La sala petita del TNC ens transporta a la Venècia del segle XVI. Una Venècia enriquida pel comerç, que alhora es deleix per l’art. La pintura d’un mural de la Batalla de Lepant acabarà convertint-se en el somni i el malson d’artistes i polítics.
Galàctia, pintora, rep un encàrrec del Dux de Venècia: pintar un quadre enorme en què es reflecteixi la glòria de la Batalla de Lepant.
Galàctia hi vol pintar l’horror, el patiment i el desastre, mentre que el Dux i els altre membres de la cort hi volen veure l’honor, l’orgull i la victòria.
Galàctia és una dona independent, vividora i arrogant, com la mateixa pintura, que lluita pràcticament fins al final per véncer el poder amb l’art.
Ni els precs de Càrpeta, l’amant i pintor, ni les paraules de Supporta, la filla, serveixen perquè Galàctia reflexioni i cedeixi a les peticions del poder.
El poder decideix castigar a Galàctia amb la presó, per haver volgut representar una veritat que no convé que se sàpiga, i encarrega el projecte a Càrpeta. Però les obres de Galàctia són massa perfectes per ésser substituïdes per altres.
Finalment la figura de la crítica d’art, a cavall entre l’artista i el polític aconsegueix que el poder s’adapti a l’art i que l’art s’adapti al poder.
Una escenografia simple i fosca, situada a dos nivells d’alçada fa que Galàctia, Càrpeta, Supporta i els altres artistes de la ciutat es moguin principalment per la part de baix de l’escenari. El poder gairebé sempre es fa evident a la part de dalt i sovint el traspassa, per situar-se per sobre de tot, fins i tot del públic. Ocasionalment art i poder inverteixen la seva situació en els dos nivells o fins i tot comparteixen el mateix espai.
Al primer acte l’art domina sobre el poder i això és reflecteix en el vestit vermell de Galàctia, el vestuari del poder és elegant però fosc. Al segon acte el poder ha assimilat l’art, ara Galàctia canviarà el seu vestit per un de color negre.
Escenes d’una execució, una obra que ens mostra que la manca de llibertat i la creació són difícilment compatibles. A la vegada ens fa esment que és més fàcil deixar-se arrossegar pel “raonament”, que no pas ser fidel a la passió.
