Segurament sabeu ja que el muntatge de “Company” dirigit per Antonio Banderas que ara mateix podeu veure al Teatre Apolo, aspira a guanyar el Max al millor musical, un premi que es mereix sense discussió possible. Però sabeu vosaltres que el nou muntatge de “Company” en el qual , en Robert es converteix en la Bobbie, i que després dels dos anys d’ajornament pandèmic va arribar a Broadway el passat mes de novembre convertint-se alhora en l’últim espectacle del qual va gaudir Stephen Sondheim, està nominat ni més ni menys que a nou Premis Tony? I dubto molt que aquest espectacle del qual us vaig parlar ja extensament quan es va estrenar a Londres l’any 2018, no s’emporti com a mínim el guardó destinat al millor “revival” de la temporada, perquè estem davant d’una proposta escènica del tot magistral. I tan perfectament ajustada al canvi de sexe que ens proposa la nova dramatúrgia ( alhora, essencialment fidel a l’original ) , que ha donat origen a una anècdota reveladora. Mentre estava preparant l’espectacle, i en un moment del procés creatiu en el qual existia la impossibilitat de trobar-se cara a cara amb Stephen Sondheim, l Marion Elliot va contractar a un jove i prestigiós director videogràfic, per tal que enregistrés un assaig del “work in progress” que s’estava realitzant. El cas és que el director va fer la seva feina ignorant com era el llibret original. I es va emportar una gran sorpresa quan li van explicar que, des de feia més de mig segle i fins llavors, l’obra havia estat sempre protagonitzada per un personatge masculí. El director va quedat tan meravellat pel que havia vist, que li costava entendre com era possible que allò que tan bé funcionava per a una dona com ara la Bobbie, hagués pogut funcionar alguna vegada igual de bé per a un home anomenat Bobby.!!! Quina gran paradoxa, si tenim en compte que , començant pel mateix Sondheim, molts admiradors d’aquesta obra essencial de la història del teatre musical vam mostrar el nostre puntet d’esceptisme, quan van arribar les primeres notícies sobre el canvi que s’havia proposat Elliot. Permeteu-me doncs que, donada la presencia a la cartellera del muntatge de Banderas ( al qual se li poden posar algunes objeccions, però que no s’hauria de perdre cap persona mínimament interessada en aquest gènere) , i donat que la gala dels Tony es celebra el proper diumenge 12 de juny, recuperi les meves impressions sobre l’espectacle que ara es pot veure a Broadway, i les complementi amb un comentari sobre l’espectacle que ara es pot veure al Teatre Apolo.
Berruezo, al centre del gran doble giratori que es converteix en un element bàsic del muntatge de Banderas
HA BARCELONA T’HAS REJOVENIT, ROBERT!
Val a dir que, de retruc,aquersta pluja de nominacions als Tony, no deixa de ser també una bona noticia per al muntatge de Banderas .I cal recordar que, al seu moment (1970), “Company” va rebre el record de nominacions (14) als més importants guardons que concedeix l’escena nord-americana, i se’n va emportar cap a casa 6, millor musical inclòs. Elliott ( a la qual Sondheim va arribar a definir com a ,possiblement, “the best director” del moment) , ha tingut l’audàcia de transformar el solter Bobby de l’original en la soltera Bobbie, canviant alhora el gènere tant de les seves possibles parelles, com d’algunes de les íntimes amistats que l’acompanyen en tot moment, i que li estan preparant una gran festa d’aniversari sorpresa: la Bobbie, com el Bobby original, n’està a punt de fer 35 ( el Robert de l’Apolo en compleix 40, i el que va interpretar Banderas a Málaga bufava les 50 espelmes ). El triomfal “Company” d’Elliot ( repeteixo: l’últim espectacle del qual va gaudir Sondheim pocs dies abans de la seva mort) ha vingut a demostrar, en qualsevol cas, que aquesta obra mestra que va contribuir decididament a trencar esquemes al Broadway del 1970, segueix mantenint intactes els seus valors creatius, i s’acobla sense cap mena de problemes als canvis de sexe de rols que reclamen els nous temps amb unes modificacions més externes que internes ( l’estructura de l’obra roman intacte) , i sense perdre res de la seva essència original. D’altra banda, l’essència del que es considerat oficialment ( tot i existir ja algun que altre antecedent en aquest sentit) com el primer musical conceptual de la història de Broadway.
