Com a mínim, Sodoma i Gomorra eren dues ciutats que es repartien al cinquanta per cent les seves perversions. Però Barcelona, tocada de somnis de grandesa, no està disposada a repartir res. I posada a pecar, ha decidit convertir-se en la capital mundial del pecat escènic; una barreja teatral entre Sodoma i Gomorra i la Babilònia més perduda.
Afegiu a això una consulta independentista i l’arribada d’ordes de turisme juvenil amb ganes d’orgia i coma etílic, i haurem d’admetre que, aquests dies, si vols preservar una mica la moral sempre susceptible de ser corrompuda (jo no sé quina és la vostra situació, però en el meu cas, és ben fàcil fer-me caure en la temptació) el millor és quedar-te a casa escoltant els apassionants i del tot plurals debats d’Intereconomia.
Ni anar a una representació de La Passió resulta segur en aquests temps que corren: només cal veure com, d’un temps ençà, moltes d’aquestes passions s’anuncien mitjançant cartells tan subliminalment descarats que, algun d’aquests cartells, potser fins i tot podrien fer un bon paper decorant les parets de La Llum, el local on Josep Maria Miró situa el seu Gang Bang, i on una nit de festa es pot allargar perfectament fins l’hora del Àngelus del dia següent.
EL QUE ES VA PERDRE EL SANT PARE!
La propera vegada que Benet XVI o algun dels seus successors es deixi caure per Barcelona serà cosa que els organitzadors del viatge incloguin a l’itinerari una visita a aquest local que ha fet esquinçar tantes vestidures entre els més fervorosos i enfurismats defensors de la moral pública. I que, fins i tot, els ha portat a saltar-se la quarta paret i organitzar a l’escenari veritables performances d’agressiva intolerància.
I això que si enlloc de deixar-se enlluernar per les imatges d’impacte es posessin a seguir l’obra, potser alguns (els més desperts, com a mínim) d’aquests moralistes atacats dels nervis trobarien que Miró, en el fons, els hi està fent un petit favor. A la fi, el que dibuixa a la seva comèdia dramàtica no deixa de ser una metàfora sobre un món permanentment insatisfet en el que la promiscuïtat sexual no fa altra cosa que amagar la solitud radical en la que viuen els personatges i les barreres afectives que s’han creat al seu voltant: a La Llum es practica un sexe trist, un sexe que deixa regust amarg, un sexe que sembla renyit amb el veritable plaer. I això, un Guerrillero de Cristo Rey una mica espavilat i amb sentit dialèctic (si es que n’hi ha algú) hauria de saber aprofitar-ho per defensar els seus propis arguments sense anar pel món amenaçant actors o trencant tamborets escenogràfics.
En qualsevol cas i deixant de banda els escàndols artificiosos, el que resulta lleugerament escandalós de l’espectacle de Miró és que l’autor li hagi tret tan poc profit a les possibilitats del material que tenia entre mans i als recursos que li ofereix el Projecte T-6.
La de Miró, és una obra que sembla anar perduda i no precisament per culpa dels pecats de la carn que es cometen dins La llum. Diguin el que diguin els Guerrillers, resulta força interessant i estimulant que l’autor li hagi donat forma escènica a un local tan identificable amb la realitat com ara aquest. I resulta també del tot encertat, que l’hagi omplert amb una clientela tan creïble com la que ens presenta a les primeres escenes del seu espectacle.
Com del tot creïble i real com la vida mateixa resulta que entre aquesta clientela s’hi puguin reconèixer l’hipòcrita conducta de molts moralistes de saló que, en nom dels valors sagrats que diuen defensar els seus partits o la seva església, pontifiquen de portes cap en fora allò que són incapaços de complir de portes cap endins.
És precisament per tot això i pels actors que té entre mans i l’excel•lent aparell escènic amb que compta pel que sap més greu veure com, tot seguit, el muntatge es va perdent entre simbolismes obvis, deliris no massa afortunats i excessos de missatges.
Això, per no parlar del tema de les noies de l’obra. Deixem de banda el personatge de la propietària del local, interpretat per Àngels Poch amb el talent que tots li coneixem, però mal desenvolupat i explicat. Però pel que fa als altres dos personatges femenins del text la seva artificiositat resulta aclaparadora. Sí, ja ho sabem, aquest és un espectacle del Projecte T-6. I als espectacles del Projecte T-6 tots els intèrprets que integren la companyia han de tenir el seu paper. Però el preu per complir aquesta condició pot implicar de vegades una situació tan forçada com la que es dona aquí. És evident que aquestes dues noies no hi tenen res a fer en un ambient com aquest.
