l’esplèndid muntatge de Les Ballets C de la B ha tornat a impactar al festival
És o no és un artista de debò? O en qualsevol cas, seguirà sent-ho , després d’haver pres la decisió que ha pres? A Salvador Sunyer (Junior), l’hi ha entrat el dubte hamletià. Mentre el seu pare, Salvador Sunyer Sènior, continua dirigint impertèrrit el festival Temporada Alta que enguany arriba a la seva trentena edició, el noi , després d’haver fet avi al pare i de contemplar amb impotència com l’alopècia segueix atacant de valent la seva cabellera , ha arribat a la conclusió que calia deixar de córrer tants riscos com ha corregut al llarg dels deu anys en els quals ha dirigit els espots i curtmetratges destinats a donar-li projecció videogràfica al festival. Uns espots i uns curtmetratges que s’han caracteritzat sempre per no respondre en absolut a la imatge que habitualment s’espera d’aquesta mena de filmacions.
I com ens demostra “Alopècia Androgènica”, el seu darrer i excel·lent curtmetratge ( tots els que ha presentat al festival ho són; ell pot dubtar tant com vulgui, però Sunyer Junior està fet un bon artista ,i de ben segur que seguirà sent-ho!) , els riscos no han sigut solament creatius, sinó també físics. Durant molt de temps, en Salvador ha tingut clar que a l’art calia donar-li tot allò que demanava sense pensar-s’ho dues vegades. I ell s’ha llençat a la piscina creativa sense manies i no precisament –ja ho veure-ho!- en pla exclusivament metafòric: com podreu comprovar al llarg del curt, el salt amb possibilitats de transformar-se en salt mortal, ha esdevingut ben real. El curt, per cert, s’inicia de forma ben regia, amb la presència i les paraules d’un rei no emèrit i mai no prou valorat al qual li devem etern vassallatge, perquè ell sap molt bé com guiar les nostres sovint desconcertades passes : els reis i la majoria de polítics, sempre saben millor el que ens convé que nosaltres mateixos. Tot seguit, ens espera un viatge cap a Estambul a la recerca del cabell perdut. I un passeig per paisatges grecs marcats pel dolor que provoca la pèrdua d’un esser estimat. I uns quants flashos de joiós sexe dur amb disfressa sadomaso.
Sunyer es disposa a passar per quiròfan per tal de recuperar el cavell perdut
Però en qualsevol cas, totes aquestes imatges i tots aquests trajectes, no venen a fer altra cosa que confirmar allò que ens diu aquest gran professional de l’autoficció que és Sergio Blanco tot just quan apareix a la pantalla. I és que un cop el rei s’esfuma després d’haver fet acte de presencia, la càmera de Sunyer – que podeu seguir sense cap mena de problemes al web del festival via youtube- s’endinsa per l’esplendor rococó de la sala de dissecció de cadàvers de la Reial Acadèmia de Medicina , ubicada – us recomano d’allò més la visita- a l’Antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Som a un Amfiteatre Anatòmic ( fixeu-vos en la dimensió escènica que rep el nom de la sala) pel qual han passat despulles mortals de totes les edats, sexes i condicions. I aquí és precisament on ens espera vestit amb la preceptiva bata mèdica tan blanca com el seu cognom un Sergio Blanco que de seguida ens recorda de quina forma tot plegat, queda reduït a dues grans qüestions : “estic enamorat o enamorada” ( o potser, no) i “tinc por de morir-me” ( o potser no?; permeteu-me que em mostri escèptic en aquest punt). I a Sunyer Sènior, li falta temps per reafirmar que també al festival que ell dirigeix , per molts altres temes que es fiquin de per mig, tot acaba sintetitzant-se d’alguna manera en aquestes dues qüestions. Tot acaba girant al voltant de l’amor ( I del desamor, i del seu envers complementari : l’odi) en les seves més variades formes: sentimentals , físiques, sensorials, sensuals, eròtiques, sexuals, subjectes a la sublimació, embolicades de reflexió intel·lectual, passades pel filtre de l’espiritualitat o de la globalització emocional…. tant sa val. I tot s’acaba reduint després a un cos mort damunt el taulell d’una sala de disseccions. Un cos en el qual hi haurà qui vegi la fi de tot plegat, o el trànsit d’una ànima que navega cap a un estat superior o es disposa a cremar eternament a les calderes de Pere Botero, o la transformació de la matèria en matèria renovable, o la integració cosmològica en un tot universal…tant sa val. Però tornem a Blanco.
