Cal reconèixer-ho: el Grec 2010, ens ha ofert en temes de dansa una programació d’aquelles per llepar-se els dits; feia anys que el Festival d’Estiu de Barcelona no reunia un grapat d’espectacles coreogràfics tan potents com el que s’ha pogut reunir enguany. Això sí, a canvi de tanta qualitat, aquesta generosa dosis de boníssima dansa, ens ha deixat amb el neguit ficat al cos.
Evidentment, ja ho sabíem, que les coses van molt malament. Però, per si de cas algú volia oblidar-se de la realitat amb l’excusa que estem a l’estiu, i que, quan fa calor, ve de gust posar-se una mica frívols, aquí estaven els dansaires per fer-nos memòria, i recordar-nos que vivim en un món en crisis total, potser no tan diferent d’aquella Edat Mitjana que, sovint, ens mirem amb injustificada prepotència, com si es tractés d’una època de barbàries sense res a veure amb la nostra civilitzadíssima societat d’alta tecnologia. Que faríem, si de cop, no poguéssim encendre ni una trista bombeta?
ESSENCIAL I RADICAL ROSAS
És cert, a la sortida de la representació de En atendant, l’extraordinari nou espectacle de Anne Teresa De Keersmaeker i la companyia Rosas, es podien veure moltes cares de pomes agres, i es podien escoltar nombrosos comentaris de desconcertada decepció. Fins i tot, de desvalorització global de tot el que s’havia pogut veure en aquesta tarima de l’amfiteatre de Montjuic que, si l’organització i els equips tècnics del Grec, li haguessin fet cas a la llegendària coreògrafa, fins i tot, hagués sigut retirada del teatre: posats a triar, De Keersmaeker, hagués preferit que els seus ballarins, dansessin damunt la pedra original del teatre. Més enllà de la legítima opinió particular que cadascú pugui tenir sobre una proposta tan singular com aquesta, no deixa de ser curiós que, a l’hora de carregar-se el muntatge, el treball d’aquests ballarins que s’estaven deixant la pell, semblés estar passant desapercebut.
Però és que aquí, resideix precisament un dels elements més fascinants de l’espectacle.
La creadora de Rosas, ha volgut presentar-nos un tros de dansa pura sense artificis enlluernadors, i sense altre llum que la llum natural que es va rendint a la foscor a mida que el sol s’apaga. Ha volgut crear un muntatge buit de moments d’impactant coreografia que delimitin clarament l’inici o el final d’un fragment coreogràfic, i convidin a l’aplaudiment; aquí tot te la forma continuada d’una mena d’assaig general en el que els ballarins s’observen els uns als altres, o es donen un cop de mà quan creuen que el company o la companya, ho necessiten.
Ha creat un espai sonor en el que la bellíssima musica de L’ars subtilior nascuda al segle XIV, comparteix protagonisme amb els llargs moments d’aparent silenci que, en realitat, serveixen per fer-nos presents la gran quantitat de sons naturals o artificials que envolten i travessen l’escenari. Cert: recuperant la polifonia musical d’una època que va viure en estat de crisis permanent, la coreografia ens porta a trobar paral•lelismes amb l’estat crític en el que ara ens trobem.
Però, per damunt d’això, el que fa Anne Teresa, és visualitzar amb l’ajut del cos dels seus ballarins la convivència constant amb la fragilitat, el cansament i la fugacitat de tot plegat a la que estem condemnats: Per això, el seu muntatge, deixa anar una constant sensació de melangia tan plàcida com inquietant. Tot i que,i potser fins i tot per damunt d’aquestes consideracions, En atendant sembla estar-nos fent una mena d’observació o de pregunta en torn a la nostra forma de contemplar la dansa. Què busquem, quan gaudim d’una coreografia? Esperem només retrobar-nos amb un tranquil•litzador plaer estètic?
Pot ser, que, de vegades, arribem a confondre allò que ens enlluerna, – l’embolcall seductor de la coreografia -, amb allò que ens hauria de remoure quelcom dins nostre? Som encara capaços de recuperar la forma bruta del que és essencial, sense estar només pendents del glamour vistós de l’espectacle?
MUSICA POC CELESTIAL
Mentre anem rumiant aquestes preguntes, i sense sortir-nos del tema de la crisis total de valors, i de la música amb inspiració religiosa, anem-nos cap a la doble sessió de vidència coreogràfica que ens ha ofert el Teatre Nacional de Catalunya.