I és que aquesta festa d’aniversari que ves a saber tu si s’arribarà o no a celebrar, i que al muntatge d’Elliot acaba obrint-li la porta escenogràfica a les festes de no aniversari d’Alicia al país de les meravelles (Lewis Carroll es converteix d’alguna manera en imprevist convidat d’honor) , no ens condueix cap un argument clàssic en construcció, sinó que ens convida a ficar-nos de ple dins del cap d’en Robert, tornant als orígens masculins del personatge. Quelcom que constitueix un repte teatral molt més complexa del que pugui semblar. Fixem-nos en el punt de partida mateix de “Company”, una obra a la qual li reconeixem de seguida la seva genètica radicalment novaiorquesa, però que alhora parteix d’un conjunt d’obres breus escrites per George Furth, un autor genuïnament californià. Furth li va enviar aquells textos al seu (també ben novaiorquès) amic Sondheim, demanant-li quines possibilitats escèniques els hi trobava. I va ser el no menys excepcional director Harold Prince, qui va suggerir que d’aquell material, en podia sortir un musical. Sotmeses a aquesta nova estructura dramatúrgica, aquelles breus comèdies àcides sobre parelles casades o més o menys descasades, es convertien en escenes de la vida dels seus amics casats, a punt de casori o al llindar del descasori, contemplades per un Robert en estat de crisis a qui tothom convida constantment a comprometre’s a viure en parella per no estar ja mai més sol. I què en sabem ,d’en Robert? Doncs , ben poca cosa, en el fons. Sabem que és un home atractiu, que gaudeix de la seva llibertat sentimental i sexual, que viu en un bonic apartament, que és sociable i valora molt als seus amics però alhora rebutja sentir-se envaït en excés fins i tot per ells. D’ell, no sabrem mai ni en què treballa, ni de quina mena de família prové, ni quines són les coses que li produeixen més plaer o li provoquen més rebuig. Sondheim i Furth construeixen en aquest sentit un personatge enormement complexa , precisament perquè mai ens permet entrar del tot en la seva complexitat, i es passa la major part de l’obra fent més d’espectador convidat, que de protagonista. Com va arribar a dir Sondheim en alguna ocasió, Robert en té quelcom de receptacle buit que es va omplint a partir de tota aquesta sèrie d’escenes fragmentades . Però alhora, tampoc no arribem a saber ben bé de què es va omplint, perquè això implicaria convertir-lo en aquella mena de personatge amb objectius precisament definits, sense ambigüitats ni contradiccions, que de cap de les maneres és. I és que ja per començar, on es troba situat realment aquest Robert? Potser, senzillament, a un lloc de la memòria que el porta constantment cap el passat, com suggereix Banderas?. Potser , al forat pel qual s’escapoleix el conill blanc d’Alícia mentre el rellotge no deixa tampoc d’assenyalar com s’escapoleix el temps, com visualitza Elliot? La complexitat d’en Robert, actua alhora com a reflexa de la complexitat d’una obra que, com passa amb tot allò que va tocar Sondheim, convida a travessar també miralls. Som, oficialment, davant un espectacle que es va estrenar amb el subtítol d’ “A musical comedy”. I certament, l’equilibri entre la comèdia i l’amargor , constitueix un dels seus trets definitoris. Però aquesta última, va guanyant terreny a mesura que avança l’obra sense avançar l’acció, perquè aquesta no ens està dirigint en realitat cap a un final argumental resolutiu, tot i que sí ens estigui conduint cap a un final dramatúrgic aclaparador: el tema “Being Alive”, constitueix en aquest sentit un cim absolut.
L’Skyline de Manhattan ,present sempre a l’escenari , tant de dia com de nit
I pel camí , el que ens hem anat trobant és una lúcida aproximació (de vegades inevitablement divertida, de vegades ,patèticament desoladora ) al que suposa el matrimoni i/o la vida en parella. A la seva complexitat ,a la ràbia, l’aixopluc, el consol, el desconsol, el plaer, el displaer, les enganyifes , els auto enganys, les pors, els miratges , als petits odis camuflats, les frustracions quotidianes ,o les fantasies de fugida que genera. No per res, l’estrena de l’espectacle va generar algunes reaccions airades, per part de qui veia en l’obra un atac a la institució matrimonial sempre negat pels mateixos creadors . El que no hagués pogut negar mai Sondheim, és la persistència al llarg de tota la seva obra d’un conjunt d’obsessions i inquietuds temàtiques que són aquí ja ben presents. Com a mostra, aquí tenim les fragilitats de les relacions de parella confrontades a la seva imatge ideal ,al seu passat juvenil o fins i tot a allò que ens han transmès els contes ( “Follies”, “A Little Night Music”, “Into the Woods” ). O la modificació que va experimentant la mateixa amistat amb el pas del temps (“Merrily We Roll Allong”). O el xoc que es produeix entre el desig de portar ben controlada la pròpia vida i el descontrol absolut cap el qual poden conduir tant l’amor arrauxat com el mateix art (“Passion”, “ “Sunday in the Park with George”) .
En qualsevol cas, benvingut sigui tothom a la festa d’aniversari més extraordinària de tota la història del teatre musical! Una festa d’aniversari de la qual, per cert, Barcelona ja va poder gaudir en versió catalana l’any 1997, quan el Teatre Lliure va estrenar al Mercat de les Flors el molt notable muntatge de l’obra dirigit per Calixto Bieito que, més tard , es va presentar també a la Sala Tallers d’un TNC encara no oficialment inaugurat. Fixeu-vos bé en el que acabeu de llegir, perquè ara mateix seria del tot inconcebible i semblaria del tot inversemblant, trobar-te el logo del Lliure (que tan bé llueix al programa de mà amb llibret inclòs d’aquell muntatge interpretat per un repartiment també excepcional) o del TNC vinculat a una obra mestra com aquesta. Per cert que en aquella versió, sí podia escoltar-se “Merrily Me a Little” , aquell “Casem-nos una mica” que va ser descartat del muntatge original, però que actualment s’ha incorporat ja a tots el muntatges de l’obra, encara que Banderas hagi prescindit d’ell. I el que diu la lletra d’aquell tema sensacional ,va molt bé també per entendre millor al Robert, i es complementa del tot amb el que ens canta a “Being Alive”: “Casat amb mi una mica. Estimem només el suficient. Pren una tendra distància, així tots dos podrem ser lliures. Estimem més que a d’altres, no amb exclusivitat . Jo puc ser el teu millor amic, tu pots ser el meu braç dret. Sense ferir-nos, sense ferir-nos. Sense mirar-nos massa profundament. Sense anar massa lluny. Aquesta és la forma com ha de ser . Estic preparat!”
