Diu la llegenda que davant del teatre Winter Garden de Broadway, una senyora que feia cua a taquilla per veure la funció matinal de Cats li resumia així l’argument a la seva amiga: “És una ramada de gats, on una gata està malalta i cansada, així que els altres gats per animar-la decideixen muntar-li un espectacle i al final la pugen damunt d’un pneumàtic i la llencen al cel”.
No sé si T. S. Elliot, o al menys la seva vídua, Valerie, contemplaven aquesta sinopsi per al seu llibre de poemes Old Possum’s Book of Practical Cats (1977), però el cert és que l’argument –pràcticament inexistent– no era pas el propòsit d’aquest musical amb el que Andrew Lloyd Webber, Trevor Nunn i Cameron Mackintosh van iniciar l’any 1981 una nova era del teatre musical britànic.
Una etapa gloriosa on més que mai els espectacles havien d’enlluernar amb una tecnologia al servei de la posada en escena. El públic –sobretot el turista– volia veure làmpades d’aranya caient (The Phantom Of The Opera), helicòpters sobrevolant l’escenari (Miss Saigon), grans mansions emergent del terra (Sunset Boulevard) o ballarins patinant a tota velocitat en una espectacular estructura de dos pisos per tot el teatre (Starlight Express). Un concepte de nou espectacle que, no ens enganyem, va salvar el vell Broadway de morir ofegat en la seva inevitable fallida econòmica.
Avui dia tant al West End com a Broadway sembla que, amb una pàtina nostàlgica, el públic respon un cop més a aquells títols que ja s’han convertit en nous clàssics i, de la mà del propis creadors, ens estem retrobant amb revivals de Miss Saigon o Cats, musicals que van tornar fa un parell de temporades a la cartellera de Londres i que ara, la temporada 2016/17, es disposen a ocupar per segona vegada Nova York.
Si Cats havia de ser alguna cosa, aquesta havia de ser un espectacle musical on per primer cop la coreografia prenia l’absolut protagonisme al servei de l’entreteniment per l’entreteniment. Amb Jesus Christ Superstar o Evita, el compositor Andrew Lloyd Webber ja havia demostrat no estar gaire per la tradició del teatre musical i sí per explorar totes les noves possibilitats que el gènere podia oferir i, sobretot, pensant sempre en allò que el públic volia.
L’any 1980 Webber ja tenia musicats alguns dels poemes dels gatets d’Eliot i diversos productors van escoltar el treball al festival de Sydmonton, però cap d’ells creia que aquell material tingués prou força com per convertir-se en un espectacle. Ningú excepte un jove productor, Cameron Mackintosh, qui fins aleshores només havia produït algun revival de clàssics com My Fair Lady o un fallit retorn al West End d’Anything Goes. Mai un gran musical de nova creació.
Va ser Mackintosh qui va pensar en Trevor Nunn, director de la Royal Shakespeare Company, com a l’home amb prou creativitat escènica capaç donar forma d’espectacle a aquelles cançons basades en el poemari. Si bé que és cert que Nunn mai havia dirigit cap musical, tant Webber com Mackintosh pensaven més aviat en col·locar Cats dins de les propostes de teatre britànic contemporani, terreny que sí controlava el director.
Nunn de seguida es va posar a crear una dramatúrgia, unint tot els poemes en una mena d’Alícia a través del mirall, però el resultat mai acabava de convèncer. Amb l’objectiu de trobar un fil conductor definitiu, Nunn va remoure calaixos i capses amb tot de material no publicat de T. S. Elliot, fins i to, remenant, va topar amb la carta on el poeta declinava l’oferta dels estudis Disney per convertir els seus gatets en dibuixos animats.
