Benvinguts a l’any 2014, un any que es presenta ben carregat de promeses de brots verds, celebracions plenes de valor simbòlic de fets que van fer vessar molta sang (el centenari de la Gran Guerra, el tricentenari del 1714…) i possibilitats ja veurem si finalment materialitzades de poder exercir d’una vegada el dret a decidir el que tinguem que decidir. Aquest any, podrem celebrar també que han passat tres dècades des d’aquell 1984 que George Orwell va deixar per sempre més marcat com l’any en què venien a fer-se realitat les pitjors antiutopies de la humanitat. Que, casualment, venien a coincidir alhora amb els somnis més preuats pels règims totalitaris de qualsevol color. Ja ho sabem, que quan Orwell va escriure el seu cèlebre llibre, tenia molt ficat al cap el totalitarisme de tipus comunista.
Però a ningú se li escapa que la figura del Gran Germà que vigila i controla cadascun dels nostres actes i pensaments, i que ens promet una mena de plàcida felicitat sense ensurts a canvi de la nostra adhesió incondicional , és una figura a la que aspiren de forma oberta o dissimulada gairebé tots els règims polítics que corren pel món. Encara que no ho pugui reconèixer en veu alta, fins i tot a la més respectable democràcia formal li agradaria tenir el seu propi Ministeri de la Veritat. Que, tal i com el presenta Orwell, és aquell ministeri que es dedica a reescriure els fets històrics per tal que les prediccions fetes amb anterioritat pel Gran Germà vinguin a coincidir completament amb allò que ha acabat passant, i per tal que les noves línies de pensament que més li escauen ara, semblin línies de pensament defensades des de sempre.
Que els antics aliats del Gran Germà s’hagin transformat ara en els seus més odiats enemics, podria semblar una contradicció feixuga d’aquelles que poden acabar creant desconcert fins i tot entre la població més adoctrinada. Com a conseqüència, cal esborrar del tot qualsevol prova tangible que parli de l’antiga aliança, de la mateixa manera que a la Rússia stalinista , es van esborrar totes les fotografies on sortia la imatge de Trotski, com si aquest no hagués existit mai, ni hagués sigut una figura fonamental de la revolució. Però rectifiquem: he dit que a la majoria de democràcies formals, els hi agradaria tenir un ministeri així ? No seria més correcte dir que la majoria de democràcies formals, ja disposen de dispositius d’aquesta mena ? Doncs, i amb aquesta sinistra convicció, fem-li un últim repàs teatral al 2013 tot començat per visitar les presons on el Gran Germà tortura a dojo.
LA GUERRA ÉS LA PAU, LA LLIBERTAT ÉS LA ESCLAVITUD
Bonics i alliçonadors pensaments, si senyor! I tan inqüestionablement certs com tot allò que surt de la boca del Gran Germà. O, per ser més exactes, de les grans pantalles ubicades per arreu des les que ens parla el Gran Germà. I tampoc en aquest cas, importa la mida. Pel cas, les petites pantalles poden complir la mateixa missió: penseu només en la quantitat de vegades que el Gran Germà orwellià s’expressa avui en dia a través les petites pantalles dels nostres dispositius mòbils. En això, Orwell encara es va quedar curt: els mitjans tecnològics que ens ofereixen més llibertat (fins i tot les seves campanyes publicitàries, acostumen a fer us de la paraula) , però que alhora potser ens estan fent més esclaus (ja per començar, deixant a mercè d’altres mans un munt d’informació sobre nosaltres mateixos que els Grans Germans, saben molt bé com utilitzar), no han fet altra cosa que créixer com a bolets.
En tot cas, de pantalles grans o petites, no en veiem cap , a l’adaptació teatral de l’obra d’Orwell escrita per Michael Gene Sullivan a partir de la qual, Victor Álvaro ha creat l’espectacle que acaba de passar pel Teatre Almeria. Que no és altra que la mateixa adaptació que Tim Robbins va fer servir al seu moment al muntatge del text que va recalar al Poliorama, i amb el qual la companya nord-americana The Actors´s Gang , es va passejar per teatres de mig món. I he de confessar que tan llavors com ara, l’adaptació de Sullivan em sembla tan funcional i eficaç, com , alhora, excessivament reduccionista i una mica doctrinària. Sullivan té l’habilitat de poder prescindir de dos terços de la novel•la sense prescindir de cap de les seves idees i situacions bàsiques. I d’oferir un text sobri a tots els nivells, ideal per tal de ser representat per companyes de petit format amb un mínim de despeses.
