Amb el Grec enganxat als talons toca dir-li adéu a la temporada sense oblidar-se, però, d’aquells espectacles no inclosos a la programació del Festival d’estiu que encara continuen en cartell o que, de fet, s’acaben d’estrenar, i que corren el perill de quedar ofegats al mig de tanta oferta llaminera. Cal dir que com a mínim un parell d’ells es mereixen tota la vostra atenció , i són dignes de figurar entre les més estimulants ofertes que ha presentat la dramatúrgia catalana en aquests darrers temps. D’Estripar la terra, el molt notable nou text de Josep Maria Miró, us en parlaré d’aquí una estona. I del segrest anti sistema que perpetren a la FlyHard els protagonistes de New Order, segur que ja n’heu sentit a parlar força i molt bé al llarg de les darreres setmanes. Però per si de cas: Sergi Pompermayer ofereix una contundent tragicomèdia sobre els mecanismes perversos dels quals es serveix el poder per tal de perpetuar-se sense perdre cap dels seus privilegis encara que al seu entorn les coses vinguin molt maldades , i sobre les incontrolables conseqüències que la humiliació permanent pot acabar exercint sobre un humiliats que poden començar a tenir actituds que es surten del guió marcat pels poderosos. Pompermayer fa que l’humor un xic tarantinià del tram inicial llisqui intel•ligentment cap el drama . I ofereix una obra que sobrepassa de lluny el to lleuger de la seva arrencada per tal d’endinsar-se en territoris força complexes, i oferir com qui no vol la cosa unes quantes reflexions sobre l’opinió que ens mereix la violència segons el lloc des de el qual ens la mirem, o sobre la facilitat amb què podem ser temptats o intentar temptar nosaltres mateixos amb quatre llamineries (un valuós rellotge, posem pel cas) i una mica de xantatge emocional.
EL TERRORISME QUE AMAGUEN ELS CELS
Ja, ja sé que a més a més d’aquest parell d’excel•lents propostes, la cartellera acull també el certament recomanable muntatge de l’obra Cels amb el qual Oriol Broggi es retroba amb Wajdi Mouawad després de l’estimulant experiència d’Incendis. I sé també que aquest espectacle que sens dubte cal veure, es troba ja entre els mes entusiàsticament aclamats de la temporada que ara acaba. Però permeteu-me que aquest cop, no participi de l’entusiasme col•lectiu. I que aquest cop em sembli que, sense perdre per això del tot moltes de les qualitats que caracteritzen al seu teatre, Mouawad es deixa arrossegar aquí per una lleugera tendència a l’excés de transcendència que en mans d’un altre autor no tan prestigiós i talentós tindria la gosadia de qualificar com a un xic pedant.
Mouawad ens vol parlar de les conspiracions universals que poden cristal•litzar en qualsevol moment en no menys universals banys de sang. I de la paranoia defensiva de vegades inevitablement justificada que turmenta al sistema. I vol construir una gran paràbola sobre la forma com la humanitat oblida els milions de vides que han anat deixant pel camí els inacabables conflictes bèl•lics en què s’ha vist i es continuarà veient immersa. I sobre la manera com aquests morts, a través dels seus hereus, volen tornar a ser presents entre nosaltres i manifestar-nos de forma contundent la ràbia que els hi ha provocat el nostre oblit. I sobre la forma com buscant les certeses que teòricament ens proporciona la tecnologia de la paranoia, podem deixar d’escoltar els missatges que ens transmet la poesia dels nostres avantpassats i deixar també d’entendre el que significa la bellesa de vegades radicalment violenta que han deixat plasmada els artistes d’altres temps. I com sempre, Mouawad vol visualitzar el cordó umbilical que lliga aquest món nostre sempre a punt d’esclatar pels aires i fins i tot de convertir els temples de la cultura en temples de sang , amb el món tràgic que els antics grecs van saber transformar en teatre catàrtic.