Però va ser un relat d’Alan Rawsthorne qui va donar el concepte de l’espectacle, on l’espectador es trobaria en una mena de paradís on tot animal de preclara dignitat té dret, després d’haver viscut nou vides d’infelicitat terrenal, a renéixer a una altra vida.
img2
Mackintosh va fixar els costos de la producció en prop de mig milió de lliures, però cap inversor semblava interessat. Sí, era un musical d’Andrew Lloyd Webber, però aquest cop tampoc comptava amb la col·laboració de Tim Rice, tal com ja va passar amb By Jeeves, un fiasco de musical que Webber acabava de perpetrar amb Alan Ayckbourn (“Això li passa per no fer-ho amb Tim Rice!”, deuria pensar més d’un). D’acord, Cats estaria dirigit per Trevor Nunn… nom de reputació però que no havia dirigit un musical en la seva vida. Així que sobre el paper, Cats era un projecte més aviat poc llaminer per als inversors. No s’ensumava l’èxit per enlloc.
A començaments dels anys vuitanta el teatre musical britànic tot just s’estava guanyat la reputació d’oferir espectacles que s’allunyaven força de la frivolitat de Broadway i si l’aposta de Trevor Nunn era la d’oferir un espectacle on el ball i les coreografies fossin grans protagonistes, ailàs, bona part de l’equip sabia que allò no era pas el punt fort del teatre de creació al West End.
Mackintosh aleshores va posar un anunci al diari convidant al públic a invertir en accions de mínim 720 lliures. S’hi van sumar 220 persones, moltes d’elles alienes fins aleshores al món de l’espectacle invertien els seus estalvis particulars, i la producció va poder tirar endavant.
Nunn va recórrer a la seva agenda de contactes per trucar a Gillian Lynne, coreògrafa britànica convertida en codirectora de la funció amb la missió de convertir la dansa en el principal factor de tot l’espectacle, a través del claqué, el jazz i el clàssic, sense que s’hi pogués agafar a gaire conflicte o matèria argumental. També va trucar a l’actriu Judi Dench, procedent de la Royal Shakespeare Company, per interpretar a Grizabella. A més a més, van incloure al repartiment al conegut cantant de rock Paul Nicholas i a un dels primers ballarins del Royal Ballet, Wayne Sleep.
A partir d’aquí es va obrir càsting on s’hi van presentar centenars de candidats, entre ells, oh sorpresa, una joveníssima Sarah Brightman (aleshores vocal d’un grup de rock anomenat Hot Gossip) que tot i que va entrar a formar part de Cats amb un discret paper, mesos després s’hi acabaria casant amb Webber i, anys més tard, acabaria protagonitzant un altre gran èxit del compositor, The Phantom of the Opera.
Sense saber encara a quin teatre estrenarien Cats, Webber va tenir la inspiració mentre veia el programa d’entrevistes This is your life, que es retransmetia des d’un plató al New London Theatre. “Deus fer broma” –li va dir Mackintosh– “Aquest teatre no ha tingut un èxit en deu anys!”. El New London oferia l’opció de plantejar un escenari circular, amb el públic al voltant amb un visió perfecta per a les espectaculars coreografies. A més a més, el lloguer era força més econòmic que la resta de teatres victorians del West End.
L’escenografia es va dissenyar expressament per a l’escenari circular del New London: un gran abocador ple de deixalles a escala gegantina per a que els gats semblessin tenir realment la mida d’un gat.
El procés d’assajos va ser segons alguns testimonis poc més que caòtic, reescrivint cançons i escenes segons s’acostava la data d’estrena. Webber ho recorda com “el cec guiant al sord” i Mackintosh el qualificava del “taller de teatre musical més car” que mai havia fet, ja que enlloc de fer-se a un espai de treball o a una sala d’assajos, es va muntar al mateix escenari del teatre.