Doncs, després d’haver fet una mica de “background” històric, ara també estem potser més preparats per valorar la significació que té el molt brillant muntatge que ens presenta Antonio Banderas, agrair-li la tasca que està realitzant pel que fa a la recuperació de musicals sense els quals resultaria impossible entendre com ha evolucionat el gènere ( si encara no heu vist “A Chorus Line”, no us el perdeu!),i reconèixer la gran qualitat de la seva producció. Fins i tot , encara que aquesta no estigui exempta dels seus punt qüestionables. Abans de l’arribada de l’espectacle signat per Elliot, els dos muntatges més emblemàtics de l’obra presentats després de la seva estrena , han estat el de Sam Mendes (1996) i el de John Doyle (2006). Tots dos, per cert, els podeu trobar perduts per youtube ,son de visió addictiva:, i estan protagonitzats per dos actors excepcionals (Adrian Lester i Raul Esparza) capaços de mostrar-nos tota l’estona el paisatge interior dins del qual s’amaga en Bobby . I tos dos, ofereixen una visió minimalista (en el cas de Doyle, amb els mateixos intèrprets fent de músics, una opció en las qual s’ha especialitzat) ,tirant a fosca, i més obertament dramàtica de l’obra , sense rebutjar per això la ben modulada comèdia. Banderas, però, opta ja d’entrada per situar l’skyline de Nova York al cor mateix de l’espai escènic, i recordar-nos tota l’estona el protagonisme latent que té la gran ciutat que dona origen a una altra de les meravelles musicals de l’obra, el tema “Another Hundred People”: tota l’excitació , totes les expectatives ,tot el frenesí urbà, tot l’anonimat, tota la solitud, tota la decepció…que poden originar les grans ciutats, queden sintetitzades en la seva sensacional lletra. I la il·luminació i les projeccions estan gairebé també sempre en constant moviment canviant, transmeten l’incessant ritme de la ciutat que mai dorm, i alhora, remarcant també d’alguna manera la imparable marxa del rellotge.
El fantàstic Adrian Lester, el primer Robert amb pell negre de la història, va protagonitzar el memorable muntatge concebut per Sam Mendes
La convivència entre el gran espai multitudinari de la gran urbs i alhora, l’aïllament que aquesta pot produir, era per cert ben present a l’emblemàtica escenografia original signada per Boris Aronson ,un entramat de línies verticals i horitzontals en el qual s’havien ubicat també dos ascensors: la proximitat i alhora la separació entre Robert i els seus amics, quedava remarcada per aquestes dues plataformes mòbils. I diria que, potser de forma inconscient, alguna cosa d’aquelles línies entretallades es fa visible a les escales laterals de l’espai escènic dissenyat per Alejandro Andújar, pel qual t’hi pots trobar la magnífica orquestra dirigida per Arturo Díez-Boscovich; tot i haver reduït el nombre de músics un cop acabades les representacions a Málaga, la formació sona de meravella, i s’apropa molt a les també emblemàtiques orquestracions creades per Johathan Tunick: ell ha estat fins la mort del mestre el col·laborador fidel encarregat d’acabar de donar-li forma a la sonoritat de les seves partitures. Això sí: Banderas i Díez-Boscovich, no poden evitar que també en aquest cas, per moments el so de les veus no arribi amb prou nitidesa, i es perdin algunes lletres (quelcom per exemple ben notori a l’esmentat “ Cien personas más”.
Banderas ha reunit un ben notable equip interpretatiu que excel·leix de forma especial quan Anna Moliner li extreu tota la seva frenètica comicitat a “Casarse hoy” ( i vaja , sí sap fer-ho!) , i quan Marta Ribera (que també sap molt bé com evidenciar la sagnant ironia continguda a ”Las pequeñas coses que hacen juntos”) ens proposa brindar per “Las damas que almuerzan” , un altre dels cims absoluts de la història del teatre musical : amb força i talent, Ribera li dona a la seva Jeanne el toc just d’alcohòlica i exuberant èpica patètica requerida per l’ocasió. I , fent-li justícia al títol, la companyia brilla de forma especial quan es lliura de ple als seus dos grans números corals “Company”, i “Uno junto a otro”. De fet, el cim del muntatge de Banderas, es troba en la interpretació d’aquest memorable “Side by Side”: agafat per separat, diria que ens trobem davant d’un dels millors números corals mai escenificats a una producció musical espanyola.
