(Informació: la segona part del Teló Esquinçat dedicat a Lluïsa Cunillé es publicarà coincidint amb l’estrena al Teatre Nacional de Catalunya el proper mes de maig de l’obra “ L’emperadriu del Paral·lel”)
“El rei, el rei. Jo sóc rei. Jo sóc, jo sóc…jo sóc, jo sóc rei!”. I quan algú insisteix tant en recordar-li als altres en veu alta allò que és , habitualment significa que ni ell mateix s’ho acaba de creure. Més encara si aquest moment de reivindicació del propi status , t’enganxa en calçotets. Literalment. Vosaltres creieu que els reis, pel sol fet de ser qualificats com a tal per algú altre ( o per un grapat de gent i d’institucions ) que els hi afirma de forma inqüestionable que ho són , ja n’estan del tot convençuts del reial lloc que ocupen? Bé: potser sí que algunes testes coronades perden tant de vista el sentit de la realitat reial que se senten invulnerables a qualsevol qüestionament ( i no em feu dir noms).
Però els que tenen dos dits de front i estan una mica il·lustrats, segurament no poden eludir els seus moments d’incertesa. Encara que davant la cort no deixin de repetir “Jo sóc el rei!” com ho faria un nen enrabiat jugant a rols amb els seus companys. O com ho faria l’ “Enric IV” de Pirandello , des del seu manicomi de les identitats que només poden identificar-se amb la identitat que et reafirmen els altres. I aquí tenim com exemple el rei sense nom ( encara que tots sabem que es tracta d’Edward II d’Anglaterra) d’aquesta òpera excepcional anomenada “Lessons in Love and Violence” que reivindica amb orgull el seu dret a exercir de rei lliurat als plaers de l’intel·lecte, l’estètica, el desig, l’art i la carnalitat…sense deixar per això de saber d’alguna forma potser més o menys inconscient – allò que d’això no en vull saber res, encara que per molt regi que em posi, no puc negar l’evidència de la meva fragilitat- que la meva corona, penja d’un fil conspiratori.
Benjamin i Crimp, un tàndem que porta l’òpera contemporània al seu més alt nivell
REGNANT AMB LA COMPLICITAT DE CRIMP
Aquest rei és un dels protagonistes de la memorable òpera de George Benjamin “Lessons in Love and Violence”, que ha arribat al Liceu ( el Gran Teatre n’és un dels coproductors del muntatge, i se’n pot sentir ben orgullós ) per a reafirmar allò que ja s’havia fet palès amb les deus obres anteriors del mateix autor que havien passat abans per aquest mateix escenari: George Benjamin és molt probablement el més important i millor compositor amb què compta l’òpera contemporània en aquest moment. I les seves partitures operístiques formen un tot indivisible amb els excel·lents llibrets escrits per Martin Crimp , un nom essencial de l’actual dramatúrgia britànica. I un autor que a casa nostra vam començar a conèixer gracies al cicle que li va dedicar la Sala Beckett farà ja cosa d’uns quinze anys. Des de llavors, Crimp ha estat sempre molt vinculat tant a aquesta sala com al seu Obrador, i per allà han passat un grapat de textos de l’autor de “Atemptats contra la seva vida”, “El camp” o “La ciutat”. Suficients, com per arribar a entendre per què Crimp ha estat definint sovint com a l’hereu del teatre d’un Harold Pinter amb el qual comparteix més d’un tret estilístic: només cal veure la forma com Crimp sap introduir en un entorn d’aparent placidesa aquell element pertorbador que ho fa trontollar tot. I suficients , com per reconèixer en ell un autor sempre disposat a mostrar-nos el rostre menys tranquil·litzador del comportament humà, la violència latent sempre a punt de l’esclat patent que constitueix una de les constants de les relacions que estableixen els humans entre ells, la doble o si cal la triple cara darrera la qual intentem ocultar les nostres barreres comunicatives. I totes aquestes característiques , són ben presents al llibrets que Crimp ha escrit formant tàndem amb Benjamin.
