Ja els tenim aquí! El passat diumenge 7 d’abril, el Royal Albert Hall de Londres va acollir la cerimònia de lliurament dels premis Laurence Olivier, els més cobejats de l’escena britànica i, sens dubte, un dels més prestigiosos del món teatral anglosaxó: de fet, només els emblemàtics Tony li poden fer ombra des de Broadway. I la nit – una nit en la qual, per cert, el sensacional coreògraf i ballarí Akram Khan va ser guardonat també per la seva interpretació a Xenos, un dels muntatges de dansa estel·lars programats pel Grec 2018- va tenir tres inqüestionables espectacles guanyadors, cadascun dels quals es va emportar a casa quatre premis grossos. Un d’ells va ser el memorable Company del qual us vaig parlar extensament al seu moment, i que ha estat considerat millor revival de l’any pel que fa a teatre musical. I del qual, dit sigui de pas, ja podeu adquirir un enregistrament discogràfic que és una joia, i que us transmetrà de forma ben intensa allò que transmetia l’escenari. Si recupereu la crònica que li vaig dedicar veureu que en ella esmentava també els encerts de l’ara premiada escenografia de Bunny Christie. I la presència a l’escenari de Patti LuPone, diva entra les dives que després de quatre dècades ocupant un lloc d’honor entre les grans estrelles del gènere havia decidit que ja no tenia el cos per seguir castigant-lo amb les exigències que requereix interpretar un musical. Això fins que va arribar la proposta de la directora Marianne Elliot, el treball de la qual Patti ja coneixia i admirava d’allò més. I llavors – Patti no s’ha cansat de repetir-ho aquests darrers mesos- l’actriu es va dir a ella mateixa “si li dic no a aquesta dona, llavors ella mai més no em tornarà a cridar, i no em puc arriscar a això”. Una decisió de la qual de ben segur no se n’ha penedit. Jo no sé si la LuPone es mantindrà ferma pel que fa a això de no voler tornar a interpretar mai més un musical: permeteu-me que ho dubti, perquè ja sabeu que la gent del “show business” és propensa a fer aquesta mena de declaracions… i a desdir-se’n quan “el mono” ataca de nou. Però si finalment aquest és el darrer musical de Patti (en l’enlluernador currículum de la qual figuren fites tan rellevants com ara la d’haver estrenat “Evita” a Broadway -el seu primer Tony– , haver estat a Londres la Fantine de la producció original de “Les Misérables“, o haver sigut també la primera Norma Desmond de “Sunset Boulevard“), que millor que acomiadar-se amb un espectacle que ha despertat entusiasme il·limitat i li ha proporcionat un premi com el que acaba de guanyar?
Pel que fa als musicals de nova fornada la nit va ser per a “Come From Away“, una proposta que ens transporta a aquell 11 de setembre de 2001 al llarg del qual, i mentre queien les Torres Bessones, un grapat de vols (en concret, 38) amb destinació Nova York van haver de ser desviats cap a Gander , petita població canadenca que de cop i volta es va convertir en la llar d’acollida d’aproximadament 7000 viatgers. De les històries a las quals va donar origen aquesta trobada entre la comunitat de Gander i els seus imprevistos visitants, neix aquest espectacle presentat ja també amb notable èxit a Broadway que remarca amb esperit “feel good” i dramatúrgia coral els vincles humans que es creen entre desconeguts quan l’ombra de la tragèdia fa que els seus destins es creuin. Tot, ajudat per una també premiada i també molt coral partitura amb certs aires cèltics. Llàstima que el triomf d’aquest espectacle convertit ja en el més reeixit musical nascut fins ara al Canadà, així deixat sense premi el sensacional – i també, ja comentat en aquesta mateixa secció- “Fun Home” estrenat el passat estiu al Young Vic, una obra sens dubte força més ambiciosa, arriscada i creativa. A tall de petita compensació per a les creadores de l’espectacle, cal felicitar a Daniel Anglès i al projecte Onyric, perquè el seu muntatge sí s’ha emportat el premi al millor musical atorgat per la crítica barcelonina. I això que vosaltres, espectadors, no li vau fer el cas que es mereixia: permeteu-me la petita reprimenda, però és que sap greu, veure com apostes d’aquesta qualitat passen un xic massa desapercebudes.
