Ja sabeu el que passa, quan venen a promocionar els seus productes grans estrelles de Hollywood o cèlebres directors, que es guanyen els dòlars amb cinema d’acció fabricat amb el saludable objecte de fer-se encara una mica més milionaris. De cop, és com si s’avergonyissin del que ens estan presentant, i ens volguessin obrir els ulls. No, això no va d’explosions a dojo, corredisses i persecucions sense fi, i efectes especials que tomben d’esquenes. Això, en realitat, vol ser una reflexió entorn a la dualitat entre el bé i el mal que fonamenta l’existència humana. És just en aquest moment, quan el protagonista de la peli, acostuma a explicar-nos el procés interior que li ha fet recórrer al seu personatge, mentre llençava cops de puny. Perdoneu l’exageració, però crec que de vegades també als nostres directors de teatre, se’ls hi escapa una mica la mà, a l’hora de voler donar-li una dimensió als textos que dirigeixen un pèl exagerada en relació als seus mèrits reals. És el que dèiem fa uns dies a Valentina. Si m’esforço intentant veure en el simpàtic melodrama de Carles Soldevila una reinterpretació noucentista de la tragèdia d’Electra o el drama de Hamlet, sortiré del teatre ben decebut. Però si em limito a gaudir dels mecanismes del bon fulletó al vell estil, puc sortir força satisfet. Passa una mica el mateix amb aquest En pólvora que dirigeix ara Sergi Belbel. Si busco la consciència proletària de Guimerà, i el seu tarannà més socialista, em quedaré amb un pam de nassos. Si em miro l’obra com una mena d’esborrall de l’argument que, després repetirà amb més estil en diverses ocasions l’autor de Mar i Cel, la cosa, millora força. Jo crec que, quan a la primera escena del seu muntatge, Belbel aixeca la tanca contemporània situada enfront la vella fàbrica a punt de ser enderrocada, i fa que la vida del passat torni a omplir de soroll el recinte industrial amb gran xemeneia inclosa, ens està donant la clau de tot el seu muntatge. Un muntatge que cal veure amb ulls d’ahir, perquè el text de Guimerà, no resisteix una actualització seriosa. Un cop més, som als terrenys del melodrama passat de voltes, de la mateixa manera que bona part de l’equip interpretatiu, es passa també de voltes. I en aquest cas, de forma ben justificada: si al text, li treus aquest punt d’exageració, el que et queda, és més aviat pólvora mullada.
Però deixem als clàssics en pau i, un cop més, de la mà de Belbel, anem-nos de carnestoltes per visitar la comissària de Carnaval. També en el cas de la nova obra de Galceran, s’han exagerat una mica les coses. No és buscant a l’escenari una representació de la violència latent de la nostra societat i del horror que ens envolta, com podrem gaudir de les qualitats del text, i passar de les seves limitacions. Si l’espectacle funciona, no és precisament gràcies a la seva possible transcendència, sinó més aviat, gràcies al bon partit que sap treure-li a l’enginyosa juxtaposició d’elements intranscendents que manega l’obra. Més enllà dels famosos 30 minuts de tensió a la xarxa que constitueixen el portal del muntatge, i que Belbel i la magnífica Marta Angelat condueixen amb sàvia precisió, Carnaval, en va ben farcit de situacions inversemblants, i diàlegs improbables. Començant per les disquisicions amoroses que mantenen la senyora comissària i el seu més apreciat subaltern, i que són dignes d’aquella altra comissària imaginada per Javier Daulte a Bésame mucho. Continuant per l’ambient de pau i tranquil•litat que es respira en aquest relaxat departament policial. I acabant per la irreal però brillant conjunció de comèdia riallera i drama policíac angoixant amb el que està construït el text. Per cert; crec que un dels encerts més grans de Galceran es troba en un dels elements de l’obra que més crítiques s’ha guanyat: aquest final que es passa pel forro les convencions del que ha de ser un bon final de Thriller, i envia a fer punyetes aquell moment de grans revelacions que tots estem esperant.