Blanco, davant del cos d’un Salvador Sunyer que ha volgut provar també la taula de diseccions
L’AMOR ÉS EL DIMONI
Després d’haver vist “No Time to Die”, l’excel·lent nou film de la sèrie Bond, potser us pregunteu amb un punt de intranquil·litat i mentre us preneu un bon Dry Martini de vodka ( sacsejat, no remenat, si us plau!) quin futur li espera- si és que encara té futur- a l’agent 007. Però una cosa és del tot certa: sigui com sigui, ja no tornarem a veure Daniel Craig al servei de Sa Majestat la Reina ( el futur de la qual, potser tampoc arribi molt lluny). Doncs, si voleu més Craig ,aquest és el moment ideal per a recuperar una notable pel·lícula que al seu dia va passar un xic desapercebuda a casa nostra, i que us permetrà alhora recuperar la imatge més juvenil del ja llavors ben musculat l’actor, perquè va ser filmada fa ja a la vora vint-i-dos anys. La pel·lícula es titula “Love is the Devil: Study for a Portrait of Francis Bacon”, tot i que a casa nostra, per tal de no complicar-se la vida i allargar massa la cosa, ho van deixat tot reduït a “El amor es el demonio”. I si surt ara a col·lació, és perquè la història que explica i el genial pintor que la protagonitza, hi juguen també un paper destacat a la conferencia espectacle de Sergio Blanco “Divina invención ( o la celebración del amor”.
Petit incís: Blanco porta ja uns quants anys dedicant-se a fer aquestes mena de conferències espectacle plenes a vesar sempre de detalls autobiogràfics que entren de ple en una altra especialitat de l’autor abans ja esmentada: la de passar-ho tot pel territori de l’autoficció, situat a la difusa frontera en la qual no es pot discernir entre l’invent creatiu i la vivència diguem-ne que real. El cas és que, com us deia, ja portem unes quantes conferències d’aquesta mena , tallades una mica pel mateix patró. I després de l’entusiasme que em van provocar les primeres, ara em pregunto a cada nova cita si haurà ja desaparegut l’efecte captivador d’altres vegades. Blanco, inicia més o menys sempre igual cadascuna de les propostes, servint-se del mateix dispositiu escènic , i d’una taula i d’una cadira que si no són les mateixes, s’hi assemblen molt. I llavors, t’explica com una gran novetat de quina manera ha planificat la conferència espectacle. Llavors penses que potser aquest ha estirat massa la corda, que potser aquesta vegada el conjunt et resultarà repetitiu i mancat de la hipnòtica força captivadora que mostrava en altres ocasions. Però , no hi ha manera. Blanco comença a parlar, utilitzant també la gestualitat , els trucs, la forma de deixar trencades les frases saltant-se molt conscientment unes quantes regles bàsiques de l’oratòria interpretativa… i als cinc minuts, ja has caigut de nou a la xarxa. Ja t’has deixat fascinar de nou per la seva forma de crear connexions intel·lectuals i emocionals sempre suggestives, sempre obertes a que tu mateix et posis a explorar l’entramat quan arribis a casa, sempre prou equilibrades per a que la reflexió diguem-ne que teòrica i l’apunt de ficció realista o de realitat ficcionada li atorgui un apunt narratiu al relat i acabi integrant tots els elements en una sòlida dramatúrgia.
La radical soledat carnal dels cossos de Bacon
Acabat l’incís, que ha resultat ser no tan petit, tornem a Francis Bacon. Dir que es tracta d’un del meus pintor preferits, no deixa de ser entrar en una evidència: Bacon és sens dubte un dels més excepcionals creadors del segle XX. I confesso que a Bacon no el vaig descobrir a cap exposició (després he vist totes les seves que m’han sortit al pas) , sinó gràcies al cinema. La primera vegada que vaig veure “Últim tango a París” , em van impactar d’allò més les imatges pictòriques que Bertolucci havia triat per acompanyar els títols de crèdit inicials de la seva magistral pel·lícula. I quan va acabar la projecció, vaig entendre fins a quin punt l’elecció del director, responia per complert a la carrega emocional que volia transmetre la seva pel·lícula: els cossos deformats i radicalment solitaris pintats per Bacon, aquests rostres seus convertits en massa irreconeixible, aquesta desesperació nua estirada a un matalàs perdut a l’espai d’una habitació buida , eren la cosa més semblant imaginable a la desesperada història d’amor, mort, dol , i sexe anònim que no vol sortir de l’anonimat per no rebre ferides, que m’acabaven d’explicar Bertolucci, Brando i Schneider.