LA GRANDÍSSIMA PUTA DE BABILÓNIA, SAP BALLAR
Crec que la pitjor cosa que li pot passar a un espectacle teòricament provocador és que, al final, provoqui més avorriment que altra cosa. Aquest és un perill que voreja per moments Gang Bang. I en el que cau també de forma subtil la Musicolèpsia de Lanònima Imperial. Si a La Llum tot fa olor de popper, suor i semen (diguem les coses pel seu nom) al cabaret on es representa aquesta Rapsòdia per a set putes, tot fa olor a exhibició d’”hipermodernitat” que vol parlar del pecat, però no te la gosadia d’intentar pecar de debò a l’escenari.
Quan parla d’”hipermodernitat”, el director Juan Carlos García es refereix a això que altres creadors anomenen el llenguatge interdisciplinari (una paraula que, particularment, em resulta un pel embafadora) i que implica la convivència a l’escenari d’artistes vinguts de camps d’expressió ben diferent.
El problema és que, de vegades, hi ha un abisme entre la bona voluntat de convivència i la realitat. I que l’espectacle de Lanònima Imperial és un d’aquests casos; aquí hi ha ballarins, músics, artistes de circ i un actor que exerceix de mestre de cerimònies.
Però en pocs moments hi ha veritable química entre tots ells. I el problema és que, encara que el mestre de cerimònies s’esgargamella parlant de putes i de pecats orgiàstics comesos per Sants Pares més atents a les formes del cos que a les benediccions de l’Esperit Sant, aquí no passa mai res que et faci remoure en el teu seient. Tot és suau, més o menys bonic (el millor unes coreografies que, en qualsevol cas, també es mouen en un terreny no especialment original) agradable de veure i fàcil d’oblidar: una provocació amb sabor light que difícilment pot remoure sentiments ni consciències.
La veritat: posats a posar a caldo a la cúpula vaticana i els seus representants, jo em quedo amb la religiosament descarada Marta Carrasco de Dies Irae.
PERDONA, SI ET PASSO EL CUL PER LA CARA!
I és que, posats a buscar transgressions de debò, aquests dies la dansa arribada des de Quebec al Mercat de les Flors, ens ha donat una bona lliçó. I aquí haurem d’utilitzar les paraules “transgressió” i “provocació“ en un doble sentit que pot donar com a resultat propostes radicalment diferents.
En el cas de l’espectacle de Daniel Lèveillé Amour, acide et noix, la veritable provocació resideix en posar a l’escenari quatre ballarins a pèl, fer-los adoptar postures sovint del tot incorrectes, mostrar el desig que és mou dins seu i alhora mostrar aquests cossos gairebé com si fossin mecanismes de mobilitat robotitzada i de rostre inexpressiu.
La voluntària fredor que transmet el muntatge de Léveillé pot deixar una mica descol•locat a l’espectador. Però respon perfectament al rigor creatiu d’un coreògraf que vol visualitzar el conflicte entre sensualitat i por a l’altre que es remou dins les persones i que vol mostrar en tot moment la vulnerabilitat d’aquests cossos necessitats de tendresa.
I de tendresa ens vol parlar precisament Dave St.- Pierre a l’estupenda Un peu de tendresse bordel de merde!, un espectacle capaç d’esmicolar com si res la quarta paret i ficar-te als nassos les vergonyes d’un ballarí amb les cames cap a l’aire i sense més vestuari que una perruca rossa, mentre a la fila de davant, dues noies s’arrenquen rabioses la roba abans de caure damunt els genolls d’un espectador lliurades ja llavors a un petó passional.
Curiosament i malgrat que el públic del Mercat sembli ben preparat per resistir qualsevol envit corporal, l’esperit gamberro i divertidíssim d’aquests moments d’intimitat va provocar més d’una deserció. Llàstima, ells s’ho van perdre.
El que va venir després va ser una magnífica exhibició de teatre-dansa que ens ve a demostrar la intel•ligència amb la que molts del millors coreògrafs de la modernitat han assimilat les lliçons de la gran Pina.
Dave St.- Pierre posseeix el do (tan difícil de trobar) de saber com compaginar a la perfecció els moments d’aparent deliri hilarant amb les colpidores atmosferes capaces de transmetre’t la necessitat de tendresa a la que fa referència el títol, la por a la solitud o la forma com la mostra d’afecte que l’altre, rep amb menyspreu o indiferència, s’acaba transformant en una desoladora manifestació de ràbia i impotència.
