I, abans d’abordar directament aquesta necessitat de ser explícits, cal fer també unes quantes recomanacions abans no sigui massa tard. De fet, i donada la marxa amb la que funciona la venda d’entrades, les crítiques delirants i la sensació de fenomen de la temporada madrilenya que envolta l’espectacle, potser ja estic fent tard si us recomano un viatge urgent a Madrid per no perdre’s les representacions de Follies, un dels cims absoluts de la història del teatre musical, i una de les grans obres mestres del mestre Stephen Sondheim. A falta de poder valorar encara el muntatge de Mario Gas, (tot arribarà) de moment us ha de quedar molt clar que per poc que us interessi aquest gènere, Follies és una cita obligatòria. Caldrà estar atents a possibles retorns de l’espectacle i a la programació dels nostres festivals d’estiu més veterans: potser en algun d’ells ens hi trobem una sorpresa.
AND THE OSCAR GOES TO… EL PARE DE LA VAMPIRA!
Ara que a l’Albert Guinovart li han donat una miqueta d’Oscar per allò de formar part de l’equip d’orquestradors que omple amb brillants notes musicals les silencioses imatges de The Artist, cal insistir en recordar (de fet, encara no havíem parlat del muntatge des d’aquesta secció) que corre pel Raval una vampira un pèl grand guignolesca i del tot musical, que, mentre canta les partitures de Guinovart, ens transporta de forma molt perversa al Raval canallesc d’altres temps.
Molt cops s’ha parlat en aquests darrers anys de com era aquell Paral•lel mític al voltant del qual s’estenia una xarxa de teatres i de teatrets en els que -i més enllà d’uns quants escenaris privilegiats i tocats d’un cert luxe formal- el que predominava, eren les sales tirant a vicioses, tirant a fosques i brutes, i tirant a transgressores de la moral i els bons costums.
Gràcies a La Vampira del Raval, el Teatre Raval es transforma en la cosa més propera a aquella mena de sales que mai no hagueu vist. I ara que no s’espantin les criatures, tenint en compte, a més a més, que les criatures tenen bones raons per témer a la vampira: aquí tot està sublimat. És a dir: a l’escenari tot resulta infinitament més fi del que devia resultar una funció d’aquella època. I a l’escenari, en lloc de trobar-te els músics tronats i els actors i actrius de dubtosa reputació que et trobaves llavors, et trobes una companyia esplèndida de primeres figures i una banda musical d’allò més brillant.
Però el cert és que l’ambient, els llums vermells de la sala, la ubicació del teatre, les gamberrades cabareteres del llibret i el descarat talent transvestit de Mingo Ràfols, et transmeten l’aroma d’aquella mena de sala; amb l’avantatge, això si, que aquesta fa molta millor olor de la que devien fer aquells teatres-barracons ben poc atents a les normes higièniques.
Feu-li també un bon forat a l’agenda a l’extraordinari espectacle de Carme Portaceli La nostra classe, del que us vaig parlar ja amb molt d’entusiasme l’estiu passat, quan es va estrenar en el marc del Festival Grec. Un treball interpretatiu modèlic, una direcció vigorosa i un text potent, colpidor i èpic que ens mostra de forma punyent amb quina facilitat podem passar de ser els millors veïns a convertir-nos en els més implacables botxins.
Caldrà reservar també un espai per a la reposició de La Bohème, encara que només sigui per deixar molt clar que li fem costat al Liceu, tot i que no sempre li puguem fer costat a la seva gestió administrativa.
Construir el prestigi d’un teatre i fer-li un lloc entre els millors, és quelcom que pot costar molt de temps i l’esforç de moltes generacions. Malbaratar aquest prestigi i posar en dubte la seva reputació, per contra, és quelcom que pot passar com si res, segons quina mena de decisions prenguis.
De moment, hem salvat els papers pels pèls i de forma molt parcial, deixant-nos pel camí com qui diu un terç de temporada. Ara, toca deixar molt clar que un salvament d’aquesta mena és quelcom que s’ha d’intentar no repetir mai més, sinó volem fer el ridícul i començar a quedar-nos al marge dels grans circuits lírics.
