La sarsuela se’n va a aprendre les aigües
Com van, aquestes primeres setmanes de temporada? Heu començat ja a omplir l’agenda teatral amb cites escèniques inexcusables? Per cert que algunes d’aquestes cites resulten especialment estimulants per a tots aquells i totes aquelles de vosaltres que no us perdeu res que tingui a veure amb el teatre musical. Ja per començar, la gran directora d’orquestra Wanda Pitrowska -que malgrat que els seus orígens polonesos torna a exhibir un cop més els seus enciclopèdics coneixements de la cultura musical catalana- inaugura la temporada del Teatre Nacional de Catalunya tot recuperant L’aplec del Remei, l’obra de Josep Anselm Clavé considerada precisament com la primera sarsuela genuïnament catalana de la història, i estrenada al Gran Teatre del Liceu a les acaballes del 1858. Una sarsuela d’altra banda una mica trilingüe, perquè en ella no solament s’escolen personatges que parlen en un florit i divertit castellà d’aquells de senyoreta del barri madrileny de Salamanca del segle XIX que ha tingut pocs o cap contacte amb les classes populars, sinó que també hi té cabuda – per gentilesa d’un personatge anomenat Giménez destinat a emportar-se contundents rialles gràcies a la seva fanfarroneria – un andalús d’allò més caló.
Com ja deveu saber, la senyora Pitrowska s’ha fet càrrec amb anterioritat de la direcció musical dels dos espectacles amb què el TNC ha obert el seu curs escènic des que Xavier Albertí exerceix com a director artístic de la institució. Això, i la gairebé inversemblant semblança que existeix entre Madame Wanda i el senyor Albertí, ha donat peu a tota mena de rumors, i ha alimentat les més eixelebrades especulacions sobre el personatge. Fins i tot, hi ha qui diu que si a Wanda li traguéssim la perruca (jo segueixo pensant que el seu és cabell del tot natural, però hi ha gent dolenta que s’entossudeix a afirmar el contrari) ens trobaríem cara a cara amb el caparró del mateix Albertí! Quina bajanada! Qui hagi vist en acció a la Wanda quan té una orquestra davant seu – en aquest cas, acompanyada d’un nombrós cor, que per alguna cosa estem parlant del senyor Clavé- sap perfectament que en Xavier, no li arriba ni a la sola de les sabates de taló alt amb què acostuma a presentar-se la divina polonesa!
De moment, i a falta d’haver vist encara l’espectacle abans d’escriure aquestes línies , Wanda i Albertí ja m’han ensenyat quelcom nou. Serè sincer: fins ara desconeixia el força revolucionari –i republicà, i federalista- tarannà d’aquest músic autodidacta al qual li devem en gran mesura l’auge del moviment coral a Catalunya. Doncs, sí: resulta que – com a mínim, inicialment- per a Clavé els cors no eren realment l’objectiu, sinó més aviat el mitjà per assolir l’objectiu. En una època en la qual l’associacionisme obrer estava implacablement perseguit, posar en marxa un cor integrat per obrers resultava molt útil a l’hora de potenciar l’associacionisme sense caure en el perill de rebre una clatellada legal. Com qui no vol la cosa, cantant per aquí i cantant per allà, se li donava un bon cop de mà a la solidaritat obrera, i es creaven nous espais compartits oberts a la consciència de classe. El que no està renyit amb el fet que Clavé formés part d’aquella mena de revolucionaris per als quals l’art en totes les seves facetes ha de constituir sempre un element fonamental de l’empenta revolucionària. Això sí: sempre situant l’estètica al servei de l’ètica, i mai convertint aquesta última en quelcom secundari per rendir-se als plaers estètics. Vull dir que Clavé tenia molt clar en aquest sentit que l’art per l’art no té massa sentit: el que compte és l’art que contribueix al progrés social i al canvi. El cert és que, després d’haver llegit els molt interessants textos amb els quals el TNC ha acompanyat la presentació del muntatge i el molt didàctic pròleg amb què Albert Arribas introdueix la seva edició del text de l’obra publicada per Arola Editors, mai més tornaré a escoltar un tema de Clavé amb la innocència amb què ho feia abans: ara ja veig clar que darrere la gresca i els diàlegs d’una obra com aquesta, s’amaga de forma latent una voluntat subversiva gens amable amb l’ordre establert. De la mateixa manera que en la notablement eixerida visita al balneari de Caldes de Montbui que ens proposa la sarsuela, s’amaga una ben republicana broma sobre la visita real i reial que la reina regent Maria Cristina de Borbó-Dues Sicilies i la seva filla Isabel II algun dia s’hauria de fer un bon biopic sobre aquest desastre de monarca aficionada a col·leccionar amants) havien realitzat anys abans a la mateixa localitat, amb finalitats potser menys curatives del que pretenien. Tal com ens indiquen els creadors d’aquesta proposta (Wanda inclosa), cal separar definitivament el Clavé real, d’aquell altre que es va anar creant durant molts anys en l’imaginari col·lectiu, i que deixava reduït el personatge als seus trets més inofensius i folklòrics.