El rigor i la força escènica que Banderas mostra en moments com aquests, es relaxa per contra un xic quan la música queda en segon pla, i domina la paraula. Al primer acte li costa agafar embranzida quan acaben les notes de “Company”, i perceps a l’escenari un ritme no del tot ajustat als moments de comèdia que li segueixen . I d’altra banda, algunes interpretacions transmeten un to lleugerament impostat que s’ajusta més a una altra mena de divertiment , que al to que requereix un llibret com aquest . Banderas acaba finalment caient del tot a la trampa de la rialla fàcil quan l’hostessa de vol amb destí al Prat anomenada Abril i interpretada per María Adamuz comença a parlar com si fos la Lina Lamont de “Singing’ in the Rain” ( o, per posar-ho pitjor, la cridanera Gracita Morales que tan triomfava a les comèdies espanyoles dels anys 60). Per cert: tornant a la Lamont: ella , quan canta, i per a desgràcia seva, ho fa amb el mateix to de veu que quan parla, mentre que l’Abril , quan canta, se n’oblida de l’horrible accent de les escenes anteriors. Interpretat així, el text de l’escena prèvia al tema “Barcelona” perd el seu sentit: la ridícula historia de la papallona ha de semblar-ho i fer riure per si mateixa, i no com a causa de la dicció amb la qual se’ns explica. L’accent s’acaba convertint en l’objectiu de les rialles, i la malicia continguda al relat de la papallona, ja ni es percep .Decididament, aquest és el fragment més desafortunat de l’espectacle. I és que, quan finalment l’Abril es calla i se’n va al llit amb en Robert , arriba el moment per al qual el gran Michael Bennett (sí, el mateix Bennett de “A Chorus Line” ) va crear la cèlebre i altament sensual coreografia de “Tick Tock” que Donna McKechnie resolia de forma prodigiosa. Però a manca de disposar d’una ballarina amb condicions comparables, Banderas substitueix la dansa antològica per quelcom que sembla, d’altra banda, una no massa inspirada revisió de “Turkey Lurkey Time”, una altra coreografia mítica de Bennett també interpretada de forma electritzant per McKechnie i dos fantàstiques acompanyants més a l’espectacle “Promises, Promises”, la versió musical de la pel·lícula “L’apartament” amb partitura de Burt Bacharach. El molt notable “Company” de Banderas ho seria encara més, si es decidís a donar-li a tota aquesta secció , i a totes les aparicions de l’April, un altre tarannà.
L’esplèndida interpretació del tema “Side by Side” es converteix en el moment més gloriós de la proposta de Banderas
He deixat pel final la interpretació de Roger Berruezo, convençut que les mancances que mostrava la nit de l’estrena han estat ja més o menys resoltes. Però no puc deixar de reconèixer que el seu, aquella nit, va ser un Robert diluït en excés, massa tímid a l’hora d’expressar emocions, un xic mancat d’aquella rotunditat dramàtica que precisa transmetre el personatge encara que es quedi tan sovint en un segon pla observant les bogeries dels seus amics casats. Fins i tot , massa tímid quan arriba la ja tan comentada escena de l’Abril: només cal veure, tornant als vídeos que us aconsellava abans, els aires seductors que adopten Lester o Esparza. I a l’hora d’abordar el sublim “Beinb Alive” que t’ha de fer un nus a la gola, l’emoció devastadora va ser substituïda per un to més llastimós que commovedor. En qualsevol cas, insisteixo: estic segur que Berruezo pot superar ( o ja ho ha fet) aquestes limitacions inicials. Ara, només queda desitjar-li a aquest “Company” l’èxit multitudinari que es mereix. Si no tenim cura d’espectacles com aquest , si no valorem l’esforç creatiu i empresarial que significa aixecar propostes com aquesta, i si no espavilem a casa nostra d’una vegada i intentem tornar a recuperar una mica allò que exhibíem amb orgull en aquells temps en els quals et podies trobar “Company” en català, al TNC, i produït pel Lliure, decididament haurem perdut una nova oportunitat d’atorgar-li al millor teatre musical allò que es mereix.
LONDRES 2018: AQUEST “COMPANY” NO SEMBLA EL MATEIX “COMPANY” I ALHORA HO SEMBLA DEL TOT
Algú té ganes de saber com es pot reinventar de cap a peus una obra emblemàtica sense alterar per a res la seva essència? Algú vol veure com pots fer que un personatge també emblemàtic que sempre s’ha presentat com un home ben representatiu d’un determinat tipus d’home pot canviar de gènere sense trair en absolut les inquietuds que tenia abans , encara que ara en tingui també algunes de noves? Algú vol comprovar com se li pot donar un bany de feminisme a un clàssic del musical sense deformar-lo amb proclames , i accentuar el to de comèdia que ja tenia en els seus orígens fent riure fins i tot potser més que mai, sense obviar tampoc el fosc rerafons dramàtic que es mou per tot plegat?
Doncs si sou part d’aquests “algú” , de ben segur que podríeu gaudir molt del memorable muntatge de “Company” dirigit per una Marianne Elliot que ocupa ja un lloc d’honor en el meu “top ten” de la direcció escènica: després de “War Horse”, després de “The Curious Incident of the Dog in the Nigh-Time”, després d’ “Angels in America”, Elliot ho ha tornat a fer, ha tornat a crear un muntatge d’aquells destinant a convertir-se en referència! I és que a partir d’ara, ja no es podrà parlar del “Company “ creat per Stephen Sondheim i George Furth sense parlar del dia en què en Bobby es va transformar en la Bobbie. Dediquem-li doncs a ell/ella aquesta crònica , tot recuperant el passat de l’espectacle. Si sempre és bo i necessari fer una mica de “background” històric quan parles d’una obra important, ho és encara més quan parles d’un d’aquells títols que al seu moment van capgirar l’escena amb les seves innovacions.
