Sembla una contradicció, però és més aviat, una evidència: fins i tot les gamberrades més saludablement gamberres, per resultar efectives i descarades de debò, tenen que presentar-se amb una certa coherència i tenir un pla ben definit. I això és precisament el primer que trobem a faltar a La Corte del Faraón, la molt desestructurada i molt eixelebrada sarsuela que ens han preparat Cunillé i Albertí. Ja no dic un bon pla, sinó un de senzillet que ens ajudés a entendre de que dimonis va una gresca que probablement, diverteix molt als que la fan, però que no resulta pas massa engrescadora pels que assisteixen a ella en qualitat d’espectadors. Ja és casualitat que, després d’aquell decebedor El bordell, em toqui tornar a donar un pal (aquest, més fort, perquè la relliscada aquí, resulta força més espectacular) al tàndem Cunillé-Albertí. Doncs, és precisament, per l’admiració que em desperten aquests dos, i perquè sé l’ingeni del que són capaços, i que tant han demostrat en anteriors ocasions, pel que em sap més greu encara comprovar com la cosa se’ls hi en va de les mans amb tan alegre inconsciència. Fa mal veure com fins i tot una senyora actriu, com ara Lina Lambert, sembla perduda a l’escenari mentre intenta dir un monòleg en torn al semen sec que no encaixa aquí ni amb calçador, i que ni resulta graciós, ni tampoc, provocatiu. Fa mal, trobar-te amb un Jordi Collet (un altre excel•lent actor) tan gris i pansit. No s’entén, que algú que en sap tant de música com Albertí, no controli una mica més la diferència existent entre una companyia de limitades qualitats vocals i grans qualitats interpretatives que sap com cantar malament amb gràcia, i una companyia que (bàsicament, i amb algunes excepcions) no sap com cantar bé, fent veure que es canta malament. Sí, és cert que l’Oriol Genís o el Xavier Pujolràs tenen els seus moments divertits. I que alguna que altra conya del guió, pot despertar algun que altre somriure. Poca cosa, quan parlem de qui parlem. I quan tenim entre mans una sarsuela plena de males intencions eròtiques que van treure de polleguera als censors franquistes. Això, no ho arregla ni un número aquàtic al millor estil d’Esther Williams però sense ni una gota d’aigua com el que s’ha ficat dins aquest un pèl trist divertiment.
Doncs, parlant de grans directors que perden una mica el nord, i canviant la modèstia gamberra de la sarsuela per la grandesa d’una de les òperes mestres del mestre Mozart, tampoc el Lluís Pasqual de La nozze di Figaro, s’ha lluït massa. Però és que, per dir la veritat, la sensació que dona, és la de que tampoc s’ha esforçat massa. És a dir: la sensació que produeix el seu muntatge, és la de l’espectacle fet amb bon gust suficient com per que ningú surti massa decebut, amb el suficient classicisme per que ningú s’escandalitzi, ni xiuli al director, i amb els suficients canvis d’època respecte a l’original per a que ningú pensi que Pasqual, s’ha quedat penjat en el passat operístic. Hi ha qui, quan del Figaro es tracta, remarca els aires pre-revolucionaris que s’oloren al divertiment ple d’embolics eròtics. Hi ha qui prefereix veure aquesta historia com una comèdia en torn als paranys constants en els que ens fa caure el desig, i en torn a la fugacitat dels sentiments amorosos que s’havien declarat eterns. Hi ha qui, profunditzant en aquesta línea, von evidenciar la melangia i la sensació de fracàs que s’amaga darrera l’enrenou de les passions dels seus personatges. Doncs, es com si a Pasqual, tot això, li rellisqués una mica. Potser sí que els personatges que són a escena, són sacsejats per la passió. Però el seu muntatge, és una cosa ben desapassionada. Bonica, pulcra i buida. I encara sort que a l’últim acte de l’obra (que, a Pasqual, li sembla una mica accessori, però que, de fet, és el que dona sentit a tota la resta) el notable bosc impressionant i mòbil de l’escenògraf Paco Azorín, ajuda a visualitzar ambigüitats i decepcions que l’asèptica direcció d’actors no sempre sap assenyalar.