En guàrdia, que arriben Scaramouche i La Cubana
En qualsevol cas, després del breu pas de la batuta d’una Pitrowska decidida com sempre a treure-li la pols a partitures teatrals que formen part de la nostra història escènica, toca conèixer els nous treballs de dues companyes que tot i ser també històriques, segueixen formant part del nostre millor present. I que vinguin a coincidir a la cartellera el musical Scaramouche amb què Dagoll Dagom recupera un projecte al qual Albert Guinovart feia anys que donava voltes, amb aquest altre musical amb partitura de Joan Vives (present per partida doble, perquè ell és precisament el director musical de l’espectacle de Dagoll Dagom) que La Cubana s’ha muntat tot partint del molt divertit i irònic sainet de Santiago Rusiñol Gente Bien, constitueix sens dubte tot un luxe que cal no desaprofitar. D’aquí a poc (i deixant de banda el retorn triomfal de la sobrevalorada Molt soroll per no res) s’afegiran a l’oferta local dues propostes amb origen anglosaxó que representen formes absolutament diferents d’entendre el teatre musical; parlo de Priscilla, reina del desierto i Spring Awakening. Però de moment, el que toca és omplir de gom a gom el Victòria i el Coliseum. I gaudir tant de les emmascarades aventures musicals situades a un París ja gairebé revolucionari – Clavé s’haguera sentit ben a gust exigint Llibertat, igualtat i fraternitat! per aquests carrers- que ens proposa Scaramouche, com dels més aviat tirant a ridículs però molt nostrats burgesets nou-rics que deixa ben retratats el Rusiñol de Gente Bien.
I què es cou, mentrestant, pels escenaris internacionals?
Ja sabeu que d’un temps ençà els nostres cinemes ens permeten de tant en tant treure el nas cap a l’escena exterior, i gaudir de propostes sovint memorables que s’estan representant o s’han representat recentment als grans escenaris forans. I ja sabeu també que des d’aquesta secció intento tenir-vos una mica informats sobre el tema, donada la desinformació general que acompanya aquestes tan sucoses com poc promocionades projeccions que durant el present curs, acolliran també una altra il·lustre convidada decidida a no perdre’s tampoc la festa. No sé si serà efecte d’un saludable atac d’enveja que en aquest cas ha estat ben profitós per a tothom. Però el cert és que, tot seguint l’exemple de la Royal Shakespeare Company, enguany també la més emblemàtica de totes les grans companyes clàssiques de l’escena gal·la s’apunta a la festa. ¿Cal dir que estic parlant de la Comédie-Française, que d’altra banda és també la més veterana -va ser fundada el 1680- de totes les companyes franceses i – si no m’equivoco- de la resta d’Europa? De fet, fins i tot la mateixa Royal Shakespeare Company sembla encara un nadó al seu costat. I de fet, la mateixa RSC va néixer seguint una mica l’exemple de la Comédie, i amb la intenció de fer amb i per a Shakespeare el mateix que la Comédie havia fet amb i per a Molière i la resta de grans clàssics del teatre francès, tot reunint al seu voltant una companya estable d’actors. No cal ni dir que, arribat el moment, també l’espanyola Compañia Nacional de Teatro Clásico es va fixar en el model implantat per la Comèdie i seguit per la RSC, a l’hora de posar en marxa una formació amb companyia destinada a preservar i revisar amb ulls contemporanis el legat dels clàssics.
