La reina Hepburn i el rei O’Toole celebren el Nadal entre critsi intrigues polítiques
Doncs, i abans que els únics Reis que aporten quelcom de bo a les nostres vides tornin a passar de llarg (esperem que fent com a mínim una breu parada a casa nostra) , fem-li un nou repàs a algunes de les propostes escèniques que en van plenes d’esperit nadalenc… o que tenen lloc al llarg dels dies de Nadal, encara que no exhibeixin cap mena d’esperit nadalenc.
Aquest és per exemple el cas d’una estupenda obra teatral de James Goldman que també en té quelcom de reial, perquè els seus dos grans protagonistes són ni més ni menys que el rei Enric II d’Anglaterra i la seva esposa, la reina Elionor d’Aquitània . Una obra que, per cert, a casa nostra ( a Madrid sí s’ha representat) no hem vist mai muntada damunt un escenari, malgrat tractar-se d’un d’aquells textos fets a mida per a que un gran actor consagrat i una gran actriu consagrada, s’enfrontin en un duel interpretatiu capaç de deixar el públic bocabadat i encantat, i emportar-se tots els premis de la temporada. Val a dir que, en compensació, podem gaudir del text ( o de la versió que el seu mateix autor ens en va oferir en forma de guió) tants cops com vulguem , gràcies a l’admirable pel·lícula dirigida per Anthony Harvey que al seu moment (el film es va estrenar l’any 1968) , es va convertir en un gran èxit de taquilla. Quelcom que convida també a la reflexió: ara , costaria molt ( de fet, semblaria gairebé quelcom inversemblant ) que una pel·lícula d’època ambientada a l’edat mitjana , sense efectes especials, basada en personatges històrics i recolzada exclusivament en la força de les seves interpretacions i l’enginy dels seus diàlegs , arribés a recuperar costos.En aquell film, es veien les cares una gloriosa representant de l’edat d’or del Hollywood clàssic ( Katharine Hepburn, que va rebre gràcies a la pel·lícula el seu tercer Oscar ) , i un gloriós representant de la nova generació d’actors que va fer el cim al llarg dels anys 60 (Peter O’Toole, que es va quedar un cop més amb nominació però sense Oscar, malgrat que el tenia ben merescut ). Per cert, que tots dos van acabar convertint-se en molt grans amic. I sabeu quin parell de secundaris corrien per aquest mateix cel·luloide? Doncs dos actors que han proclamat també en diverses ocasions la seva admiració per un O’Toole que , curiosament (bé, no tant; està molt clar que una cosa havia portat cap a l’altre) ,tot just quatre anys abans havia interpretat la versió juvenil del mateix rei Enric II a “Becket”, una altra ben notable adaptació cinematogràfica d’una excel·lent obra teatral històrica que incloïa alhora un altre gran duel interpretatiu: l’arquebisbe de Canterbury i primat de l’església d’Anglaterra Thomas Becket (canonitzat poc després d’haver estat assassinat al peu de l’altar el 29 de desembre del 1170) prenia al cinema els trets d’un Richard Burton que es trobava també llavors al punt més àlgid de la seva trajectòria. I si us heu fixat en la data de l’assassinat de Beckett, haureu vist que també va tenir lloc durant l’època nadalenca : encara que sigui de passada ,també aquest títol el podem ficar al sac!
O’Toole, interpretant a Enric II quan aquest encara era un rei jove i no un lleó a l’hivern
Hopkins interpretava a “The Lion in Winter” a un dels fills d’Enric II, el cèlebre Ricard Cor de Lleó. I es veia les cares amb l’encara més jove rei francès Felip II, al qual donava vida un altre debutant anomenat Timothy Dalton. Va ser precisament veient-lo interpretar aquest paper, quan els productors de la sèrie Bond es van fixar per primera vegada en ell per tal de convertir-lo en el nou 007, tot i que llavors la cosa no acabés de quallar, perquè Dalton semblava i es veia encara massa jove com per a poder lluir la seva llicència per a matar.