Mentre la petjada de Bacon desemmascara personatges, els intèrprets assagen encara amb la mascareta posada
LA MIRADA DE LA SENYORA DIRECTORA
Val a dir que a l’hora de traduir en realitat escènica la seva escriptura , Crimp ha comptat en diverses ocasions amb la col·laboració de Katie Mitchell, una de les més potents, originals i innovadores directores de l’escena europea contemporània. I remarco aquest caràcter europeu, perquè Mitchell forma part d’aquelles ments creatives a les quals el Brexit li ha posat les coses difícils, si tenim en compte que porta anys movent-se entre l’emblemàtic Royal Court de Londres i el no menys emblemàtic Schaubühne de Berlin dirigit per Thomas Ostermeier, tot fent parades (per posar només un parell d’exemples) al Toneelgroep de l’amic Ivo van Hove, o als Bouffes du Nord marcats pel magisteri de Peter Brook. Per cert, una curiositat: Crimp i Mitchell van estrenar fa uns anys i amb el títol de “Pains of Youth” la seva pròpia versió d’ “El mal de la joventut”, l’obra de Bruckner que li ha inspirat a Juan Carlos Martel Bayod l’espectacle “La malaltia” que s’estrena aquests dies al Teatre Lliure de Montjuïc. Precisament, a la mateixa Sala Fabià Puigserver en la qual Mitchell ( fins llavors, inèdita als nostres escenaris) va presentar al Grec 2018 aquella enlluernadora “Ombra (parla Eurídice)” amb la qual demostrava el seu prodigiós domini de la tecnologia audiovisual incorporada a l’escenari, tot filmant i muntant sobre la marxa la pel·lícula de les accions que s’estaven representant en rigorós directe.
Mitchell ens conduïa fins l’infern càmera en mà amb la seva esplèndida i feminista aproximació a la mítica Eurìdice
Doncs Mitchell , s’ha acabat també incorporant a un tàndem que ara té ja forma de trio. I del qual cal esperar futures noves col·laboracions, vistos els sensacionals resultats assolits tant amb aquestes “Lessons …” com amb l’anterior “Written on Skin”. Si lamentablement us heu perdut l’ocasió de gaudir en viu al Liceu d’aquest muntatge que és sens dubte un dels grans esdeveniments escènics de la temporada, no dubteu en recórrer al ja editat enregistrament videogràfic de l’obra. I ja de pas , busqueu també el de l’òpera anterior, filmada al festival Ais de Provença: us trobareu davant de tota una obra mestra . Aquests dos DVD’s han de formar part de la vostra col·lecció de títols imprescindibles! Però si encara esteu a temps d’arribar al coliseu de La Rambla , no ho dubteu ni un segon. Us trobareu una muntatge teatral d’aquells destinats a convertir-se en una fita que formarà part dels grans moments de la història del Gran Teatre. I us trobareu una interpretació orquestral de la partitura dirigida per Joan Pons d’aquelles que et deixen clavat a la butaca, perquè en cadascuna de les notes hi perceps la electrificant i esgotadora precisió amb la qual ha estat treballat el magnètic pentagrama.
THE CROWN
La peixera, la corona i el llit, tres elements essencials a la posada en escena de Mitchell
Però retrobem-nos ja amb aquell rei al qual havíem deixat en calçotets . I no pas perquè Benjamin, Crimp i Mitchell ens el vulguin presentar de forma grotesca: tot i que de vegades es parla del subtil toc britànic amb el qual Crimp introdueix puntualment un apunt d’humor als seus punyents textos, als llibrets de les òperes que Crimp ha compartit fins ara amb Benjamin, l’humor no hi té cabuda.
No: aquest rei i el seu amic/ amant /favorit ( en Gaveston ) no es queden pas en roba interior a la primera escena de l’espectacle per tal de fer-nos riure, sinó per tal de mostrar-nos mentre s’estan canviant la fragilitat de la situació en la qual es troben. Sembla mentida, però el cert és que el miratge del poder i l’evidència de la fragilitat humana, acostumen a anar sempre del bracet. I ara em ve al cap ( com em podrien venir mil altres exemples) el judici exprés seguit d’execució exprés al qual va ser sotmès el matrimoni Ceauçescu , quan el seu règim comunistament dictatorial va caure en un tres i no res el desembre de 1989.