L’arribada de la Comédie trenca l’exclusivitat que fins ara tenia el teatre anglosaxó pel que fa a aquesta mena de projeccions. Tot i que, curiosament, la primera de les seves propostes sigui la d’assistir – el 13/10- a una representació de Roméo et Juliette dirigida per Éric Ruf. Ben mirat, fins i tot podria semblar que l’elecció de tan shakespeariana obra guardi una mena de missatge ocult latent: no voleu Brexit, britànics? Doncs a la vella Europa continental no us necessitem per a res, si es tracta de muntar els vostres clàssics en les mateixes condicions de qualitat amb què els munteu vosaltres!
Això sí: la segona projecció de la Comédie –que arribarà el 9/2/2017- ja mira cap a la grandeur local i ja li dóna el protagonisme que es mereix a l’autor per excel·lència de la casa: Molière i el seu Le Misanthrope se’ns presentaran sota la direcció de Clément Hervieu-Léger. I ja que hem parlat de passada de la RSC, no us oblideu tampoc del seu nou muntatge de King Lear: el tindreu en pantalla el 12/10 interpretat per un Antony Sher a qui dirigeix el seu marit Gregory Doran. Sher, evidentment, és un dels grans de l’escena britànica; per fer el Lear s’ha de ser inevitablement molt gran. Però posats a triar, reconec que aquest cop preferiria fer-li el salt a la RSC. I m’agradaria trobar-me als cinemes el King Lear que s’estrena aquests mateixos dies a l’Old Vic al ben mig d’una tant previsible com comprensible expectació provocada pel retorn escènic de la llegendària Glenda Jackson. La doblement oscaritzada actriu – sense dubte, una de les figures més emblemàtiques del cinema i el teatre britànic de fa unes dècades- feia anys i panys que no es pujava a un escenari, després d’haver sigut abduïda durant massa temps per una activitat política que ens ha privat del seu talent tant al cinema com a la pantalla. Però ara ha decidit tornar per la porta gran, en companya d’un text que, segons indiquen les estadístiques, porta cap a robar-li la primacia al príncep Hamlet i convertir-se en l’obra de Shakespeare que més es representa pel món en l’actualitat. És ben sabut que Lear ha estat des de sempre el personatge que desitja interpretar gairebé qualsevol actor prestigiós un cop arribada aquella edat que va més enllà de la maduresa. Però com ens va demostrar fa poc la mateixa Núria Espert, abordar tan complex personatge no és quelcom reservat als actors: també les actrius poden enfrontar-se al repte. I de fet, l’Espert és una mica la culpable del que Glenda Jackson es disposa a fer a l’Old Vic de Londres. Potser recordeu que, allà per l’any 1986, Núria va tenir la gosadia (fins i tot els seus enemics han de reconèixer que a la nostra estupenda actriu mai li ha faltat gosadia) d’estrenar-se com a directora amb un muntatge de la lorquiana La casa de Bernarda Alba en (més difícil encara) versió anglesa que van protagonitzar a Londres la mateixa Glenda Jackson i Joan Plowright, la vídua d’un Laurence Olivier del qual us en parlaré també d’aquí una estona. L’Espert va superar amb nota molt alta el desafiament: aquell espectacle que podeu recuperar sense problemes a Youtube gràcies a una versió filmada uns anys després que partia del muntatge de l’Espert i comptava amb el seu repartiment original, va suposar un notable èxit a tots els nivells. I d’aquella experiència, en va restar una bona amistat. Va ser aquesta amistat, la que va portar a què Glenda es deixés caure pel Teatre Lliure per tal d’assistir a una funció del Lear dirigit per Lluís Pasqual que ha suposat un nou triomf professional de l’Espert. I acabada la representació, Glenda ja tenia molt clar que ella volia fer el mateix que la seva amiga. Ara, cal desitjar que l’experiència li resulti prou satisfactòria per a intentar recuperar una mica el temps perdut per culpa dels laboristes és la seva molt activa militància en aquest partit, la que ens ha privat d’ella) . I que els seus 80 anys complerts el passat mes de maig es transformin en la seva segona joventut com a animal escènic i cinematogràfic.