D’una banda, a la Sala Gran, Marta Carrasco deixava anar els seus més radicals fantasmes anticlericals per mostrar-nos amb Dies Irae, i en companyia del Rèquiem de Mozart, tots els instruments de tortura –psicològica, i física- i de manipulació dels que disposa la Santa Mare Església. A risc de guanyar-se la excomunió –ja sabeu que el Sant Pare, no gasta manies- Carrasco ens convida a una cerimònia profana en la que ens retrobem amb tots els trets característics del seu inconfusible estil. Resulta fàcil, reconèixer en aquesta colla de feligresos als monstres marginats que han ensenyat ja el nas en tants altres espectacles de l’estupenda creadora. També reconeixerem de seguida el seu grotesc sentit de l’humor, els seus somriures desoladors potenciats per un excés de carmí, la seva peculiar forma de fer d’un vestit o d’un tros de tela sorprenentment elàstica l’amagatall d’un crit de terror o d’un rostre ple d’angoixa.
Dies Irae, té alguna cosa de magnífic recull de l’imaginari Carrasco, situat al mig d’un camp de creus de fusta i de pàgines de la Bíblia que, a mi, em va fer pensar una mica amb les opressores i hipnòtiques estructures escèniques del teatre de Kantor. A Carrasco se li pot retreure aquest cop la manca d’elements originals. I també, algun fragment textual del tot innecessari, i un pel massa evident. Però la seva capacitat per crear imatges plenes de bellesa desassossegant, continua intacte.
Uns metres a sota de l’església de Carrasco, Iago Pericot demostrava que també ell, continua tenint intacta la seva capacitat per seguir presentant-nos espectacles originals i torbadors. Ben cert; el veterà Pericot de La venus de Willendorf vista a la Sala Petita del TNC, tampoc, necessita a aquestes altures re inventar-se: l’estètica, la il•luminació, el tractament del cos humà i del nu, i fins i tot, la voluntat de compromís d’aquest notable espectacle, poden semblar en certa forma una mena de catàleg il•lustrat de tots els grans temes i totes les innovacions que han recorregut des de sempre l’obra del creador de Mozart Nu o Simfònic King Crimson.
El cas, és que Iago utilitza aquest cop aquests recursos per oferir-nos un fresc sobre la violència humana en tota les seves variants, que la Venus de Willendorf reencarnada en el cos de l’actriu Karle Beristan, contempla amb una mirada que transmet alhora perplexitat, tristesa, dolor i comprensió. No hi ha dubte que la presència constant a l’escenari d’aquesta Venus muda però plena d’expressivitat, és un dels grans encerts del muntatge. Com ho és, la forma d’introduir a l’escenari el naixement del primer tret de violència de la humanitat; una escena en la que l’agressor que ha deixat anar la seva agressió com qui diu tot jugant, comença a donar-se’n conte del poder inesperat que li ofereix el seu gest: no sé per que, però en aquest moment, vaig recordar el mono de 2001, descobrint sobtadament com transformar un os en un arma letal.
JAPÓ, MARCA EL PAS
Ja ficats en aquest context, només faltava que l’Imperi del Sol Naixent, ens acabés d’ensorrar amb dos propostes coreogràfiques tan intranquil•litzants, com extraordinàries. És el que tenen, els espectacles bons de debò; encara que et deixin la moral per terra, et fan sortir del teatre en estat d’eufòria. Això, encara que et trobis els carrers a punt de ser ocupats per l’eufòria de la “Roja”. Que és precisament el que va passar l’11 de juliol quan Ko Murobushi, va acabar la representació de Dead 1/Quick silver, el memorable duet de coreografies amb el que ens havia deixat l’anima en un puny. Com t’ha d’importar “La Roja”, si ho acabés de veure tot tan negre?
El cas és que Murobushi, ens va tornar a demostrar la tremenda capacitat d’emoció que pot transmetre la dansa butó. La tremenda angoixa continguda en cadascú dels seus moviments plens d’exasperant i hipnòtica lentitud. La tremenda visceralitat d’aquesta expressió coreogràfica que va néixer sota la fosca inspiració del fong atòmic. I que mig segle desprès del seu naixement, segueix sent capaç de conduir-nos cap els nostres racons més foscos. Clar que si el butó, et fa pensar sempre en un desolat paisatge post nuclear en el que no hi creix ni la mala herba, tampoc el paisatge amb ressons post industrials en el que Saburo Teshigawara situa Mirror and Music, convida precisament a engegar coets.
Ja per començar, Teshigawara obre el seu espectacle omplint l’escenari (en aquest cas, l’immens escenari de la Sala Gran del TNC) amb personatges encaputxats, fredes llums tallants i buits desolats capaços de posar neguitós al més adobat espectador del Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges. Després, venen les repeticions obsessives de moviments mentre sona la musica barroca. I un solo hipnòtic del mateix Teshigawara capaç de posar-te els pels de punta. I els fragments presidits per un fals immobilisme en el que s’estan remenant moltes coses.