A meitat dels assajos Trevor Nunn es va adonar que faltava un tema principal, una gran cançó que fes que la gent sortís taral·lejant en acabar la funció. Webber va oferir-li una cançó que inicialment tenia prevista per a Sunset Boulevard però que no va convèncer a Nunn, qui li va demanar una melodia encara més emotiva. Quan Webber finalment va interpretar davant de tot el repartiment la cançó enllestida, encara sense lletra, Nunn va advertir: “Recordeu aquest dia i hora, perquè acabeu d’escoltar el nou gran hit d’Andrew Lloyd Webber”.
Si Evita tenia el Don’t Cry for my Argentina, a Cats havia de ser aquesta gata outsider interpretada per Judi Dech qui tingués el tema estrella de la funció. Seria el moment en que la gata ascendís a una nova vida. Webber va demanar a Tim Rice que, a mode de favor personal, s’ocupés de la lletra d’aquest tema. Ell va rebutjar i va ser el propi Nunn qui, a partir del poema Rhapsody on a Windy Night, va començar a fer la lletra.
Entre l’histerisme i els nervis a poques setmanes de l’estrena, Dench va haver d’abandonar els assajos per una lesió al tendó d’Aquil·les. Un cop recuperada i reincorporada als darrers assajos, Dench va ensopegar i va caure de cap al fossat dels músics. Està clar que el teatre musical no seria el seu fort. Ràpidament Mackintosh va trobar una suplent a l’alçada, Elaine Page, qui acabava de protagonitzar Evita, i aleshores Tim Rice sí va acceptar encarregar-se de la lletra del tema que l’actriu, amb qui mantenia una relació sentimental, interpretaria.
img3
A partir d’aquí comença la cursa per l’autoria de la lletra de Memory, ja que Paige només acceptava cantar la lletra del seu estimat Rice, fins que va ser obligada a fer servir la versió del director. És, de fet, la que va quedar enregistrada al disc, que es va comercialitzar abans de l’estrena i que de seguida va fer-se un lloc entre els més venuts. Això va donar ales a l’espectacle, ja que quan es va estrenar la gent volia anar a veure el musical on cantaven la cançó Memory. Un hit del moment que segurament ho hagués estat fos quina fos la versió de la lletra que es fes servir, versionat i cantant per centenars de cantants de tota mena, des de Barbara Streisand fins a Barry Manilow, la versió del qual va ocupar els primers llocs dels 40 principals d’EEUU. Per bé o per mal, Cats ja s’havia convertit en un one-hit-show.
L’amalgama d’estils i referents musicals de la banda sonora, però, no podia competir en fascinació a les coreografies ni al plantejament de la posada en escena que va sorprendre als espectadors que de sobte es trobaven envoltats de gats fins i tot entre les butaques. Les entrades es venien a bon ritme i les primeres funcions penjaven el cartell de sold out malgrat que les crítiques acusaven a l’equip de Cats d’haver convertit l’obra d’un gran poeta en un material menor
La davallada creativa a Broadway durant els vuitanta –de 32 espectacles en cartell van passar a tenir-ne només 19– va ser aprofitada per l’onada d’èxits del West End que, a mode d’invasió britànica, aconseguien fer-se –cosa insòlita– un lloc entre l’oferta comercial nord-americana. És així, sota un curiós efecte de “que venen els britànics!”, com l’any 1982 Webber va fer fora el musical 42nd Street del teatre Winter Garden per poder col·locar-hi l’abocador amb els seus gatets. Per cert, que pocs anys després Webber va tornar a fer fora el mateix espectacle, 42nd Street, per poder estrenar al teatre Majestic The Phantom of the Opera. Crec sincerament que Webber no pot retirar-se del teatre musical sense abans compensar Broadway produint un revival de 42nd Street.
img4
Webber volia que la versió de Nova York fos molt més luxosa i amb més pressupost. Només en transformar l’espai del mític Winter Garden de Nova York es van gastar dos milions i mig de dòlars, amb una escenografia que sortia de l’escenari i arribava a l’amfiteatre (com després van fer a Starlight Express) i que implicava transformar també el sostre, un cel ple de lluminosos ulls de gats camuflats entre les estrelles. Webber i Mackintosh van acordar per escrit que, en el moment de retirar l’espectacle, assumirien el cost de la restauració del teatre, estimada aleshores en milió i mig de dòlars però que finalment en van ser cinc l’any 2000.
