Ens acaba de deixar un gegant del teatre musical sense el qual el teatre musical de les darreres sis dècades no hagués estat pas el mateix: s’acaba de morir ( us escric aquestes línies el primer dia d’agost de 2019, poques hores després de fer-se pública la notícia) Harold Prince, als 91 anys d’edat.
I sense ànims de fer panegírics ni de revisar fil per randa tota la seva trajectòria tirant a enlluernadora , i per si de cas no esteu al cas de la mena de personatge del qual us estic parlant, us recordaré només unes quantes dades que deixen constància de la petjada que ha deixat la seva creativitat. Ell va ser ( l’any 1957) el coproductor del muntatge original de “West Side Story”, clàssic entre els clàssics que al seu moment en tenia un punt ( o un molt) de revolucionari, i que continua donant mostres d’imbatible vitalitat: d’aqui pocs mesos visitarà el Tívoli el més recent muntatge espanyol de l’obra, mentre Steven Spielberg -passats 66 anys des de que la icònica pel·lícula de Wise i Robbins guanyés 10 Oscars- última el seu remake cinematogràfic demostrant que no li té por a les comparacions, i Ivo van Hove es prepara per revisar l’obra a Broadway amb el seu inconfusible estil, i formant tàndem amb una coreògrafa situada tan a les antípodes del genial Jerome Robbins de l’original com ara Anne Teresa de Keersmaeker.
Nou anys després de l’estrena de WSS, Prince es convertia en el director de “Cabaret” , el llegendari musical de Kander i Ebb a partir del qual Bob Fosse – apropiant-se del material original amb una tremendament creativa llibertat- va dirigir el no menys llegendari cel·luloide que va tenir la gosadia d’emportar-se a casa 8 Oscars ( tot i perdre el de millor pel·lícula) el mateix any en el qual “El padrí” de Coppola se’n va tornar cap a casa amb només 3 estatuetes : per sort, la màfia no va prendre mesures venjatives davant l’ofensa. I Qui vulgui evocar aquells moments no té més que recuperar la fantàstica sèrie “Fosse/Verdon”,una de les màximes aspirants als televisius premis Emmy que s’atorguen el proper mes de setembre. Dirigida per Thomas Kail i coproduïda per Lin-Manuel Miranda ( ni més ni menys que el tàndem triomfador de “Hamilton”), la sèrie – 8 capítols que es devoren en un no res- reflecteix de forma notable el Broadway i el Hollywood canviant d’aquells anys tot reinventant imaginativament les coreografies i les imatges filmades per tal de mostrar-nos el seu component autobiogràfic. Tot i que, per damunt de tot, es transforma en la punyent crònica d’una relació de parella basada en dependències tan plenes de vincles amorosos com de components autodestructius. I qui vulgui comprovar com de bé ballava Gwen Verdon i tornar a gaudir amb l’inconfusible estil que Fosse imprimia a totes les seves coreografies, que no es perdi la projecció a la Filmoteca de Catalunya ( 28 i 29/8) de “Damn Yankees!”; d’altra banda, una bona forma de retre-li tribut a un Stanley Donen al qual la Filmo dedica també aquest dies un molt sucós cicle.
Però tornem al director del muntatge original d’ “El violinista a la taulada”, un espectacle que va polvoritzar records al Broadway dels 60: tornem a aquest Harold Prince sense el qual el “The Phantom of the Opera” de Sir Andrew Lloyd Webber no portaria dècades deixant bocabadat a un públic que segueix al·lucinant amb uns efectes especials escenogràfics que Prince va voler que fossin com aquells que podia veure al teatre el públic de les acaballes dels segle XIX : poca tecnologia , però moooolta màgia. I cal admetre que fins i tot al mestre Stephen Sondheim li hagués costat força més rebre el reconeixement que mereix el seu geni, si no hagués comptat amb la complicitat de Prince. I si l’excepcional compositor i lletrista i el director visionari que sabia ser innovador sense oblidar-se tampoc mai de la necessitat de connectar amb el gran públic, no haguessin format el tàndem que va capgirar la història de Broadway al llarg dels anys 70 amb els seus muntatges de “Follies”, “A Little Night Music”, “Pacific Overtures” i “Sweeney Todd”. Una col·laboració que va acabar de forma un xic dramàtica amb el contundent ( i injust) fracàs de “Merrily We Roll Along”. I que s’havia iniciat l’any 1970 amb “Company”, qualificat com el primer musical conceptual de la història .
