Ben mirat, aquest títol podria ser gairebé una metàfora; en un país en el que el blau conservador és el color de moda, la radicalitat per força ha de ser una cosa mal vista. Però no anem tan lluny i quedem-nos en el terreny teatral; la vida de la que, ara per ara, ens toca acomiadar-nos és la que ens ha proposat en aquests darrers cinc anys Àlex Rigola des del Teatre Lliure i mitjançant un cicle que trobarem moltíssim a faltar.
I és que un cop els Radicals Lliures s’han quedat sense la seva llar resulta molt difícil imaginar com poden ser re ubicats a qualsevol altre espai escènic del nostre mapa teatral. On anirà a parar, sense anar més lluny, la creativitat gamberra d’un tàndem com el format per Nao Albert i Marcel Borràs?
Recordeu com el seu fragment de Dictadura-Transició-Democràcia superava de bon tros els fragments signats per una colla de autors del tot consagrats? Enguany, Albet i Borràs han tornat a donar bona mostra de la seva imaginativa forma d’entendre això del teatre amb el seu Hamlet.3, una proposta un pèl irregular i una mica a mig fer que, malgrat tot, posseeix un quart d’hora inicial divertidíssim i enlluernador.
Tot i que, en realitat, haurem de dir que el que resulta enlluernador és l’escena final de l’espectacle: Nao i Marcel comencen justament per aquest final i l’aprofiten per disculpar-se de l’obra fallida que ens acaben d’oferir, mentre nosaltres aplaudim el que encara no hem vist. Es podria dir que ells mateixos s’avancen, a l’hora d’evidenciar els alts i els baixos continguts en el que ve després. I que avançant-se i introduint a l’escenari aquesta mena d’humorística autocrítica, aconsegueixen precisament jugar la seva millor carta.
Tot i que el que ens arriba tot seguit en va ben ple d’impagables troballes delirants, marcianets dignes d’haver aparegut com a extres a qualsevol pel•lícula d’Ed Wood, (malgrat les al•lusions que es fan a Spielberg, l’esperit de la proposta està més a prop de semblar una versió postmoderna de Pla 9 des de l’espai exterior, que un remake de Trobades en la tercera fase) i al•lucinants converses en anglès a l’ombra d’un paisatge de western de John Ford.
I la pregunta és: on podrem seguir ara l’evolució de la dramatúrgia d’aquest parell? On podrem comprovar el rigor amb el que el David Espinosa de Desconcierto Nº 1 para teclado y fracasado ens explica amb cara seriosa i ulls de complicitat quin tipus de conjur resulta més eficaç a l’hora d’atrapar l’atenció de la persona desitjada que no et fa ni cas o de cobrar un vell deute? Tot això, mentre Espinosa aprofita l’ocasió per establir subtils paral•lelismes entre religions, sectes, profetes de l’auto ajuda i discursos artístics de la modernitat.
On podrem assistir a la singular partida d’escacs amb la que el Ferran Dordel i l’Àlex Serrano de Mad (Mutual Assured Destruction) ens mostren les estratègies al tauler característiques de la Guerra Freda i, ja de pas, ens insinuen que el món global d’ara mateix potser té menys classe que aquell altre món?
D’una cosa sí en podem estar segurs: el món teatral del nostre país, sense aquesta injecció anual de radicalitat i donats els notables problemes d’exhibició als que s’enfronten sempre els creadors poc fets a la vida escènica convencional, serà un món notablement més pobre.
On es ficarà ara l’Albert Serra, quan, entre pel•lícula i pel•lícula, ens vulgui fer viatjar Més enllà dels Alps? On podrà auto lesionar-se a gust l’Angèlica Liddell? On hi tindrà cabuda un sopar com el proposat per Babazorro a Extraordinaris; un sopar amb deu únics comensals i servit tan lluny d’un teatre com d’un restaurant?
M’HE QUEDAT AMB GANA!
Parlant de les coses del menjar, fem una paradeta al sopar caníbal que ens proposa la gent de la Fura dels Baus amb la seva gastronòmica Degustación de Titus Andrónicus, un d’aquells espectacles que venen a demostrar com, de vegades, jugar a recuperar les teves essències més genuïnes et pot portar a transformar-te en una parodia involuntària de tu mateix.
La Fura juga aquí a recuperar el llenguatge més clarament furero; però el que li acaba sortint és un exercici repetitiu situat a anys llum de la sensació torbadora d’amenaça i pseudo perill controlat que podien despertar els espectacles fureros d’altre temps.
La Fura juga també a fer confluir a taula les aromes i la sofisticació d’un cuiner il•lustre com ara Andoni Luis Aduriz, amb la sensació de fàstic que li hauria de provocar a l’espectador la cerimònia d’antropofàgia continguda a l’obra de Shakespeare.
Però, curiosament, desaprofita gairebé tota l’estona els components culinaris de la proposta. I, malgrat que Shakespeare li posa les coses ben fàcils, desaprofita també del tot l’efecte repulsiu que haurien de provocar les viandes per simple associació. La cosa és greu, teatralment parlant.
Fixem-nos, per exemple, amb el fàstic que poden produir algunes escenes cinematogràfiques, malgrat que tots sabem que els actors no estan menjant el que fan veure que mengen. Amb un dispositiu escènic com el que la Fura té entre les seves mans, amb una cuina com la que trobem a l’espectacle, amb un historial com el que exhibeix la companyia i amb un argument tan bèstia com el que li ofereix Shakespeare, es diria que tots hauríem de sortir d’aquest Titus amb arcades o, -si més no- amb un nus a l’estómac i molta tensió visceral acumulada a la resta del cos. I res. No passa res.