COMPARTINT LA SOLITUD EN BONA COMPANYIA
Anoteu-vos la data: 25 d’abril de 1970. Aquell dia tenia lloc a Broadway una petita revolució. Aquell dia, s’estrenava el primer musical conceptual de la història. I l’argument? On era l’argument? Això s’havien preguntat sorpresos els espectadors i els crítics que havien assistit a alguna de les prèvies de l’espectacle “Company” a la ciutat de Boston. Amb una visió de futur digna d’una bona visita a l’oculista teatral, el crític del “Variety”- la Bíblia per excel·lència del món del “show business” – va arribar a afirmar que allò no era altra cosa que un espectacle adreçat a “senyores d’aquestes que van a les matinee teatrals, homosexuals i misògins, farcit de cançons sense cap mena de distinció”. Poc podia preveure el molt distingit ( i ben políticament incorrecte , segons els criteris actuals) crític que aquelles cançons que tant indiferent l’havien deixat a ell estaven destinades a convertir-se ben aviat i de la primera ( precisament l’estupenda “Company”) a l’última ( aquell sacsejador “Being Alive” que et posa la pell de gallina només de pensar-hi) en clàssics absoluts de la historia del teatre musical versionats en infinitat d’ocasions. I encara podia preveure menys que ben aviat també es quedaria pràcticament sol en la seva apreciació de l’espectacle: el primer musical conceptual de la història es va convertir d’immediat en un gran èxit, va batre records a l’hora d’aconseguir nominacions als Tony ( en va guanyar 6 dels 14 als quals aspirava, entre ells els destinats al millor musical de la temporada, el millor llibret i la millor partitura) i va rebre el recolzament general de la crítica novaiorquesa. Tot i que, això si, seguís rebent alhora des de sectors conservadors alguns comentaris agressius derivats de la suposada misogínia de la qual parlava “Variety” i, especialment, de l’atac a la institució matrimonial que teòricament se’n derivava del seu no argument. I és que, i tornant al que us deia abans, “Company” prescindia d’un argument lineal en sentit clàssic, estructurant-se com un conjunt d’escenes sense cronologia definida però amb un punt de partida sí ben definit. El protagonista de l’obra, en Bobby, és a punt de complir 35 anys, i els seus millors amics i amigues ( a diferencia d’ell, tots ells casats i casades ) li estan preparant una festa d’aniversari a l’altura del que implica haver arribat a un d’aquells moments en els quals sembla obligatori començar a fer balanç i prendre decisions de futur: fins quan pretén Bobby prolongar la seva solteria ? No li toca ja créixer emocionalment i posar una mica de seny, abans d’acabar convertit –aquestes coses semblen molt llunyanes fins que sense adonar-te’n han passat ja de llarg- en un solitari home de mitja edat ?Doncs aquí tenim també a tres possibles candidates a ocupar el lloc de parella estable. Partint doncs de la proximitat d’aquest aniversari, veure’m al Bobby fent visites a cadascun dels matrimonis que formen part del seu cercle més íntim. I certament, aquestes visites no resulten especialment engrescadores ,pel que fa a obrir les ganes de casori ràpid. Com tampoc ho resulten per una raó o per altre les seves trobades amb les tres dones que podrien semblar candidates idònies per fer-lo canviar d’estat civil. On rau el problema? En elles? En ell? Són la por a la solitud i el desig de compartir motius prou sòlids com per a crear vincles que imperceptiblement es poden convertir en pesades cadenes ? Es pot desitjar estar amb algú hipotètic que et faci sentir viu, i desitjar alhora no estar amb ningú que pugui desvetllar-te nit darrera nit amb les seves demandes? Només cal fixar-se en el títol d’un grapat dels temes musicals de l’obra, per percebre com aquesta ambivalència emocional impregna tota l’acció. Aquí tenim el malenconiós “Sorry-Grateful” amb què tres marits intenten expressar tant les sensacions amargues com els sentiments d’aixopluc que troben al seu matrimoni. O l’histèric i gloriosament accelerat “Getting Married Today” amb el qual una núvia ja pràcticament a l’altar i atacada pels dubtes sobre el pas que acabarà donant, s’imagina agraint-li a tots els presents la seva presència i anunciant que la cerimònia no tindrà lloc . O el colpidor i ben definitori “Merry Me a Little” amb què Bobby defineix el seu ideal de relació: “Casat amb mi una mica mantenint una tendra distància, així tots dos podrem ser lliures. Estimem més que a ningú altre, però no amb exclusivitat”. O fins i tot l’electritzant “Another Hundred People” en què conviuen alhora l’estat d’excitació plena d’expectatives que experimenten dia darrera dia els centenars de persones arribats a una gran ciutat com ara Nova York i la tremenda sensació de solitud que es pot arribar a sentir en una urbs com aquesta.
EL CUC AL CENTRE DE LA GRAN POMA
Parlant de Nova York: el seu skylab forma també part consubstancial de l’obra, fins i tot encara que no aparegui a l’escenari. Un escenari que quan l’espectacle es va estrenar, el genial escenògraf Boris Aronson va concebre com una mena de també ben conceptual abstracció geomètrica dominada per la presència de dos ascensors destinats a comunicar els diferents nivells de l’espai.