Cossos molt calents a Saigon
Però tornem on érem. Us he dit que aquest inici de temporada era molt bo pels fanàtics del teatre musical, i faltava encara parlar-vos d’un parell de guindes que ens arribaran precisament gràcies als cinemes que es transformen per una estona en escenaris. En un cas, viatjant cap aquella Saigon de la qual el 30 d’abril de 1975 va partir l’últim helicòpter d’un exèrcit nord-americà que acabava de perdre la guerra de Vietnam; ben aviat, aquella ciutat seria coneguda com a ciutat Ho Chi Minh. I en l’altre cas, viatjant cap aquella altra Anglaterra de finals dels anys 50 en la qual una generació de joves autors teatrals coneguda com la dels joves irats i una generació de joves cineastes agrupada en torn l’etiqueta Free Cinema (val a dir que en molts casos, els noms es repetien) proclamaven la fi definitiva de l’Imperi Britànic, i la necessitat de regeneració social, política i cultural d’una Anglaterra ficada de ple en una decadent crisi de valors.
Comencem pel Vietnam. Miss Saigon va arribar a l’escenari de l’emblemàtic i immens teatre Drury Lane de Londres el 20 de setembre de 1989, acompanyada de la màxima expectació mediàtica i d’una venda anticipada de localitats a l’altura de les expectatives. Unes expectatives situades a un molt alt nivell , si tenim en compte que l’espectacle suposava la segona col·laboració entre el productor Cameron Mackintsoh i el tàndem creatiu de Les Misérables, el compositor Claude-Michel Schönberg i el lletrista Alain Boublil. Fins i tot John Napier, el dissenyador escènic que havia aixecat la mítica barricada de Les Miz convertida en l’element visual més emblemàtic d’aquell muntatge llegendari que, com sabeu, encara ara continua exhibint-se a la cartellera londinenca, va ser convocat també per tal d’atorgar-li a la convulsa Saigon en guerra una presència teatral d’impacte.
Miss Saigon va complir àmpliament les expectatives, ocupant al llarg d’una dècada l’escenari del Drury Lane, fent un salt a Broadway recompensat també amb una pluja de premis Tony i amb recaptacions de rècord, i entrant per la porta gran a la llista de musicals mega-espectaculars que avui en dia han accedit ja a la categoria de clàssics. I tot, en gran mesura, gràcies a Puccini, el compositor operístic que més ha influït en moltes ocasions en el treball del mateix Andrew Lloyd Webber. I en el qual es van fixar també Schönberg i Boublil quan van decidir agafar com a punt de partida l’argument de Madama Butterfly, tot convertint la patidora geisha d’aquella història en la futura prostituta (l’obra s’inicia justament quan Kim està a punt d’enfrontar-se al seu primer dia de treball) d’un bordell de Saigon ple a vessar de soldats americans a la recerca d’una mica de diversió abans de torna a ficar-se pels arrossars del Vietnam. No cal ni dir que entre aquests soldats que se’ns presenten amb la testosterona pels núvols mentre canten el potent tema The Heat is On in Saigon, es troba l’home que li canviarà la vida a la Kim, l’oficial Pinkerton d’aquesta història. Amb una diferència: mentre Pinkerton no arriba mai a prendre’s seriosament l’amor sense condicions de la Butterfly i sempre sap que la considera poc més que una joguina sexual amb dret a moments aïllats de fantasia romàntica (Pinkerton és un mala peça), el soldat de la Kim, en John, és un bon xicot que se l’estima de debò. Aquesta és de fet una de les més grans variants introduïdes pel llibret en relació a l’obra de Puccini, juntament amb el protagonisme que adquireix aquí el personatge de l’Engineer, una mena de proxeneta- estafador- mediador per a tot i confident amb sang francesa i vietnamita per les seves venes que vindria a ser una variació molt lliure i molt ampliada de Goro, l’home que concerta la mig falsa boda entre la Butterfly i Pinkerton. Tot i que, naturalment, la diferència més gran entre les dues obres ve marcada pel context bèl·lic, per aquesta guerra de Vietnam que va posar en tela de judici el Somni Americà com potser no ho ha fet cap de les guerres anteriors o posteriors en les quals els Estats Units han ficat cullerada; ni els més recents i també molt contestats desastres de l’Iraq i l’Afganistan han rebut un rebuig intern tan visceral com el que va rebre aquell conflicte. I per cert que l’American Dream dóna lloc a què l’Engineer ofereixi precisament al fragment musical potser més electritzant d’una obra en la qual l’element èpic i la intensitat romàntica guarden un molt ben assolit equilibri.
