Ja hi som: ja hem arribat a allò que els francesos anomenen la rentrée. Un bon invent, el que van fer els francesos quan van decidir posar-li aquesta paraula a aquell període de l’any en què tothom s’acomiada de la relaxació de l’estiu i la majoria s’acomiada també de les seves vacances. Mentre comencen a caure les primeres fulles d’una tardor que ja es veu venir (això en teoria; ja sabem que a casa nostra celebrem sovint la castanyada vestits encara amb màniga curta ) i també més o menys tothom fa l’esforç de tornar a agafar el ritme quotidià, existeix el perill de deixar-se caure per la pendent de la “depre” associada al retorn de la rutina. Però vet a qui –ens venen a dir els francesos- que cal veure aquesta època de l’any amb la perspectiva no pas del got mig buit, sinó més aviat de la del got que es va omplint cada cop més i més de propostes culturals: ha arribat el moment d’acollir les grans novetats editorials, d’assistir a la inauguració de les primeres exposicions estrella de la temporada, de gaudir amb la projecció d’aquelles pel·lícules que faran més soroll quan comenci la cursa pels grans premis, i ja posats, fins i tot, de renovar el vestuari, que ja sabem que també la bona roba fa cultura. I per descomptat, ha arribat l’hora de començar a repassar a fons una cartellera teatral que – i a diferència del que passa a altres capitals europees- a Barcelona s’alenteix d’allò més quan arriba el mes d’agost. Així doncs, us desitjo que estigueu tenint una molt bona rentrée. I per contribuir a què sigui encara millor, aquí us deixo un parell de consells.
EL TEMPORADA ALTA, NO POT ESPERAR NI UN MINUT MÉS
El primer d’aquests consells és que no deixeu pas per demà el que podeu fer avui, i avui mateix dediqueu una bona estona a donar-li un bon repàs a la programació del Festival Temporada Alta que engega motors aquests mateixos dies. Ja sabeu que quan us parli una mica a fons i en propers Telons esquinçats dels grans espectacles que passaran per aquest festival aclaparador serà massa tard, perquè ja no sereu a temps de recuperar unes propostes que, com passa a tot festival, tenen un nombre molt limitat de representacions o es poden veure només en sessió única. No me’n puc estar doncs de fer-vos unes quantes recomanacions, i assenyalar-vos un grapat de cites escèniques que seria pecat oblidar. I si em centro en la programació internacional del festival no és pas per fer-li un malfet als de casa, sinó perquè els treballs que presenten els de casa tenen en teoria (ja sabem que els circuits d’exhibició no sempre funcionen com voldríem) un llarg trajecte per davant, i amb una mica de sort se’ns presentaran altres ocasions per a recuperar-los. El cas és que a l’hora tant de projectar-se internacionalment com d’acollir a mestres consagrats forans o a joves talents de l’escena mundial a un pas de consagrar-se, el Temporada Alta no té rival. I com a mostra, aquí teniu uns quants noms d’aquells que acostumen ha despertat passions amb les seves propostes.
Aquest va ser per exemple el cas de l’admirable Claudio Tolcachir de La omisión de la familia Coleman, aquella peça magistral tan representativa del nou teatre argentí nascut en els anys posteriors al temible corralito amb el qual ens acaba d’amenaçar també als catalans un director del banc dels bancs que 24 hores després, es va desdir com si res de les seves paraules: però deixem el tema, que ens portaria per altres indrets. El cas és que durant aquells anys tan durs per a l’economia argentina, van sortir com a bolets una sèrie de joves creadors decidits a fer teatre si calia al rebedor de casa seva, amb un mínim de mitjans i notables dosis de talent. I l’ambient casolà, va propiciar també que el sofà familiar s’acabés convertint en l’element escenogràfic central d’una gran part d’aquells muntatges, començant pel memorable espectacle que Tolcachir li va dedicar als Coleman. Doncs bé: els que espereu retrobar-vos amb tan sobri context us dureu una bona sorpresa, perquè el Tolcachir de Dinamo(9 i 10/10) es fica dins un gran artefacte escenogràfic amb forma de rulot, una casa amb