Això deixant de banda al Figaro de Kyle Ketelsen que, com ja va demostrar al Don Giovanni de Bieito, és un magnífic cantant amb qualitats interpretatives innates. Clar que, quan està ben dirigit, fins i tot un titella, pot semblar el millor dels actors. I això, ho dic pensant en els titelles que protagonitzen una altra òpera, la magnífica Il ritorno d’Ulisse amb el que el director William Kentridge ha portat la darrera edició del Festival Temporada Alta fins al seu punt més alt. Ja sabeu que a Girona, estan més contents que unes pasqües amb aquest Festival de Tardor de Catalunya que, un cop més, s’ha superat pel que respecta al nombre d’espectadores i d’ocupació global. És cert que, el que potser no s’ha superat aquest cop, és el nivell brutal de qualitat de l’any passat. I que alguns noms que repetien, no han deixat el mateix bon gust a la boca. Per molt que sempre sigui un plaer retrobar-se amb el rigor, la intel•ligència, i l’espai buit ple de talent, l’exercici d’estil que ens proposa el Peter Brook de Warum warum, difícilment ens pot provocar l’entusiasme d’aquells memorables Fragments construïts a partir del teatre de Samuel Beckett. Encara que puguem reconèixer la paràbola sobre la vida política argentina (i, en general, sobre l’essència de ser argentí) la qualitat dels actors, i el magnetisme del seu espai escenogràfic i del seu antològic final tragicòmic, el Ricardo Bartis de La pesca, resulta força menys imaginatiu i sorprenent que aquell altre que ens havia ficat a les fulletonesques desventures familiars de l’esplèndida De mal en peor. Encara que un bon grapat de fragments musicals naïf i amb aspecte tatinià de Salle des Fêtes (tornant a La Corte del Faraón); aquí sí que pots reconèixer a uns meravellosos actors que, quan canten malament, ho fan d’allò més bé) resultin divertidíssims, la reiteració i la manca de guió, acaben per jugar-li una mala passada a Deschamps i Makeïedff, la parella de creadors que l’any passat, havia deixat bocabadat tothom amb Les ètourdis. Però aquest festival pel qual han passat també els esperits jueus i possessius a la recerca d’un cos lliure de l’excel•lent Dybbuk de Warlikowski, els quatre ballarins interculturals reunits per Sidi Larbi a la brillant (tot i que una mica menor, si la comparem amb altres coreografies seves) Origine o la sempre aclaparadora imaginació visual del Boliloc de Philippe Genty, continua sent una extraordinària festa anual de teatre capaç, fins i tot, d’oferir-nos l’estrena absoluta d’espectacles destinats a fer molt soroll; segur que quan La douleur de Marguerite Duras que el gran Patrice Chéreau ha dirigit mà a mà amb el coreògraf Thierry Thieû Niang, s’estreni a Paris, l’extraordinària interpretació que Dominique Blanc ofereix sota la pell de la cèlebre escriptora, es converteix en candidata a tots els grans premis teatrals de la temporada.
Parlant d’interpretacions extraordinàries: cal celebrar el Nadal en companyia de Manel Dueso que, Dublin Carol ens convida precisament a participar en una mena de celebració nadalenca d’aquelles que et poden deixar el cor glaçat. I de pas, les venes plenes d’alcohol. En consumeix tant en John, al llarg de la vetllada, que fins i tot, és recomanable no agafar el cotxe després de l’espectacle i estic segur que, encara que només fos per la proximitat amb el personatge, no passaríem cap control d’alcoholèmia. Però ja se sap que som a la verda Irlanda i que aquí, l’aigua no hi té res a fer, mentre es pugui beure fresca cervesa negra i bon whisky. En John, és més de whisky. Al John, ens l’haguéssim pogut trobar perfectament fa uns anys a la barra d’aquell pub ple de narradors d’històries fantàstiques en el que l’autor Conor McPherson situava La presa, aquella magnífica obra que el mateix Dueso va dirigir esplèndidament al Teatre Romea. És de justícia, que, a l’hora de dedicar-li un cicle a l’irlandès,la Sala Beckett, hagi pensat també en Dueso. Doncs, l’ha encertada de ple, perquè la nova