I amb això, salva el que sembla “a priori” un escull insalvable: el de donar-li forma escènica a un text que no deixa de ser també una gran novel•la de ciència ficció plena d’elements èpics i canvis d’escenari, sense tenir que recórrer necessàriament a la gran superproducció teatral. A l’adaptació de Sullivan, tot queda reduït a un únic i tenebrós escenari: el del calabós situat al soterrani d’un ministeri en què el rebel Winston Smith està sent sotmès a tortura, per tal de veure si la plena confessió dels seus actes i pensaments, i la reconstrucció fidedigna dels fets que l’han portat fins aquí, encara poden fer d’ell un home de bé addicte al Partit Únic com ho havia sigut fins fa ben poc. I aquí, es torna a fer palesa la bondat sense límits i el poder absolut dels que dóna sempre proves el Gran Germà (lloat sigui!). Smith, no es pas torturat per tal d’obtenir d’ell delacions o informacions ocultes: el Gran Germà, ja disposa d’elles, perquè –no ens enganyem- el Gran Germà, jo ho sap més o menys tot. Del que es tracta, és que Smith pugui identificar-se per complert amb la veritat única. No en hi ha prou, amb que el dolor de la tortura el porti a donar per bo en veu alta tot allò que diu el Gran Germà , sinó que s’ha de produir aquell punt intern de no retorn en el qual, la necessitat d’evitar el dolor (físic i psicològic ), passa a convertir-se en un mecanisme que porta a trobar inversemblant el fet que alguna vegada, s’hagi pogut dubtar de la seva paraula.
Tot això, ho sap visualitzar força bé el text de Sullivan, tot utilitzant un mecanisme escènic que ve a reafirmar la voluntat funcional de l’adaptació de la qual us parlava abans: a l’espectacle, els actors que fan de torturadors i carcellers, es transformen també en els diferents personatges que van fent acte de presencia al llarg de l’acció, com si fossin els intèrprets d’un macabre psicodrama representat al voltant de l’encadenat Smith. Utilitzant aquest recurs, les idees d’Orwell ens arriben nítidament. Però, paradoxalment, tanta nitidesa, fa que de vegades aquestes idees adquireixen l’aparença de consignes. Tancats a la sala de tortura, situats des de un principi al terç final de la novel•la, ens perdem del tot la gradació del relat, la brillant progressió amb què Orwell ens explica el procés transformador que s’opera en Smith, la força transgressora que l’escriptor li atorga a la passió i l’amor, la forma com aquesta passió i aquest amor, canvien fins i tot la percepció dels objectes i els paisatges que envolten a Smith. És com si el desig de transmetre la vigència absoluta del discurs d’Orwell, acabés devorant les grans qualitats literàries del seu relat.
Dit d’altra manera: escoltant el text de Sullivan, resulta fàcil sentir admiració per la capacitat visionària d’Orwell, però ja no resulta tant fàcil, si no ho has fet abans, sentir desitjos de posar-se a llegir el seu magnífic llibre i deixar-se endur per la seva esplèndida prosa. Tot el que s’explica a l’escenari convida a la reflexió sobre els aspectes més aterradorament totalitaris del món en què vivim, però resulta alhora prou feixuc com per obrir-te les ganes de continuar visitant aquest indret.
L’Orwell profètic, sembla guanyar-li la partida a l’Orwell literat, quan és precisament el seu talent literari, el que fa que ,al llibre, entenguem tan bé els terribles mecanismes del Gran Germà, i puguem compartir amb ànsia el procés de canvi viscut per Smith.
Tot això, en qualsevol cas, cal atribuir-ho al text de Sullivan, i no li treu cap mena de mèrit al molt ben portat muntatge dirigit per Álvaro. Un muntatge honest, del tot fidel al rigor que proposa Sullivan, i – tal i com l’ocasió ho demana- , ben allunyat d’aquell cromatisme expressionista que caracteritza habitualment els muntatges de la companya Gataro. Això, encara que l’expressionisme amb apunts grotescos, faci puntuals aparicions a la gestualitat del grapat de bons actors que s’han reunit sota l’atenta mirada del Gran Germà.
ELS BLANCS BALCONS DE VERONA
Al Winston Smith de 1984, l’amor li canvia la vida, i li mostra tota la capacitat transgressora de la que és capaç la passió, encara que després, tingui que pagar un preu ben alt per aquests descobriments. Doncs, d’alguna manera, es podria dir que a Romeu i Julieta també els hi passa una mica el mateix, en aquest sentit: en el seu cas, enamorar se de qui pertany a la família rival que cal veure com a una colla de dimonis, significa també transgredir totes les normes. I també ells, hauran d’acabar pagant el més alt peatge, pel seus quatre dies contats d’amor adolescent.