Però seguim amb el tema. No és exactament el mateix cas, però també Àlex Rigola cau per l’error de voler donar-li a la seva European House una mena de missatge visible que no fa cap falta, perquè l’espectacle s’explica prou bé per ell mateix. De fet, els rètols explicatius introduïts per Rigola gairebé al final del seu muntatge, són una de les poques coses discutibles d’aquest pròleg mut a la tragèdia de Hamlet. No havíem quedat, precisament, en que aquí, no hi haurien paraules? Doncs, a què ve, tanta reflexió escrita entorn a l’essència, l’existència, i els actes del nostre príncep shakesperià? Tampoc encaixen massa dins l’espectacle intervencions coreogràfiques de Nathalie Labiano / Gildenstern. Si es tracta de que tots juguem a ficar el nas a les habitacions privades de la família, i convertir-nos en espectadors amb llicència pel vouyerisme, no té massa sentit distorsionar l’aparença de realitat amb elements de dansa ben irreals. Deixant de banda aquests dos detalls, l’espectacle de Rigola i el magnífic espai escenogràfic a tres nivells en el que té lloc, són tot un encert. Aquí, sí que et pots retrobar amb aquell Rigola imaginatiu, fidel al seu estil, però capaç encara de donar-te un grapat de bones sorpreses i que tant havíem trobat a faltar amb Ricard 3.
Parlant d’estils personals. El del director d’òpera Robert Carsen, és també d’aquells que deixen fortes petjades per allà per on passen. Carsen, ofereix ara una versió de Lucia di Lammermoor que parteix d’un concepte no massa diferent al que presentava el darrer muntatge a Londres del musical Sweeney Tood. En aquell cas, l’obra mestra de Sondheim es convertia en una mena d’al•lucinació en la que Tobias, tancat a un manicomi després d’haver matat al barber assassí de Fleet Street, revivia com un malson els fets que l’havien portat fins a la bogeria. També la pobrissona Lucia de Donizetti, sembla aquí ben condemnada a l’alienació mental fins i tot abans de que la representació comenci. Carsen crea un espai claustrofòbic que potencia de forma expressiva la distorsió de les perspectives i que crea la sensació d’un mon negre i sense sortida. Aquesta Lucia, ni tan sols té el consol de poder mirar de tant en tant el paisatge de la seva Escòcia natal. Aquí, la llum natural, ha estat substituïda per l’artifici de les ombres allargades creades a partir de contrallums. És com si Lucia, avancés sempre cap a la foscor i el deliri. I, de fet, és com si tota l’acció, tot el que estem veient, no fos precisament altra cosa que un deliri. És per això mateix que, quan Lucia es deixa veure per primer cop a l’escenari del Liceu, ja porta la camisa de dormir que després es tacarà de sang en la famosa escena de la bogeria. I és per això que la seva trobada amorosa amb Edgard se’ns presenta com una pura il•lusió, amb un impossible cel blau ocupant l’espai on un moment abans, hi havia la més fosca de les parets. A Carsen, i a diferència del que passava en el seu magnífic muntatge del Somni d’una nit d’estiu de Britten, li fallen aquest cop una mica les capacitats dramàtiques d’alguns dels seus intèrprets. Començant pel nostre Josep Bros que llueix magnífica veu, però que té certa tendència al tòpic en la seva actuació. Gairebé, tot el contrari del que li passa a Patrizia Ciofu, potent com actriu, i dotada d’una veu excel•lent, però que es queda una mica justa a l’hora d’atacar unes àries de les que existeixen un grapat d’interpretacions sublims. És ben probable que Edita Gruberova, quan s’incorpori al paper després d’haver superat petits problemes de salut, si faci tocar el cel als afeccionats, i tornar-los tan bojos com ella mateixa ho està a l’escenari. Per cert: els xiulets rebuts per Carsen la nit de l’estrena, només van ser comparables als xiulets i crits rebuts per les autoritats del govern català al arribar al Gran Teatre, i per gentilesa d’un grup de votants convergents ben enfurismats amb això de l’entesa. La veritat és que això d’arribar al Gran Teatre, i trobar-te a la gent de C