En aquest helicòpter no hi cabem tots!!!
Però naturalment, el fragment visual més emblemàtic de l’espectacle i el que va donar més a parlar quan es va estrenar el muntatge original, era aquell en el qual irromp a l’escenari des dels aires l’últim helicòpter de la guerra del Vietnam, l’ Air America ‘Lady Ace 09’ que es va aixecar de la terrassa de l’edifici Pittman de Saigon rumb a l’ambaixada nord-americana el 30 d’abril de 1975, deixant darrere seu centenars de vietnamites que, salconduit en mà, tenien també ells encara l’esperança de poder fugir marcant rumb cap al Somni Americà. D’helicòpters, n’hi ha hagut a totes les guerres des que es va inventar aquest artefacte volador. Però iconogràficament, cap guerra ha acabat tan associada a l’helicòpter com la guerra de Vietnam; i d’això, en dóna també bona prova l’excepcional pel·lícula de Francis Ford Coppola Apocalypse Now. No és doncs estrany que a l’hora de muntar un gran musical ambientat en aquell Vietnam, l’helicòpter es convertís no solament en un element definitori de l’esplèndida imatge gràfica de l’espectacle, sinó també en el must de la vetllada, aquell moment que tothom esperava en candeletes, ficat dins una producció que de fet n’anava plena de moments destinats a deixar el públic bocabadat. Cal recordar en aquest sentit que al muntatge original hi havia una escena en el qual s’aixecava a l’escenari una estàtua d’Ho Chi Minh tan colossal que més d’un cop la tècnica va fallar, i es va haver de recórrer a recursos manuals no tan vistosos però més efectius en cas d’emergència.
Doncs bé: ara, aquell helicòpter es disposa a sobrevolar Barcelona. Però només serà visible des dels cinemes que acullin la projecció el pròxim 20/10 de Miss Saigon: 25TH Anniversary; una projecció que, d’altra banda, us permetrà veure allò que a Broadway es veurà d’aquí a uns mesos; un cop més, tenim l’oportunitat de gaudir d’una exclusiva.
Fa un parell d’anys, Cameron Mackintosh va decidir amb molt bona fortuna donar-li nova vida al que ha estat un dels triomfs més inqüestionables de la seva d’altra banda ben triomfal carrera com a productor teatral. I va estrenar al teatre Prince Edward de Londres una nova producció de l’obra, dirigida per Laurence Connor de manera potser lleugerament més intimista que l’original, però no per això menys espectacular. Una producció que té l’encert de crear quelcom nou sense fugir d’elements iconogràfics associats a aquella primera i mítica versió. I defensada per un repartiment magnífic dins del qual no me’n puc estar de destacar la memorable presència de Jon Jon Briones: el seu Engineer – quan veieu l’espectacle segur que em doneu la raó- està a l’altura d’aquell altre que li va proporcionar al fantàstic Jonathan Pryce un grapat de premis. I quan arriba el moment d’atacar l’American Dream com si s’hagués ficat al cos un carregament sencer de coca de la bona (em refereixo a aquella que no porta ni ‘cola’ ni pinyons), Jon Jon et deixa literalment clavat a la butaca, i sota estat d’hipnosi estupefaent: quina força gairebé sobrenatural, la que mostra a l’escenari aquest gran actor que, d’altra banda, ètnicament s’adequa millor al personatge de què ho feia Pryce (quelcom que va comportar alguna polèmica). Farcit també amb una intensa càrrega emotiva –la parella protagonista transmet una molt notable credibilitat sentimental-, les representacions a Londres d’aquest muntatge esplèndid, van coincidir amb el 25 aniversari de l’estrena de l’original. I Cameron ho va voler celebrar convidant a l’escenari un cop finalitzada la representació a bona part del repartiment d’aquella primera estrena, i enregistrant la seva actuació per tal de difondre la vetllada projectant-la primer a cinemes de mig món, i editant-la després en DVD i Blue Ray. De fet, sembla que l’idea inicial de Cameron havia estat la de centrar-se en l’enregistrament d’un gran concert