Romeu i Julieta acaben de passar els Nadals entre nosaltres, gràcies al muntatge de l’obra de Shakespeare que ha ofert al teatre Akadèmia el director (i també actor) britànic Dugald Bruce-Lockhart. Que, com probablement ja sabeu, resulta que és també ni més ni menys que membre de la companya Propeller , aquesta formació dirigida per Edward Hall i integrada exclusivament per homes de la qual us parlem embadalits cada cop que actua al Festival Temporada Alta per tal de deixar-nos aclaparats amb la seva forma d’entendre i interpretar a Shakespeare. Sinó fos perquè per damunt de qualsevol altra consideració, els muntatges de la Propeller són tot un plaer, podríem dir que els seus espectacles, són veritables lliçons de com es pot seguir muntant les obres de Shakespeare com si no s’haguessin fet mai abans: amb la Propeller, sempre tens la sensació que mai abans havies vist representat aquell text com el representa aquesta companya. I, per molt de temps que portin fent un espectacle, sempre tens també la sensació que estàs assistint a una nit d’estrena; sense els nervis típics d’aquesta mena de nits, però amb el mateix entusiasme i les mateixes ganes de donar-ho tot a l’escenari.
Parlant de lliçons: cal recordar que Bruce-Lockhart, va arribar al teatre Akadèmia precisament perquè va ser convidat a impartir un “workshop” formatiu en aquest espai. I com en el taller estaven incloses unes quantes escenes de Romeu i Julieta, el director va notar d’immediat que es creava una mena de molt peculiar “feeling” entre l’obra que tenia entre mans, i l’espai en el qual s’estaven representant aquests fragments. Que és un espai –si l’heu visitat, probablement ja heu percebut les seves vibracions- molt peculiar, molt original, dotat d’una personalitat gens neutre i un punt fascinant. Un espai llampantment blanc presidit per una gran balconada que crea un segon nivell apte per a la representació. I que si d’una banda es mostra molt funcional de cara al treball de formació que es realitza també entre les seves quatre parets, d’altra banda apunta un munt de versàtils possibilitats , quan es tracta d’utilitzar-lo com a marc escenogràfic. Bruce-Lockhart, hi va percebre aquí aquella mena d’espai nu que permet endinsar-se en un text com ara l’obra de Shakespeare que té entre mans amb el màxim de senzillesa minimalista. Però que, alhora, posseeix prou caràcter com per no resultar mai asèptic; els espais asèptics són una cosa ben diferent als espais que per molt buits que es presentin, sempre deixen constància de la seva presencia.
Partint de totes aquestes realitats, Bruce-Lockhart ha creat una molt prometedora proposta que cal situar en els seus paràmetres justos. I crec que amb tot el que s’ha dit abans, ja queden apuntats el límits i les possibilitats d’aquests paràmetres. És a dir: la millor forma de gaudir d’aquest Romeu i Julieta, és la de no oblidar mai que el seu origen es troba en un taller. A l’espectacle, per exemple, s’hi percep el rigor amb què s’ha treballat la dicció i el vers. I això és molt bo, fins i tot encara que la dicció i el vers, no sempre transmetin l’emoció i la naturalitat que requeririen per fer-los del tot convincents. I s’hi percep la passió que dipositen en el seu treball tant els membres més joves de l’equip (la majoria) com els més veterans, encara que no es deixi també de percebre, entre els primers, una intensitat de vegades descompensada, i entre els segons, una tendència a caure en vells vicis (penso especialment en el to sobreactuat d’Emilià Carilla ) que aquí grinyolen especialment.
I si perceben els tocs Propeller en els petits detalls ( el tractament del personatge de la dida; la facilitat amb què Romeu pot passar d’una rebequeria gairebé infantil –al cap i a la fi, el noi encara és gairebé un nen- a la més ingènua alegria; les vacil•lacions de la Julieta de Sílvia Forns, una prometedora actriu; la incorporació de les il•lustracions musicals) , encara que qualsevol que conegui i que busqui a l’espectacle la veritable màgia Propeller, pugui acaba sortint força decebut. Cal, en definitiva, situar les coses al seu lloc: darrera els enlluernadors espectacles de la Propeller, s’acumulen moltes hores de treball intens, molta complicitat, molta capacitat per exprimir cada escena fins trobar-li la seva pròpia personalitat i –evidentment- molta tradició, reciclada tant com es vulgui, però sempre present en tot el que es fa, encara que sigui per fer-ho ben diferent. Tant de bo, que Bruce-Lockhart pugui fer realitat el seu desig d’establir-se –encara que sigui a temps parcial- a Barcelona, i dirigir aquí la seva pròpia companya. Llavors, és possible que la continuïtat pugui transformar aquestes promeses que s’intueixen ara en sucoses realitats.