Per si de cas ho havíem oblidat, el memorable concert organitzat per aquesta mateixa revista digital Teatralnet ens ho ha vingut a recordar: Flor de Nit és, per excel•lència, el gran musical de la ciutat de Barcelona. O per ser més exactes, el que millor ha sabut transmetre des d’un escenari el pols contradictori i apassionant d’aquella urbs immediatament anterior a la derrota col•lectiva de la Guerra Civil: ho lamento si algú de vosaltres, s’identifica encara (espero que no) amb els victoriosos vencedors o amb els seus hereus espirituals reciclats en tertulians d’Intereconomia, però sóc dels que crec que, en casos com aquest, fins i tot els que es creuen guanyadors surten perdent.
La ciutat d’Ivori transformada alhora en capital de la burgesia industrial més o menys il•lustrada i de l’anarquisme pistoler que volia acabar amb ella i, ja de pas, amb els ciments mateixos de l’estat, aquella Barcelona Puta i Ramoneta que tan bé va saber dibuixar Josep Maria de Sagarra a l’extraordinària novel•la Vida Privada (clarament homenatjada al brillant llibret creat per Manuel Vázquez Montalbán) és,sens dubte la gran protagonista d’aquest musical estrenat per Dagoll Dagom l’any 1992.
Un musical per al qual Albert Guinovart va saber crear una partitura que és tot un model de com l’eclecticisme utilitzat amb talent pot acabar produint resultats del tot homogenis. Aquí, com a la Barcelona de llavors, hi cap el cuplet picant, l’himne amb rerefons revolucionari, la melodia melancòlica amb evocacions romàntiques, el pseudofolklore aflamencat passat pel món de la revista, el cabaret canalla i transvestit, l’apunt de jazz sofisticat característic dels salons burgesos en els que es juga a la transgressió cultural mentre s’espera la visita del dictador Primo de Rivera.
I, perquè no, aquí hi cap també alguna sonoritat amb ressons de Broadway, alguna nota que sembla haver-se escapat del pentagrama d’A Chorus Line. És curiós, en aquest sentit, com el contagiós i commovedor Himne al Paral•lel (potser el millor homenatge musical que ha rebut mai la nostra avinguda de l’espectacle) sona alhora com un tema inconfusiblement local, sense deixar per això d’evocar l’atmosfera típica del gran número final d’un muntatge del Broadway més clàssic.
Ja posat, cal dir que el que fa Guinovart amb aquesta partitura, pot recordar una mica, malgrat les diferències, al que feia el mestre Sondheim en aquella genial reelaboració del pastitx que va ser el musical Follies. Mira tu, si és casual: el muntatge original de Flor de Nit començava en un teatre en runes que s’anava omplint de fantasmes del passat, exactament igual que passava a Follies. I també és casual que Xavier Torras, el magnífic director musical d’aquesta vetllada, hagi afirmat en roda de premsa que Flor de Nit i Follies, són dos dels espectacles teatrals que millor passen la prova de ser reconvertits i presentats en format concert. Doncs, ja que gràcies a la generositat desinteressada i l’esforç de tots els participants s’ha organitzat per primer cop a casa nostra un d’aquests concerts-esdeveniments que tant sovint es celebren al West End o a Broadway per tal de recuperar títols mítics de la història del musical, reunint a l’escenari un munt d’estrelles del gènere, serà cosa d’establir l’hàbit també a casa nostra i repetir l’experiència quant abans millor. Follies pot resultar una bona opció en aquest sentit.
I ara ve la part negativa que no puc deixar d’introduir sempre que parlem d’aquest tema: el que produeix certa tristor d’un concert com aquest és posar-se a pensar que, fa gairebé dues dècades, érem capaços de produir musicals autòctons d’aquesta envergadura. I posar-se a comparar aquella realitat que semblava carregada de futur amb la pobre realitat del nostre musical d’ara mateix. O comparar el potencial exhibit a l’escenari del Condal per les nostres estrelles locals amb la forma com, massa sovint, les veiem ficades a propostes que desaprofiten una mica el seu talent. El més trist, és haver d’acabar reconeixent que Flor de Nit no és només el millor musical que s’ha fet al voltant de la ciutat de Barcelona; es també, pràcticament l’únic. I, tal i com van les coses, ho serà per molt de temps.
CELEBREM L’OBERTURA D’UNA NOVA SALA
Ja que sortim d’una celebració, seguim celebrant coses. I donat que som a on som, poques coses es poden celebrar més a gust que la inauguració d’un nou teatre; l’acollidora Sala Atrium que acaba d’obrir portes, d’altra banda, a una zona de l’Eixample ben mancada d’equipaments teatrals. I que, com probablement ja sabeu, no es limita a ser un nou espai d’exhibició d’espectacles si no que és la cara visible al públic d’un projecte en el que hi cap la producció de muntatges escènics, la formació teatral i la creació d’una companyia pròpia amb voluntat de risc.