Arribats a aquest punt, no se m’acut millor moment per recuperar la crònica que us devia sobre el memorable nou muntatge de “Company” que va arrasar enguany a la gala dels premis Olivier , i que té opcions a donar el salt atlàntic, i convertir-se properament en la sensació de Broadway. Ben mirat, no hi ha millor forma de retre-li homenatge a un director que va saber com pocs trencar normes que parlant d’una directora -Marianne Elliot- que a sabut alhora donar-li la volta a un dels espectacles que van definir la trajectòria de Prince. I que sap també com donar-li la volta als rols de gènere assignats fins ara a una obra emblemàtica repensant per complert la dramatúrgia original sent-li alhora completament fidel.
AQUEST “COMPANY” NO SEMBLA EL MATEIX “COMPANY” I ALHORA HO SEMBLA DEL TOT
Algú té ganes de saber com es pot reinventar de cap a peus una obra emblemàtica sense alterar per a res la seva essència? Algú vol veure com pots fer que un personatge també emblemàtic que sempre s’ha presentat com un home ben representatiu d’un determinat tipus d’home pot canviar de gènere sense trair en absolut les inquietuds que tenia abans , encara que ara en tingui també algunes de noves? Algú vol comprovar com se li pot donar un bany de feminisme a un clàssic del musical sense deformar-lo amb proclames , i accentuar el to de comèdia que ja tenia en els seus orígens fent riure fins i tot potser més que mai, sense obviar tampoc el fosc rerafons dramàtic que es mou per tot plegat?
Doncs si sou part d’aquests “algú” , de ben segur que podríeu gaudir molt del memorable muntatge de “Company” dirigit per una Marianne Elliot que ocupa ja un lloc d’honor en el meu “top ten” de la direcció escènica: després de “War Horse”, després de “The Curious Incident of the Dog in the Nigh-Time”, després d’ “Angels in America”, Elliot ho ha tornat a fer, ha tornat a crear un muntatge d’aquells destinant a convertir-se en referència! I és que a partir d’ara, ja no es podrà parlar del “Company “ creat per Stephen Sondheim i George Furth sense parlar del dia en què en Bobby es va transformar en la Bobbie. Dediquem-li doncs a ell/ella aquesta crònica , tot recuperant el passat de l’espectacle. Si sempre és bo i necessari fer una mica de “background” històric quan parles d’una obra important, ho és encara més quan parles d’un d’aquells títols que al seu moment van capgirar l’escena amb les seves innovacions.