Però Mouawad vol també aquest cop construir una mena de gran intriga amb elements de producte mainstream; gairebé com si tingués ganes de demostrar-nos que tot allò que en mans d’autors com ara Dan Brown acostuma a ser vist com a pura banalitat de l’entreteniment, en mans tan cultes i sàvies com les seves pot adquirir una profunditat inesperada. I Mouawad, mentre ens parla d’amistat, amor i traïció, es posa a interpretar les claus del tràgic futur immediat de la humanitat interpretant el quadre de l’Anunciació pintat per Tintoretto com ni el mateix Dan Brown hagués tingut la gosadia de fer. I no dubte en dibuixar aquest cop uns personatges sovint esquemàtics , per tal que aquests personatges a mig fer li resultin útils a l’hora de transmetre les idees que ell ens vol transmetre; Mouawad ( i això, no havia passat mai a cap de les obres que li coneixem) sacrifica així l’entitat que podrien arribar a tenir aquests personatges en benefici del missatge que vol difondre. I tampoc es talla gens a l’hora de crear la típica metàfora sobre el cicle de la vida, i presentar-nos gairebé en muntatge paral•lel la forma com a la més cruel mort li segueix el més esperançat naixement, en una escena que ni el muntatge de Broggi sap com resoldre.
Per sort, l’autor disposa de recursos creatius més que suficients com per a que la brillant contundència exterior del seu text camufli una mica les seves febleses, les seves reiteracions, els seus calculats paranys i la seva grandiloqüència d’impacte assegurat. I per sort, aquest text ha caigut en mans d’un director que creu sincerament en ell, i que el serveix mitjançant un molt encertat embolcall audiovisual , i en companya d’un grapat de bons actors que inclou també a una actriu cada dia més esplèndida : Màrcia Cisteró. Però ni ells ni ella, poden evitar que Mouawad m’hagi semblat aquest cop més ambiciosament artificiós que mai.
EL SOMNI D’UNA NIT D’HIVERN
Curiosament, la presentació de Cels ha vingut a coincidir a Barcelona amb el pas pel Teatre Lliure de La Ronde de nuit, un espectacle apadrinat per la llegendària creadora Ariane Mnouchkine a qui Mouawad ha considerat sempre com una de les més gran influències del seu teatre. Tot i que aquest cop, resulti també difícil imaginar dos espectacles més diferents. Com probablement ja sabeu, la fundadora del no menys llegendari Théâtre du Soleil va realitzar el 2005 un stage per terres de l’Afganistan del qual en va sortir quelcom més que una enriquidora experiència didàctica: el naixement d’una nova companya que porta el nom de Théâtre Aftaab ( precisament, Teatre del Sol en llengua dari) i que, des de llavors, viu a cavall entre França i el seu país d’origen.
Fa cinc anys la formació va estrenar Ce jour- là, un muntatge construït al voltant de l’11 de setembre de 2001 i de la posterior invasió nord-americana del territori afganès. I aquest cop, i tot partint d’una idea de la mateixa Mnouchkine, li ha volgut donar protagonisme al tema de la immigració forçada a la que han donat lloc tants anys de guerres interminables (recordeu aquells dies en els quals la futura Al Quida era subvencionada pel govern dels Estats Units per tal que lluités contra l’exercit de l’imperi soviètic?; aquestes coses, cal no oblidar-les mai), talibans terribles decidits a cobrir amb burques el rostre de totes les dones i a fer volar pels aires els Budes mil•lenaris , invasió llampec a càrrec de l’altre gran imperi, repressions de tota mena, i misèria sense límits. En qualsevol cas, i malgrat la severitat dramàtica d’unes circumstàncies que no deixen de fer-se ben presents al llarg de la representació, la gent del Soleil i de l’Aftaab ha optat per presentar-nos un espectacle tocat d’aparent lleugeresa, farcit d’humor, lliurat sovint a un tarannà obertament oníric, i capaç de transmetre’ns una esperançada fe en la solidaritat entre els éssers humans que, i malgrat les abundants proves de les que disposem per mirar-nos el tema amb un cert escepticisme, mai cau en la simple ingenuïtat.
I això, en gran mesura, es deu a que els creadors del muntatge han ubicat la seva acc