Fa uns pocs dies ,el mateix Schaubühne Teatre abans esmentat va penjar online el muntatge teatral que Milo Rau va crear partint d’aquell procés. I resulta èticament aclaparador, veure com en qüestió d’hores , els màxims representants del poder es veuen sotmesos a un procés que no compleix els més mínims requisits democràtics, abans de ser afusellats ipso facto com si un afusellament d’aquesta mena fos un acte justicier que no requereix cap mena de veritable cobertura legal , perquè els executors s’atorguen el dret a ser posseïdors de la veritat absoluta i la justícia absoluta. Sens dubte, els Ceauçescu es mereixien ser sotmesos a un procés rigorós que deixés ben a la vista la iniquitat del seu règim polític. Sens dubte, d’un procés d’aquesta mena n’haguessin pogut sortir condemnes exemplars .Però Rau- un creador gens sospitós de no trobar-se sempre situat a la banda esquerra més militantment activista- , no deixa per això de plantejar la paradoxa que suposa actuar contra la iniquitat, donant-li immunitat total a la iniquitat que es practica esgrimint arguments teòricament inqüestionables. Fart de denunciar espectacle darrera espectacle la terrible manipulació al servei del règim de torn que s’amaga darrera de tants i tants processos potenciats per les forces més reaccionaries, Rau no se’n pot estar alhora de remarcar la mascarada letal en la que sovint poden caure aquelles revolucions exprés amb fam d’executar sentencies de mort exprés que en nom del bé comú eludeixen les més comuns exigències requerides per una procés de conseqüències irreversibles.
CHRISTOPHER MARLOWE
I això , ens ho podem també plantejar davant del cas d’aquest rei a partir del qual Christopher Marlowe va escriure una obra tan fonamental de teatre isabelí (“Edward II”) , que valdrà la pena tornar a ella i al seu autor en un proper Teló. De moment, quedem-nos amb la complexa situació que ens planteja el cas d’aquest monarca al qual podem tenir ganes de recolzar, perquè en contra de les normes i convencions vigents, ha decidit viure obertament la passió que sent per Gaveston, i reivindicar no menys apassionadament el paper que la poesia, l’art i la creativitat de toma mena ha d’ocupar a la seva cort. Però al qual li podem recriminar alhora que en nom de la seva passió oberta, deixi de banda el poble que passa gana, i els assumptes del regne que exigeixen la seva total implicació. Quan , a la primera escena de l’obra, Mortimer li recrimina al rei que es deixi arrossegar pel verí de l’amor, el rei li contesta que “l’amor ens fa humans”. Però immediatament, Mortimer replica sagaçment que també ” la necessitat de matar “ és un tret ben humà.
L’obra de Marlowe es troba en el punt de partida del llibret de Crimp, tot i que el seu text no conservi pràcticament res del text de l’autor isabelí
LA PINTURA QUE DESPULLA LA TEVA ÀNIMA
Els retrats pintats per Francis Bacon no deixen lloc a l’engany ; no permeten amagar´-se darrera la màscara. Els retrats de Bacon mostren sempre l’angoixa que s’amaga darrera el rostre, el crit ocult, la descomposició de la carn i de l’anima, el dolor, la desesperada soledat de l’esser humà . No és estrany que Bernardo Bertolucci els triés per il·lustrar els títols de crèdit de “Last Tango in Paris”, una de les històries d’amor i solitud més doloroses mai filmades. I tampoc és estrany que la seva influència es faci palesa a les parets del palau reial en el qual un jovenet hereu a la corona és a punt de rebre terribles lliçons sobre el poder, molt més farcides de violència que d’amor . Unes lliçons que, de retruc, també deixaran ben marcada la seva encara més joveneta germana.
L’estil Bacon encaixa molt bé amb la moderna decoració que ens proposa el muntatge de Mitchell, i amb els desencaixats personatges que es mouen per aquest habitacle en permanent estat de transformació. Aquí, cada cop que canviem d’escena, canviem també de perspectiva. Aquí, cada cop que finalitza una escena, baixa el teló. I llavors ,a teló baixat, Benjamin ens presenta uns interludis musicals carregats de genial tensió dramàtica que suposen el cim de la seva partitura; uns interludis torrencialment hipnòtics que adquireixen la densitat emocional capaç de transmetre’ns la sensació d’amenaça, neguit i/o perill imminent que la música sap com materialitzar quan el pentagrama està en mans d’un talent com el seu.