COMPARTINT LA SOLITUD EN BONA COMPANYIA
Anoteu-vos la data: 25 d’abril de 1970. Aquell dia tenia lloc a Broadway una petita revolució. Aquell dia, s’estrenava el primer musical conceptual de la història. I l’argument? On era l’argument? Això s’havien preguntat sorpresos els espectadors i els crítics que havien assistit a alguna de les prèvies de l’espectacle “Company” a la ciutat de Boston. Amb una visió de futur digna d’una bona visita a l’oculista teatral, el crític del “Variety”- la Bíblia per excel·lència del món del “show business” – va arribar a afirmar que allò no era altra cosa que un espectacle adreçat a “senyores d’aquestes que van a les matinee teatrals, homosexuals i misògins, farcit de cançons sense cap mena de distinció”. Poc podia preveure el molt distingit ( i ben políticament incorrecte , segons els criteris actuals) crític que aquelles cançons que tant indiferent l’havien deixat a ell estaven destinades a convertir-se ben aviat i de la primera ( precisament l’estupenda “Company”) a l’última ( aquell sacsejador “Being Alive” que et posa la pell de gallina només de pensar-hi) en clàssics absoluts de la historia del teatre musical versionats en infinitat d’ocasions. I encara podia preveure menys que ben aviat també es quedaria pràcticament sol en la seva apreciació de l’espectacle: el primer musical conceptual de la història es va convertir d’immediat en un gran èxit, va batre records a l’hora d’aconseguir nominacions als Tony ( en va guanyar 6 dels 14 als quals aspirava, entre ells els destinats al millor musical de la temporada, el millor llibret i la millor partitura) i va rebre el recolzament general de la crítica novaiorquesa. Tot i que, això si, seguís rebent alhora des de sectors conservadors alguns comentaris agressius derivats de la suposada misogínia de la qual parlava “Variety” i, especialment, de l’atac a la institució matrimonial que teòricament se’n derivava del seu no argument. I és que, i tornant al que us deia abans, “Company” prescindia d’un argument lineal en sentit clàssic, estructurant-se com un conjunt d’escenes sense cronologia definida però amb un punt de partida sí ben definit. El protagonista de l’obra, en Bobby, és a punt de complir 35 anys, i els seus millors amics i amigues ( a diferencia d’ell, tots ells casats i casades ) li estan preparant una festa d’aniversari a l’altura del que implica haver arribat a un d’aquells moments en els quals sembla obligatori començar a fer balanç i prendre decisions de futur: fins quan pretén Bobby prolongar la seva solteria ? No li toca ja créixer emocionalment i posar una mica de seny, abans d’acabar convertit –aquestes coses semblen molt llunyanes fins que sense adonar-te’n han passat ja de llarg- en un solitari home de mitja edat ?Doncs aquí tenim també a tres possibles candidates a ocupar el lloc de parella estable. Partint doncs de la proximitat d’aquest aniversari, veure’m al Bobby fent visites a cadascun dels matrimonis que formen part del seu cercle més íntim. I certament, aquestes visites no resulten especialment engrescadores ,pel que fa a obrir les ganes de casori ràpid. Com tampoc ho resulten per una raó o per altre les seves trobades amb les tres dones que podrien semblar candidates idònies per fer-lo canviar d’estat civil. On rau el problema? En elles? En ell? Són la por a la solitud i el desig de compartir motius prou sòlids com per a crear vincles que imperceptiblement es poden convertir en pesades cadenes ? Es pot desitjar estar amb algú hipotètic que et faci sentir viu, i desitjar alhora no estar amb ningú que pugui desvetllar-te nit darrera nit amb les seves demandes? Només cal fixar-se en el títol d’un grapat dels temes musicals de l’obra, per percebre com aquesta ambivalència emocional impregna tota l’acció. Aquí tenim el malenconiós “Sorry-Grateful” amb què tres marits intenten expressar tant les sensacions amargues com els sentiments d’aixopluc que troben al seu matrimoni. O l’histèric i gloriosament accelerat “Getting Married Today” amb el qual una núvia ja pràcticament a l’altar i atacada pels dubtes sobre el pas que acabarà donant, s’imagina agraint-li a tots els presents la seva presència i anunciant que la cerimònia no tindrà lloc . O el colpidor i ben definitori “Merry Me a Little” amb què Bobby defineix el seu ideal de relació: “Casat amb mi una mica mantenint una tendra distància, així tots dos podrem ser lliures. Estimem més que a ningú altre, però no amb exclusivitat”. O fins i tot l’electritzant “Another Hundred People” en què conviuen alhora l’estat d’excitació plena d’expectatives que experimenten dia darrera dia els centenars de persones arribats a una gran ciutat com ara Nova York i la tremenda sensació de solitud que es pot arribar a sentir en una urbs com aquesta.
EL CUC AL CENTRE DE LA GRAN POMA
Parlant de Nova York: el seu skylab forma també part consubstancial de l’obra, fins i tot encara que no aparegui a l’escenari. Un escenari que quan l’espectacle es va estrenar, el genial escenògraf Boris Aronson va concebre com una mena de també ben conceptual abstracció geomètrica dominada per la presència de dos ascensors destinats a comunicar els diferents nivells de l’espai.