Ara, Blanco ha triat també les pintures de Bacon per anar realitzant el seu particular recorregut per l’amor , aquest sentiment descrit per l’autor com a “experiència sublim que sempre ens acaba transformant”, i que es situa entre “la civilització i la barbàrie, la saviesa i la rudesa, allò humà i allò brutal”. Com les pintures de Bacon, que poden despertar-te tendresa mentre et donen un bon cop de puny. Que s’apropen al moll de l’os de l’ésser humà mentre et mostren la brutalitat d’aquesta carn que agafa la forma d’un cos. Q ue et mostren com des de les parets d’aquests temples de la civilització que són els museus et pot assaltar la mena de barbàrie que potser té a veure amb aquella animalitat de la qual parlava Bataille, i que d’aquí una estona tornarà a fer acte d’aparició en aquest teló.
Només afegiré que la tremenda història d’amor, passió, autodestrucció i humiliació que van mantenir Bacon i el seu amant George Dyer, i que va acabar a dos habitacions contigües d’un hotel , en l’interior de les quals es va obrir un abisme impossible de tancar, ocupa també bona part de la conferència de Blanco. Però sobre aquesta història, prefereixo no fer-vos cap spoiler. Prefereixo que busqueu la pel·lícula que la reconstrueix, i que us mostra una de les cares que pot adoptar l’amor.
Al film , el sempre gran Derek Jacobi es ficava sota la pell de Bacon
EN TREN, EN COTXE O A LA CARTA
A la programació del Temporada Alta ( que enguany s’allarga més que mai, i es perllonga fins el 13/12) s’hi pot arribar amb diferents mitjans de transport, si residiu fora de Girona o Salt. Però també s’hi pot accedir sense sortir de casa, fent us d’un Servei a Distància que ens serveix a la carta diferents prestacions. Aquí, sense anar més lluny, pots assistir a les diferents fases (encara esteu a temps de ser testimonis de la gran final) del ja emblemàtic Torneig de Dramatúrgia. O remenar virtualment l’oferta de la secció En catàleg , per tal de recuperar un grapat d’espectacles , d’aquells que se’ns van passar al seu moment, o que ens ve molt de gust revisar encara que sigui en format digital. I aquí tenim la possibilitat d’accedir també a un grapat d’agosarades delicatessen agrupades sota l’etiqueta Nous Formats; petites càpsules creades específicament per al festival. Set d’elles , les anomenades “Movidas raras”, porten la signatura de Rodrigo García. I en elles t’hi pots trobar un grapat d’intèrprets tan poc convencionals com ell mateix ( fins i tot Angélica Liddell ensenya el nas) , amb ganes d’improvisar, i de realitzar fantasies tan esbojarrades com ara interpretar un remake de Barry Lyndon que de ben segur hagués deixat bocabadat al mateix Stanley Kubrick.
LA MÉS BELLA ENTRE LES BELLES
Tal i com ella mateixa ens ha deixat ben clar en el títol de l’espectacle que l’ha transformat en la nova musa de la modernitat performativa, Juana Dolores és “Massa diva per a un moviment assembleari”. I és prou diva també com per a acceptar ser proclamada Miss Universo , exhibir orgullosa la corona i la banda que certifiquen la seva nova condició, i pujar-se a un terrat amb boniques vistes a la no menys bonica presó Model de Barcelona lluint discretes transparències que acrediten el seu caràcter transgressor, per tal de sotmetre’s ben a gust a una entrevista d’aquelles que deixen ben alt el pavelló intel·lectual de l’entrevistada. Una entrevista que , tal i com explica Miss Dolores, ens remet a aquella Nouvelle Vague cinematogràfica que era nova fa sis dècades, però que encara ara ens pot oferir innovadores lliçons de ruptura narrativa . Juana Dolores s’inspira aquí en un fragment de l’estupenda pel·lícula de Jean-Luc Godard “ Msaculin Féminin”. Busqueu-la, si us ve de gust: us hi trobareu un impagable retrat de la joventut francesa (en particular )i occidental ( en general) de mitjans de la dècada dels 60; una joventut qualificada en un d’aquells intertítols tan inconfusiblement godardians que acostumen a poblar la filmografia del suïs com a la generació “dels fills de Marx i la Coca-Cola”. I aquest retrat està filmat tres anys abans que moltes de les idees que circulen pel film acabessin donant origen a un grapat de les consignes que es corejaven al maig del 68, que el mateix Godard es pengés de les cortines del Grand Palais per tal d’impedir l’inici d’un festival de Canes que va ser finalment anul·lat, i que el director entrés ja de ple en la seva etapa més políticament militant , plena de rampells maoistes ( si ho voleu certificar, busqueu alhora el seu film “La Chinoise”). El cert és que, i tornant a “Masculin, Féminin”, juntament amb les múltiples referències a temes tant d’aquell moment com ara la guerra del Vietnam, comprovareu