El debutant Hopkins, al costat de la seva mare reial
A tot això, encara no us he dit que l’acció de “El lleó a l’hivern” es desenvolupa durant una trobada nadalenca familiar que el rei ( aquest lleó envellit que veu com s’apropa l’hivern del seu regnat) organitza per tal de deixar lligat i ben lligat el sempre delicat tema de la seva successió. I tots sabem com poden acabar aquestes coses fins i tot quan es tracta de famílies reials aparentment ben avingudes: penseu en el cas del “ Rei Lear”. Això, per no parlar de la dinastia Roy, aquesta altra molt més recent família sense sang blava de per mig però amb molts negocis a repartir que protagonitza l’addictiva sèrie “Succession”.
Quan “The Lion in Winter” va arribar als escenaris de Broadway el 1966, no va faltar qui va establir comparacions entre l’obra de Goldman i el demolidor joc i xoc en parella que Edward Albee presenta a “Qui té por de Virginia Woolf?”. I és que , com la Martha i el George d’Albee, tamb l’Enric i l’Elionor de Goldman formen un matrimoni veterà ( en el cas de la família reial , separat des de fa anys: la reina viu de fet en captiveri, empresonada pel rei) amb molta bilis acumulada. I quan aquesta surt a la superfície, l’odi i els retrets es barregen amb les cendres d’un amor que encara revifa per moments , i l’enfrontament dona lloc a uns diàlegs en els quals, cada paraula talla com el ganivet més ben esmolat. Però a diferència de la Martha i el George, aquests dos sí que han tingut fills. I això fa que les explosions de bilis i de rauxa, resultin més grupals . I doncs: no són el dinars i els sopars de Nadal les excuses perfectes que faciliten les baralles familiars més catarticament sagnants; les mateixes que, paradoxalment , faciliten després el reestabliment d’una certa calma que, amb una mica de sort, potser fins i tot s’allargui fins el proper 24 de desembre? Per cert que Goldman (que va rebre un Oscar pel guió d’aquesta pel·lícula , i que era germà d’aquell altre Wiliam Goldman doblement oscaritzat gràcies als seus guions per a “Dos homes i un destí ”i “Tots els homes del president”, va saber també com donar-li forma musical als daltabaixos matrimonials: d’ell és el llibret de “Follies”, una de les grans obres mestres de Stephen Sondheim.
UN DINAR QUE S’ALLARGA MOLT I ALHORA PASSA VOLANT
Ja que hi som, no ens aixequem de les taules en les quals tenen lloc les celebracions familiars . I en hi ha una de molt especial que, tot i que enguany ens ha fet el salt, s’estava convertint ja en una tradició nadalenca teatral comparable al retorn d’ “El petit príncep”. Parlo del muntatge d’ “El llarg dinar de Nadal” produït per La Ruta 40 i dirigit per Alberto Díaz i Albert Prat que ens va permetre descobrir un magnífic text de Thornton Wilder molt celebrat als països anglosaxons, però pràcticament desconegut a casa nostra fins aquesta recuperació. Wilder ( l’autor de la no menys emblemàtica “La nostra ciutat”) va estrenar el 1931 aquesta obra que en tot just una hora de res, fa desfilar al llarg de noranta anys varies generacions de la família Bayard: els nou vinguts van prenent possessió dels seus seients a la taula mentre els que ja no podran tornar a celebrar aquestes festes abandonen discretament els seus llocs, sintetitzant així a escala domèstica el mateix moviment que el pas del temps obliga a realitzar a tota la humanitat des que aquesta va començar a reunir-se plegada amb qualsevol excusa. El mateix Wilder afirmava que, de totes les seves obres, aquesta era la que havia trobat “una més amplia varietat de recepcions. En algunes representacions esclaten les rialles; hi ha espectadors que se senten profundament emocionats i commocionats per això. D’altres, ,ho troben cruel o cínic”. Com deia el crític Jeremy McCarter “es tracta d’una obra formalment inventiva i gairebé insuportablement commovedora; una petita obra mestra de la ironia dramàtica”. McCarter constatava també que Wilder, a mesura que les generacions van i venen, , permet que “el públic vegi el que no pot veure habitualment: que la vida consisteix gairebé per complert en sopars familiars i converses de vianants, i passa molt, molt més ràpidament del que qualsevol de nosaltres ens podem adonar”.