I la geometria d’aquell espai servia alhora per remarcar la sensació d’aïllament d’en Bobby al ben mig de tanta companyia , i per suggerir sense veure’l el paisatge d’aquesta Nova York tirant un punt a sofisticada en la qual viuen els personatges. Va ser el mateix Sondheim qui ho va dir: “ El teatre de Broadway ha estat durant molt anys sostingut per persones de classe mitjana alta amb problemes de classe mitjana alta. Aquesta gent, quan anava al teatre, el que volia realment era escapar del seu món . I ara es troben que “Company” els hi parla directament a la cara de cap a on van”.
Fixem-nos en la data d’estrena que abans ja he esmentat: 1970. Un parell d’anys abans la revolució contracultural amb arrels hippie s’havia escolat ja pels escenaris de Broadway gràcies a “Hair”, aconseguint fins i tot la visió fugaç d’uns cossos nus al ben mig d’un districte teatral poc acostumat a aquesta mena de gosadies. La dècada dels 60 havia qüestionat institucions, costums i actituds morals fins poc abans considerades intocables: el mateix Hollywood intentava acoblar-se als nous ritmes d’aquesta societat canviant. I ara aquests aires de canvi es feien extensibles a un teatre musical que fins poc abans semblava una zona immune a aquesta mena de trencadisses. “Hair” , en qualsevol cas, havia intentat atreure un públic jove amb temptacions antisistema mentre alhora es presentava com a curiositat “a la moda” pel públic habitual de Broadway. Però com suggeria Sondheim , “Company” venia d’alguna manera a qüestionar aquest públic habitual des del seu mateix territori. No eren hippies grenyuts al·lèrgics a la dutxa i a la guerra del Vietnam els que et cantaven a l’escenari : eren solters acomodats i matrimonis ben integrats al sistema, els que et mostraven les fissures , les demolidores rutines i els buits existencials de la convivència benestant, i t’exhibien entre bromes el seu desencís. Partint d’un text que George Furth havia imaginat inicialment com una obra integrada per onze petites comèdies d’un acte , Sondheim ( que va llegir el text a instàncies d’Anthony Perkins, interessat en dirigir la proposta i posteriorment temptat amb la possibilitat de protagonitzar-la) i el director Harold Prince ( aquesta va ser la primera col·laboració entre els dos genis escènics) van crear un musical radicalment contemporani que s’apropava al territori de les relacions de parella, la forma de viure la solitud i la solteria després de la revolució sexual dels 60 i les fragilitats d’una institució tan brindada com ara el matrimoni, com cap altre musical anterior ho havia fet. I el moment, els hi va ser propici: al 1970, el públic de Broadway estava més disposat del que ho havia estat mai a veure’s reflectit a l’escenari. Encara que el mirall reflectís una imatge tan lúcidament patètica com aquella que transmet el personatge de la Joanne – la més granadeta de les amigues d’en Bobby- quan arriba el seu moment culminant, l’impressionant i demolidor “The Ladies Who Lunch”: aquestes “ladies” de mitja edat i amb bona posició econòmica que passen els dies entre funcions de tarda d’obres de Pinter ( les matinee de les quals parlava el crític del “Variety”) i concerts de Mahler, entre sessions de gimnàstica i excessos de vodka, com dinosaures intentant sobreviure al cataclisme de l’existència. “Mira els seus ulls i veuràs el que elles saben: tothom mor”.
Decididament, només un geni agosarat com el de Sondheim podia tenir l’audàcia d’incloure una lletra com aquesta a una obra qualificada com a “comèdia musical”. I només un moment com aquell inici dels anys 70, podia aconseguir que les mateixes “ladies” de les que el tema en fa un retrat tan desolador, aplaudissin aquestes paraules des del pati de butaques.
LES DIFERENTS CARES D’EN BOBBY
Abans de seguir: teniu edat suficient com per haver gaudit del muntatge de “Company” produït pel Teatre Lliure que va dirigir Calixto Bieito el 1996, i que es va poder veure tant al Mercat de les Flors com al llavors recent inaugurat ( de fet, la Sala Gran encara no s’havia obert ni havia començat encara la primera temporada oficial ) Teatre Nacional de Catalunya? Sens dubte un molt bo espectacle ( Carles Sabater, Nina, Mone, Lluís Homar, Mònica López , Carles Canut, Carme Sansa i Pepe Anton Muñoz formaven part del seu lluït repartiment) , ben representatiu d’aquell moment amb quelcom de miratge en què va semblar que el teatre musical ambiciós i amb producció catalana podia arribar molt i molt lluny.
La Lupone, nominada com a millor actriu de repartiment, brinda per “The Ladies Who Lunch”
Però si no vau veure aquell “Company” i voleu conèixer més a fon l’obra abans de viatjar cap a Londres ( sembla ser que una futura visita a Broadway de l’espectacle tampoc està descartada), teniu al vostre abast diverses opcions, totes elles igualment recomanables. Començant pel documental “Company. Making of Original Cast Recording” filmat pel cèlebre director D A Pennebaker que ens permet assistir en directe a la ja mítica sessió d’enregistrament discogràficde l’obra: allà us trobareu a Dean Jones, que després d’haver estrenat amb crítiques entusiastes va abandonar les representacions, perquè el dolorós procés de divorci en el qual estava ficat resultava per a ell incompatible amb l’angoixa que li despertava la temàtica de l’obra. I us trobareu també vivint tota la tensió del que és sens dubte el moment culminant de la pel·lícula , aquell protagonitzat per una Elaine Stritch cada cop més desesperada, intentant una i altra vegada oferir la interpretació carregada de força dramàtica que requereix l’esmentat “The Ladies Who Lunch” , sense aconseguir-ho del tot, a punt de llençar la tovallola … fins que el miracle creatiu es produeix ja a altes hores de la matinada.