En qualsevol cas, ara toca també gaudir d’una producció de La Bohème que va néixer al Teatro Real de Madrid en època de vaques grosses. I això es nota en l’exuberància d’uns decorats d’aquells que fan sospirar als amants dels muntatges realistes fets com Déu mana, i en les masses d’intèrprets que envaeixen l’escenari tant bon punt com el llibret els hi permet.
Cert que potser cal reconèixer que, tal i com s’està representat ara mateix al Liceu, a l’espectacle li manca l’espurna de les grans ocasions. Però a l’escenari hi han bones veus, correctes interpretacions i un potent cor. I sota l’escenari, hi ha una orquestra molt ben afinada que li fa plena justícia a una de les partitures més potents i commovedores de la història de la lírica.
UNA POLLA ÉS UNA POLLA
Perdoneu-me la brutal vulgaritat, però és que les coses s’han de dir tal i com són. I si tens entre les mans una Cock – és a dir, una obra que és diu Cock i que, com resulta fàcil d’imaginar, quan es va estrenar a Londres va donar també molt a parlar per culpa de seu títol- no pots gastar manies ni anar dissimulant: a la façana del Club Capitol, la paraula Polla hauria d’estar escrita amb lletres ben grans.
Dit això, cal afegir tot seguit que el títol és sens dubte el més provocador d’aquesta notable comèdia amb la que el jove autor Mike Bartlett va guanyar l’any 2009 el Premi Laurence Olivier. I és que la veritable provocació rau en el fet que el text de Bartlett ni és provocador en el sentit que es pugui esperar del títol, ni parla de forma específica de l’òrgan sexual al que fa referència aquest títol.
El que pot resultar més provocador aquí és el fet d’estar presentant una comèdia que, encara que sovint resulti divertida, en té poc d’alegre. I en la que, i a diferència del que acostuma a passar en una comèdia, resulta més aviat difícil sentir empatia per cap dels personatges que la protagonitzen, encara que no resulti pas tan difícil sentir una certa identificació amb coses amb les que potser no t’agradaria identificar-te.
De forma molt convençuda, però crec que totalment equivocada, el crític del diari The Independent va afirmar que Cock era “Un brillant estudi sobre la bisexualitat”. Però, en realitat, i per molt que a l’escenari ens hi trobem un personatge que ha de decidir entre continuar la convivència amb l’home amb el que ha compartit els darrers anys de la seva vida i la dona que li ha obert les portes de l’amor heterosexual, no és pas de la bisexualitat, del que ens parla Mike Bartlett.
El que veritablement l’interesa a l’autor és mostrar-nos fins a quin punt cada cop que fem una elecció, se’ns obre dins nostre un punt d’angoixa perquè, alhora que elegim, estem també rebutjant possibilitats que ves a saber tu si no ens farien més feliços.
John (l’únic personatge amb nom del text) és, amb perdó, un cagadubtes. Però les seves inseguretats no són en els fons majors que les que intuïem als seus enamorats que li exigeixen una decisió contundent, o al seu mateix sogre, qui l’exigeix fidelitat a l’status quo sexual d’acord amb el que ha viscut tota la vida.
Arribat al punt on arriba al llarg de l’obra, està clar que prengui la decisió que prengui John no podrà ja sentir-se mai del tot convençut del que ha decidit. Però, malgrat tot, el seu enamorat i la seva enamorada reclamen d’ell ser l’objecte elegit, encara que tant l’un com l’altre sàpiguen en el fons que John seguirà trobant a faltar allò al que ha renunciat. Tant se val. El que importa de moment és guanyar la partida, ser jo l’elegit o elegida, i no enfrontar-me al forat emocional de la pèrdua.
Darrera la seva aparença de nimietat trivial encadenada a un situació repetitiva (triar un o triar l’altre; aquesta és la qüestió) Cock es revela com una intel•ligent aproximació a temes com ara el del rol assignat que ens defineix davant dels altres i que sembla posar en perill la nostre integritat a la que fem la més mínima intenció de canvi.
O com ara, el grau de manipulació emocional que som capaços d’activar quan veiem en perill els nostres baluards de seguretat.
O com ara, la felicitat amb la que podem confondre l’amor amb la necessitat de tenir uns referents que ens facin sentir segurs.