I per cert que aquests interludis que per moments et fan pensar també en les millors bandes sonores de Bernard Hermann, evoquen alhora una mica aquells altres sensacionals cortinatges sonors que el mestre Benjamin Britten situava entre escena i escena del seu “Peter Grimes”; sens dubte, Britten ha deixat alhora la seva petjada en les partitures de Benjamin. El cas és que , com us avançava abans, anant d’interludi en interludi l’Orquestra del Liceu assoleix el cim guiada per la batuta d’un Josep Pons electritzant.
Pons controla a la perfecció una tan fascinant com complexa partitura que constitueix en tot moment una lliçó de pur teatre musical operístic en el qual ni una sola nota es perd pel camí: aquí, totes i cadascuna d’elles estan al servei de l’evolució escènica que requereix el llibret, de la plasmació amb trets sovint expressionistes de la psique dels seus personatges, de la visualització sonora de les conspiracions que van prenent cos per aquestes estàncies que , quan es torna a pujar el teló després d’un interludi, ja ens presenten un punt de vista diferent .
L’alteració visual provocada per la mobilitat del decorat, ens convida a captar totes les perspectives i ambigüitats que ofereix allò que s’està escenificant en ell. I alhora, no deixa de remarcar la sensació claustrofòbica d’espai sense sortida que presenta tan luxosament espaiós habitacle. Aquí queden enxampats tant els conspiradors com els que són objecte de conspiració. Tant els amants que han gaudit del seu moment de glòria abans de convertir-se en cadàvers, com el poble manipulat que reclama justícia i acaba sent objecte del més sofisticat menyspreu per part d’una reina mig alcoholitzada. Tant els fills de la casa reial que ja no podran escapar mai de la brutal crueltat que els hi ha estat alliçonada, com els seus progenitors i tutors que, creient-se posseïdors del poder, han acabat esdevenint també les seves víctimes.
A L’OMBRA DEL PRÍNCEP DE DINAMARCA
Aquestes estàncies decorades amb pintures que podrien ser de Bacon i guarnides amb una gran peixera que anirà perdent la seva vida interior a mesura que la mort pren protagonisme a l’escenari ( una peixera amb un alt sentit simbòlic; també la cort sencera resideix en un espai tan tancat com ho fan els mateixos peixos) , ben bé podrien formar part del palau d’Elsinor pel qual es passejava el príncep Hamlet perseguit pel fantasma del pare assassinat.
En mans de Crimp i de Benjamin,- i especialment , en mans d’una Katie Mitchell que remarca força el paral·lelisme mitjançant la seva posada en escena- ,la família real presenta obvis trets hamletians. Té o no té” el noi “ ( aquest altre príncep mancat de nom propi) alguna cosa del príncep de Dinamarca? Alhora, la reina Isabel de Crimp presenta certes similituds amb la shakespeariana mare Gertrudis. I també el conspirador Mortimer que acaba ficant-se al llit de la reina, sembla per moments haver seguit l’exemple de l’oncle Claudi , sense deixar de banda que la germana petita del “noi” d’aquesta història pot acabar tan alienada com la mateixa Ofèlia.
D’altra banda, com és ben sabut, a la tragèdia shakespeariana el príncep recorre a una companyia d’actors per tal d’escenificar l’escena del crim, i intentar que la ficció de la representació l’ajudi a capturar la veritat dels fets . El teatre dins el teatre hi juga a “Hamlet” un paper fonamental. Però pren també un enorme protagonisme en la cort d’aquest monarca que ,de tant desatendre el regne per gaudir dels plaers de la música, la poesia i l’amor en companyia del seu favorit Gaveston, acaba perdent tant la corona que fa constants actes de presència al muntatge de Mitchell, com la pròpia vida. Un llit també omnipresent – i ben cobert de plàstics quan el crim pot deixar taques culpables- es converteix aquí en l’escenari central d’un drama que gairebé sempre es desenvolupa davant la mirada dels espectadors.
Per aquest llit hi passaran els puntuals moments de desig, i també els molt més abundants moments de destrucció. En aquell llit morirà el rei en mans d’un botxí amb rostre d’amant , en un dels moments més prodigiosos i emotius del muntatge . I al voltant d’aquest llit hi situarà Mitchell un grapat de cadires que seran ocupades pels membres de la cort o altres convidats especials, públic ficat dins la peixera d’aquest teatre del poder sense sortida. Aquí, tota acció esdevé així espectacle.
La proposta del Liceu, constitueix una de les més ineludibles cites escèniques de la temporada