Ha començat el compte enrere. Si tot va com ens asseguren els profetes especialitzats en interpretar el Calendari Maya, el proper 12 de desembre en té que passar una de molt grossa al món. Això suposant que el món aguanti fins aquell dia: el pessimisme econòmic i les males notícies de tota mena s’acumulen a velocitat inquietant. Fins i tot la cartellera comença a omplir-se de visions apocalíptiques; en aquestes últimes setmanes la fi del món se’ns ha presentat des de les imatges d’una memorable obra mestra cinematogràfica de Lars Von Trier (Melancolia), des de l’escenari d’una notable òpera grotesca de Ligeti extraordinàriament dirigida per la Fura dels Baus (Le Grand Macabre) i des de la mirada d’un jove autor (Javi J. Moyano ) que s’ha estrenat a la Beckett reunint a un parc públic desolador tres personatges convençuts que el nostre satèl•lit és a punt de caure’ns damunt el cap (la irregular, tot i que prometedora Rates (abans que la lluna caigui)).
Així les coses, potser que comencem baixant cap a l’inframón: tot el que vingui després a la força ens ha de semblar millor.
UNA TEMPORADA A L’INFERN: VOSTÈ JA HO ENTENDRÀ
Qui sap! Potser si ens deixessin escollir acabaríem fent com la protagonista d’aquest monòleg de Claudio Magris que Xavier Albertí i Carme Sansa han transformat en una de les propostes més estimulants del que portem de temporada. Potser, entre restar eternament entre les tenebres de l’inframón sense esperar ja res en concret -però alhora sense patir l’angoixa de les nostres expectatives i de les expectatives que els altres tenen de nosaltres- o tornar al món dels vius de la mà del nostre particular Orfeu, acabaríem prenent la primera opció.
Cal dir que l’Eurídice imaginada per Magris no és altre que la seva pròpia dona, morta deu anys abans de l’escriptura d’aquest text. I cal dir també que imaginar aquesta opció serveix a Magris per parlar en veu alta del seu dol oferint alhora un gens complaent i sovint dolorós autoretrat de les seves pròpies mancances i egoismes i de les seves petites vanitats literàries. Tot, sempre, contemplat des dels ulls de l’estimada; un ulls que ara ja no miren enlloc concret, que es perden entre els records amb amor lúcid, però sense excessos de nostàlgia, i que prefereixen imaginar amb serenitat el complex rostre contradictori de l’estimat que retrobar-se il•lusòriament amb ell. Els ulls d’una fantàstica Carme Sansa, dirigida a la perfecció per un Xavier Albertí conscient que les veritables emocions es troben sovint esperant a la foscor, pronunciades per una veu que no necessita cridar gens per ser del tot intensa.
L’ALTRA CARA DE L’INFERN: PERSÈFONE
Aquí sí que no hi tinc cap mena de dubte: a l’inframón de Comediants no m’hi busqueu. Com a mínim voluntàriament, no em ficaria mai en aquest avorrit infern que, malgrat les musiquetes, les coloraines, les màscares i l’humor letal, pot resultar força més ensopit que la casa de repòs suggerida per Magris.
De la mà de Persèfone en persona reencarnada en Àngels Gonyalons, Comediants pretén oferir-nos una mena de reflexió lúdica sobre la mort, la por que ens provoca, el dol i les ambicions que es creen al seu voltant, el negoci que origina i l’itinerari que segueixen cadascú per la seva banda el cos i la suposada ànima del difunt.
És clar que aquestes pretensions formulades sobre el paper s’acaben diluint en una dramatúrgia del tot dispersa en la que hi caben des de la ingenuïtat forçada i del tot mancada d’idees d’un funeral en el que venen a coincidir les persones més properes del nou finat, fins a les recargoladament insulses reflexions de la mateixa deesa, tot passant per un grapat de cançons sense cap mena de gràcia i per una sobredosi de comicitat naïf sense cap mena d’alegria.
Fins i tot farcint l’espectacle de vistoses projeccions, Comediants no pot evitar que aquest muntatge transmeti una trista imatge de pobresa conceptual i de mortal pèrdua de rumb.