I arribem així a l’altre vèrtex del trio guanyador. Arribem a l’obra que s’ha emportat el premi al millor “play“, el millor espectacle de text estrenat a Londres al llarg del darrer any. Això, després d’haver guanyat també ja l’Evening Standard Theatre Award. Una obra de la qual no sabeu les ganes que tenia de parlar-ne des de molt abans que la gala dels Olivier l’hagi consagrat de manera definitiva. I espereu: la cosa només acaba de començar. Ben aviat – les dades encara no s’han concretat -aquesta “The Inheritance” que ara ocupa la nostra atenció aterrarà a Broadway. I no cal ser cap oracle per endevinar que quan ho faci, ja tenim assegurat quin espectacle s’emportarà el Tony d’aquell any. Voleu encara més? Tal com ja ha insinuat el seu mateix autor Matthew Lopez , és ben possible que un dia no massa llunyà “The Inheritance” se us escoli a casa a través qualsevol pantalla en forma de mini sèrie. I cal recordar en aquest sentit que el molt consagrat director del muntatge, Stephen Daldry ( responsable entre altres coses tant de la versió cinematogràfica de “Billy Elliot” com de la seva reconversió en musical escènic, i de pel·lícules tan aclamades com ara “The Hours” o ” The Reader“), és també ni més ni menys que el cocreador i coproductor de la sèrie “The Crown“: Déu salvi a la Reina, quan la Reina regna amb tant de talent com el que exhibeix aquesta meravella televisiva!
Quan ara fa un any”The Inheritance“ es va estrenar al Young Vic abans del seu “transfer” a un teatre del West End, Dominic Cavendish, el respectat crític de “The Telegraph”, la va qualificar de ” potser, i de lluny, la més important obra que ha donat el teatre nord-americà en el que portem de segle”. Doncs no deixem que ens passi el tren de les obres mestres teatrals, i dediquem-li a tan important títol l’atenció que es mereix. Tot deixant anar de pas un desig que tant de bo sigui recollit per alguna gran institució escènica pública o empresa teatral privada de Barcelona. Tant per la seva temàtica – ara hi entrarem- com per les seves grans dimensions –set hores de representació dividides en dues sessions-, “The Inheritance” ha estat sovint definida com l’obra que, des del nou mil·leni, recull el testimoni que va deixar “Angels in America” a les acaballes de l’anterior mil·leni. Si us plau: no repetim el que va passar amb aquells àngels,i no deixem passar un quart de segle abans de veure-la representada al complet (i encara, amb retalls) a la nostra ciutat. I a ser possible, fem que pel camí els personatges no perdin el seu color de pell original, que fa molt lleig (si vau veure el muntatge del Lliure, ja sabeu del que us parlo).
” THE INHERITANCE“: L’HERÈNCIA QUE ENS VAN DEIXAR AQUELLS ÀNGELS SENSE DÉU
Com ja us he dit, aquesta peça magistral és d’alguna manera hereva directa d’aquella altra obra mestra dividida en dues parts (en aquell cas, presentades originalment amb un lapsus de temps de per mig) amb la qual Tony Kushner va sacsejar l’escena mundial a inicis dels anys 90. Com recordareu molt bé perquè teniu encara molt recent l’estrena a casa nostra del muntatge dirigit per David Selvas al Lliure, perquè molt probablement coneixeu també l’estupenda versió de l’obra filmada per Mile Nichols, i perquè us vaig parlar també amb entusiasme desfermat del muntatge dirigit al National de Londres per la mateixa Marianne Elliot que ara triomfa amb “Company” (un muntatge l’enregistrament del qual es va poder veure alhora als nostres cinemes; d’oportunitats per contactar amb aquells àngels n’hem tingut un fotimer), Kushner va escriure el seu text quan l’epidèmia de la SIDA causava encara estralls letals dins la comunitat gai. D’allò, n’han passat uns quants anys. I ara – i a manca de la vacuna definitiva o la curació total- com a mínim al nostre món occidental l’epidèmia està prou controlada per haver deixat de ser letal, encara que ni de lluny hagi desaparegut l’amenaça de contraure el virus, i de dependre a perpetuïtat de la medicació que el mantingui sota control. Però transcorregut més d’un quart de segle des del moment en el qual el virus va assolir el seu punt més mortífer, com administren el món en general i la comunitat gai en particular l’herència del que va passar aquells anys, i el record dels milers i milers de cadàvers anònims i del grapat de celebritats mediàtiques que van sucumbir a la malaltia? Quin legat ha deixat el dolor acumulat en els moments més durs d’una guerra en la qual durant molt de temps, tot van ser batalles perdudes? I alhora, quin legat han deixat les xarxes de solidaritat, companyonia i/o compromís que van sorgir també mentre es creaven fronts comuns contra l’enemic, i s’intentava transmetre amb la màxima claredat possible que aquella pesta que l’integrisme intentava identificar amb una mena de càstig diví adreçat a uns determinats col·lectius, en realitat no perdonava cap estament de la societat?