Donant un salt temporal , disposeu també de la filmació de dos magnífics muntatges íntegres de l’obra. D’una banda, el que va dirigir Sam Mendes el 1996 al Donmar Warehouse de Londres comptant amb el primer Bobby de pell negra de la història : el gran Adrian Lester , que tres anys abans havia enlluernat també el públic del Mercat de les Flors interpretant a la Rosalinda de “Al vostre gust” en versió Cheek by Jowl. D’altra banda, el dirigit el 2006 per John Doyle – que com és costum en ell, feia que els seus actors i actrius es desdoblessin també en músics- comptant amb el primer Bobby amb arrels llatines del que es tingui noticia: el sempre notable Raúl Esparza. Per cert que el minimalista i esplèndid espectacle de Doyle ofereix una visió de l’obra dramàticament fosca ; tot el contrari de la pseudo versió concert protagonitzada per Neil Patrick Harris també disponible en DVD : només la simpatia de Harris, i la presència a l’escenari d’intèrprets com ara Cristina Hendricks, Martha Plimpton o la mateixa Patti LuPone ara present també a Londres, salven aquest espectacle de la banalitat amb què està dirigit.
I FINALMENT BOBBY ES TRANSFORMA EN DONA, I TRAVESSA EL PAIS DE LES MERAVELLES
Ara sí: ara hem arribat ja al teatre Guielgud de Londres on es representa amb èxit brutal l’espectacle mitjançant el qual en Bobby s’ha convertit finalment en la Bobbie. Una operació de canvi de sexe a la qual Sondheim ( el dramaturg George Furth ja no pot opinar sobre el tema perquè va morir el 2008) li ha donat el vist i plau amb notable entusiasme, malgrat les reticències inicials. Cal recordar en aquest sentit que Sondheim sempre s’ha negat fins ara a autoritzar una versió gai de “Company”, malgrat que en més d’una ocasió s’hagi especulat sobre l’orientació sexual d’un Bobby que encara no ha sortit de l’armari. I malgrat que el llibret de l’obra faci al·lusió a alguna que altra experiència bisexual com ara la que admet el personatge del Peter , feliçment descasat de la Susan després d’anys de malcasament un cop arriba el segon acte de l’obra , malgrat que continuï convivint amb ella. Però Sondheim sempre ha tingut clar que convertir Bobby en gai, significaria alterar el sentit de l’obra . I perdre de vista el seu eix central, aquest estira i arronsa entre la necessitat de fugir de la solitud i buscar companyia creant relacions de parella estables beneïdes oficialment, o assumir que la càrrega de la convivència resulta un pes massa feixuc i/o les barreres emocionals un obstacle massa insalvable com per caure en el parany en el que han caigut tants dels teus més estimats amics.
Però repensar el personatge de Bobby i començar a veure-la com a Bobbie, això ja és una altra cosa. Tot i que quan Marianne Elliot li va plantejar per primer cop l’idea Sondheim arrufés el nas, el mestra va acceptar la invitació de la directora britànica. Elliot li proposava a Sondheim assistir a un workshop en el qual esbossaria la seva visió de l’espectacle, i si ell no n’estava d’acord, se n’oblidaria del projecte. I Sondheim hi va estar molt d’acord, perquè Elliot va saber explicar-li molt bé el seu concepte del muntatge; tant bé com sap transmetre’l al públic un cop aquest s’ha materialitzat. Passats 48 anys de l’estrena de l’original, ara el món està sortosament cada cop més ple ( tot i que encara no prou) de dones que si volen poden viure com el Bobby de llavors; com a mínim , en un context urbà i en un món occidental com el que reflecteix l’obra. Dones que com ara la mateixa Bobbie, no tenen problemes a l’hora de canviar de parella sexual sense que ningú pensi en estigmatitzar-les , que gaudeixen d’ independència econòmica, que viuen soles per voluntat pròpia sense que aquesta opció representi cap mena de condemna . És a dir: dones que com li passava llavors al Bobby , han de prendre o no prendre decisions sobre les ganes o no ganes que tenen de compartir la seva vida en parella sense que aquestes decisions depenguin de la seva condició de dona. Amb una excepció: la del maleït rellotge biològic que marca les hores de la maternitat biològica. Però també en aquest apartat, si te n’oblides de la biologia , tens ara opcions que abans no podies contemplar. I és així , com la Bobbie de Marianne Elliot (una estupenda Rosalie Craig) ha arribat als seus 35 anys, i és disposa a creuar més portes que l’Alícia de Lewis Carroll. La directora crea en aquest sentit un vincle visual evident entre aquella nena ficada en un país de meravelles que en tenia molt de metàfora sobre el pas que significa deixar darrera la infància i entrar en el món dels adults, i aquesta altra Bobbie que amb l’aniversari a la vista , es troba en aquell moment en el qual potser cal pensar en començar a deixar en darrera l’alegre joventut i fer-se gran d’una vegada.