I la geometria d’aquell espai servia alhora per remarcar la sensació d’aïllament d’en Bobby al ben mig de tanta companyia , i per suggerir sense veure’l el paisatge d’aquesta Nova York tirant un punt a sofisticada en la qual viuen els personatges. Va ser el mateix Sondheim qui ho va dir: “ El teatre de Broadway ha estat durant molt anys sostingut per persones de classe mitjana alta amb problemes de classe mitjana alta. Aquesta gent, quan anava al teatre, el que volia realment era escapar del seu món . I ara es troben que “Company” els hi parla directament a la cara de cap a on van”.
Fixem-nos en la data d’estrena que abans ja he esmentat: 1970. Un parell d’anys abans la revolució contracultural amb arrels hippie s’havia escolat ja pels escenaris de Broadway gràcies a “Hair”, aconseguint fins i tot la visió fugaç d’uns cossos nus al ben mig d’un districte teatral poc acostumat a aquesta mena de gosadies. La dècada dels 60 havia qüestionat institucions, costums i actituds morals fins poc abans considerades intocables: el mateix Hollywood intentava acoblar-se als nous ritmes d’aquesta societat canviant. I ara aquests aires de canvi es feien extensibles a un teatre musical que fins poc abans semblava una zona immune a aquesta mena de trencadisses. “Hair” , en qualsevol cas, havia intentat atreure un públic jove amb temptacions antisistema mentre alhora es presentava com a curiositat “a la moda” pel públic habitual de Broadway. Però com suggeria Sondheim , “Company” venia d’alguna manera a qüestionar aquest públic habitual des del seu mateix territori. No eren hippies grenyuts al·lèrgics a la dutxa i a la guerra del Vietnam els que et cantaven a l’escenari : eren solters acomodats i matrimonis ben integrats al sistema, els que et mostraven les fissures , les demolidores rutines i els buits existencials de la convivència benestant, i t’exhibien entre bromes el seu desencís. Partint d’un text que George Furth havia imaginat inicialment com una obra integrada per onze petites comèdies d’un acte , Sondheim ( que va llegir el text a instàncies d’Anthony Perkins, interessat en dirigir la proposta i posteriorment temptat amb la possibilitat de protagonitzar-la) i el director Harold Prince ( aquesta va ser la primera col·laboració entre els dos genis escènics) van crear un musical radicalment contemporani que s’apropava al territori de les relacions de parella, la forma de viure la solitud i la solteria després de la revolució sexual dels 60 i les fragilitats d’una institució tan brindada com ara el matrimoni, com cap altre musical anterior ho havia fet. I el moment, els hi va ser propici: al 1970, el públic de Broadway estava més disposat del que ho havia estat mai a veure’s reflectit a l’escenari. Encara que el mirall reflectís una imatge tan lúcidament patètica com aquella que transmet el personatge de la Joanne – la més granadeta de les amigues d’en Bobby- quan arriba el seu moment culminant, l’impressionant i demolidor “The Ladies Who Lunch”: aquestes “ladies” de mitja edat i amb bona posició econòmica que passen els dies entre funcions de tarda d’obres de Pinter ( les matinee de les quals parlava el crític del “Variety”) i concerts de Mahler, entre sessions de gimnàstica i excessos de vodka, com dinosaures intentant sobreviure al cataclisme de l’existència. “Mira els seus ulls i veuràs el que elles saben: tothom mor”.
Decididament, només un geni agosarat com el de Sondheim podia tenir l’audàcia d’incloure una lletra com aquesta a una obra qualificada com a “comèdia musical”. I només un moment com aquell inici dels anys 70, podia aconseguir que les mateixes “ladies” de les que el tema en fa un retrat tan desolador, aplaudissin aquestes paraules des del pati de butaques.