Una companyia que, posats a deixar ben clar el tipus de teatre en el que està interessada, no ha gastat manies i ha decidit recuperar una obra imprescindible de Jean-Paul Sartre que portava un fotimer d’anys sense ser representada a casa nostra.
Amb el muntatge de Huis-clos – A porta tancada la companyia deixa també molt clar que aquí hi ha talent interpretatiu, hi ha idees i hi ha ganes d’experimentar. Però, en aquest cas concret, hi ha també un concepte equivocat del text. Un concepte que, de fet, involuntàriament acaba fins i tot resultant contradictori amb el text.
En aquesta obra, recordem-ho, Sartre es va posar a imaginar com podia ser de debò el veritable infern. I va arribar a la conclusió que tan inhòspit territori no podia trobar-se pas ubicat entre les Calderes de Pere Botero en eterna ebullició. L’infern de Sartre, com sabeu molt bé, resideix en els altres; en els nostres semblants, en la seva mirada escrutadora, en els judicis que fan de les nostres actuacions, en la forma com es transformen en mirall d’allò nostre que no volem veure i posen a prova les nostres inseguretats i pors.
L’infern de Sartre, no necessita cap decorat inquietant o tenebrós. Més aviat al contrari: el seu escenari ha de ser el d’un saló burgès, probablement amb mobles d’època. A la que transformes aquest escenari en un bunker del tot angoixant (molt més proper a una sala de tortures que a un interior minimalista) ja has desdibuixat inevitablement el concepte mateix que vol transmetre Sartre. I encara ho empitjores si transformes al discret majordom de l’original en un personatge omnipresent que es mou per l’escenari gairebé com si fos l’ombra de Cesc Gelabert.
I que, com vaig comprovar que li havia passat al company Joaquim Armengol del diari Avui, a mi també em va recordar una mica massa la imatge de Nosferatu. Un Nosferatu, això sí, més bellugadís (això de ficar afegits coreogràfics per tot arreu no sempre resulta una bona idea) i, -malgrat el context infernal en el que es troba- molt menys inquietant que el de Murnau. En qualsevol cas, val la pena, apropar-se a l’infern existencialista de Sartre, seure a les grades del Atrium i recuperar un clàssic del teatre del segle XX, encara que sigui per qüestionar-ne els resultats.
CELEBREM LA FESTA MAJOR DE GRÀCIA
L’altre molt qüestionable celebració que ens espera a la cartellera és la que te lloc a les Festes Majors de Gràcia homenatjades des de el projecte T6 del TNC per la Cristina Clemente de Vimbodí vs. Praga. Cert: l’espectacle està sent un gran èxit popular. I me n’alegro de debò per tots els implicats. I en especial, per una companyia d’excel•lents actors que, en molts casos, desdoblen personatges amb eficàcia, talent i rapidesa.
Però a mi aquest gran èxit em sembla més aviat el petit fracàs d’un projecte que, massa sovint, es mou per territoris també massa fàcils. I que inverteix grans esforços per acabar produint també sovint resultats un pèl massa minsos i un pèl massa mancats d’ambició i de risc.
Evidentment que un divertiment comercial que juga també amb les emocions del públic tocant temes tan seriosos com ara la forma d’encarar-se a la mort té tot el dret a existir. Però em pregunto si la seva existència està justificada a un escenari teòricament reservat per oferir una mostra del bo i millor de la nova dramatúrgia catalana.
I el que ofereix Vimbodí vs. Praga, la veritat sigui dita no passa sovint de l’humor banal i del sentimentalisme epidèrmic; només cal veure en aquest sentit la forma com l’autora es serveix de petits monòlegs un pèl reiteratius per condicionar les emocions de l’espectador. Gairebé com si Clemente hagués agafat algunes de les fórmules del teatre d’Albert Espinosa, potenciant els seus defectes i oblidant-se en canvi de les seves millors qualitats.
‘CELEBRACIÓ’ DE PINTER
I ara deixem-nos de celebracions de festes de barri per entrar en el territori de les sofisticades celebracions de l’alta burgesia amb alt poder econòmic; gent com ara la que reuneixen Harold Pinter i Lluis Pasqual a la seva també molt exitosa i força maltractada Celebració.
