Encara que la cançó no torni a sortir esmentada , el “Have Yourself a Merry Little Christmas” cantat per Judy Garland a “Meet Me in Saint Louis” continua sent una immillorable forma d’endinsar-se pel món de les nadales nascudes al cinema o als escenaris
Deixem descansar tranquil Txèkhov ( ja sabeu que li estic dedicant un petit cicle) i altres lluminàries teatrals! Què us sembla si al llarg dels propers dies , ens posem ben nadalencs, i ens dediquem a repassar de forma distesa ( no espereu excessos de rigor, en aquest calaix de sastre hi pot cabre una mica de tot ) alguns d’aquells musicals i d’aquelles peces teatrals que , quan arriben aquestes festes, sempre acaben ensenyant el nas en algun o altre escenari nacional o internacional? Bé: en realitat, la pregunta és purament retòrica: us sembli el que us sembli, aquest Teló , i no descarto que també el proper, n’anirà ple a vesar de l’esperit associat a aquestes festes, deixant molt clar que aquest esperit no té res a veure amb exclusivitats religioses. I amb això vull dir que una cosa és la tradició que forma ja part d’un legat cultural, i una d’altra molt diferent és l’intent de convertir aquesta tradició en una arma de negació de totes aquelles altres tradicions, cultures, i legats religiosos que formen part de la nostra societat. En aquest sentit, tan condemnable em resulta l’actitud de qui vol negar-li a aquestes formes i creences i no creences l’espai que es mereixen, com la d’aquelles autoritats que per tal de negar-li el pa i la sal a segons quins legats, es munta un mapping damunt una façana municipal, amb la intenció de no donar-li forma tangible ( per exemple, amb forma de pessebre) i convertir en virtualitat intangible aquells elements , aquelles simbolismes i/o aquelles figures que no formen part del seu implacablement sectari full de ruta ideològic. No em cap al cap, la grolleria exercida per determinats poders que mentre presumeixen d’integradors , es comporten de forma ben excloent envers tot allò que no s’avingui al seu ideari. Dit això, cal aclarir també que en aquest Teló no pretenc fer-li un repàs a una cartellera local ben nodrida de propostes més o menys associades de forma directe o indirecte als Nadals: a vosaltres us toca repassar detalladament l’esmentada cartellera, i fer-ne una selecció. Això altre, es mou per camins menys concrets, però no per això menys coberts d’artificial neu nadalenca , produïda per aquelles industries associades al sector teatral que saben com fer-te passar l’artifici per inqüestionable veritat escènica.
Decididament, el parents de Billy Elliot no senten cap mena de simaptia per Maggie
Merry Christmas , maleïda senyora Primera Ministra!
Que no sigui dit que no comencem dedicant-li els millors/pitjors desitjos a tots aquells governants i a totes aquelles governantes ( mantinguem la paritat de forma escrupolosa, no sigui que algun ministeri ens prengui per forners-pastissers i ens vulgui engegar una bona multa ) que guien el nostre destí. Què millor per fer-ho que recordar l’entranyable ( o potser, no tant?) felicitació que els miners en vaga de “Billy Elliot” li envien a la Dama de Ferro, tot recordant alhora que de dames fèrries tan poc dignes de merèixer aquest tribut com Margaret Thatcher ens en podem trobar un bon grapat, tant si mirem cap a la dreta com si ho fem cap a l’esquerra. En qualsevol cas, Elton John va demostrar en la que segueix sent la seva millor partitura teatral un ben notable talent per composar temes originals capaços d’evocar brillantment aquells altres pentagrames associats a molt concrets moments i moviments associacionistes o sindicals de la nostra història recent.
Així lluia el bordell “country” que va obrir portes al Broadway de 1978
Benvinguts (de benvingudes, aquí no en trobareu cap) a la casa de barrets!