Cats a Broadway es va convertir en un repte tan personal que Webber fins i tot es va mudar amb Brightman i el seu fill al Mayflower de Central Park on va estar reescrivint i arranjant de nou gairebé una tercera part de l’espectacle, sobretot esperonat per la major habilitat i força escènica dels actors nord-americans respecte als britànics, amb Betty Buckley, una de les dives de Broadway del moment, el rol de Grizabella.
A Nova York alguns crítics van tornar a carregar contra la poca substància de l’espectacle: “Un musical d’excessos i banalitats”, deia el New York Times. En canvi la revista Time sí que va trobar la clau de Cats: “És un espectacle on l’espectacle en sí és la pròpia substància”. I és que realment l’espectacularitat de la proposta a Broadway, amb fins i tot alguns temes nous, gairebé convertia en una versió de gira la producció original del West End.
El característic cartell de Cats amb l’eslògan “ara i sempre” repartits per tots els racons de Manhattan feien preveure el que finalment va ser: un èxit que va durar dècades. Cats va anar aguantant anys… i va superar a My Fair Lady… i més anys, i va superar a Hello, Dolly!, i per sorpresa de molts al cap de set anys en cartell ja havia estat més temps que The Fiddler on the Roof i que a A Chorus Line. En total s’hi va estar gairebé vint, tant a Broadway com a Londres, convertint-se aleshores en el musical més longeu en ambdues cartelleres, superat més endavant per The Phantom of the Opera i Les Misèrables.
Al Winter Garden va tancar després de 18 anys, 7.397 funcions i 380 milions de dòlars en vendes. L’any 1997 un estudi de l’Audience Research and Analysis afirmava que el musical Cats va contribuir en més de tres mil milions de dòlars a l’economia de Nova York i en més de 195 milions en impostos locals i estatals. La importància d’un musical per al motor econòmic d’una ciutat era més que evident.
I no cal ni dir que Cats va ser el musical que va convertir a Andrew Lloyd Webber i Cameron Mackintosh en els nous milionaris del món de l’espectacle. “Cats em va donar prou diners com per a partir d’aleshores produir només aquells espectacles que realment volia produir”, reconeix Mackintosh.
Molts apunten a que per primera vegada els turistes que dominaven poc l’anglès podien gaudir d’un espectacle a Broadway sense patir gaire per seguir l’argument. D’altres diuen que davant de l’aclaparador èxit de taquilla ningú s’atrevia a dir que s’havia avorrit veient Cats, excepte Stephen Sondheim, qui sí ho va afirmar públicament a Chicago l’any 1995.
img5
Lloyd Webber va aconseguir a Broadway el que fins aleshores només havia aconseguit Richard Rodgers: tenir simultàniament tres espectacles en cartell. Cats completava la tríada amb Evita i Joseph and the Amazing Technicolor Dreamcoat. Recentment, precisament amb el retorn aquest estiu dels felins a Broadway, Webber torna a tenir un trident a la cartellera de Nova York: Cats, School of Rock i The Phantom of the Opera.
Representat a 26 països i a més de 300 ciutats, des de Buenos Aires fins a Helsinki, Cats ha ofert als seus creadors la gens menyspreable xifra de 3 mil milions de dòlars des de la seva estrena fins l’actualitat. Fins i tot Madrid l’any 2003 va tenir una producció a càrrec d’Stage Entertaintment, la producció més cara a Espanya d’un espectacle musical (7’5 milions d’euros) que va passar força discreta per la Gran Via. Sobre els hits de Broadway que acaben passant per Madrid sense fer gaire soroll també en podríem fer un recull interessant que desmuntaria més d’un mite. Però aquesta és una altra història.