d’aniversari. Però, molt encertadament, va acabar canviant d’opinió, convençut que per damunt de tot calia preservar el caràcter de la representació de l’obra, tot afegint-li com a plus aquella funció especial per la qual van passar des del mateix Jonathan Pryce revisant també ell el seu Somni Americà, fins a una Lea Salogna a la qual el paper de Kim li va permetre accedir al status de gran estrella del teatre musical que encara ara manté. Tal com us deia, aquesta primavera el muntatge arribarà a Boradway. I després de molts anys de rumors i negociacions, sembla que finalment està ja confirmat que Miss Saigon tindrà també versió cinematogràfica, dirigida per Danny Boyle. Llavors haurem de tornar al cinema, un mitjà en el qual Miss Saigon pot lluir també d’allò més. Però de moment, no us perdeu aquesta projecció imprescindible. I si voleu repetir, tingueu en compte que en principi està anunciada la venda en DVD i BlueRay de l’espectacle a partir del pròxim 24/10. El que ja de pas em serveix per comunicar-vos que aquella Gypsy de la qual us vaig parlar amb tant d’entusiasme al seu moment protagonitzada de forma magistral per Imelda Staunton estarà també a la venda a partir del 28/11: si us voleu fer un bonic regal anticipat de Nadal, aquí teniu un parell de bones idees, teatrers!!
La decrepitud d’un animador incapaç d’animar ningú
Vau veure Sota la ciutat, el notable espectacle de Llàtzer Garcia (per cert, no us perdeu la seva excel·lent L’última nit del món; us permetrà entrar en una dimensió desconeguda sense sortir de la Flyhard) estrenat fa uns mesos al Lliure? Si ho vau fer, potser recordeu que en aquella obra hi sortia un director de teatre una mica irat amb el món i amb la seva professió, i ple de dubtes sobre què en restava en el seu present d’aquell talent que havia estat aclamat al seu passat. Aquell personatge feia constant referència a una obra que tenia intenció d’estrenar, i de la qual al llarg del text de Llàtzer no es deia mai ni l’autor ni el seu títol original. Però les pistes eren molt obvies, com ho eren també les seves connexions amb el personatge imaginat per Llàtzer: es tractava de Mirant cap en darrere amb ira (Look Back in Anger), la peça plena de tocs autobiogràfics que John Osborne va estrenar el 1956 al teatre Royal Court de Londres. I que va fer d’ell de forma immediata la veu més representativa d’una nova generació d’autors que renegava d’aquell altre teatre britànic sovint ple de talent una mica acadèmic que dominava l’escena britànica de post guerra. Una obra que per cert, es mereixeria un retorn a la nostra cartellera més lluït que aquella versió lliure oferta per Marc Martínez al Teatre Borràs fa uns pocs anys. I que està protagonitzada per Jimmy Porter, un personatge que com us deia responia una mica a la imatge que Osborne tenia d’ell mateix. Però que donat l’impacte que va tenir l’obra, evidentment responia també amb molta probabilitat a la imatge que tenien d’ells mateixos tants altres joves britànics gens identificats amb els valors més enquistadament tradicionals i classistes de la societat britànica. Porter, cal dir-ho, no és precisament algú que desperti la nostra empatia: ficat en un triangle amorós en el qual dues germanes ocupen el lloc dels altres dos vèrtexs (un triangle també amb similituds amb aquell en el qual Osborne s’estava ficant fora d’escena), Porter sap com transformar la seva ràbia en dolor aliè. Però alhora, Osborne sap també com fer-nos entendre de quina manera aquesta ràbia respon a la seva humiliació personal com a representant d’una classe obrera trepitjada per les classes dirigents. I ficada de ple en les penúries econòmiques d’un país que encara tenia somnis imperials (i que potser encara els té; el Brexit, respon en gran mesura a aquesta fantasia imperial), però que alhora seguia intentant sortir del depriment forat d’una post guerra massa llarga i massa dura.