rodes habitada per tres dones molt singulars. Jo de vosaltres no em perdria tampoc la visita de Guy Cassiers, un creador belga que acostuma a crear portentoses sensacions escèniques fent conviure l’acció real amb unes imatges virtuals sempre aclaparadores. Això ho va demostrar quan va presentar al festival la seva adaptació de la novel·la de Josep Conrad El cor de les tenebres, i ho va reafirmar encara més quan es va apropar amb enorme imaginació visual al Orlando de Virginia Woolf. Enguany, Cassiers ofereix Le sec et l’humide (18/10) una performance creada a partir de l’assaig que l’escriptor Jonathan Littell (Les benignes) li va dedicar a Lêon Degrelle, líder significatiu de la branca belga del nazisme que va escriure tot un llibre explicant com havia anat aquella campanya de Rússia el final de la qual no va resultar precisament massa satisfactori pels partidaris del Tercer Reich. Qui hagi vist els fabulosos cavalls / titella del muntatge teatral de War Horse (per cert: aquest espectacle esplèndid que va deixar fascinat al mateix Spielberg –recordeu que en va fer una notable pel·lícula a partir de la mateixa història- tanca portes a Londres el proper mes de març després de vuit anys de representacions; és ara o mai), ja sap que la companya sud-africana Handpring Puppet Company dirigida per William Kentridge és una formació excepcional que domina com poques l’art dels ninots de tota mena animats per éssers humans. Al TA ens presenta Ubu i la comissió de la veritat (11/12), l’espectacle amb què es va donar a conèixer al món tot traslladant els deliris grotescos de Ubu Roi als dies terribles de l’apartheid. El narcotràfic servit a ritme de rap li serveix a la companya mexicana Lagartijas tiradas al sol per a construir Está escrita en sus campos (16/10), un espectacle amb què la formació torna a demostrar la radicalitat del seu teatre/document. El lituà Oskaras Korsunovas – que en aquests darrers anys ens ha ofert memorables i personalíssimes versions de La tempesta ( reconvertida en Miranda), Hamlet, Els baixos fons o La gavina – s’endinsa aquest cop per l’univers de Samuel Beckett i ens convida a escoltat L’última cinta de Krapp (23 i 24/10). I el jove talent de Fabrice Murgia omple també l’escenari de fantasmes virtuals barrejats amb éssers reals per explorar a Notre peur de n’être la solitud tremenda i la por a no ser res malgrat les aparences que s’oculta darrere la imatge hiperconnectada que transmet la nostra societat.
Que darrera les posicions més moralment integristes s’amaga sovint la hipocresia més descarada és quelcom que Shakespeare ja ens va demostrar a Mesura per mesura (28 i 29/10), l’obra que ens servirà la sucursal russa de l’extraordinària companya Cheek by Jowl dirigida per Declan Donnellan: i si encara resta algú que dubti que som davant un dels grans esdeveniments del festival, que s’ho faci mirar. ¿I que me’n dieu, de la possibilitat de retrobar-se amb Thomas Ostermeier (que ara mateix és un talent ja del tot consagrat, però que fa uns pocs anys, era un dels joves creadors més trencadors de l’escena europea) contemplant què ha fet amb l’emblemàtica pel·lícula de R. W. Fassbinder El matrimoni de Maria Braun (7/11), aquella en la qual Fassbinder se’n servia de la senyora Braun i del gran melodrama per explicar-nos com Alemanya va passar de la més miserable postguerra a l’eclosió d’un miracle econòmic alemany que encara ara dona molta guerra? Si us agrada el jazz i us apassionen alhora els grans actors molt carismàtics, no us podeu perdre An Old Monk (8/11), l’aclamat espectacle en el qual Josse De Pauw es transforma en monjo a ritme de la música de Thelonious Monk. I, naturalment, la vostra agenda li ha de fer un obligat forat al mestre Peter Brook, que ha demostrat gairebé des de sempre la seva fidelitat al TA amb les seves constants i sempre molt benvingudes visites. La d’enguany porta el títol de The Valley of Astonishment (14 i 15/11), està co-dirigida com ve sent costum en aquests darrers temps per Marie-Hélène Estienne, i promet explorar el cervell humà amb mitjans més poètics que científics.