E. M. FORSTER DECIDEIX NO PUBLICAR
Però si d’una banda “The Inheritance” estableix ponts de connexió amb “Angels in America” tot preguntant-se des del present per aquell desolador passat ben recent, de l’altra se’ns presenta com una relectura – molt lliure, però alhora molt còmplice amb el text original – de la cèlebre i esplèndida novel·la d’E.M. Forster “Retorn a Howards End” publicada l’any 1910. I convertida més de vuit dècades després per James Ivory en una també ben cèlebre pel·lícula que li va proporcionar l’Oscar a la millor actriu a Emma Thompson, interpretant un personatge que, més enllà del canvi de sexe, d’època i d’orientació sexual, guarda grans paral·lelismes amb aquest altre que ara li ha permès guanyar a Kyle Soller l’Olivier al millor actor. Per cert: si heu vist la pel·lícula, recordareu que en ella hi sortia alhora una fabulosa Vanessa Redgrave que a punt va estar també ella d’emportar-se un Oscar com a millor actriu de repartiment per la seva interpretació. Dit això, entendreu perfectament perquè, en un altre gest de complicitat, Stephen Daldry i Matthew Lopez li han reservat a la Redgrave l’únic personatge femení d’una representació en la qual tota la resta de l’excepcional repartiment està integrada exclusivament per nois. Vanessa, triga a sortir: ho fa només al tram final de la segona part, ficada en la pell d’un personatge tan fort en la seva feblesa com commovedor, que evoca alhora la majordoma que té cura de la finca coneguda amb el nom d’Howards End a la novel·la de Foster, i la mare mormona i conservadora que canvia del tot el curs de la seva existència i de la seva ideologia a l’obra de Kushner. Però – i jugant una mica al metateatre– la presència de la Redgrave ja ha estat evocada molt abans de la seva aparició a l’escenari, quan un dels personatges parla justament d’aquesta pel·lícula basada en l’obra de Forster que al seu moment, va deixar tocat de forma especial al futur autor d’aquest text.
Actualment, Lopez –un cognom que posa de manifest els seus ascendents porto-riquenys- és un gran coneixedor i admirador de la literatura de Forster. Però va ser veient la pel·lícula quan encara era un adolescent, quan va sentir que aquella història escrita tan lluny i tants anys abans del seu naixement, explicava moltes coses colpidores sobre ell mateix. Quelcom que ja de pas, serveix per reivindicar la gran qualitat i força narrativa del cinema de James Ivory, un director que de vegades ha estat qualificat amb cert menyspreu com a simple il·lustrador decoratiu de grans textos aliens. Doncs si ho jutgem per l’efecte que va provocar en el jove Lopez, resulta evident que Ivory és quelcom més que un simple il·lustrador envoltat sempre de grans intèrprets. I de la seva categoria com a guionista en dona bona prova l’Oscar que va guanyar l’any passat gràcies a la seva acurada adaptació de “Call Me by Your Name“.
Però tornem a Forster, perquè el nord-americà Lopez no es limita a interrelacionar la seva obra amb la novel·la del britànic, sinó que el converteix a ell mateix en personatge que es presenta en el present arribat des del passat ( també aquesta forma de saltar-se les costures de la realitat té alguna cosa del que feia Kushner amb els seus àngels) i fins i tot deixa que un dels personatges coetanis nostres es fiqui amb el venerat escriptor i l’acusi d’haver actuat covardament. I és que Forster va escriure l’any 1913 una novel·la anomenada “Maurice” ( a què no endevineu qui la va filmar moltes dècades després?; doncs sí; el mateix Ivory en el qual tots estàveu pensant) que tenia la gosadia d’explicar una història d’amor gai en els temps en els quals gairebé ningú s’atrevia a fer-ho. I que a sobre, en lloc de reservar-li un dramàtic destí als seus joves protagonistes (quan hi ha càstig, sempre es pot entendre que el tema es presenta com una lliçó moral), feia que tot acabés bé per a ells amb un emotiu “happy end“. Però Forster, després d’haver tingut la gosadia d’escriure l’obra, no va tenir la gosadia de publicar-la, quelcom que només va passar un any després de la seva mort, el 1971.