LES DIFERENTS CARES D’EN BOBBY
Abans de seguir: teniu edat suficient com per haver gaudit del muntatge de “Company” produït pel Teatre Lliure que va dirigir Calixto Bieito el 1996, i que es va poder veure tant al Mercat de les Flors com al llavors recent inaugurat ( de fet, la Sala Gran encara no s’havia obert ni havia començat encara la primera temporada oficial ) Teatre Nacional de Catalunya? Sens dubte un molt bo espectacle ( Carles Sabater, Nina, Mone, Lluís Homar, Mònica López , Carles Canut, Carme Sansa i Pepe Anton Muñoz formaven part del seu lluït repartiment) , ben representatiu d’aquell moment amb quelcom de miratge en què va semblar que el teatre musical ambiciós i amb producció catalana podia arribar molt i molt lluny.
Però si no vau veure aquell “Company” i voleu conèixer més a fon l’obra abans de viatjar cap a Londres ( sembla ser que una futura visita a Broadway de l’espectacle tampoc està descartada), teniu al vostre abast diverses opcions, totes elles igualment recomanables. Començant pel documental “Company. Making of Original Cast Recording” filmat pel cèlebre director D A Pennebaker que ens permet assistir en directe a la ja mítica sessió d’enregistrament discogràficde l’obra: allà us trobareu a Dean Jones, que després d’haver estrenat amb crítiques entusiastes va abandonar les representacions, perquè el dolorós procés de divorci en el qual estava ficat resultava per a ell incompatible amb l’angoixa que li despertava la temàtica de l’obra. I us trobareu també vivint tota la tensió del que és sens dubte el moment culminant de la pel·lícula , aquell protagonitzat per una Elaine Stritch cada cop més desesperada, intentant una i altra vegada oferir la interpretació carregada de força dramàtica que requereix l’esmentat “The Ladies Who Lunch” , sense aconseguir-ho del tot, a punt de llençar la tovallola … fins que el miracle creatiu es produeix ja a altes hores de la matinada.
Donant un salt temporal , disposeu també de la filmació de dos magnífics muntatges íntegres de l’obra. D’una banda, el que va dirigir Sam Mendes el 1996 al Donmar Warehouse de Londres comptant amb el primer Bobby de pell negra de la història : el gran Adrian Lester , que tres anys abans havia enlluernat també el públic del Mercat de les Flors interpretant a la Rosalinda de “Al vostre gust” en versió Cheek by Jowl. D’altra banda, el dirigit el 2006 per John Doyle – que com és costum en ell, feia que els seus actors i actrius es desdoblessin també en músics- comptant amb el primer Bobby amb arrels llatines del que es tingui noticia: el sempre notable Raúl Esparza. Per cert que el minimalista i esplèndid espectacle de Doyle ofereix una visió de l’obra dramàticament fosca ; tot el contrari de la pseudo versió concert protagonitzada per Neil Patrick Harris també disponible en DVD : només la simpatia de Harris, i la presència a l’escenari d’intèrprets com ara Cristina Hendricks, Martha Plimpton o la mateixa Patti LuPone ara present també a Londres, salven aquest espectacle de la banalitat amb què està dirigit.
I FINALMENT BOBBY ES TRANSFORMA EN DONA, I TRAVESSA EL PAIS DE LES MERAVELLES
Ara sí: ara hem arribat ja al teatre Guielgud de Londres on es representa amb èxit brutal l’espectacle mitjançant el qual en Bobby s’ha convertit finalment en la Bobbie. Una operació de canvi de sexe a la qual Sondheim ( el dramaturg George Furth ja no pot opinar sobre el tema perquè va morir el 2008) li ha donat el vist i plau amb notable entusiasme, malgrat les reticències inicials. Cal recordar en aquest sentit que Sondheim sempre s’ha negat fins ara a autoritzar una versió gai de “Company”, malgrat que en més d’una ocasió s’hagi especulat sobre l’orientació sexual d’un Bobby que encara no ha sortit de l’armari. I malgrat que el llibret de l’obra faci al·lusió a alguna que altra experiència bisexual com ara la que admet el personatge del Peter , feliçment descasat de la Susan després d’anys de malcasament un cop arriba el segon acte de l’obra , malgrat que continuï convivint amb ella. Però Sondheim sempre ha tingut clar que convertir Bobby en gai, significaria alterar el sentit de l’obra . I perdre de vista el seu eix central, aquest estira i arronsa entre la necessitat de fugir de la solitud i buscar companyia creant relacions de parella estables beneïdes oficialment, o assumir que la càrrega de la convivència resulta un pes massa feixuc i/o les barreres emocionals un obstacle massa insalvable com per caure en el parany en el que han caigut tants dels teus més estimats amics.