L’octogenari Brook, que va trencar amb tantes coses al seu moment, encara no ha trencat mai amb aquell axioma segons el qual una obra escènica precisa d’actors reals (els seus, acostumen a ser boníssims) a l’escenari. Però la companya flamenca Berlin, només requereix 30 pantalles situades al voltant d’una mena de taula rodona sense rei Artur per demostrar-nos a Perhaps all the dragons (21 i 22/11) que totes les persones estem connectades amb un màxim de sis graus de separació. Ara bé: si vosaltres sou més clàssics i us sentiu més propers a l’estil Brook, ja podeu reservar un parell d’hores per gaudir d´Anton Txèkhov (4 i 5/12), el veterà monòleg (trenta anys de representacions) amb el qual el no menys veterà actor Michael Pennington –un dels grans de l’escena britànica- es transforma en aquell metge rus dotat de geni teatral al qual tant admirem tots plegats. O m’equivoco?
I ja que hem començat aquest repàs ràpid a l’Argentina, acabem-lo també amb un argentí al qual heu tingut ocasió d’aplaudir com a actor en altres ocasions. El mateix Pablo Messiez que aquest cop se’ns presenta com a autor per partida doble, en un programa també doble integrat per dos monòlegs seus, Las plantas i Los bichos (8/12): el primer li ha reportat crítiques entusiastes, i el segon, s’acaba com qui diu d’estrenar al Festival de Buenos Aires amb reaccions també molt positives.
Espero no haver-vos deixat aclaparats amb tanta oferta suculenta, però ja sabeu que –Grec a banda- la presencia als nostres escenaris de grans companyes vingudes de fora ja és prou escassa com per no fer un gratificant esforç i convertir la tardor en una temporada teatralment molt alta. Enfilem doncs cap a Girona i Salt (sense deixar de banda que el festival programa també puntualment espectacles a altes localitats). I no oblideu pas que al TA us esperen també Roger Bernat, la Societat Doctor Alonso, Julio Manrique, David Selvas, Clara Segura, Mal Pelo, El Conde de Torrefiel, Jordi Oriol, Xavier Albertí, Lluís Danés, Alberto San Juan, Sergi López, Sol Picó, Clàudia Cedó, Llàtzer Garcia, Loscorderos…
ENS MUNTEM UNA BONA PEL·LICULA A BASE DE BON TEATRE?
No pot ser. No és possible, el que està passant amb aquest tema. M’explico. Quan el passat mes d’agost, el Teatre del Raval va organitzar tres projeccions de The Rocky Horror Picture Show animades per la companya madrilenya Dramakuin de la forma com s’acostuma a fer sempre amb aquesta peli de culte, amb els actors reproduint en viu i en directe el que passa a la pantalla i el públic totalment disposat a participar en la festa i a seguir totes les instruccions que marquen els intèrprets de la gresca, el Teatre del Raval es va omplir de forma notable, demostrant que el fenomen Rocky Horror continua gaudint de molt bona salut. Poc més d’un mes després, diverses sales de la cadena Cinesa projectaven en rigorós directe una representació del muntatge de l’espectacle que ha passat aquests dies per la cartellera de Londres; un muntatge que ha esgotat localitats, ha comptat amb la presència a l’escenari del creador de l’obra, l’impagable Richard O’Brien que feia més de dues dècades que no actuava a cap representació del musical que tanta celebritat universal li ha proporcionat , que a més a més comptava també el dia de la retransmissió amb uns quants convidats ben especials, i que ha sigut rebut per la crítica amb un fervor generalitzat. I quanta gent va acudir a la cita a casa nostra? Doncs quatre gats mal comptats. Què se n’havia fet, dels espectadors que unes setmanes abans deixaven ben palesa la seva rockymania? Com era possible que restessin indiferents davant una oportunitat així, i davant d’un espectacle que el públic que assistia a la representació londinenca seguia amb el mateix esperit participatiu (i en alguns casos, lluint fantàstiques i molt glamuroses disfresses) que ells havien demostrat llavors? I com aquesta, van ja un grapat de representacions retransmeses en directe o projectades en diferit que sovint esgoten localitats en cinemes de mig món, però que a casa nostra passen de forma gairebé imperceptible. És clar que aquestes projeccions, quan es fan a altres indrets del món, acostumen a ser amplament publicitades pels mitjans de comunicació, i que les sales on s’exhibeixen, s’encarreguen també de tractar-les com a esdeveniments que mereixen una notable difusió. Aquí, es diria que existeix una mena de pacte per a què aquestes projeccions passin gairebé d’amagatotis. Fixem-nos en les pàgines web dels cinemes que les acullen. Sovint, entrar en elles no et dóna ni la més mínima pista de les joies teatrals ocultes que amaga la seva programació. Cal anar a buscar-les allà on hi diu eventos, i encara així de vegades resten camuflades darrera una tercera pestanya. Així les coses, no és estrany que el tema passi desapercebut, i que fins i tot els addictes a aquesta mena d’activitats que no les deixarien mai passar de llarg si n’estiguessin mínimament informats ni se n’assabentin del que s’estan perdent. Cal doncs posar-hi remei, abans que ens trobem que la manca d’assistència es converteix en argument inqüestionable per aturar allò que quan no ho teníem, tant havíem reclamat! Més encara si tenim en compte que el fenomen no fa altra cosa que créixer i créixer: cada cop són més els teatres i els muntatges que s’apunten a una fórmula tan útil pel que fa a la difusió més gran de propostes que en cas contrari queden restringides al públic de la ciutat on es produeixen i que així poden adquirir un caràcter universal, com pel que fa al mateix finançament dels espectacles. En aquest sentit, cal no oblidar el caràcter pioner dels grans teatres d’òpera, els primers que es van apuntar a aquesta mena de retransmissions, i que van tenir molt present de quina forma podien contribuir a pal·liar una mica els enormes costos de les seves produccions.
