Als aficionats al teatre ens agrada recordar el primer cop que vam veure tal títol o tal altre. I amb el públic del teatre musical encara té més mèrit, no només per la dificultat d’accés a veure espectacles la majoria a l’estranger, sinó perquè sovint són espectadors que coneixen perfectament les cançons, els diàlegs i l’ordre de les escenes d’un espectacle sense tenir l’experiència d’haver viscut cap producció en directe.
És per això que molts esperem amb expectació els tallers de teatre musical de l’Institut del Teatre. Musicals com Kiss Me Kate, Spring Awakening o Nine han passat darrerament per Barcelona gràcies a aquests tallers oberts al públic que duen a terme els estudiants de musical i que ens regalen (de manera literal) una doble descoberta: la dels futurs talents del nostre panorama musical i, per a molts, la primera experiència en viu d’aquell musical que tant els hi agrada escoltar.
Aquesta setmana, del 22 al 25 de gener, els qui us acosteu fins al Teatre Ovidi Montllor podreu gaudir del taller del musical Rent, de Jonathan Larson, dirigit per Joan Maria Segura, amb direcció musical de Josep Maria Duran i amb una versió catalana que signa David Pintó, qui ja va traduir alguns dels temes d’aquest musical fa un parell de temporades a l’espectacle Over the moon.
img1
Rent és sense dubte una fita del teatre musical dels noranta que ja s’ha convertit en tota una llegenda, no només per la sobtada mort de Larson la nit just abans de de la primera prèvia, sinó també per tot allò que la seva obra hagués pogut comportar dins de la història del teatre musical i mai sabrem. ¿Era Larson l’encarregat de liderar un nou rumb en el gènere tal com anteriorment va fer Sondheim girant full respecte els musicals de Rodgers i Hammerstein?
Des del minúscul escenari del New York Theatre Workshop el musical Rent va connectar amb un nou públic que, com el cas de Hair o Jesucristo Superstar, va aconseguir barrejar-se amb el moll del Broadway més comercial. I aquí tenim la clau de l’èxit, al que també hi van ajudar les quatre pàgines d’editorial que el Sunday New York Times va dedicar a la producció.
La bona acceptació del, diguem-ne, gran públic de musicals (no en va Rent va estar dotze anys al Nederlander Theatre) va col·locar al paisatge de lluents marquesines temes com la SIDA, les drogues, l’homosexualitat o el desarrelament familiar. Una Bohème portada a la realitat de l’East Village del Nova York de Giulianni com Bernstein va portar Romeu i Julieta al West Side.
Si recupereu l’esplèndid enregistrament de la producció de Broadway, recentment reeditat en bluray, comprovareu com Rent ha superat el pas del temps, tal com fan els bons clàssics. Un merescut premi Tony a millor musical perquè sabem que, d’aquí a vint anys, tornarà a estar nominat com a millor revival. No en feu gaire cas del revival que sota el títol Not day but today va punxar al West End fa uns vuit anys ni tampoc de la gens reeixida adaptació cinematogràfica. No fa justícia per un musical que va rebre el Pullitzer, col·locant-lo al nivell de títols com A Chorus Line o South Pacific. El que us deia: un clàssic.
img2
En un d’aquells insòlits casos que a casa nostra poden comptar amb els dits d’una mà, Barcelona va estrenar el musical Rent només al cap de tres anys d’obrir a Broadway i quan també estava en cartell a Londres. Va ser l’any 1999. Una d’aquelles proves de foc que la productora Focus va fer de la mà de Rock & Pop España (els actuals Stage) per tal d’instaurar el gènere a casa nostra, crear-ne nou públic i fer del musical de mitjà i gran format quelcom rendible. Un esforç que les dues productores van intentar més endavant amb títols com Notre Dame de París i Gaudí i que tots sabem com va acabar. De fet, quinze anys després, encara ara sentim el discurs d’impulsar Barcelona, aquest cop sí, com a capital de grans musicals. Però aquesta és una altra història.
Amb una producció de 108 milions de pessetes no es pot dir que no s’intentés, però Rent va estar cinc mesos en cartell al Teatre Principal de La Rambla i va tancar amb 76.606 espectadors, unes xifres que segurament tinguin algun que altre aspecte positiu de cara a la galeria però sempre seran del tot insuficients per als despatxos d’aquells que volen crear una indústria. A Madrid la cosa no va anar gaire més enllà i el mes i mig que Rent va ocupar el Coliseum va tenir 24.337 espectadors. Per a tots aquells que s’ho van perdre, recordeu, aquesta setmana a l’Institut del Teatre una bona ocasió “to go ooooout, tonight”.