Olivier es vol renovar
Potser heu vist la pel·lícula basada en l’obra i interpretada per Richard Burton, Claire Bloom i Mary Ure que Tony Richardson – responsable també de la posada en escena teatral- va dirigir el 1959. I si és així, i si us interessa el Free Cinem britànic – menys trencador a escala formal que la contemporània Nouvelle Vague francesa, però més compromès pel que fa a la denuncia social- potser heu vist també The Entertainer, la pel·lícula del 1960 que va tornar a reunir Osborne i Richardson després d’haver-los tornat a reunir també a l’escenari.
El cas és que quan el teatre dels angry young man va irrompre als escenaris britànics amb ganes de qüestionar l’establishment teatral del moment, Sir Laurence Olivier feia dècades que era en gran mesura un membre més d’aquest mateix stablishment. I sent també aclamat com l’actor shakesperià per excel·lència. En podien haver-hi d’altres tan bons com ell (n’hi havien uns quants: Gielgud, Redgrave, Richardson… per no parlar del talent dels nou vinguts, com ara O’Toole o el mateix Burton). Però no n’hi havia cap de tan popular, ni amb una carrera cinematogràfica tan extensa. El cas és que a Olivier, li va passar una mica el que li va passar a Elvis amb The Beatles. Segons sembla, la seva primera reacció davant Look Back in Anger va ser poc entusiasta. Però ben aviat se’n va adonar de la importància d’aquell text. I alhora, de l’important que era no quedar-se ell mateix despenjat de la modernitat trencadora representada per Osborne. I li va encarregar una obra; un text des del meu punt de vista magnífic que, d’altra banda, li va proporcionar a Olivier un gran triomf personal. Sir Laurence acabava de demostrar que no li calia posar-se la perruca i la gepa de Ricard III ni pintar-se la cara de negra per interpretar Othelo: el seu talent, tenia vida més enllà de Shakespeare. I podia ficar-se amb resultats igualment impressionants sota la pell d’Archie Rice, un còmic i cantant de Music-Hall tronat els bons dies del qual –en cas que n’hagués viscut algun- queden molt més endarrera del que ell voldria reconèixer. Si portaveu estona preguntant-vos quin vincle podia existir entre aquest important text i el teatre musical, aquí el teniu ja. L’obra d’Osborne salta constantment de les escenes familiars que ens permeten assistir a la ruïna familiar del personatge, a aquelles altres que ens permeten comprovar una ruïna artística que llisca ara per escenaris de segona o més aviat tercera categoria. I tant en un lloc com a l’altre, Rice es converteix per Osborne en una bona metàfora de la decadència d’un Imperi necessitat d’una nova música.
Però oblidem-nos de Laurence Olivier. Aquí tenim a qui molts cops ha estat definit com el seu successor. Especialment, quan va debutar al cinema dirigint i interpretant una nova versió cinematogràfica de l’obra Enric V, emulant així el que havia fet dècades abans el seu ídol. O – per seguir al cinema- quan ens va oferir un vistós i integra Hamlet. O quan – sortint de Shakespeare- va filmar i interpretar un més aviat oblidable remake de La huella, aquella sensacional pel·lícula que li va proporcionar a Olivier una nova nominació al Oscar. I en la qual, per cert, compartia pantalla amb el mateix Michael Caine que anys després va interpretar en el remake el paper que abans havia interpretat Olivier.
Imagino que a hores d’ara, ja sabeu que estic parlant de Kenneth Branagh. I veure Branagh cantant, ballant, ficant-se desconcertat en unes discussions familiars que sembla no entendre de què van perquè Archie es nega a entendre la realitat, i enfonsant-se en una mediocritat patètica, és quelcom que podrem fer el pròxim 27/10, assistint en directe a una representació de The Entertainer retransmesa des del teatre Garrick .
Archie us espera, carregat de mals acudits i cançons passades de moda. I amb ell, us esperen les restes d’un imperi en via Brexit.