Dit això, cal marcar-se com un dels objectius d’aquesta rentrée estar ben a l’aguait, i seguir fil per randa i entrant a les finestres que calgui la programació diguem que oculta que s’amaga darrere la programació visible dels cinemes que pertanyen al grup Balañá, a la cadena Cinesa, o a la cadena Yelmo, sense oblidar que també els cinemes Renoir i els cinemes Girona ens han ofert en aquest sentit alguna estupenda sorpresa. Sí, ja ho sé: us estic encomanat una àrdua missió que requereix la seva bona dosi de paciència. Però penseu en la recompensa: tot esforç és poc, donada la qualitat del premi.
Cal evitar un altre cas Rocky Horror, i deixar sorpresos als programadors amb la nostra presència massiva!
Però com no us vull fer tan feixuga la feina, deixeu-me donar-vos una mica d’informació sobre el que passarà en aquest terreny al llarg de les setmanes que vénen, per tal que pugueu ja tenir l’agenda al dia a curt termini.
L’ALTRA CARA DE L’INSPECTOR POIROT
Ben cert: per al més cinèfils, l’inspector belga però resident a Londres creat per Agatha Christie estarà sempre associat al rostre d’Albert Finney, que fins i tot va aconseguir una nominació als Oscars interpretant el personatge a Assassinat a l’Orient Express, una notable pel·lícula dirigida per Sidney Lumet. Poc després, i com a conseqüència precisament de l’èxit d’aquell film i de les ganes que els hi va entrar als productors de seguir filmant més novel·les protagonitzades per Poirot, el paper queia en mans de Peter Ustinov a Mort al Nil. I amb tanta fortuna que, durant un grapat d’anys, no va haver-hi altre Poirot que ell, tant al cinema, com quan les cadenes televisives es van interessar també a seguir investigant els seus casos, resolts sempre amb un punt de petulància i molta perícia deductiva. Això, fins que va arribar David Suchet, i es va imposar amb la seva caracterització a tots els Poirots fílmics o televisius existents fins llavors. Des de l’any 1989 i fils el 2013 (de fet, l’últim episodi de les diferents temporades televisives que Granada Television li ha dedicat al detectiu belga mitjançant una sèrie de qualitat britànica per damunt de qualsevol sospita, va rebre nominacions als Premis Emmy atorgats fa uns pocs dies) Suchet es va convertir en el Poirot perfecte que havien somiat tots els admiradors de les seves aventures literaries. Però Suchet – que sempre s’ha mostrat agraït al personatge, i mai ha renegat del fet que una gran majoria de gent l’identifiqui exclusivament amb ell- tenia ja darrere seu una sòlida carrera com actor escènic i cinematogràfic quan va arribar Poirot a la seva vida, i la segueix tenint ara que el detectiu que tantes bones hores de programació li ha ofert a 8TV ha desaparegut d’ella definitivament.
