•lada aquesta convivència dins d’espectacles en els que la personalitat del manipulador s’acabava imposant a la del ninot manipulat, o a l’inrevés.

Curiosament, aquests ninots, fins i tot resulten més gamberros que els mateixos Monty Python. O, en tot cas, que el rei Artur i els seus cavallers, que no són altres que aque

Author