Joan Carreras llepa l’espasa que ha posat en les seves mans el Gran Mecanisme
Sou d’aquelles persones que no dormen tranquil·les des que Elon Musk s’ha fet l’amo de les vostres piulades ? Teniu el neguit ficat al cos, a l’espera de comprovar fins a quin punt, la nova direcció de la xarxa social implica posar-li noves portes al camp de la llibertat d’expressió i , per contra, obrir-li alhora potser la porta a indesitjables enemics de la llibertat d’expressió? Bé: en qualsevol cas, ja sabeu que corren pel món dirigents polítics mundials i alguna que altra alcaldessa local que , després d’haver estat addictes a la piulada emesa a tort i a dret, van veure un dia la llum al millor estil de Sant Pau camí de Damasc. I com a efecte de tan fulminants conversions (diuen les males llengües que potser relacionades amb el fet que el món de la piulada, els hi estava donant l’esquena en pla bèstia ), van arribar a afirmar fins i tot que la renuncia a la piulada, els havia fet millor persones. Fixeu-vos sense anar més lluny en el cas de l’ex president nord-americà amb moltes ganes de tornar a ser president. Arrel dels canvis que s’estan produint a l’univers Twitter, ja s’han aixecat veus reclamant que Donald Trump recuperi aquell compte seu que tants bons moments li havia proporcionat a la humanitat . Però després del lleig que li van fer, i malgrat que la seva pròpia versió alternativa a Twitter ( Truth Social) no acabi de funcionar ni de captar adeptes al ritme previst, en Donald ha deixat clar que ni parlar-ne, de tornar al territori de la piulada! Serà que també ell, s’ha fer millor persona i ara no vol recuperar els vells vicis? Estarà fent teatre , Mr. Trump? En qualsevol cas, el que si us puc dir és que l’actual renuncia trumpiana a la seva antiga passió per la piulada, m’ha fet pensar en un gran espectacle de l’escena internacional que ens permet alhora també acabar trepitjant l’escenari del Nacional en el qual s’ha estat representant fins fa ben poc el Macbett d’Eugène Ionesco.
L’Anna Alarcon d’aquest Macbett, tant pot presentar-se com una Lady com adoptar els trets d’una bruixa
ELS ESGLAONS PELS QUALS LLISCA LA SANG
“Un cavall, un cavall, el meu regne per un cavall!”; qui no recorda la cèlebre i desesperada exclamació que deixa anar el Rei Ricard III cap el final de la tragèdia –quan ja té clar que li venen mal dades- que li va dedicar Shakespeare? Gràcies a ( o per culpa de ) aquella obra , aquest monarca ha quedat retratat per a l’eternitat com la més infame persona que mai s’hagi segut al tro d’Anglaterra en particular, i gairebé del món mundial, en general . Cert: molts historiadors afirmen que , al cap i a la fi, les malifetes d’en Richard tampoc no eren pas massa més sagnants que les perpetrades per altres il·lustres portadors de la corona . Però deixem-nos d’històries : aquest Ricard gràcies al qual , el Joan Carreras de “Història d’un senglar( o alguna cosa de Ricard) “ ha estat coronat recentment amb el Premi de la Crítica (abans justament de ficar-se sota la pell de “Macbett”), serà per sempre més recordat pels malèfics trets amb els quals el va dibuixar la ploma de Shakespeare. Li pots treure o posar gepa ( el seu tradicional aspecte físic ha anat canviant molt amb el pas del temps; recordeu per exemple el collar ortopèdic amb el qual ens el presentaven Homar i Albertí) , però el que no li pots negar al Ricard, és la seva capacitat per a presentar-se com a immillorable representant d’aquella desmesurada ambició de poder per a la qual no existeix cap mena de límit ètic. Com tampoc se li poden negar les seves extraordinàries capacitats com a entabanador director d’escena d’un muntatge en què els actors i les actrius, no saben pas que ho són: el seu talent manipulatiu sembla també il·limitat, mentre escala l’escala que l’ha de portar al cim. Però ja sabeu el que passa, quan s’arriba al cim: a partir d’aquí , el camí ja només pot fer baixada. Per posar un gloriós exemple cinematogràfic, només us cal recordar el molt edípic gàngster interpretat per James Cagney a la gran pel·lícula de Raoul Walsh “Al roig viu” , exclamant allò de “Mira mamà, he arribat al cim del món!” just el moment abans que esclati en flames la torre petrolera que es troba als seus peus. Un esclat tan metafòric com els esglaons de l’escala del poder dels quals parla Jan Kott al seu llegendari assaig “Shakespeare, el nostre contemporani”. Com recorda Ramon Simó en el text de presentació del muntatge que acaba de dirigir del “Macbett” d’Ionesco (capaç de convertir la tràgica escalada del Macbeth original en quelcom ben grotesc) ,“Kott deia que Shakespeare volia explicar en la seva obra que el poder absolut corromp necessàriament, i que tot poder té alguna cosa de criminal”. Creia encara Shakespeare potser , i malgrat tot , en la possibilitat d’una “versió bona del poder”? Doncs , malgrat les aparences, i malgrat que els finals de les seves tragèdies més o menys inspirades en fets i personatges històrics puguin suggerir el contrari , Kott s’inclina més aviat per creure que no. En aquests finals, i després que els cadàvers convertits en efectes secundaris de l’ambició de poder s’hagin anat amuntegant per l’escenari , acompanyats sovint d’altres formes de crueltat extrema no necessàriament letals, hi apareix algú altre vinculat al nou poder que s’està establint, i amb ganes de fer-nos creure allò que , a partir d’ara, “tot anirà bé”. Ara que els dolents ja han estat enderrocats, i que la simple contemplació dels seus crims i del rastre de víctimes que aquests han deixat , ens serveix ja com a antídot per tal d’evitar que quelcom semblant torni a produir-se, ha arribat l’hora del bon govern! Però , tal i com ens alerta Kott en aquest text sensacional la lectura del qual us recomano d’allò més , mentre sortim del teatre i ens anem cap a casa amb un xic d’esperança renovada, resulta que ja s’ha posat de nou en funcionament el Gran Mecanisme destinat a repetir de forma inexorable el mateix cicle devastador.
L’extraordinari Lear de Paul Scofield no amaga mai la seva brutalitat, en mans de Peter Brook
EL VERMELL DE L’ANIMA QUE ES PRECIPITA DAMUNT ELS PERSONATGES
El Gran Mecanisme del qual parla Kott, s’activa just davant d’aquests esglaons de l’escala que condueix cap a l’ambicionat tron. A les rodes que fan funcionar el seu engranatge t’hi pots trobar per igual grans senyors i assassins a preu fixe. I la violència , la crueltat i la traïció, constitueixen els elements indispensables, sense els quals , no hi ha forma de pujar l’escala. Vulguis o no vulguis, una víctima porta cap a una altra. I vulguis o no vulguis, mentre cada nou cadàver et fa pujar un nou esglaó, et va apropant també cada cop més cap a aquell cim darrera del qual només s’hi obra l’abisme. Tot això ho pots veure clarament passant-li revista a les tragèdies històriques shakesperianes , com ho fa Kott al seminal primer capítol de la seva obra, titulat precisament “Els reis”. I tot això, ho han volgut remarcar des de llavors, des que l’assaig de Kott es va publicar als anys 60, un munt de muntatges teatrals que , començant per l’emblemàtic “King Lear” de Peter Brook interpretar pel fantàstic Paul Scofield del qual el mateix director en va fer una notable versió cinematogràfica, s’han apuntat a la mateixa teoria. Com a mostra magistral entre una infinitat d’altres exemples , i per seguir en companyia de Lear, aquí tenim el també mític muntatge de l’obra dirigit per Ingmar Bergman. Com els cinèfils saben, Bergman va omplir de doloroses tonalitats vermelles les imatges de “Crits i murmuris”, tot afirmant que , per a ell, el vermell era el color de l’ànima. I a l’hora d’escenificar “El rei Lear”, Bergman va optar precisament per una escenografia gairebé nua , un espai envoltat de grans parets fetes amb tela d’un intens vermell fosc. Llavors, arriba una d’aquelles escenes finals a les quals abans em referia. Una d’especialment terrible, si tenim en compte les dimensions del que acaba de passar tot just abans. Cordelia, la filla sincera (massa sincera) del rei, ha estat ja assassinada, en el que el mateix Jott veia com l’acte criminal més terrible contingut al teatre de Shakespeare. I Lear, ha mort després d’exclamar amb el cadàver de la filla entre els seus braços aquell “Mai més, mai més, mai més…” que li dona expressió verbal a la mena de dolor que no pot ser expressat en paraules, a aquella pèrdua irreversible que va més enllà d’allò imaginable. Llavors, arriba la preceptiva escena de rigor en la qual , els possibles successors del tron es presenten manifestant la seva voluntat d’establir el més noble dels regnants, i fins i tot donen mostres de voler eludir el pes de la corona. Però un cop acabat el text, Bergman ens mostra el subtext: els aspirants al tron , aixequen reptadors les seves espases, i tot el roig de l’anima, cau llavors damunt d’ells. Literalment: la parets de tela, es precipiten damunt l’escenari . El Gran Mecanisme, torna a exhibir-se sense camuflatges!