I ara hi haurà qui consideri que celebrar les més familiars festes de l’any dins d’un antre de vici i corrupció, resulta quelcom ben poc recomanable. Però cal mantenir la mentalitat ben oberta, i ser ben generosos i ben generoses ( com podeu comprovar segueixo sent tan paritari com ho exigeix el més “progre” dels nostres ministeris; ho remarco com a descàrrec per si de cas després me n’oblido) amb els pecadors i les pecadores que fan negoci amb la luxúria entre les quatre parets d’un lupanar. Ara mateix, en tenim un d’obert al barceloní Teatre Condal que busca clients entre el públic del musical de Stephen Sondheim “Golfus de Roma”. Però ben lluny de la cultura grecoromana i ben a prop dels pous de petroli dels qual es nodreix l’Estat de l’estrella solitària, ens hi trobem aquell altre de “The Best Little Whorehouse in Texas”, el musical molt “country” de Carol Hall , Larry L. King i Peter Masterson que va obrir portes al Broadway de 1978, i que va arribar a les 1.584 representacions. Quatre anys després, l’obra era objecte d’una adaptació cinematogràfica que aquí va passar desapercebuda. Però que , a banda d’haver triomfat al mercat nord-americà , tenia l’al·licient d’estar protagonitzada per Burt Reynolds, i per aquest mite vivent de la cultura “country” que és Dolly Parton. Què tot això està molt bé, però que té poc o no res a veure amb els Nadals? Espereu a escoltar el tema “Hard Candy Christmas”, i després en tornem a parlar .Això sí: tingueu en compte que aquesta cançó enormement popular als Estats Units, ha estat definida de vegades com la més bonica, però també la més trista cançó de Nadal mai composada.
així lluien en Burt i la Dolly quan van interpretar la versió cinematogràfica del musical
I ja que estem en companyia de la Parton, aquest és un bon moment per recordar que si teniu previst viatjar a Londres al llarg dels propers dies, us hi trobareu un munt d’ imprescindibles pantomimes representades sovint per figures emblemàtiques de l’escena i el cinema britànic ( ara mateix, teniu al gran Ian McKellen fent el pallasso a “Mother Goose”) i una infinitat d’adaptacions teatrals de l’emblemàtic “A Christmas Carol” escrit per Dickens que acostuma a ser considerat com el relat que més va contribuir a revifar l redefinir l’esperit nadalenc de la cultura anglosaxona ( per posar un únic exemple, en aquest moments teniu l’oportunitat de veure Mr. Scrooge ficat sota la pell del gran Simon Russell Beale al Bridge Theatre) . Però també us hi trobareu el musical nadalenc creat per la Dolly que respon al títol de “Dolly Parton’s Smoky Mountain Christmas Carol”, que es representa al Southbank Centre , i que (potser ja ho heu intuït pel títol), és també una adaptació lliure del magistral conte de Dickens, encara que les seves arrels victorianes hagin sigut substituïdes per l’esperit de Tennessee.
La Parton ens explica a la seva manera el conte nadalenc de Dickens que es representa en diferents versions a un munt d’escenaris londinencs…i algun que altre escenari barceloní
A qui em tocarà enguany fer-li d’amic invisible ?
Si , després de la pausa pandèmica, heu celebrat ja el tradicional sopar o dinar d’empresa , podeu respirat amb tranquil·litat fins l’any que ve. Però si encara la teniu pendent, és ben possible també que us esteu trencant el cap des de fa dies, tot preguntant-vos quina mena de regal ajustadet de preu li podeu fer a qui us ha tocat en sort en els sorteig dels amics invisibles. Aquest, és només un dels requisits habitualment associats a una mena de festejos al voltant dels quals s’ha escrit també molta literatura, s’ha fet molt de cinema, i existeix una certa mítica: quan la festa es celebra als mateixos espais en els quals es treballa la resta de l’any, el que passa al despatx quan tothom porta unes copes de més es queda al despatx, com si això fos Las Vegas. En qualsevol cas, i llegendes urbanes a banda, potser no existeix a l’historia del cinema cap festa d’empresa tan plena d’aparent disbauxa i profunda tristor com aquella que va filmar Billy Wilder a “L’apartament”. La mateixa que anys més tard es vas omplir amb inconfusibles sonoritats Burt Bacharach ( la banda sonora dels 60 , no seria la mateixa sense ell) quan la pel·lícula es va convertir en el musical “Promises, Promises”. Arribat el moment de la festa empresarial, Michael Bennett (sí; estic parlant del creador d’ “A Chorus Line”) la va transformar en la frenètica i excepcional coreografia de “Turkey Lurkey Time”, un numeret que portava fins al límit físic a les seves tres intèrprets principals, i que, per cert, el recent muntatge de “Company” signat per Antonio Banderas intentava evocar sense molta fortuna quan arribava la sensualment sexual escena del número Tick Tock.