NO ENVAEIXIS EL MEU ESPAI, SI US PLAU!
Voler i no voler; fer-se gran i fer-se petit; tenir ganes d’assumir nous projecte de vida o tenir ganes de posar-se a córrer només de pensar-hi; saber que comptes amb els teus amics de l’ànima i voler alhora fugir de la seva companyia quan t’estan muntant una festa d’aniversari en la qual l’única persona que no vol ser convidada ets tu mateix o tu mateixa. Davant tan enrenou, el que voldries potser es tancar-te a casa i fer veure que no hi ets, si algú del teu cercle íntim truca a la porta amb ganes de festa! I aquesta és la condició en la qual es troba la Bobbie , movent-se per l’extraordinari espai escènic que a dissenyat per a ella Bunny Christie. Us parlava abans de com les línies geomètriques de l’escenografia original remarcaven l’aïllament dels personatges. Doncs tampoc el muntatge d’Elliot es queda curt en aquest sentit: per un espai tan negre com el carbó, es mouen una mena de càpsules monocromàtiques que en tenen alguna cosa de grises zones de confort gens confortables.
Aquestes càpsules van i venen, i s’omplen quan toca de globus de festa d’aniversari i acolorides llums de neó. Però – i malgrat que com us deia també abans, la comicitat d’un grapat d’escenes s’accentua en aquesta proposta- la foscor de l’entorn no deixa mai de provocar-te males vibracions i certa sensació de malson alegrement maquillat. Un malson en el qual – i tornant a Alícia- potser que de cop i volta, et fiquis en una habitació en la qual gairebé no hi caps, perquè o bé t’has convertit en una geganta, o bé tot ha encongit al teu voltant. Com aquests globus amb el fatídic numero 35 que arrossegues per arreu i que canvien com si res de mida, fins arribar a fer-se tan monstruosament grans com t’ho pot semblar segons com la nova edat que et marca el calendari. I parlant de malsons, en això es transforma també amb humor ansiós la mateixa festa d’aniversari real o imaginada que en altres ocasions has vist presentada amb un cert toc de sofisticació. Doncs aquí, el que tens no és altra cosa que una celebració progressivament cada cop més “cutre” en la qual no hi falten ni cubells pel vòmit , mentre els amics canten allò de “Side by side” lliurats a una disbauxa de la que voldries fugir per cames.
JUGUEM A CANVIAR DE ROLS?
Però tornem al tema del canvi de gènere: ara, aquella Amy amb ganes de no anar a la seva pròpia boda s’ha transformat en el Jamie. Però tant sa val , que la boda hetero de llavors se’ns presenti aquest cop com una boda gai. Per sort s’ha conquerit una victòria també en aquest sentit. Però els dubtes sobre si l’elecció feta que determinarà la resta de la teva vida és la millor elecció que podries haver fet i el pànic al compromís que d’altre banda no vols deixar de contraure , seguiran atacant els nervis del nuvi i creant inseguretats al futur marit de la mateixa manera que abans atacaven a la núvia i deixaven tocat al seu futur espòs. D’altra banda, no cal canviar el gènere, per canviar els rols. Elliot ho demostra brillantment mitjançant la parella formada pel David i la Jenny ,els bons amics amb els quals tant el Bobby d’abans com la Bobbie d’ara comparteix un “porret”. A la versió original, era el David qui, quan es quedava sol amb el seu amic, li parlava del desencís del seu matrimoni, , malgrat els esforços de la convencional Jenny per seguir-li el ritme a ell i fer fins i tot allò que ella no té interès en fer ( com ara posar-se a fumar marihuana ) . A la versió actual és una empoderada Jenny ( i el fet que el personatge estigui interpretat per una actriu de pell negra accentua encara més aquest empoderament) qui es queixa del caràcter sense empenta ni iniciativa del convencional David. Els rols s’han capgirat, i això està molt bé. Però persisteix l’abisme que es va creant entre dues persones que ja han convertir la convivència en un dissimulat esforç de futur incert. Com persisteix la desesperada tristesa d’aquelles dones dinosaure ja esmentades de les que parla “The Ladies Who Lunch”, encara que aquest cop la gran Patti LuPone, donant-li al tema un registre ben diferent al que li havia donat fins ara en les moltes ocasions en les quals l’havia interpretat , ens provoqui un somriure rialler allà on abans s’imposava l’ombra del drama íntim.
El patetisme de LuPone arribat aquest moment memorable, transmet la imatge exacte del que Elliot ha volgut i ha aconseguit transmetre amb la seva visió de l’obra. Tot és aquí més divertit qe mai , i tant o més trist que sempre. Tot està aquí prou canviat com per a que ens sembli per moments que estem veient un altre “Company” que aquell que havíem vist sempre, i tot és alhora absolutament fidel al “Company” que ens ha acompanyat sempre. Canvien el gèneres , s’amplien les opcions vitals, cauen decrèpits límits sobre models de vida. Persisteixen les mateixes angoixes, les mateixes contradiccions, les mateixes dificultats a l’hora de deixar de pensar en primera persona i començar a pensar en parella, les mateixes pors davant la solitud, el mateix pànic davant la companyia que potser et robi massa espai vital.