A la cort del Lear de Bergman, tot és d’un roig encès
EL CAVALL , NO EL VULL PER A RES!
Doncs tot això que es fa visible quan analitzes les obres una en una, es converteix en una evidència que pren dimensions aclaparadores, quan agafes un grapat d’aquests obres i les representes en continuïtat amb forma de cicle . Quelcom que, per exemple, va fer Ivo van Hove a “Kings of War”, un muntatge que , al llarg de quatre hores i mitja dividides en dues parts, venia a resumir “Henry V”, “Henry VI” i “Richard III”, tot seguint una mica aquells mateixos paràmetres escènics que tant ens havien enlluernat quan van Hove va sintetitzar “Coriolanus”, “Julius Caesar” i “Marc Antoni i Cleòpatra” en les a la vora sis hores de “Tragèdies romanes”. És precisament aquest Ricard III interpretat amb subjugadora malícia per Hans Kesting, qui introdueix el tema de la piulada que a hores d’ara, encara no us he aclarit. I aquí, cal fer una precisió. Aquest espectacle estrenat originalment l’any 2012, presentat el 2016 al Barbican de Londres, i exhibit després amb gran èxit a altres grans ciutats i festivals mundials ,es va emetre en directe el 2020 des de la seu de la companyia Toneelgroepamsterdam … davant una sala buida com a conseqüència de l’esclat de la pandèmia. Però si el voleu recuperar (en principi, la companyia no n’ha programat nous passis) , sempre podeu recórrer als inabastables arxius de Bilibili, el web xinés que va començar proporcionant ingents quantitats d’anime gratuït , i ha acabat per convertir-se també en la gran videoteca en la qual – i entre moltíssimes altres coses- et pots trobar alhora (generalment, com passa en aquest mateix cas, amb subtitulat anglès) un enorme dipòsit de gran teatre mundial enregistrat.
Anant doncs cap a aquest enregistrament d’un directe que va reunir la companyia original , arribem al moment en el qual el Duc de Gloucester ha aconseguit ja trobar-se a tocar d’aquell tan anhelat poder absolut, i tenir davant seu els tres telèfons amb línia directe que connecten amb tres dels més gran centres de poder d’aquell món del 2020. El primer d’ells, ves per on, el porta cap el Kremlin, i cap a les orelles d’un Vladimir Putin envers el qual en Richard dirigeix el més descarat dels insults: hi ha guerres que han començat per menys!. El segon, té a Angela Menken com a destinatària. I el tercer , es permet el luxe de jugar amb l’addicció piulaire que llavors exhibia l’encara president. “Una piulada, una piulada, el meu regne per una piulada”, deixa anar amb to burleta l’anglès, tot imitant la veu característica del nord-americà.
El Richard III de van Hove, improvisa en solitari l’assaig general de la seva coronació
PER AQUESTS PASSADISSOS, FINS I TOT ET POTS TROBAR UN PEGASUS
Al seu assaig, Kott posa com a exemple de l’escala metafòrica de la qual parla al text alguns espectacles shakespearians que han recorregut a mostrar una escala escenogràfica real , a l’hora de donar-li forma visual al Gran Mecanisme. I no cal ni dir que, en les dècades que han passat des que el text es va publicar, les escales d’aquesta mena han estat també freqüents. Aquest, però, no és el cas de la molt vertical (els espectacles de van Hove, sempre tendeixen a la verticalitat) escenografia dissenyada per Jan Versweyveld, per a tal que aquests “Kings of War”, puguin fer de les seves. El que l’espectador es troba davant seu, és una gran sala tancada a l’exterior i tampoc per a res palatina, encara que per a ella s’hi passegin tants caps coronats i tants aspirants a la corona. I per cert que l’impacient Ricard, no dubta en ser ell mateix qui desenrotlli la catifa vermella el dia de la coronació, després d’haver protagonitzat una de les més admirables escenes d’hipocresia política i fals desinterès pel poder que mai s’hagin escrit. Una escena només comparable a la que han protagonitzat algunes de les nostres més reconegudes personalitats polítiques. O, tornant al teatre, a aquella altra també shakespeariana que es representa fora d’escena a “Julius Caesar”, i en la qual el gran general rebutja tres cops seguits el poder que el pobre li reclama que accepti, abans de “claudicar “humilment davant la ( d’altra banda, molt dirigida) demanda popular .
