Abans, i tot just després de la Revolució

Escrit per Ramon Oliver

10.22.2007

Permeteu-me una broma; (si voleu, macabre) i que no s’enfadi ara cap lector monàrquic. Amb els temps que corren, hagués estat tot un detall convidar la família reial al complert (o en el seu defecte, a algun que altre príncep i/o infanta) a l’estrena de l’Andrea Chénier amb la que el Liceu ha inaugurat la seva temporada operística. Amb tanta guillotina amunt i avall com corre per l’escenari, unes fotos socarrimades i unes caricatures de res es transformen en el més petit dels problemes que pugui un cap coronat. Bromes a banda, cal dir que el director Philippe Arlaud, s’ha deixat arrossegar per un efectisme molt vistós però massa convincent. La Revolució és per Arlaud un enorme escenari giratori que no para de donar voltes però que, de fet, no arriba mai enlloc. Bé: en realitat la Revolució arriba ben aviat al Règim del Terror que ho domina tot a partir del segon acte de l’obra, i que talla caps com qui talla síndries. Però el muntatge, no arriba mai a aclarir-te les seves intencions. Més enllà de l’espectacularitat, a què ve tant de moviment escenogràfic? Per què, en canvi, les masses revolucionàries semblen tan paradetes? Perquè si al primer acte, la noblesa vesteix de blanc rigorós, el vestuari és ja tot blancor? Per què el ciutadà que agita a l’aire una baguette, enlloc de sortit de la Bastilla, sembla sortit del forn del barri? Per què si Robespierre està omplint París de sang, la gent sembla tan neta i polida? I per què, els criats del primer acte, es posen a ballar a Palau com si fossin els cambrers de Hello Dolly? La veritat és que tot això no li escau massa a una òpera verista. És clar que també hi ha qui afirma que la obra de Giordano no era tan verista com es pugui creure. Deixem-ho doncs en que aquest muntatge no li escau gens al món de decepció revolucionària i amors a punt de ser executats que descriu l’original. I, si em deixeu ser dolent amb un tenor de primera, a l’estupenda veu de José Cura no li escau tampoc massa la inexpressivitat interpretativa del seu Andrea; de vegades, sembla com si al poeta, tan li fos anar cap el cadafal com estar donant una volta per les Tulleries.

Però deixem-nos de revolucions, per dirigir-nos cap a la França pre-revolucionària en la que va viure el filòsof i Diderot. A l’autor de La religiosa i Jacques, el fatalista, no li va donar temps d’assistir a la caiguda de la monarquia, perquè va morir al 1784. Però, tal i com demostra Eric-Emmanuel Schmitt en aquesta comèdia hàbil, però potser un pèl sobrevalorada que ara dirigeix Joan Lluís Bozzo, si que li va donar temps per demostrar que les alegries que ofereix el pensament filosòfic no són comparades amb les alegries que dóna anar de llit en llit. Tal i com planteja la comèdia, sembla ser que el mestre, se’n sortia d’allò més bé a l’hora de complaure tant al intel•lecte com a la libido, i d’aprofitar-se’n dels exemples que ofereix la vida pràctica per tal de poder extraure conclusions entorn a la moral i l’ètica, o l’impossibilitat de definir tant l’una com l’altra. Diria que, malgrat els esforços, a Schmitt li costa una mica més (de vegades, se li veu el llautó) això de fer anar plegats l’alegre vodevil i l’obra amb patina de divertiment per a lletraferits. No és que Schmitt no sigui un autor enginyòs. És més aviat que el seu ingeni resulta sovint prefabricat, sona a mecànic, i es recolza en situacions artificioses en excés. No; això no és ni de lluny Les relacions perilloses, ni posseeix la seva càrrega subversiva. Però si és un entreteniment eficaç (tot i que una mica massa allargat) en el que brilla especialment una Laura Conejero molt en el seu paper. I en el que Madaula torna a demostrar que és també un excel•lent actor de comèdia, tot i que, en aquest cas, no li aniria malament deixar anar una mica més lliure al gamberro que Diderot porta dins: serveixi com exemple d’aquest excessiva timidesa l’escena en la que la filosofia es queda a pèl. I serveixi com exemple que cal filar més prim a l’hora de fer càsting d’una obra, els errors evidents que trobem entre els personatges secundaris de l’obra.