EL MILLOR INICI POSSIBLE
Forster es presenta a l’escenari tot just començar l’obra, a l’escena que funciona com a pròleg de què vindrà després, i envoltat d’un grup d’homes joves contemporanis nostres que l’admiren, que volen escriure però senten que pateixen un bloqueig creatiu, que esperen d’ell un consell alliçonador. Quina enveja – li ve a dir un d’aquests joves encara sense nom- saber iniciar una novel·la amb una frase com la primera que llegim a “Howards End“, aquell “Podríem començar per les cartes de la Helen a la seva germana” que des de la seva perfecta senzillesa aparentment intercanviable (podríem començar per aquí, però també podríem començar per una altra banda) delimita a la perfecció el nucli central del relat. I mentre ens presenta aquest pròleg, Lopez ens està també revelant el nucli central a partir del qual s’estructura el seu text teatral, aquesta estructura dramàtica potenciada admirablement per la direcció de Daldry que fa que els intèrprets alternin constantment els rols de personatges amb nom propi, amb el rol de narradors anònims als quals el text anomena com a “home jove” i assigna un número determinat: l’actor que estava interpretant ara mateix aquest personatge en concret passa així a ocupar el lloc, posem pel cas, de “l’home jove núm. 8”, sense que aquesta alternança li causi a l’espectador cap mena de confusió. I sense que aquest mecanisme diguem-ne distanciador interfereixi per a res en la càrrega emotiva i la intensitat narrativa de l’obra. I aquests actors que en la majoria dels casos han d’interpretar més d’un personatge i que sovint s’han de diluir també en el paper d’homes joves sense nom, estan d’una manera o l’altra sempre presents a la tant aparentment senzilla com permanentment suggestiva escenografia dissenyada pel mestre Bob Crowley; una simple plataforma que puntualment s’obra a la possibilitat de visualitzar a l’escenari el gran arbre als peus del qual estan enterrats molts altres homes joves als quals la SIDA no va deixar envellir. O de deixar-nos veure gairebé com qui mira una gran casa de nines la mansió rural que juga aquí un paper similar al que jugava la mansió Howards End a la novel·la de Forster.
Tornant a ell; tornat a l’escriptor admirat que ni de lluny va poder viure la seva pròpia homosexualitat amb la llibertat amb la qual la viuen els personatges de l’obra. Forster contempla des del seu passat el futur del qual mai no va poder gaudir; acusar-lo de covardia resulta sens dubte injust, encara que ell sigui el primer a assumir que el seu silenci va contribuir a allargar el silenci de moltes altres persones, i afirmi penedit que si n’hagués estat plenament conscient, hauria publicat el llibre el 1913 malgrat les conseqüències. Per la seva banda, la resta de personatges – i de forma especial, l’Eric de Kylle Soller – es fan preguntes des de l’ara mateix sobre el ja esmentat legat que van deixar els morts de fa tres dècades. Uns morts que realitzen una impressionant aparició al final de la primera part: fins i tot després d’haver-me llegit el text un parell de vegades i saber molt bé el que anava a passar a l’escenari, aquest final em va provocar –ho confesso- un d’aquells sotracs emocionals que et deixen baldat. I alhora, immensament satisfet, perquè la commoció no respon a cap mena de manipulació emocional, sinó al talent d’uns creadors absolutament compromesos amb la sinceritat radical que transmet la descàrrega emocional que t’han ofert.
Quan Lopez va estrenar el 2011 la seva excel·lent obra “The Wipping Man” – situada durant els dies finals de la Guerra Civil americana i centrada en els vincles de submissió i esclavatge existents entre dos esclaus afroamericans i el desertor fill del seu amo jueu-, tota la crítica va assenyalar que ens trobàvem en presència d’un autor molt prometedor. Doncs la promesa s’ha transformat ja en aclaparadora realitat. Lopez aconsegueix que les èpiques set hores del seu text captin en tot moment la teva apassionada atenció. Construeix uns personatges la dimensió dels quals creix més i més a mesura que avança l’espectacle. Se’n serveix dels il·lustres referents teatrals i literaris dels quals ja us he parlat sense que la seva obra deixi de ser en tot moment quelcom completament nou i completament personal; en aquest mateix sentit, utilitza com a mirall l’Anglaterra post victoriana de Forster per reflectir-hi la societat urbanita per la qual es mou la comunitat gai de la Nova York ( o de qualsevol gran ciutat) del nostre present. I estableix de forma esplèndida la connexió entre aquells USA marcats pel conservadorisme de l’era Reagan, amb aquests altres USA marcats pel conservadorisme de l’era Trump, després d’una victòria electoral de la perplexitat de la qual hi ha qui encara no s’ha despertat… perquè encara no s’ha posat a analitzar de debò tot el que es mou darrere d’ella. Lopez mesura magistralment els efectes dramàtics i els moments de distensió i comèdia que es fiquen entre el drama. Et provoca creixents sotracs d’emoció com aquell tan extraordinari que ja us he descrit. I construeix una mena de gran fresc sobre la col·lectivitat gai d’aquestes primeres dècades del nou mil·lenni que d’altra banda – que no s’enganyi tampoc la col·lectivitat hetero– funciona també com una mena de gran fresc sobre com funciona i en quina mena de miratges de confusió cau la societat en general en la qual vivim, sigui quin sigui el col·lectiu amb el qual tenim més afinitats. .
Resumint-ho: ha nascut un clàssic: un clàssic que Daldry i el seu magnífic equip, serveixen de forma enlluernadora.