Però repensar el personatge de Bobby i començar a veure-la com a Bobbie, això ja és una altra cosa. Tot i que quan Marianne Elliot li va plantejar per primer cop l’idea Sondheim arrufés el nas, el mestra va acceptar la invitació de la directora britànica. Elliot li proposava a Sondheim assistir a un workshop en el qual esbossaria la seva visió de l’espectacle, i si ell no n’estava d’acord, se n’oblidaria del projecte. I Sondheim hi va estar molt d’acord, perquè Elliot va saber explicar-li molt bé el seu concepte del muntatge; tant bé com sap transmetre’l al públic un cop aquest s’ha materialitzat. Passats 48 anys de l’estrena de l’original, ara el món està sortosament cada cop més ple ( tot i que encara no prou) de dones que si volen poden viure com el Bobby de llavors; com a mínim , en un context urbà i en un món occidental com el que reflecteix l’obra. Dones que com ara la mateixa Bobbie, no tenen problemes a l’hora de canviar de parella sexual sense que ningú pensi en estigmatitzar-les , que gaudeixen d’ independència econòmica, que viuen soles per voluntat pròpia sense que aquesta opció representi cap mena de condemna . És a dir: dones que com li passava llavors al Bobby , han de prendre o no prendre decisions sobre les ganes o no ganes que tenen de compartir la seva vida en parella sense que aquestes decisions depenguin de la seva condició de dona. Amb una excepció: la del maleït rellotge biològic que marca les hores de la maternitat biològica. Però també en aquest apartat, si te n’oblides de la biologia , tens ara opcions que abans no podies contemplar. I és així , com la Bobbie de Marianne Elliot (una estupenda Rosalie Craig) ha arribat als seus 35 anys, i és disposa a creuar més portes que l’Alícia de Lewis Carroll. La directora crea en aquest sentit un vincle visual evident entre aquella nena ficada en un país de meravelles que en tenia molt de metàfora sobre el pas que significa deixar darrera la infància i entrar en el món dels adults, i aquesta altra Bobbie que amb l’aniversari a la vista , es troba en aquell moment en el qual potser cal pensar en començar a deixar en darrera l’alegre joventut i fer-se gran d’una vegada.
NO ENVAEIXIS EL MEU ESPAI, SI US PLAU!
Voler i no voler; fer-se gran i fer-se petit; tenir ganes d’assumir nous projecte de vida o tenir ganes de posar-se a córrer només de pensar-hi; saber que comptes amb els teus amics de l’ànima i voler alhora fugir de la seva companyia quan t’estan muntant una festa d’aniversari en la qual l’única persona que no vol ser convidada ets tu mateix o tu mateixa. Davant tan enrenou, el que voldries potser es tancar-te a casa i fer veure que no hi ets, si algú del teu cercle íntim truca a la porta amb ganes de festa! I aquesta és la condició en la qual es troba la Bobbie , movent-se per l’extraordinari espai escènic que a dissenyat per a ella Bunny Christie. Us parlava abans de com les línies geomètriques de l’escenografia original remarcaven l’aïllament dels personatges. Doncs tampoc el muntatge d’Elliot es queda curt en aquest sentit: per un espai tan negre com el carbó, es mouen una mena de càpsules monocromàtiques que en tenen alguna cosa de grises zones de confort gens confortables.