No es tracta de negar les evidències: aquest és un Pinter menor. Però ni de lluny un Pinter mediocre en el qual resulta impossible reconèixer a l’admirable autor de Traïció. Potser sí que els seus comensals resulten d’una aclaparadora banalitat. Però el que passa al llarg d’aquest sopar és menys banal del que pugui semblar. Ja per començar, perquè tampoc aquí (malgrat les aparences d’entreteniment atacat de disbauxa que té tot plegat) Pinter se n’està d’introduir la nota inquietant, la rèplica irreal que sembla estar fora de joc dins tan quotidiana situació, la frase que deixa entreveure els dimonis personals d’un personatge. Cal escoltar amb especial atenció les intervencions del cambrer interpretat per Boris Ruiz. N’estic convençut que en aquest personatge resideix la veritable clau de tota la comèdia: la seva impotència per sortir del decorat en el que es troba atrapat i en el que es sent tan a gust i, alhora, el seu convenciment que, per aprendre a viure de debò i seguir l’exemple del admirat i mistificat avi que va conèixer a tothom que tenia alguna cosa a dir en el mon de l’art i la cultura, hauria de sortir d’aquí, resulten en aquest sentit ben aclaridors.
Parlant d’aquest cambrer: potser sí que les referències locals amb les que Lluis Pasqual farceix les seves paraules o les cançonetes també de casa nostra afegides pel director als moments més etílics dels seu espectacle resulten un pèl innecessàries. Però en cap cas distorsionen un text que Pasqual ha sabut transformar en un espectacle notable, dinàmic (i no ho dic només per l’escenografia en constant moviment) i ple d’estupendes interpretacions a l’alçada del gran repartiment reunit per l’ocasió.
REALITATS CONFUSES I REALITATS PER DESCOBRIR
Aquí teniu dos exemples de com, posar-se a jugar amb la realitat, et pot conduir tant al caos narratiu més absolut, com al plaer teatral de descobrir una petita joia. El primer cas, està representat per l’Alex Mañas d’Incubo que, a força de voler explicar-nos masses coses, suggerir-nos possibilitats inexplorades i plantejar-nos salts mortals narratius, acaba per fer-se un embolic i deixant també ben embolicat i desorientat a l’espectador.
El problema no rau en el fet de posar-se a jugar amb la realitat i trencar-la amb elements irreals que poden conduir als més diversos territoris. El problema no és deixar portes obertes a les més variades explicacions jugant una mica a ser David Lynch. El problema rau en ficar-se en terrenys tan perillosos sense posseir el control total de la situació i la capacitat per generar fascinació davant allò inexplicable que sí té el millor David Lynch.
Mañas comença el seu text amb força, amb una idea potencialment atractiva, amb una situació plena d’inquietants possibilitats. Però la malbarata ràpidament i es deixa arrossegar per forces vampíriques que, en lloc de la sang, semblen xuclar-li les bones idees teatrals i la capacitat per generar diàlegs estimulants que demostrava a En cualquier otra parte.
A l’altra cara de la moneda ens hi trobem un dels espectacles més seductors del que han passat darrerament per la cartellera, aquest In on It que també sembla estar jugant amb realitats diferents. Tot i que en aquest cas aquestes realitats acabin confluint en territoris comuns i acabin donant com a resultat una obra que, entre altres coses, és també una emotiva historia d’amor i absència, construïda i reconstruïda en tres temps complementaris.
I és que l’obra del canadenc Daniel MacIvor té la qualitat de presentar-se amb una original estructura narrativa no exempta de la seva capacitat de risc i de resultar alhora totalment comprensible. I de fer-nos viure la més dramàtica de les situacions sentint tota l’estona que estem ficats dins una molt intel•ligent comèdia.
Un joc que, això sí, per a que funcioni necessita de la complicitat absoluta dels seus dos intèrprets. En aquest cas, Roger Pera i Xavi Casan, dirigits amb talent per un Óscar Molina que controla en tot moment les complexitats de la situació demostren ser una parella interpretativa que posseeix del tot aquesta complicitat.
PEDRA DE TARTERA
I ja que de parlar de bones interpretacions es tracta acabem amb la fabulosa Àurea Márquez de Pedra de Tartera. Això sense deixar de banda que al seu costat hi trobareu un repartiment del tot notable: només cal veure en aquest sentit les estupendes creacions que ofereixen Rosa Cadafalch (la seva tieta és una nova demostració de la versatilitat i la classe que ha demostrat sempre l’actriu) o Roger Casamajor (aquest és sens dubte un bon any pel protagonista de la magnífica Pa Negre).
Tot ficat dins un muntatge amb el que Lurdes Barba i Marc Rosich transformen una novel•la que canvia constantment d’escenari i travessa sis dècades d’història en una narració explicada a la vora del foc on es cou l’escudella que ha d’estar sempre a punt, no sigui que es presenti a casa algun convidat imprevist.