Michael Bennett va convertir un frenètic ball de festa nadalenca celebrada entre companys de feina en un veritable cim coreogràfic del teatre musical
La tieta que tothom voldria tenir
Oblideu-vos d ’aquella altra evocada per Serrat en una de les seves més commovedores cançons, ara que el món sencer s’acomiada escènicament del Noi del Poble- Sec. La tieta de la qual us parlo, és la molt vitalista, molt bohèmia, molt glamurosa, molt “fashion” i molt rica (inicialment; després arriba el crack del 29 i les coses no van tan bé, tot i que ella sempre sap com recuperar també posicions en aquest sentit) tieta Mame, la protagonista d’una popular novel·la de Patrick Danes que l’any 1956 va pujar ja als escenaris de Broadway interpretada per la mateixa estupenda Rosalind Russell que poc després, en va protagonitzar la versió cinematogràfica . I la historia de la qual va ser transformada en musical una dècada després pel mateix Jerry Herman que poc abans havia aconseguit que el món sencer es poses a cantar allò de “Hello, Dolly!” . Herman va abordar amb el seu habitual esperit joiós, ple d’himnes contagiosos i alegres balades, aquest altre espectacle que li va proporcionar a l’enyorada Angela Lansbury un dels seus més reeixits triomfs teatrals. Llàstima que, a l’hora de passar al cinema, el musical passés també a mans d’una Lucille Ball que es trobava ja massa lluny dels seus millors moments: la pel·lícula va ser un gran fracàs comercial. En qualsevol cas, i anant a allò que ara toca, de l’obra en va sortir un d’aquells temes que ara tothom té incorporat al repertori nadalenc, fins i tot si ignora els seus orígens escènics, el contagiós “We Need a Little Christmas” . Una cançó que, seguint la tendència a l’optimisme que Herman va imprimir a tot allò que tocava ( recordeu el memorable “I Am What I Am” de “La Cage aux Folles” convertit en veritable himne gai a inicis d’aquells anys 80 en els quals, el col·lectiu patia de ple la tragèdia de la SIDA i dels estigmes que generava) ens recorda que cal fer de cada dia un dia de Nadal, quan els ànims estan baixos i el got, es veu sempre mig buit.
La sensacional “Mame ” de Lansbury va arribar a ser portada de la revista “Life”
Una nena finalment molt afortunada
No us ho havia dit, però a aquesta tieta Mame que mai ha tingut especial instint maternal, li acaba tocant fer de mare substitutiva del seu orfe nebot; quelcom que assumeix amb el mateix esperit alegrement anticonvencional amb que ho fa tot: al seu costat, un nen pot creure que cada dia, és una festa. Doncs ja que hi som, anem-nos ara cap a la nena orfe més cèlebre de tot el teatre musical anglosaxó, que ja abans havia estat la més cèlebre nena orfe del món del còmic anglosaxó: la primera aparició de Little Orphan data del 1924. Parlant de coincidències : encara que l’Annie visqui a la mateixa època en la qual la tia Annie i el seu nebot es queden amb els comptes bancaris a zero per culpa de la Gran Depressió, ni el seu creador Harold Gray ( que va veure com la popularitat del personatge pujava encara més al llarg d’aquells anys tan terribles per a tants milions de persones, segurament perquè la petita orfeneta venia a representar una llum d’esperança) ni la seva criatura, en van patir les conseqüències. I és que l’Annie acaba sent adoptada per bondadós multimilionari Oliver Warbucks, que encara ara vindria a representar el pitjor malson de qualsevol antisistema: aquí teniu la cara més amable imaginable del més irreductible capitalista amb tarannà neoliberal, i de ben segur que partidari del creixement econòmic il·limitat que t treu de polleguera a cupaires , comuns, okupes i altres representants de l’activisme més irreductible. Cal tenir en compte que les tires del còmic creades per Gray als anys 30, n’anaven plenes de bilis contra el president Roosetvelt i el New Deal, el seu programa reformista amb tocs socialdemòcrates que era presentat per la dreta com quelcom semblant a un programa boltxevic destinat a convertir el país en un estat comunista. Però no li tingueu en compte res d’això a la nena, quan ella, el seu immensament ric i calv pare adoptiu i la resta de la companyia, es posin a cantar tots plegats un tema titulat precisament “New Deal for Christmas”, per tal de desmarcar-se dels missatges extremadament conservadors de Gray. El musical els va voler suavitzar , i de tot plegat en va sortir una altra d’aquelles nadales que s’han escapat ja dels seus orígens escènics.