I la sensació final d’haver vist un d’aquells muntatges que sap com visualitzar de forma abstracta inquietuds intimes: descobrir la companyia Karas, i la seva gran capacitat per deixar-te tocat, ha sigut sens dubte, una de les millors coses d’aquest Grec que ens ha proporcionat també la possibilitat de gaudir amb un dels millors espectacles flamencs dels darrers anys. Eva Yerbabuena, volia dedicar-li tot un muntatge al tema de la malenconia. I hi ha sortit una Lluvia d’antologia.
Un espectacle flamenc en el que, alhora, es pot detectar l’ombra de la millor coreografia contemporània –l’influencia de Pina Bausch, es fa per moments ben palesa- sense deixar de ser alhora radicalment pur. I sense necessitat d’apuntar-se a la fàcil fusió de la que sovint, s’abusa un pel massa. El d’Eva Yerbabuena, no és un espectacle turístic, a la manera d’aquest italianitzat Rosso que Rafael Amargo, ha presentat aquests dies al Liceu (i en el que per cert, el brillant bailaor, s’ha fet un tip de copiar l’estil de Maurice Bèjart). El d’Eva, és un espectacle tècnicament aclaparador, i ple també d’aclaparadora originalitat, i d’intensitat emocional.
DANSANT AMB BON ROTLLO
Però que no sigui dit, que això de la dansa, s’ha tornat un ofici molt pessimista. Al Grec, hi ha hagut també l’opció de gaudir de coreografies força més tranquil•litzadores. O fins i tot, tocades d’un sentit de l’humor potser inexplicable, però si, molt evident. Aquest és per exemple el cas del de l’excel•lent Ki de Gelabert/Amat.
Començant per la pluja de sabates inicial, continuant per l’imaginativa i divertida forma amb la que el vestuari juga amb la tradició del Teatre Kabuki, i acabant per la forma com Gelabert i els seus magnífics companys d’escena japonesos, ofereixen un espectacle “a la japonesa” que ni és oriental, ni és occidental, si no, tot el contrari: també aquí, estem ben lluny de la fusió canònica.
I tampoc, la trobada entre flamenc, coreografia contemporània, i ritmes àrabs que ens proposen María Pagés i Sidi Larbi Cherkaoui, té res a veure amb el tòpic. Més enllà de l’inqüestionable talent d’aquesta parella atípica, aquí el que compte és, un cop més, el sentit de l’humor, i la imaginació estètica d’una proposta que, per moments, fins i tot pot semblar atacada d’un excés d’esteticisme, com si l’efecte visual de tot plegat, s’imposés a qualsevol altre consideració. Però, per sort, Pagés i Cherkaoui són gegants de la dansa, capaços d’evitar amb un moviment o un “taconeo” el perill de deixar-se arrossegar per la temptació de fer coses només boniques.
Un perill que, de vegades es deixa sentir també als espectacles de la companya de Taiwan Cloud Gate Dance Theatre. El seu Wild Cursive inspirat en la forma més abstracta i buida de significació aparent de la cal•ligrafia xinesa, i ple de rajolins de tinta xinesa –recordem que l’aigua, era l’element protagonista del seu anterior Moon Water– és un espectacle tan formalment preciós, com una mica fred. Però és clar: tampoc és cosa de demanar-li sempre a la dansa que sigui capaç de commoure’t a la manera en que ho fan els muntatges del que parlàvem abans.
I, per acabar a la manera clàssica, acabem amb el millor espectacle de dansa clàssica que ha passat per Barcelona en molt de temps. Acabem amb el magnífic conte de La Bella Dorment, tal i com l’explica l’English National Ballet. Aquí, tot és fastuós. I quan dic tot, vull dir la perfecció dels ballarins, però també el seu talent per interpretar els seus personatges, per donar-lis una entitat humana més enllà de l’exhibició tècnica amb alguna cosa d’exercici gimnàstic vestit amb tutú, en la que cauen de vegades algunes il•lustres estrelles i companyies.
I vull dir també, la bellesa d’un vestuari i una escenografia que, en gran mida, recupera la de l’històric muntatge d’aquest ballet que la formació va estrenar al 1946. Cal recordar que, llavors, l’escenografia i el vestuari, van ser dissenyats per Oliver Messel que, entre altres coses, havia sigut el responsable de crear els fantàstics vestits de la memorable pel•lícula de Michael Powell El lladre de Bagdad. Serà per això, però el cas és que, quan el teló del Liceu va pujar, em va semblar trobar-me davant els mateixos cromatismes i la mateixa atmosfera que Powell i el seu no menys genial col•laborador Emeric Pressburger, van triar per fer de Les sabatilles vermelles i Els contes de Hoffmann dos obres mestres absolutes del cinema fantàstic i musical.