Aquestes càpsules van i venen, i s’omplen quan toca de globus de festa d’aniversari i acolorides llums de neó. Però – i malgrat que com us deia també abans, la comicitat d’un grapat d’escenes s’accentua en aquesta proposta- la foscor de l’entorn no deixa mai de provocar-te males vibracions i certa sensació de malson alegrement maquillat. Un malson en el qual – i tornant a Alícia- potser que de cop i volta, et fiquis en una habitació en la qual gairebé no hi caps, perquè o bé t’has convertit en una geganta, o bé tot ha encongit al teu voltant. Com aquests globus amb el fatídic numero 35 que arrossegues per arreu i que canvien com si res de mida, fins arribar a fer-se tan monstruosament grans com t’ho pot semblar segons com la nova edat que et marca el calendari. I parlant de malsons, en això es transforma també amb humor ansiós la mateixa festa d’aniversari real o imaginada que en altres ocasions has vist presentada amb un cert toc de sofisticació. Doncs aquí, el que tens no és altra cosa que una celebració progressivament cada cop més “cutre” en la qual no hi falten ni cubells pel vòmit , mentre els amics canten allò de “Side by side” lliurats a una disbauxa de la que voldries fugir per cames.
JUGUEM A CANVIAR DE ROLS?
Però tornem al tema del canvi de gènere: ara, aquella Amy amb ganes de no anar a la seva pròpia boda s’ha transformat en el Jamie. Però tant sa val , que la boda hetero de llavors se’ns presenti aquest cop com una boda gai. Per sort s’ha conquerit una victòria també en aquest sentit. Però els dubtes sobre si l’elecció feta que determinarà la resta de la teva vida és la millor elecció que podries haver fet i el pànic al compromís que d’altre banda no vols deixar de contraure , seguiran atacant els nervis del nuvi i creant inseguretats al futur marit de la mateixa manera que abans atacaven a la núvia i deixaven tocat al seu futur espòs. D’altra banda, no cal canviar el gènere, per canviar els rols. Elliot ho demostra brillantment mitjançant la parella formada pel David i la Jenny ,els bons amics amb els quals tant el Bobby d’abans com la Bobbie d’ara comparteix un “porret”. A la versió original, era el David qui, quan es quedava sol amb el seu amic, li parlava del desencís del seu matrimoni, , malgrat els esforços de la convencional Jenny per seguir-li el ritme a ell i fer fins i tot allò que ella no té interès en fer ( com ara posar-se a fumar marihuana ) . A la versió actual és una empoderada Jenny ( i el fet que el personatge estigui interpretat per una actriu de pell negra accentua encara més aquest empoderament) qui es queixa del caràcter sense empenta ni iniciativa del convencional David. Els rols s’han capgirat, i això està molt bé. Però persisteix l’abisme que es va creant entre dues persones que ja han convertir la convivència en un dissimulat esforç de futur incert. Com persisteix la desesperada tristesa d’aquelles dones dinosaure ja esmentades de les que parla “The Ladies Who Lunch”, encara que aquest cop la gran Patti LuPone, donant-li al tema un registre ben diferent al que li havia donat fins ara en les moltes ocasions en les quals l’havia interpretat , ens provoqui un somriure rialler allà on abans s’imposava l’ombra del drama íntim.
El patetisme de LuPone arribat aquest moment memorable, transmet la imatge exacte del que Elliot ha volgut i ha aconseguit transmetre amb la seva visió de l’obra. Tot és aquí més divertit qe mai , i tant o més trist que sempre. Tot està aquí prou canviat com per a que ens sembli per moments que estem veient un altre “Company” que aquell que havíem vist sempre, i tot és alhora absolutament fidel al “Company” que ens ha acompanyat sempre. Canvien el gèneres , s’amplien les opcions vitals, cauen decrèpits límits sobre models de vida. Persisteixen les mateixes angoixes, les mateixes contradiccions, les mateixes dificultats a l’hora de deixar de pensar en primera persona i començar a pensar en parella, les mateixes pors davant la solitud, el mateix pànic davant la companyia que potser et robi massa espai vital.