com desfilen també per la pantalla comentaris relacionats amb el dialèctic títol del film, amb la forma d’entendre la masculinitat i la feminitat, o amb la sexualitat i la necessitat d’alliberar-se de vells tòpics i velles prohibicions ,que segueixen resultant ben sucosos avui en dia. Com ho resulta l’entrevista que en Paul ( un personatge interpretat precisament pel mateix Jean-Pierre Léaud abans esmentat) li realitza a una Mademoiselle 19 anys tan orgullosa del títol aconseguit, i tan contenta amb els privilegis i la fama que aquest títol li reportarà, com ho està la nostra Miss Juana Dolores. I no; tampoc ella no té cap problema –més aviat al contrari- en convertir-se en objecte de totes les mirades ( les libidinoses incloses ) i de tots els desitjos. Això sí: Mademoiselle 19 anys, resulta força més bàsica i ingènua, pel que fa a les seves respostes . Lluny de la desacomplexada espontaneïtat conformista de la francesa, la Miss catalana i alternativa no se’n pot estar de ressituar la seva posició , tot examinant-la prenent com a referent el pensament de George Bataille; les idees sovint escandaloses que va deixar anar el filòsof transgressor que, alhora, insistia en afirmar que sovint la transgressió , lluny d’acabar amb la prohibició, ve a reafirmar-la. Allò que denominem transgressió- venia a dir Bataille- es converteix sovint en vàlvula d’escap que ,alliberant la tensió, permet en gran mesura que no esclati el mecanisme repressor que es manifesta en la prohibició. Paradoxalment, L’ésser racional, l’ésser humà, només pot ser reconegut com a tal mitjançant la presència de la llei, que estableix una frontera entre l’animalitat i la racionalitat. El preu a pagar, consisteix en convertir-lo alhora en esclau de la prohibició que se’n deriva de la presència de la llei. El que Bataille denomina com a “el món del treball” se n’aprofita de la por que causa saltar-se la prohibició , per tal de sotmetre l’ésser racional a la norma social. És només tornant a l’animalitat sense embuts més enllà dels controlats jocs de transgressió, és nomes- doncs- , mitjançant la veritable transgressió total , com podem alliberar-nos de la normativa imposada pel món del treball.
Juana Dolores exhibeix amb orgull la corna que la corona com a la més guapa de l’univers sencer
Bé: la Miss, tot això ho ve a dir de forma si voleu un xic més relaxada , menys teòrica i sense perdre mai aquell posat un xic superb al qual li dona dret la corona . Però fins i tot així, no em negareu que no som precisament davant aquella mena d’entrevistes i de respostes que estem acostumats a escoltar en casos així. Ara bé: el poc més de quart d’hora que Juana Dolores ofereix dins de Nou Formats, sembla més aviat un aperitiu que un treball acabat. Tot i que també en té potser alguna cosa d’epíleg, si tenim en compte que la creadora es va apropar per primer cop a aquella entrevista inclosa a “Masculin Féminin” quan va interpretar un taller de l’Institut del Teatre dirigit per Joan Ollé. D’aquest curt, potser en podria sortir una proposta escènica ben complerta , si tenim en compte que un còctel en el qual s’hi barregin Godard, Bataille, els concursos de bellesa, l’erotisme , el desig, la repressió del desig, la transgressió no del tot transgressora i la que vol transgredir-ho tot, i les murs de la Model com a model del que et posar passar si transgredeixes segons què ,donaria per a una bona borratxera escènica. De moment, em tastat l’oliva del còctel.
Per cert: potser esteu esperant que apareguin d’una vegada la gardènies a les quals em refereixo en el títol d’aquest Teló. Doncs haureu d’esperar una mica més, perquè el retorn una dècada després de la seva estrena del magnífic espectacle “Gardenia”, un muntatge de Les Ballets C de la B que està també del tot recorregut per l’amor i la mort , pel desig i la transgressió i el miratge de transgressió, i que permet alhora connectar amb espais mítics de la vida nocturna barcelonina que ja fa temps que són un simple record, i que potser dins de no massa temps ja no seran ni això, convida a estendre’s una mica més a fons. Però de moment, us convido a fer deures, i a gaudir dins de la ja esmentada secció En catàleg del festival de la pel·lícula ·Gardenia. Before the Last Curtain Falls”. Filmada el 2014, just quan va finalitzar la gira mundial del primer “Gardenia”, la pel·lícula ens mostra un grapat de fragments de l’espectacle . I per damunt de tot, ens permet entrar en la vida privada dels seus protagonistes de forma sovint apassionant i sempre colpidora. No us la perdeu: tornarem a ella, quan tornem a parlar de “Gardenia”.
El conferenciant Blanco, disposat a doanr-li tantes voltes com calgui al tema de l’amor