El que no sé jo, és si els addictes a la sèrie esteu preparats per trobar-vos davant un Suchet transvestit. Doncs ja us podeu anar preparant, perquè així és com se us presentarà a la sensacional comèdia d’Oscar Wilde La importància de ser Frank, per dir-ho amb el títol amb què l’obra es presentarà quan s’estreni al teatre Akadèmia d’aquí uns pocs mesos. Però de moment, el que toca és gaudir de l’enginy de Wilde i d’un Suchet transformat en gran dama victoriana, gràcies a la projecció en directe de la representació de The Importance of Being Earnest que tindrà lloc el pròxim 8/10 als Cinesa Diagonal, Cinesa Diagonal Mar i Cinesa Sant Cugat; un espectacle dirigit per Adrian Noble que es va estrenar a Londres el passat mes de juny i que , des de llavors, ha rebut rialles a dojo, crítiques entusiastes, i un molt calorós aplaudiment del públic, que ha fet que el muntatge es convertís en un enorme èxit popular.
Però posem-nos més seriosos, perquè Shakespeare –qui sinó?- ens està esperant. I no a qualsevol lloc, sinó a la seu de la Royal Shakespeare Company ubicada precisament a Statford-upon-Avon, la localitat natal del geni. Des de el seu magnífic teatre, la RSC ens presenta el nou muntatge d’Henry V, per tal que vosaltres mateixos en pugueu fer la vostra valoració gairebé al mateix temps que ho fa la crítica britànica. La cita serà el 21/10 als Cinemes Balmes. Això sí: aquest cop, sense subtítols de per mig, per tal que pogueu posar a prova el vostre domini de la llengua del gran Willy. Però si voleu anar sobre segurs, i de pas comparar la interpretació que oferirà des de Stratford Alex Hassell amb la que ens van oferir abans els dos monstres del teatre als quals em vaig a referir, potser millor revisar el dia abans les excel·lents versions cinematogràfiques de l’obra que van filmar al seu moment Laurence Olivier i Kenneth Branagh. El que, ja posats, ens porta a una altra cita shakesperiana ineludible. No sé si ho sabeu, però enguany Branagh ha posat en marxa companya pròpia i l’ha instal·lat al teatre Garrick de la capital britànica, tot presentant una temporada que, com era d’imaginar, ha despertat una enorme expectació. I un dels grans espectacles estel·lars (potser el més estel·lar de tots) d’aquesta temporada, és la versió de The Winter’s Tale (El conte d’hivern) que el mateix Branagh codirigeix amb Rob Ashford, i co interpreta amb l’excepcional Judi Dench. Doncs aquest fantàstic conte hivernal ple de gelosia, melangia, fantasia i misteris mai del tot resolts les funcions del qual estan ja sold out, es deixarà caure també en directe el 26/11 als Balmes i als Cinesa. Qui no sabem a hores si es deixarà caure o no, però si sabem que té garantida la seva presencia a cinemes de tot el món és el Hamlet interpretat al Barbican de Londres per Benedict Cumberbatch dins un muntatge polèmic que es va convertir en fenomen de masses tot just es van posar les entrades a la venda fa un grapat de mesos, esgotant-se com qui diu en cinc minuts, i donat lloc a una re-venda que ha adquirit proporcions escandaloses: i és que Benedict (que per cert deu també bona part de la seva popularitat a un altre detectiu ben famós, perquè ell és la imatge contemporània de Sherlock gràcies a una sèrie magistral de la qual fa temps que estem esperant amb candeletes una nova temporada) arrrossega multituds. Però mentre esperem confirmació sobre el seu Hamlet, no us oblideu pas de l’òpera. Actualment per entrar al Metropolitan de Nova York al mateix temps que ho fan els novaiorquesos però sense patir jet lag, només us cal enfilar cap als cinemes Icària. La present temporada, després d’arrencar el 3/10 amb el retorn d’Il Trovatore de Verdi dirigit per un David McVicar potser menys inspirat que en altres ocasions, seguirà el 17/10 amb el primer muntatge d’ Otel·lo estrenat al MET en el qual el protagonista -el tenor Aleksandrs Antonenko- es presentarà amb la seva cara blanca, sense aquell maquillatge ennegrit associat al “moro de Venècia” amb el qual s’ha presentat gairebé sempre, creant sovint una mena d’inversemblança amb cert racisme latent. Per cert que com Otel·lo és una de les obres programades també al llarg de la temporada del Liceu que arrenca precisament amb un altre Verdi (Nabucco) aquí teniu una bona ocasió per entrar en el terreny de les comparacions. I MET a banda, no oblideu que l’òpera i el ballet seran també ben present a les altres pantalles catalanes que de tant en tant cedeixen protagonisme a l’escenari. Ja podeu seguint buscant!!