Però ara, donem el salt, des d’aquella Il•lustració que obria vies revolucionàries, fins a aquell altre stalinisme que, per a molts, tancava amb els seus crims les vies possibles d’una veritable revolució socialista. Ja és ben curiós que, tenint a les seves mans tot el repertori del teatre clàssic universal per triar i remenar, Josep Maria Flotats s’hagi fixat en la figura d’Stalin a l’hora de plantejar el seu retorn al teatre en català. Cal reconèixer que un text de Racine o de Shakespeare li hagués posat les coses més fàcils al nostre Cyrano (i aquí teniu un altre exemple d’obra amb tots els ingredients per ficar-se al públic a la butxaca). I cal reconèixer que, en el fons, l’aposta de Flotats és una aposta de risa: no solament es tracta d’interpretar a un dictador despòtic que desperta poques simpaties, sinó que, a més, es tracta de presentar un text original que adapta parcialment una novel•la desconeguda encara a casa nostra. Flotats ha apostat, i molts creuen que ha perdut. Però el cas és que el seu Stalin és un espectacle ple d’intel•ligents reflexions entorn al poder despòtic, al terror (el mateix terror patit per Andrea Chénier) que esdevé el millor instrument de manipulació de les masses, o la gairebé incomprensible manca de resistència dels pobles enfront les decisions de la tirania, o a la necessitat de les masses de seguir sempre a la figura santificada (fins i tot, quin és l’ateisme qui la santifica i sacralitza). I és també un excel•lent espectacle entorn a l’autoindulgència amb la que els dictadors criminals contemplen els seus propis crims, gairebé convençuts que ells, no són més que instruments al servei d’un objectiu final que va més enllà dels seus desitjos. Com diu el camarada un i altre cop Jo, només sóc Stalin. Jo, pobre de mi, no decideixo. És la decisió (per molt cruel que sigui) la que amb cau damunt com si fos una obligació ineludible. Particularment, em sembla que l’escena més terrible d’aquest auster i reivindicable muntatge, és aquella en la que Stalin li comunica a la seva massatgista / presonera / esclava (l’estupenda Carmen Conesa) que acaba de fer-li un gran favor al seu marit. L’acte de generositat és en realitat un acte de crueltat, un recordatori de que la vida dels altres, està sempre a les seves mans, mentre ell mateix segueixi viu. I com reacciona Conesa, enfront la clemència de l’enemic? Doncs, besant-li les mans, com es besen les figures dels sants dels que esperem miracles salvadors. No hi ha més terrible acte de submissió que la d’aquest agraïment que no és altra cosa que un forma d’expressar la impotència personal. I que les revolucions, tinguin que acabar així! Res; millor que ens deixem de drames polítics. Sense descuidar la sàtira política.

Albertí i Cunillé, ens ofereixen una bona mostra d’aquest gènere amb el seu Assajant Pitarra. Recordo una pel•lícula de Buñuel, El ángel exterminador, en la que un grup de membres il•lustres de l’alta burgesia es trobaven tancats en una mansió de la que, inexplicablement (totes les portes eren obertes, ningú no els hi tancava el pas) no podien sortir de cap de les maneres. L’explicació més fàcil (i mai autoritzada pel mateix Buñuel) era que, aquests personatges s’havien quedat enxampats per l’immobilisme de la seva pròpia classe, tot i que la cosa es prestava a interpretacions molt més variades i sucoses. El cas és que els polítics que assagen Pitarra al Castell de Montjuïc, s’han quedat tancats de debò dins del recinte a l’ombra d’un d’aquests canons que, quan ha calgut, ha jugat també a fer punteria als carrers de Barcelona. Però més enllà d’aquesta circumstància, la surrealista situació en la que es troben també ve a posar en evidència la inutilitat del seu treball, la indiferència que pot provocar la seva absència, la immobilitat a la que s’han lliurat des de la prepotència dels seus càrrecs. I aquí els teniu, repassant la literatura de Pitarra

Author