PENUMBRA
Des dels inferns del més enllà, passem ara als no menys inquietants inferns que tenen lloc a ras de terra. I als dimonis que viuen en ells i que podem reconèixer sovint en les persones que ens envolten o en el nostre mateix interior. Aquests, semblen ser els inferns i els dimonis en els que s’ha volgut centrar Animalario en el seu més recent i més experimental espectacle, un espectacle que neix d’un taller de la companyia construït al voltant de la por. I que posa en evidència el perill que de vegades tenen aquesta mena de propostes que s’originen com a conseqüència d’un determinat procés d’investigació i formació que pels participants pot resultar una experiència creativa molt estimulant, però que no necessàriament es transforma en una proposta escènica igual d’estimulant de cara a la seva exhibició pública: només cal pensar en Waiting Room, el molt fallit nou muntatge de Lupa recentment programat al Temporada Alta.
Partint del seguit de pors intimes que van arribar a exterioritzar els integrants de la companyia a l’esmenta’t taller, els autors Juan Mayorga i Juan Cavestany i el director Andrés Lima ens situen a una casa d’estiu ubicada potser fins i tot massa a la vora del mar, construïda amb la fragilitat de les bastides i els plàstics en constant agitació (un notable espai escènic de Beatriz San Juan) i habitada per un matrimoni amb nen–ninot inclòs (com curiosament i casualment passa també a La Vampira del Raval, aquí la patidora criatura real ha estat substituïda per un titella) i per un estrany convidat que, alhora, pot adquirir la fisonomia d’un amfitrió manipulador d’emocions.
En aquest escenari, no solsament el nen titella pot actuar com un titella. També ho fan els actors adults, sovint condemnats a una mecànica repetició de gestos i rituals que no fa altre cosa que intentar encobrir la seva condició de titella dels seus pànics i els seus impulsos més terribles.
Animalario dibuixa així un inquietant paisatge humà en el que s’esbrinen maltractaments i opressions, s’intueix entre la penombra l’ombra del malson amb velles arrels, la desestructuració de l’estructura familiar, el pànic a ofegar-se entre naufragis domèstics metafòrics i naufragis marítims reals.
Tot i això, la seva capacitat de risc, el potent treball de l’espai sonor, i el no menys arriscat esforç dels intèrprets constitueixen els punts forts de la proposta d’Animalario.
Però no eviten que aquest m’acabi semblant un espectacle globalment fallit, immers en un críptic hermetisme que crea barreres al seu voltant, que es perd en imatges reiteratives que si no acaben de funcionar, no és pas per culpa de la seva reiteració, sinó de la foscor interpretativa del seu contingut i del to potser involuntàriament pretensiós que deixa anar massa sovint l’espectacle.
VAMOS A POR GUTI
I ara passem de l’infern al purgatori amb tocs de comèdia generacional. I anoteu a la vostra agenda el títol d’aquest espectacle que després de haver se vist al Versus, està a punt de tornar a la cartellera, aquest cop instal•lat al TGB.
El purgatori al que feia referència és el dels seus quatre joves protagonistes, quatre treballadors d’una inmobiliaria del tot angoixats per la seva mediocritat laboral i emocional quotidiana que, un bon dia, decideixen donar el cop de la seva vida i segrestrar al Guti del títol: a l’obra es dona per suposat que el tal Guti és encara jugador del Reial Madrid. Però això no va ni de futbol, ni de segrestos, ni de la crisi inmobiliaria en particular.
Això va de la crisi entesa en sentit general i global i també en sentit íntim i personal; va de projectes frustrats, de petites però cada cop més doloroses renúncies, de petits desitjos que es comencen a donar per perduts. I això, no és ben bé tampoc del tot una comèdia, encara que tingui fragments notablement divertits.
Precisament, la fragmentació constitueix un dels trets més cridaners i saludables de la proposta. I quan llegeixes la declaració d’intencions de la companyia, entens molt bé perquè.La gent de Projecte Nisu ha volgut crear un muntatge integrat per una mena de capsules autònomes que, sense perdre el fil d’una certa continuïtat narrativa, funcionen alhora amb una entitat pròpia molt curiosa. I el resultat és un espectacle encara potser irregular i no del tot ben acabat. Però farcit d’idees estimulants, interpretacions vigoroses, diàlegs originals i moments molt eixerits. Caldrà seguir-ne els passos d’aquests agents immobiliaris amb devoció per les aranges i vocació de segrestadors.