Així lluia la taula en una recent reposició novaiorquesa de l’obra de Wilder
I així estava parada al muntatge de la Ruta 40
LA NEU QUE COBREIX LES VELLES TOMBES … I QUE COBRIRÀ TAMBÉ LA NOSTRA TOMBA
Seguim de celebració. I tinc que dir que aquesta en concret, encara no s’ha transformat mai en teatre als nostres escenaris, com sí ho ha fet en diversos teatres d’arreu el món. Però no me’n puc estar d’incloure-la, perquè sento davant d’ella una emoció irreprimible que em va arribar al moll de l’os quan la vaig descobrir com a relat literari, i que em segueix produint el mateix impacte cada cop que torno a veure les sublims imatges filmades a les quals va donar origen. Estic parlant del relat de James Joyce “Els morts”, que l’autor inclou al seu llibre “Dublinesos”, i que el ja molt malalt John Huston va acabar transformant en la seva última pel·lícula, un dels més impressionants testaments cinematogràfics mai filmats. Som al Dublín d’inicis del segle XX, a la casa de les dues tietes solteres ( si Serrat fos irlandès , també els hi hagués pogut dedicar una cançó) de Gabriel Conroy , el personatge central d’aquesta trobada. Anant a la pel·lícula: aquesta nit, i mentre les alegres nadales plenes alhora de nostàlgia sonen a la sala de la planta baixa, la càmera s’escola a les ara buides habitacions de la planta alta. I fa en forma de suau travelling un colpidor recorregut per les fotos familiars emmarcades, que sintetitza en qüestió de segons l’existència d’aquestes dues dones grans que encara són capaces d’arribar-nos a l’anima cantant-nos des de l’ànima …però que potser no trigaran massa en aixecar-se de la taula en el mateix sentit en el que ho fan els personatges de Wilder. I aquesta nit, en Gabriel sabrà que la seva dona, aquesta dona a la qual idolatra i per la qual se sent alhora també molt estimat, ha portat durant tots aquests anys de matrimoni una ferida d’amor impossible de cicatritzar. Una ferida que es torna a obrir ( no us diré més per tal de no fer spoilers; cal que descobriu vosaltres mateixos tot el que ens pot transmetre aquesta obra mestra) quan un convidat que ignora l’efecte que està provocant, es posa a cantar una altra d’aquestes cançons que se’t poden acabar ficant sota la pell. Aquesta cançó canviarà per sempre més la vida d’en Gabriel , d’aquella forma amb que saben fer-ho les coses que no necessiten fer massa soroll ni cap drama per provocar efectes demolidors. I quan al final de la pel·lícula ( al relat, la veu narradora és anònima) la neu nocturna comenci a caure damunt Dublín, en Gabriel ens recordarà mitjançant el més colpidor dels monòlegs que aquesta neu que cau damunt el cementiri on es troba la tomba d’aquell estimat difunt que ha reviscut per uns moments amb forma de cançó, és la mateixa neu que cau per igual “damunt de tots els i damunt de tots els morts”, unificant-nos així als uns amb els altres. Doncs les no menys colpidores imatges que acompanyen aquestes paraules, potser si les heu vistes més d’un cop, encara que no hagueu vist mai la pel·lícula de la qual han sortit. I és que Oriol Broggi els hi té també molta estima, i les ha utilitzat més d’una vegada en aquests collages visuals que sovint inclou als seus muntatges. Així doncs, resulta que al final també li hem pogut donar forma teatral a “The dead” .
Mentre cau la neu, Joyce i Huston ens recorden que un a un , tots ens estem convertint en ombres
Però ara que la “Hedda Gabler” dispara trets dins la caixa de fusta en la qual Rigola també ens ha tancat a tots nosaltres, deixeu-me acabar aquesta evocació nadalenca força menys festiva que la que podeu trobar al lliurament anterior amb un altre gran personatge d’Ibsen; deixeu-me acabar amb la Nora de “Casa de nines”. Qui vulgui saber el que suposa passar la nit de Nadal con si fos l’última nit de la teva vida, però intentant enganyar els altres i enganyar-te a tu mateixa volent creure que encara hi ha llum al final del túnel, només té que recordar la festa anterior al Nadal en la qual , la Nora ballarà frenèticament una tarantel·la que porta ben assajada, abans d’enfrontar-se per culpa d’una carta reveladora al moment que li pot canviar l’existència per sempre més , i per al qual no existeix assaig possible. Si ara us desitjo un molt bon any , i que els Reis us portin tot allò que vulgueu, us ho prendreu com una mostra de cinisme? Espero que no , ho dic de tot cor…
Laura Conejero balla la tarantela de la desesperació a la “Casa de nines” del TNC