La gran sala de l’espectacle de van Hove, té tot l’aspecte d’una d’aquestes sales de guerra en les quals el polítics i els estrategues militars, dissenyen els moviments que l’exercit haurà de realitzar als camps de batalla, mentre dissenyen alhora els moviments que la diplomàcia i la propaganda hauran de posar en marxa en altres territoris. Però l’espai escènic, amaga un rerefons, al qual només podrem accedir virtualment. Darrera la sala, s’hi troben localitzats els túnels que amaguen cadàvers i foscos secrets i conspiracions. Quelcom que , qual l’espectacle es va presentar al Barbican de Londres, va portar a que fos comparat amb aquelles altres Churchill War Rooms que es poden visitar ( i la visita és absolutament recomanable) a un altre indret de la ciutat, ben a prop del nr. 10 de Downing Street : des d’aquest laberint amagat sota terra s’anava dissenyant dia a dia el pla estratègic bèl·lic governamental durant la Segona Guerra Mundial, mentre el Blitz continuava la seva desoladora funció destructiva. Però tornem als túnels de ·Kings of War”: Per aquí, t’hi pots trobar des de remats d’ovelles carregades també de simbolisme, fins a cossos i més cossos de soldats en repòs que , a trenc d’alba, enfilaran cap el seu particular escorxador bèl·lic , amb la mateixa disciplinada mansuetud amb què ho fan les ovelles. Aquí agonitzen, lluny de la vista del pobre, els reis o els aspirants a reis o els descendents de reis que han estat enverinats o apunyalats. Aquí, les clavegueres de l’estat ensenyen sense màscara la seva veritable fisonomia. L’escala horitzontal de Kott ha estat substituïda per aquests passadissos immaculadament blancs que poc a poc ens deixen veure la sordidesa que s’amaga sota el blanc.
Que les ovelles no s’enganyin: aquests passadissos en van alhora plens de llops , sovint coronats
EL CERCLE ES TANCA …I HO SEGUEIX ENCERCLANT TOT
Kott, es troba també a l’origen de l’obra d’Ionesco que acaba de passar pel TNC. L’autor de “La cantant calba” i “Les cadires” , el gran Sàtrapa del Col·legi de Patafìsica ( un títol no oficial del qual deia sentir-se fins i tot més orgullós que de cap altre reconeixement oficial) va escriure aquesta revisió grotesca de “Macbeth” tenint en compte la tragèdia escocesa del bard, però tenint encara més en compte aquell altre també grotesc i macbethià “Ubú Rei” amb el qual tant va escandalitzar Alfred Jarry a les acaballes del segle XIX, i al qual tan profit van saber treure-li també els Joglars de Boadella a l’era pujolista. Tal i com diu Simó a l’excel·lent pròleg amb el qual es presenta l’edició del text de l’obra publicat pel TNC , a la farsa d’Ionesco, ja no hi ha espai per a cap personatge que presumeixi d’anar de bo. I l’engranatge del Gran Mecanisme, es presenta ja també sense cap mena d’embuts. L’escena inicial, reapareix directament al tram final de l’obra. Els personatges , poden portar noms diferents. Però els seus successors, fan servir les mateixes paraules, per a que ningú caigui en el parany del poder bo que ve a substituir al poder dolent. Paradoxalment, aquí hi caben aquelles rialles que de cap de les maneres es podria permetre provocar la tragèdia escocesa original, però el pessimisme resulta encara més radical: el miratge de la redempció, del “tot anirà bé, perquè ara sí que hem acabat amb el desgavell descontrolat de l’ambició que només porta cap el crim”, s’ha esvaït per complert. Quan Francisco Nieva va estrenar l’obra a l’Espanya franquista, poc després de la seva estrena mundial francesa , afirmava que “al presentar-nos la imatge d’un món suïcida, l’autor ens indueix a fer una meditació apassionada amb molt acte de contricció”. Però el mateix Ionesco, que rebutjava aquella mena de teatre al servei d’una ideologia, es preguntava com era possible que la humanitat es trobés atrapada “en un parany col·lectiu” , i ni tan sols fos capaç de revoltar-se de veritat enfront aquest fet. Com era possible acceptar les condicions intolerables imposades per “l’obsessió de la mort, de la guerra , del dolor, sense reaccionar de veritat, orgullosament, definitivament”. Així les coses, potser no cal esperar cap acte de contricció: el Gran Mecanisme, té el futur tan assegurat com el tenia en el passat.
Un cop coronat, Henry V iniciarà una guerra per fer-se seva França: també això forma part del Gran Mecanisme