Tot i que, cal instint, aquesta comèdia plena d’ansietats no deixa per això de ser un bon divertiment, servit a casa nostra de forma prou sòlida per un bon muntatge de Marta Angelat interpretat amb notable convicció. Fins i tot, encara que tinguem a l’escenari un personatge que no està convençut del tot de res.
LA CRISI DEL LLENGUATGE
Ara ho veiem clar: la gran crisi capitalista de l’any 73, aquella que va tenir el petroli com a màxim culpable, no era altra cosa que un joc de nens si la comparem amb la gran crisi que assola els mercats contemporanis i que, en segons quins llocs (llocs molt propers a casa), està començant a qüestionar la viabilitat del sistema al complet.
Va ser en aquells crític dies de 1973 quan el mateix Peter Handke que acabava d’insultar el públic com cap altre autor ho havia fet abans (Insults al públic, 1966) es va posar a escriure aquesta faula plena de capitalistes que ara ha recuperat Lluis Pasqual.
I que m’ensumo que potser ha deixat a una bona part del públic no pas insultat, però si una mica desconcertat. Potser en tenen la culpa les màscares d’Anonymous, que fan també la seva aparició puntual al muntatge. O potser, un punt de partida argumental en el que ens hi trobem un capitalista existencial amb ganes d’engegar a fer punyetes el sistema.
El cas és que Quitt s’ha presentat davant de l’espectador una mica com si es tractés d’una gran sàtira política en la que ens hi pot resultar fàcil reconèixer fantasmes econòmics de l’ara mateix. I si bé aquesta perspectiva pot formar part també dels diferents angles de visió que ens proposa el text, no constitueix ni de lluny el seu eix central.
Deixant de banda a Anonymous, Quitt sí que ens parla des de la perspectiva del conte metafòric i un punt hermètic de les màscares que portem sempre posades. I ens presenta a un empresari -tauró cansat de ser-ho i cansat de la seva màscara i decidit a enfonsar primer als seus competidors i després als seus aliats mercantils.
Un empresari, com deia abans, una mica existencialista, i també una mica nihilista cansat de moure’s entre estereotips i de ser-ho ell mateix, cansat de transformar en or tot el que toca i cansat de l’amor quotidià ple de queixes i de la passió sobreactuada que es pot trobar en braços d’una altra empresària ficada en el mateix vaixell a la deriva.
Parlant de vaixells: mentre el primer acte de l’espectacle es mou entre vermelles taules de billar que fan funció de sales d’administració, el segon acte – i després d’un espectacular salt escenogràfic- es mou a la irrealitat d’un horitzó marí que et fa sentir com si fossis a un creuer sense escales, navegant a tota màquina cap al desastre definitiu.
Quitt apareix al teatre de Handke poc després de l’escriptura de dos dels seus texts definitius, les magnífiques obres Kaspar i El Pupil vol ser tutor. I comparteix amb elles la seva voluntat de trencar motllos narratius i lingüístics.
S’agraeix que Lluis Pasqual, lluny de la temptació modernitzadora, ens vulgui deixar molt clar tota l’estona on i a quina època som. Des de les tonalitats cromàtiques i el disseny de vestuari, aquí tot remet als primers anys 70, i tot ens recorda el tarannà experimental i altament arriscat que presentava en aquell moment l’escriptura de Handke.
En companyia d’un actors intel•ligentment lliurats a la caricatura sense cap mena de complexes, Pasqual construeix un muntatge de molt alt nivell que si no apassiona, no és pas per culpa de cap mancança, sinó precisament perquè l’obra de Handke rebutja la passió com a instrument per apropar-se al públic.
Aquí el que predomina és el rigor d’una paraula que sovint fuig d’intentar transmetre un sentit evident, i el desconcert d’una falsa trama argumental que només funciona com a punt de partida per deixar molt clar tot seguit que tota trama convencional seria una nova màscara escènica.
I sí; és cert que potser alguns dels recursos utilitzats per l’autor ens poden sonar avui dia com invents una mica datats. Però per això està l’estètica 70 de Pasqual: per recordar-nos com n’eren de vàlids i explosius aquests recursos quan van ser creats.