Tot s’acaba quedant en el pur entreteniment banal, embolicat amb grans pantalles i imatges més o menys poderoses i interpretat per uns actors molt més fets a donar bots per l’escenari que a recitar Shakespeare amb un mínim de credibilitat. Perquè aquesta és una altra: tota la força del text queda aquí completament diluïda. De fet, fins i tot resulta difícil entendre una mica què dimonis està passant a l’obra. Clar que, quina importància pot tenir això, si, amb una mica de sort, pots provar un núvol de sucre amb firma de xef de luxe?
IL•LUSTRES DECEPCIONS
Per cert; ja que som a taula, fem-li també un tast a l’espectacle de Jan Lauwers The art of entertainment; un espectacle en el que, a diferència del que passa amb La Fura, no es serveix cap plat real. Però en el que se suposa que estem assistint en viu i en directe i via reality show d’audiències milionàries, a l’últim sopar d’un famós (en aquest cas, un actor en hores baixes) que a l’hora de les postres es suïcidarà davant nostre.
Lauwers vol aprofitar l’ocasió per oferir-nos una reflexió sobre l’art i l’entreteniment. I sobre els perills de la banalització absoluta i els perills del discurs artístic, que a força d’introduir iròniques distàncies, pot acabar distanciant-se una mica massa del receptor. I jo, veient el seu espectacle i recordant els espectacles anteriors que Lauwers ha ofert en aquesta mateixa sala, em pregunto si el prestigiós creador no ha caigut ell mateix també en aquesta trampa.
Em pregunto per què tot el que a Isabella’s Room semblava transgressió estilística plena d’emotivitat i d’humor, s’ha acabat transformant en els darrers muntatges de Lauwers vistos a casa nostra (aquest, i el encara més decebedor i anterior The deer house) en sofisticada repetició d’uns mecanismes creatius que semblen haver arribat a un elegant carrer sense sortida. I em pregunto, per què un creador amb tan evident talent com aquest, descura tant la dramatúrgia d’uns espectacles que, lluny de sorprendre, sonen massa a fórmula. I que, fins i tot, es permeten el luxe d’incloure acudits i petites reflexions que, ficades en altres propostes, valoraríem com a fàcils i mancades d’imaginació.
Parlant de grans noms trencadors que semblen necessitats d’una injecció de vitamines, tampoc voldria oblidar-me del Rodrigo García de Muerte y reencarnación en un cowboy, un espectacle vist precisament al cicle Radicals Lliure. Rodrigo, és tot un “pope” de l’escena diguem-ne alternativa a qui (potser precisament per això) de vegades sembla que no li exigim que estigui a l’altura a la que pot estar.
De fet, les seves darreres visites transmeten una sensació de cansament creatiu que potser, caldria interpretar més aviat com mandra creativa. Després de la seva molt decebedora visita al Radicals 2010, enguany l’argenti sembla haver-se esforçat una mica més a l’hora de buscar imatges d’impacte amb capacitat colpidora. García inicia aquest anti-western amb toro mecànic inclòs jugant amb força amb una de les escenes més terribles i doloroses de l’obra mestra d’Ingmar Bergman Gritos y Susurros. I, en relació a aquest fragment de cinema que s’apropa a l’agonia d’un cos malalt com molt pocs cops ho ha fet el cinema, el director finalitza el seu muntatge amb un croissant (sí, heu llegit bé) agonitzant que, malgrat provocar alguna rialla fora de lloc, va demostrar la seva capacitat per provocar alhora calfreds d’emoció: quina imatge tan potent, la del crosissant moribund!
Però –i és una llàstima-, entre aquest principi tan brutal i aquest final tan contundent, a Garcia se li escapen massa fragments amb tendència a la reiteració i a l’auto referència una mica paralitzant; masses duels de guitarra que posen a prova la capacitat física dels actors però també la paciència dels espectadors; massa escenes que evidencien com alguns dels recursos que, en altres temps, el creador utilitzava com a arma de provocació han esdevingut ara bromes inofensives.
Tothom recorda, sense anar més lluny, les polèmiques que havia aixecat en altres temps la utilització d’animals als espectacles de García. Ficar un gatet amb cara de pacífic bon jan al bell mig d’una colla de pollets separats del felí per un doble vidre de seguretat, sembla més aviat un acudit amb la gràcia desactivada. A Rodrigo li cal buscar noves vies i marcar-se nous reptes.
I a Eduard Fernández i Pep Ramis, els hi cal potser revisar a fons la dramatúrgia del seu Cain & Cain. Una dramatúrgia que, tal i com els hi ha quedat ara per ara l’espectacle, sona massa plena de referents que, en aquest cas, actuen a la contra i porten a establir comparacions gens gratificants. A Cain & Cain ens hi trobem l’inconfusible marca coreogràfica de Mal Pelo. I ens hi trobem un més que notable treball físic d’un Eduard Fernández ficat en un terreny interpretatiu del tot nou per a ell.
I ens hi trobem bellesa escenogràfica i un grapat d’imatges i sons potents. Però, encara que s’invoqui a Kantor, Beckett, i Pasolini o Fellini, el resultat final està lluny de posseir l’originalitat i la força que aquests creadors únics sabien imprimir a la seva obra.
Tot queda aquí una mica ofegat entre simbolismes obvis i metàfores una mica primàries. I mancat d’una direcció ferma capaç de donar-li a l’espectacle el sentit i la tensió dramàtica que ara li falta.