Dave St. –Pierre, passa com si res de la intel•ligent gamberrada torbadora que es salta el límits de l’exercici “voyeurista” implícit a la representació escènica a la no menys torbadora plasmació plàstica de la necessitat de contacte que s’estableix entre les persones i del dolor que pot originar el rebuig a aquest contacte. I després d’haver-nos ofert un bon grapat de moments memorables ho acaba tot amb una escena absolutament prodigiosa: el cos nu dels ballarins llisca per un terra mullat; poc a poc, es van formant petites unitats de cossos, parelles o trios, que s’agafen fort els uns als altres i van quedant en repòs.
L’única que resta sola és la divertidíssima i sarcàstica mestra de cerimònies que tant havia ridiculitzat això d’anar per la vida demanant sempre una mica d’afecte: Aira, la noia es recargola com si fos un nadó o un fetus, mentre l’humit escenari es va quedant a les fosques. Quina fabulosa manera d’acabar un espectacle que ens torna a fer creure que provocar encara és possible!
AQUEST TEBEO, EM FALTA
Tendresa esfereïdora i gens lacrimògena és la que ens ofereix també l’excel•lent Benet i Jornet de Dues dones que ballen, un espectacle que com tants altres de l’autor d’Una vella, coneguda olor, fa olor a barri; en concret al barri de Sant Antoni on l’escriptor va passar la seva infància i on es troba aquest Mercat de Sant Antoni que els diumenges s’omple també d’olor a llibre vell, a velles fotografies de cinema i a vells tebeos d’una època en la que ningú, hagués qualificat un tebeo com a novel•la gràfica. I si aquí surt tants cops la paraula “vell”, es perquè crec que la vellesa és el gran tema de la nova obra de Benet i Jornet.
Una obra potser no tan rodona com aquell Soterrani que el va rescatar d’un període de perillosa manca de creativitat teatral. Però sí igual de torbadora. I és que Benet i Jornet parla aquí de la vellesa cronològica que li roba a les persones la seva identitat, per tal de transformar-les en éssers sense capacitat de decisió a la mercè dels que encara se senten membres actius de la societat capaços de decidir el destí dels altres.
Però parla també de la vellesa d’aquelles altres persones que, mes enllà de la seva edat cronològica, s’han transformat ja en accessoris inútils, objectes massa defectuosos i trencats per dins com per tenir que fer-los massa cas. Dues actuacions absolutament antològiques (els adjectius s’esgoten, en el cas de la Lizaran; però m’ha sorprès veure quanta gent descobreix ara a Alicia Pérez després d’un munt d’anys oferint brillants interpretacions) i un final que emociona precisament per la seva capacitat de tallar en sec l’emotivitat com un ganivet esmolat, contribueixen a fer d’aquest un espectacle del tot recomanable.
Com ho és també la visita a l’espectacular pub rural on té lloc l’acció de La Presa, l’extraordinària obra de Conor MacPherson recuperada ara per La Perla 29 i el director Ferran Utzet. Potser recordeu el memorable muntatge del text que Manel Dueso va dirigir al Romea fa més d’una dècada. I si el recordeu, podreu comprovar com l’actual es mou en molts sentits en un terreny força diferent, difumina més el caràcter fantasmagòric dels relats que van passant per l’escenari i potencia el to quotidià i els moments de silenci entre converses que s’acostumen també a produir a un lloc com aquest.
Diferències a banda, em vaig fixar més ara que el primer cop que la vaig veure en la valentia i la significació que té el títol de l’obra. Llegeixes La Presa i imagines que, amb un títol com aquest, la presa a la que es fa referència ha de ser un lloc on han passat successos extraordinaris, coses potser fins i tot traumàtiques. I no. Resulta que la presa és només un punt de referència col•lectiu; una obra d’enginyeria que, d’alguna manera, probablement ha canviat la vida de tota una comunitat. Però que alhora no ho ha fet deixant al seu pas grans drames o anècdotes memorables. La presa, senzillament, forma part de l’escenari vital d’aquests personatges.
Té per a ells una significació que va més enllà del seu significat aparent. I com les mateixes històries de fantasmes que ens expliquen, forma part del conjunt de narracions que van configurant una existència i que van donant forma a una cultura. Tant se val si les hem viscut en primera persona o no, si vam estar presents quan es construïa la presa o no. Aquestes narracions i aquesta presa parlen igualment de nosaltres.